El que tenim és una crisi econòmica,i no té altre nom.

Per molt que se li vulguin donar altres noms políticament correctes com devallada, retrocés, recessió, punt d'inflexió, aturada puntual, l'actual situació és d'una crisi economica en tota regla.
No obstant això, no tothom ha percebut de la mateixa manera aquest “miracle espanyol”. Feu una enquesta a 10 dels vostres coneguts i pregunteu-los si creuen que ara es viu millor, econòmicament parlant, que deu anys enrere. Segurament el percentatge de nostàlgics us pot arribar a sorprendre, especialment si l’entrevistat és relativament jove o fa relativament poc temps que s’ha incorporat al mercat laboral. És cert que ara acabes la carrera i no has de peregrinar un parell d’anys d’entrevista en entrevista per a què t’acceptin en qualsevol lloc, però serà difícil que trobis una feina que paguin com Déu mana. És cert que com que tens feina pots optar a fer coses que quan eres aturat no podies fer, però accedir a un habitatge de compra s’ha tornat prohibitiu per a àmplies capes de la població, i l’esforç per llogar un pis cada cop és més gran.
Aquesta situació no té altre nom que crisi, és cert, que n'hem passades d'altres, i tots sabem que els cicles econòmics tenen aquestes oscil.lacions, ara bé, també és cert, que mai haviem viscut un periode tant llarg d'escalfament econòmic. Aixó necessàriament ve acompanyat d'un reajust que no serà ràpid.
Escoltava fa pocs dies el ministre solves, proposant pagar l'atur complet als treballadors estrangers perqué tornin als seus paisos d'origen. El ministre vol evitar el problema social que significarà tenir 1,000,000 de persones estrangeres sense feina.
El problema era evident i tothom avisava de feia temps, un pais no pot dependre tant directament de només 2 sectors construcció i turisme, cal diversificar, cal invertir en I+D, no pot ser que la nostre balança comercial estigui un 10% per sota el PIB, aixó vol dir que no tenim capacitat per vendre els nostres productes a fora. I aixó si no hi han polítiques només d'aparador en I+D no es solventarà. Invertir en I+D vol dir ajudar a les empreses a innovar, i malauradament els ajuts per innovació que tenim actualment no motiven a les empreses.
El nostre municipi i la costa daurada és un exemple de creixement desequilibrat, el últims anys hem viscut en bona part gràcies a la bonança del "totxo". Aquest ha portat molta feina i ha generat que vinguessin molts treballadors estrangers. Pensem que a españa 19 de cada 100 treballadors treballen per la construcció. L'escalfament desmesurat d'aquest sector i les enormes plusvàlues que s'hi han aconseguit tard o d'hora es paguen. I ara ha vingut l'hora de pagar-ho.
Un refredament de cop de la construcció provocarà inevitablement un increment de l'atur, xifrat per el sector en unes 700.000 persones. Ara bé, aquest és atur directe, indirectament s'en veuran afectats per un costat tots els sectors depenents de la construcció, desde els ajuntaments amb la baixada dels permisos d'obres, als guixaires, electricistes, pintors, fusters, botigues d'electrodomestics, provocant l'efecte doble amb atur indirecte.
A aixó cal afegir-hi que totes les persones que estiguin a l'atur o vegin reduits els seus ingressos frenaran també el seu consum de productes, i aixó alhora repercutirà en la resta de sectors.
Quina conclusió en podem treure de tot això? Doncs que no hi ha clar el futur de les noves generacions, que cada vegada les coses són més difícils. Ara sentim molts avis que diuen que econòmicament “vivíem millor temps enrere”, i al final els haurem de donar la raó. És difícil tenir una feina fixa, és molt difícil tenir un pis de propietat, és difícil poder arribar a final de mes (amb les despeses indispensables). Circula la idea que l’economia real és independent de les grans decisions financeres. Alguns venedors de rondalles pretenen que creiem que una situació de crisi econòmica en l’àmbit de les grans xifres no té perquè afectar a les butxaques dels ciutadans d’una manera dramàtica.
Les proves solen ser recurrents. La gent va de vacances, es canvia el cotxe i continua sopant en restaurants de luxe mentre els telenotícies escupen xifres que espantarien al mes pintat..
És certa doncs aquesta ambivalència entre la macroeconomia i l’economia real?
És possible que un país en fase recessiva pugui mantenir una despesa privada a aquest nivell? La resposta és no. Això no pot durar molt. L’economia domèstica començarà a percebre seriosament el problema en breu.La segona meitat d’aquest any serà clara en aquest sentit però l’actuació estel•lar està reservada per al 2009.
Durant el període 1998-2007 l’economia espanyola va créixer un 3,8% de mitjana, força per sobre de la mitjana de la zona euro, que ho va fer un 2,1%. Només en un dels anys (concretament el 2002), el PIB espanyol va créixer lleugerament per sota del 3 %. Aquest creixement econòmic ha anat acompanyat d’una forta expansió de l’ocupació fins al punt de què espanya ha passat de ser el campió europeu de l’atur a haver de recórrer massivament a la mà d’obra. Així mateix, i també en poc temps s’ha passat de ser receptora neta d’inversió estrangera a ser-ne emissora.
En definitiva, que cada vegada tenim un quart món més ampli al costat de casa (no es necessita anar a països llunyans, ja que ara és el nostre veí o nosaltres mateixos).