La coherència i la majoria d'edat .

Si hi ha un element que em sembla indiscutible de la política dels darrers anys és la derrota de la coherència com a valor públic.
Probablement, aquesta no és només una derrota de la política, sinó de tota la societat.
Una derrota que va començar per la banalització dels conceptes i de les paraules i que corre el risc- si no ho ha fet ja -d’encomanar-se a les idees. És possible, senzillament, que – ara sí – Catalunya hagi entrat en la postmodernitat just quan aquesta ha començat a deixar de ser el paradigma dialèctic amb el que interpretem la realitat.
Fer-se major d’edat als divuit anys no té sentit en un món com el nostre on gran part de la població de setze anys sap tant o tant poc com els que van néixer dos anys abans. Ja no es tracta només d’anar a votar o examinar-se de conduir que també, es tracta de la falsedat amb que els adults fiscalitzem aquesta franja de tres o quatre anys que precedeixen a la majoria d’edat. És l’alegria que senten alguns pares novells davant la notícia que els menors no es podran tatuar o fer pírcings sense el seu permís. Pares que en alguns casos no van tenir inconvenients per a ser els primers en endossar-li l’arracada al fill amb forma de nom saxó llatinitzat a l’estil Miami o Los Ángeles sud.
I no és pas que jo estigui a favor de que un xicot o xicota semblin una cartografia de l’Edat Mitja o una provocació pels aeroports sinó que em sorprèn que l’estat primer amb el tabac, després amb l’alcohol, més tard amb els bons modals i la tolerància i ara amb els tatuatges i els pírcings vulgui gestionar una adolescència que cada vegada es troba més abastida d’això que els governs volen regular.
Perquè no són els organismes els que han de tenir les atribucions d’educar els vailets, som els pares i mares que bé sigui per una mala interpretació de la llibertat atribuïble a que vàrem créixer en els darrers anys del franquisme i ens vàrem creure que la disciplina era una llosa antiga, bé sigui que en els temps que corren ens obliguem en el treball i ocupem a la descendència menys temps i menys control del que tenien sobre nosaltres o els nostres pares els progenitors, bé sigui que som o hem estat en temps de bonança econòmica o si més no en el temps dels préstecs i les Vises i no hem volgut que als nostres fills els falti de rés, la qüestió és que en molts casos no ho hem fet bé i les prohibicions governamentals no fan més que accelerar l’interès dels preadults.
La coherència més que un actiu ha passat a ser una rèmora. Més que valorar el sentit últim d’una trajectòria, d’unes idees, d’un compromís, el que hem fet és elevar l’instantantisme – la ideologia de l’instant – a la categoria superior. Som el que convé als nostres interessos canviants. Societat líquida, pensament líquid, en diuen alguns. Potser sí, però el que jo hi veig sobretot, és comoditat. Sempre – tots – arrosseguem contradiccions, però el que crec que ha canviat en els darrers anys és la valoració social que es fa de les contradiccions i de la no coherència. Ja no s’exigeix d’ algú – ja sigui a la família, a la feina, a la política – que faci de la coherència una norma a seguir. S’entronitza un concepte esbiaixat d’adaptabilitat. Aquesta adaptabilitat mal entesa esdevé el refugi per justificar el triomf de la incoherència que és tant com dir, el triomf de la trivialitat i de la renúncia al compromís.
Sigui quina sigui la solució no sembla que rebaixar la majoria d’edat als setze anys pugui fer empitjorar l’horitzó. I continuo parlant com un vell però els de la nostra generació fumàvem i bevíem amb setze anys (i abans) i no ens tatuàvem perquè no s’havia estès la moda i semblava un costum marginal, però també obríem la porta a la gent gran, dèiem si us plau i moltes gràcies i ens enfilàvem als arbres i somiàvem de fotre mà a les noietes.
Perquè no és tan important que no puguin accedir a l’alcohol o al tabac, als tatuatges o als pírcings; seria meravellós que quan hi poguessin accedir ho fessin de forma intel•ligent i mesurada sigui amb catorze anys, sigui amb divuit.
Potser tot plegat és indiferent, per què, al cap i a la fi, la coherència sempre depèn de la voluntat de tots i cada un de nosaltres...Bon cap de semana.