25.4.08

La coherència i la majoria d'edat .

Si hi ha un element que em sembla indiscutible de la política dels darrers anys és la derrota de la coherència com a valor públic.
Probablement, aquesta no és només una derrota de la política, sinó de tota la societat.
Una derrota que va començar per la banalització dels conceptes i de les paraules i que corre el risc- si no ho ha fet ja -d’encomanar-se a les idees. És possible, senzillament, que – ara sí – Catalunya hagi entrat en la postmodernitat just quan aquesta ha començat a deixar de ser el paradigma dialèctic amb el que interpretem la realitat.
Fer-se major d’edat als divuit anys no té sentit en un món com el nostre on gran part de la població de setze anys sap tant o tant poc com els que van néixer dos anys abans. Ja no es tracta només d’anar a votar o examinar-se de conduir que també, es tracta de la falsedat amb que els adults fiscalitzem aquesta franja de tres o quatre anys que precedeixen a la majoria d’edat. És l’alegria que senten alguns pares novells davant la notícia que els menors no es podran tatuar o fer pírcings sense el seu permís. Pares que en alguns casos no van tenir inconvenients per a ser els primers en endossar-li l’arracada al fill amb forma de nom saxó llatinitzat a l’estil Miami o Los Ángeles sud.
I no és pas que jo estigui a favor de que un xicot o xicota semblin una cartografia de l’Edat Mitja o una provocació pels aeroports sinó que em sorprèn que l’estat primer amb el tabac, després amb l’alcohol, més tard amb els bons modals i la tolerància i ara amb els tatuatges i els pírcings vulgui gestionar una adolescència que cada vegada es troba més abastida d’això que els governs volen regular.
Perquè no són els organismes els que han de tenir les atribucions d’educar els vailets, som els pares i mares que bé sigui per una mala interpretació de la llibertat atribuïble a que vàrem créixer en els darrers anys del franquisme i ens vàrem creure que la disciplina era una llosa antiga, bé sigui que en els temps que corren ens obliguem en el treball i ocupem a la descendència menys temps i menys control del que tenien sobre nosaltres o els nostres pares els progenitors, bé sigui que som o hem estat en temps de bonança econòmica o si més no en el temps dels préstecs i les Vises i no hem volgut que als nostres fills els falti de rés, la qüestió és que en molts casos no ho hem fet bé i les prohibicions governamentals no fan més que accelerar l’interès dels preadults.
La coherència més que un actiu ha passat a ser una rèmora. Més que valorar el sentit últim d’una trajectòria, d’unes idees, d’un compromís, el que hem fet és elevar l’instantantisme – la ideologia de l’instant – a la categoria superior. Som el que convé als nostres interessos canviants. Societat líquida, pensament líquid, en diuen alguns. Potser sí, però el que jo hi veig sobretot, és comoditat. Sempre – tots – arrosseguem contradiccions, però el que crec que ha canviat en els darrers anys és la valoració social que es fa de les contradiccions i de la no coherència. Ja no s’exigeix d’ algú – ja sigui a la família, a la feina, a la política – que faci de la coherència una norma a seguir. S’entronitza un concepte esbiaixat d’adaptabilitat. Aquesta adaptabilitat mal entesa esdevé el refugi per justificar el triomf de la incoherència que és tant com dir, el triomf de la trivialitat i de la renúncia al compromís.
Sigui quina sigui la solució no sembla que rebaixar la majoria d’edat als setze anys pugui fer empitjorar l’horitzó. I continuo parlant com un vell però els de la nostra generació fumàvem i bevíem amb setze anys (i abans) i no ens tatuàvem perquè no s’havia estès la moda i semblava un costum marginal, però també obríem la porta a la gent gran, dèiem si us plau i moltes gràcies i ens enfilàvem als arbres i somiàvem de fotre mà a les noietes.
Perquè no és tan important que no puguin accedir a l’alcohol o al tabac, als tatuatges o als pírcings; seria meravellós que quan hi poguessin accedir ho fessin de forma intel•ligent i mesurada sigui amb catorze anys, sigui amb divuit.
Potser tot plegat és indiferent, per què, al cap i a la fi, la coherència sempre depèn de la voluntat de tots i cada un de nosaltres...Bon cap de semana.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

El 24 d'abril, el DOGC núm. 5118 publica el Decret 90/2008, de 22 d'abril, pel qual es regulen les pràctiques de tatuatge, micropigmentació i pírcing, així com els requisits higienicosanitaris que han de complir els establiments on es realitzen aquestes pràctiques.
Dies enrere els mitjans de comunicació n'anaven plens sobre l'aprovació per part del Govern de la regulació d'aquestes pràctiques; avui aquestes disposicions ja tenen rang normatiu.
Vés per on es tracta d'una importantíssima competència que el Gobierno amic no ha (re) assumit, i d'aquesta manera la Consellera Geli ha pogut dir-hi la seva.
(Per fer una mica de cultureta podeu consultar el terme tatuatge a la Viquipèdia ).

rafael ha dit...

Es bueno tu escrito, ayuda a que hagamos una reflexion; Hoy dia no se educa, con la intencion de que el dia de mañana , ellos se puedan valer por si mismos. Para divertirse, necesitan alcohol, pastillas y no se cuantas cosas mas; Tampoco se inculcan valores, ni en familia, ni en ningun sistema, de los muchos que tenemos..Da igual a un padre, que su hijo se haga uno o diez tatuajes..¡Es la moda! y aun aquellos padres que intentamos darle esos valores, ayudar a que piensen por ellos mismos con raciocinio y sentido comun...aun asi, cuando salen del recinto de tu casa, esta la calle y esta, tiene mayor influencia, que quince años de charlas caseras de padres e hijos. Yo pienso que siempre algo queda, pero de la misma manera que creo en esto, pienso..que la madurez y el sentido comun, no se adquieren con los años...creo que es genetico y puedes encontrar a una persona de cuarenta años y estar como una chota..y uno de dieciseis, con la cabeza bien amueblada. Es verdad, que se ayuda, educacionalmente poco; Tenemos una sociedad con demasiadas prisas y poco tiempo para estar juntos( familia); Todo es dinero, y este como valor educacional, no sirve de nada.Que el niño tenga movil a los nueve años, porque sus amigos lo tienen...hay un monton; Que vean peliculas a todas horas, niños de cinco años, mas de lo mismo..asi, estan tranquilos los padres. La mayoria de padres, no tienen tiempo ni para ayudarles en los deberes..y si el niño suspende, la culpa es de los profesores. Esta es la realidad..por otro lado, como quieres prohibirle a un hijo un tatuaje...cuando la madre se ha puesto los labios, que parece una vaca silbando y unas tetas de silicona; Familias desestructuradas, con muchos hermanos, de diferentes padres..padres y madres, que ven una vez por semana a los hijos y el poco rato que lo tienen, no paran de comprarle cosas. Es dificil, muy dificil educar sin estar..sin recalcar las cosas..sin hablar entre si.
Esto Tampoco creo que sea un filon, para los politicos...muy pocos jovenes van a votar; Yo les recrimino, que no pongan unos minimos, que ayuden a la educacion de nuestros hijos. Le das un pezcozon a tu hijo y este te denuncia por malos tratos. Yo cuando era pequeño y el profe me tiraba de las patillas, no podia decir nada en casa, porque la razon la tenia el profe siempre..es mas, me costaba una buena leche de mi padre, recibia por partida doble.Es muy dificil educar y son muchos los factores que se tienen que tener en cuenta...Menos exigir a los profesores y mas participacion de los padres. besitos, abrazos y buen fin de semana

rafael ha dit...

Por olvido...El culo de la foto, es precioso..aun mas bonito, sin el tatuaje. besitos