FRONT COMÚ ?

En ple debat sobre l'acord de finançament de Catalunya s'ha produit una coincidència política important: el tripartit i CiU s'han posat d'acord per desmarcar-se de la proposta feta pel vicepresident econòmic del Govern espanyol, Pedro Solbes. Zapatero planteja per a Catalunya una proposta de finançament dolenta, que no compleix l'estatut, que no elimina l'espoli fiscal que hem viscut durant dècades i que no resol les necessitats econòmiques del nostre país per a poder fer front, entre d'altres qüestions, a l'important creixement demogràfic que estem vivint en els darrers anys.
Artur Mas i CiU han actuat responsablement i amb sentit institucional com a principal partit parlamentari, ara a l'oposició. Aquesta acció de situar-se al costat del Govern en un moment de diàleg amb l'Estat per acordar el finançament, malgrat semblar molt lògica, és la primera vegada que es produeix en tota la història de les negociacions financeres que el nostre país ha viscut en la democràcia recent. Jordi Pujol ho recordava fa uns dies en un article a la Vanguardia on explicava tot el que s'havia de sentir quan la Generalitat negociava els successius finançaments amb els successius Governs de Madrid.
Per resumir-ho molt, els de fora ens deien insolidaris i els de dins víctimes i ploramiques. S'hauria agrait trobar una mica més de suport en aquells moments per part dels que eren a l'oposició a Catalunya. Però suposo que aquesta és una de les grans diferències d'entendre el país i la política entre CiU i el PSC.
Bé, i ara què? Doncs celebrem que hem fet front comú per anar en contra de la proposta de Sobles, però siguem capaços de definir, triparit i CiU, quin objectiu anem a perseguir durant les properes setmanes. Si no marquem objectius comuns i ambiciosos, deixarem a la interpretació subjectiva si el resultat final és bó i correcte per al país o no.
Entenc que això sigui un problema per als socialistes catalans, perquè els situa en un escenari de més tensió amb els seus companys de partit espanyols, però cal que passem de les paraules als fets. Aplaudeixo el discurs del President Montilla on es mostrava davant de Zapatero ferm en l'objectiu de defensar un bon finançament, però encara que hagi portat molt sarau, és un simple discurs. Quin és l'objectiu que ens marquem conjuntament per arribar a l'acord? Estan tots els diputats catalans a Madrid disposats a ser conseqüents amb aquest objectiu? La publicació de les balances fiscals tindrà alguna conseqüència en aquest procés amb l'estat? Farem respectar fil per randa allò que ja es va negociar a l'Estatut? Estem disposats a fer complir una Llei Orgànica votada pel Parlament, per les Corts Espanyoles i pel poble de Catalunya? Crec que és moment de resoldre aquestes incògnites per veure si el front comú per al finançament és sòlid o té els peus de fang.
El PSC té aquí un paper molt important, com també els seus socis de Govern. CiU no en queda al marge d'aquesta qüestió, però atenció que no es carregui en la legítima l'ambició de CiU d'obtenir un bon finançament tota la responsabilitat d'estabilitat del front comú. Els socialistes catalans han de moure fitxa i decidir si volen o no anar a per totes. Crec que els convergents ja hem demostrat sobradament que en aquesta qüestió trascendental de país no ens fa mandra vitjar junts amb el Govern.
La qüestió es saber on volem arribar plegats. Per nosaltres, l'estació final d'aquest viatge és el finançament que Catalunya mereix i necessita.