``COMUNEROS´´

Hi ha un periode de la història de Castella que manté certs paral·lelismes amb procés sobiranista que viu la Catalunya dels nostres dies.

A la Castella dels inicis del segle XVI, es va donar el moviment revolucionari dels “comuneros”. Aquest brot ciutadà va ser una reacció popular de les classes mitjanes i baixes de Castella contra el monarca Carles I, net dels reis catòlics i fill de Juana la Loca.
Els castellans consideraven aquest rei com un estranger, donat que era nascut als territoris de Flandes, que en aquella época pertanyien a l’imperi espanyol. Quan es va fer amb el poder, Carles I va envoltar-se de consellers flamencs i va menysprear la noblesa i els interessos de Castella. Aquest fet i l’augment dels impostos van provocar la revolta.
Bàsicament, els comuners exigien el següent: Primer de tot, demanaven que els impostos de Castella revertissin en ella, i no pas en finançar les polítiques europees. En segon terme, que els principals càrregs polítics de Castella no estiguèssin en mans de els nobles flamencs. En tercer lloc, que les Corts de Castella fossin consultades en les grans línies d’acció política i que les institucions castellanes participèssin en la seva elaboració. Els sona tota aquesta història? Es precissament el que avui demanem a Catalunya: Concert económic (que els diners dels nostres impostos es queden a casa) i que les decissions polítiques esencials per a Catalunya les prenguin les nostres institucions, les catalanes, i no pas les del país veí, Castella.
La revolta comunera va fracasar. Entre d’altres raons perquè es va radicalitzar i va perdre el suport de la noblesa castellana que aviat va tenir por de les reivindicacions massa col·lectivistes progressistes dels burgesos i de la pleb. En altres paraules, el moviment comunero va perdre el favor de les élits económiques del país per decantar-se excesivament massa a l’esquerra de l’eix socio-económic.
La conclusió que els soberanistes catalans podem treure de tot plegat és la següent: No es bo que les decissions politico-económiques les prenguin els nostres veïns, encara que formin part del mateix “estat”. Això els castellans sempre ho han tingut present.
Sempre s’han revoltat quan han vist perillar la seva sobirania económica o política. Si no volem acabar arruinats per l’espoli fiscal i les polítiques espanyoles, cal que lluitem pel concert económic i per un federalisme efectiu o bé que optem, decididament, per la independència de Catalunya.

Però tot aquest procés tan necessari no el poden fer en exclusiva les forces sobiranistes, sino que ha d’implicar a tota la societat, incloent-hi les forces económiques del país. Els empresaris catalans han d’entendre que només amb la independència les empreses catalanes poden esdevenir competitives a Europa. El comportament tendenciós del govern i de l’empresariat espanyols en el cas de la lluita pel control d’Endesa ens ho ha demostrat. També les maquinacions per menystenir l’aeroport català i per ensorrar les infraestructures catalanes.

D’exemples en trobariem molts.
Per la seva banda, els partits soberanistes han d’iniciar l’entesa per enfortir els fonaments del moviment separatista, tal i com s’està fent a Escòcia. Hem de caminar tots plegats envers un front nacional per la independència. Banquers, empresaris, obrers i assalariats. Només així, serà possible bastir un nou estat a Europa que ens permeti ser més competitius i millorar el nostre nivell de vida.
Ja tenim aquí la crisi.¡¡ Qui ho pot dubtar? Puja l’atur als índexs del 96, puja un 42 % el nombre d’empreses que tanquen. Baixa el nivell adquisitiu de les families. Segueix augmentant el preu de les matèries bàsiques. També vaig dir amb un altre escrit, que si no es feien els deures, Catalunya patiria la crisi amb el doble d’intensitat que Espanya, donat que patim un espoli fiscal asfixiant i no tenim poder de decissió.

Es també evident, que a dia d’avui, els deures estan per fer. Catalunya segueix sense concert económic, sense un nou estatut desenvolupat i sense capacitat per maniobrar.

Madrid té congelada Catalunya, mentre li xucla lentament la sang.
Madrid fa massa anys que els catalans bastirem un estat propi un dia o un altre. I ha decidit xuclar-nos l’energia fins la ultima gota. Es la seva estratègia. Pensen que si ens prenen totes les fires comercials, totes les empreses multinacionals, totes les infraestrutures i ens dispensen un tracte polític injust, il.legal i vexatori, tot plegat ens acabarà enfonsant anímicament.
Catalunya sempre ha aixecat la veu quan era rica. En canvi, quan viu justeta, és mesella. Només cal repassar la història. I ells per desgracia ho saben prou bé. No ens deixaran caure en la miseria, però ens mantindran en la mediocritat. Ni molt ni poc, el justet per anar tirant, com una regio més. I Madrid serà la nova locomotora. Nosaltres, serem les rodalies.
Aquest procés s’està fent amb la connivència de tots aquells catalans que per manca d’autoestima i de patriotisme han esdevingut desmenjats ideológics. Per manca d’ambició, han esdevingut regionals i provincians, en comptes de mundials i globals, com ells es pensaven. Son tendències que ens han arribat del sud, amb aquells immigrants dels anys seixanta que ara ja son catalans, encara que no n’exerceixin.
Però també són tendències que s’han estès com un virus entre bona part de la classe mitja catalana que se les dona de “ciutadà del món” sense entendre que votar “nacionalisme espanyol” no és ser antinacionalista.
A totes aquestes persones patrióticament malnodrides i amb complex d’Estocolm els recomano un canvi d’actitud. Ja es poden anar trencant les banyes amb l’amic espanyol, pidolant i ploriquejant les engrunes, que es com cridar a les parets. Mentrestant, pels seus errors electorals, la nostra economia, la catalana, s’enfonsa i el pais es debilita acceleradament. Només hi ha un camí, la independència, per poder bastir un autèntic estat català europeu i abandonar la república bananera espanyola.

Nosaltres paguem ,canonada amunt, canonada avall

Al final es farà el transvasament de l'Ebre cap al Llobregat per pal·liar la sequera a les comarques barcelonines. Per cert, que li podran canviar el nom les vegades que vulguin, però continuarà sent un transvasament (van voler fer el mateix amb les pasteres, que ara ja no ho són, van passar a ser caiucs... i va semblar com si deixessin de jugar-se la vida una colla d'immigrans en una embarcació infrahumana).
La decisió final ha estat aquesta. L'aigua que hagi d'anar canonada avall sortirà de les futurs dessalinitz adores, però això poc m'importa. El cas és que darrere de l'aigua que bevem hi ha una gran empresa privada catalana anomenada Agbar que fa temps que hauria dut a terme el millor projecte (aquest) per a abastir la nostra capital de l'aigua que tanta falta li fa.
Un cop més la grapa política ho ha endarrerit tot per acabar fent el que el sector privat -que entén bastant més del tema que qualsevol Ministrot gratapilotes- deia.
Ahir dia 5 es signava l'acord per a autoritzar el mini transvasament quan Agbar ja feia dies que havia plantejat el projecte i pel que ja tenia les eines necessàries com per començar-ne la construcció. Fins i tot disposava ja dels kilòmetres de canonada que fan falta per crear aquesta unió. Una unió que s'ha de dur a terme tant a viat com es pugui per a portar aigua passat l'estiu i que ja començarà tard per culpa d'aquesta grapa que no ens traiem de sobre.
I per si això no fos poc, ara venen els comissaris de Brusel·les a dir-nos que els transvasaments han de ser la última solució. Bé, doncs hem anat a petar a aquesta última solució senyors comissaris.

Ara, si no els sap greu, retirin-se al seu despatx a tornar a fer la seva activitat preferida de tocar els collons.
Encara sort, doncs, que s'ha decidit utilitzar el sentit comú i no han volgut fer algun invent del Patufet com estan fent amb la famosa via que passarà a uns quants metres dels fonaments de la Sagrada Família. M'esveren, i molt, totes aquestes relentitzacions, tot aquest teatre, tota aquesta incompetència.
El govern català, a més, s'ha tornat a deixar estafar per Madrid (i van...), ja que haurem de pagar la infraestructura amb els nostres propis recursos (i van...) mentre que la decisió de si es pot tocar l'aigua o no dependrà de Madrid (i van...). En altres paraules: tu fes el que has de fer, et gastes els quartos, però no toquis res si jo no t'ho dic.
De fet, ja no m'extranya res d'un govern en el que hi ha un president de la Generalitat que diu 'Amén' a tot el que se li mana des de Madrid. Per alguna cosa el PSC no és res més que la filial a Catalunya (que no la filial catalana, no arriben ni ha això).
El que no acabo d'entendre és la posició d'ERC en tot el procés. Donant, altra vegada, una imatge de no saber què s'ha de fer, si marcar territori propi (que seria votar en contra) o deixar-se portar per l'acció de govern (que seria votar a favor). Com que hi ha el dilema, s'ha tornat a agafar el camí del mig.

Simplement patètic. Ho sento no trobo cap altre qualificatiu. I encara hi ha qui defensa un govern d'entesa d'esquerres... el que no diuen és que, per força, ha de ser amb una esquerra espanyola cada vegada més nacionalista i centralista. És ben simple: no es pot estar d'acord amb el PSC al Parlament i estar de punta amb el PSOE a Madrid. La raó és ben simple: el PSC sempre farà el que li digui el PSOE, tant a Madrid com al Parlament. Més clar, el tema que ens ocupa: l'aigua.

Més clar.............. l'aigua.

El PSC diu que CIU imita “el comportament pueril i immadur d’ERC”. El comentari va relacionat amb l’abstenció de les dues formacions a la votació del Decret de l'aigua. El PSC diu que l’actitud de CIU no és pròpia d’un partit de govern. A sobre, diferents mitjans de comunicació li fan d'altaveu. Vaja, vaja.

Pel que sembla al PSC estan convençuts que un partit de govern és el que enganya a la gent del país o els hi pren el pèl. Pel PSC i alguns mitjans de comunicació un partit de govern és el que fa Decrets d'amagat i diu mentides al Parlament quan es pregunta sobre un possible transvasament. Personalment, penso que l’actitud de CIU en aquest afer no ha estat tant incoherent com ens volen fer creure.

No s’ha fet demagògia, ni s’han tret pancartes al carrer. Una actitud molt diferent a la que vam poder veure en el seu moment entre els partits que ara formen el tripartit. Difícilment CIU podia votar contra la interconnexió de xarxes, però si podia posar-hi condicions com demanar consens al territori o, com a mínim, dins el propi tripartit. CIU tenia dret a no votar una política d’improvisacions ii d’emergència davant l’emergència. D’altra banda, resulta curiós que les veus que parlen de la suposada incoherència de CIU en aquest afer no diguin res sobre el motiu que sigui l’Estat qui pagui aquest transvasament, però que ho faci a compte del que se’ns deu per inversions pendents.També és estrany que, de sobte, es faci el silenci sobre l'incoherència del mateix PSC, no? No va ser el PSC que va signar un compromís per no fer transvasaments?

I què dir dels canvis d’opinió diaris, estaques si, estaques no, disparitat de criteri dins el mateix govern, transvasaments que el govern espanyol rebutja, etc, etc. Espero impacient que es parli en veu alta de la postura del PSC en l’afer de l’aigua. També espero que es parli del paper d'ICV-EUA. I ara què?

No ha estat canviant i incoherent la postura d'aquests grups? Em fa gràcia això d’exigir coherència al partit de l’oposició quan els que governen no saben ni el significat del termes “coherència”.

L’opció del Roine
Com se’n parla molt darrerament (potser no recorden que és una opció que CiU va proposar ja fa 13 anys!?) i segons ens arribi la informació d’un lloc o d’altre, canvia molt, crec que es bo detallar el projecte, sense prendre partit. Encara que amagar que n’estic a favor és absurd, procuraré ser objectiu en la següent exposició.
Dades del projecte de tranvasament del riu Roine a l' àrea de Barcelona
L’ empresa que té la concessió per l’explotació dels recursos hídrics del riu Roine es BRL (societat mixta (Aménagement du Bas-Rhône et du Languedoc) fins l’any 2056 ( www.brl.fr )
Es tracte d’una canonada que circularia des d’Arles (França) a Cardedeu (Catalunya), d’una longitud entre els 330km i els 310km, depenent del traçat definitiu, dels que 200km estarien en territori de l’estat francès i els restants en territori del principat, amb un diàmetre total de 2,8m i que tindria una capacitat de transportar 15 m3/s, és a dir 1.300m3 a la hora d’aigua, el que suposa el 0,3% del caudal del riu.
Objectius del transvasament
Pal·liar la necessitat d'aigua potable de l'àrea de Barcelona en un futur proper, mig i llarg termini, davant del creixement demogràfic i turístic de la zona. L'àrea de Barcelona ha passat d'una població de 4.328.447 habitants l'any 2000 a 4.841.365 l'any 2006, el que és un creixement acumulat d'un 11,9% i quantitatiu de 512.918 habitants. Aquest any 2006, Catalunya va rebre 24,4 milions de turistes i més de la meitat van fer-ho a l'àrea de Barcelona.
Qualitat de l’aigua
Un aspecte ben important d’aquest bé, és la qualitat de l’aigua. Com a exemple de la qualitat de la nostra aigua, dir que només 2 de cada 10 Tarragonins beuen aigua de l’aixeta, mentre que en zones abastides pel Roine l’ordre s’inverteix.
Temps d’execució del projecte
Segons les darreres declaracions de l’expresident de BRL, en Jean-Louise Blanc, es trigaria un màxim de 5 anys en dur a terme les obres i començar a transvasar aigua del Roine. En el càlcul ha tingut present que les autoritats espanyoles i catalanes, precisarien d’un any per discutir el projecte i dotar-lo d’un marc legal.

La resta del temps seria el de construcció. Segons altres opinions, el projecte podria arribar a trigar 15 anys, com ha dit en Àngel Simon, Director General d’ Aigües de Barcelona.
Cost de la inversió
L’any 2001 es va calcular que el cost per metre cúbic d’aigua del transvasament del Roine seria de 0,24€. El cost del metre cúbic d’aigua dessalada és de 0,50€. Actualment es calcula en un cost similar fer una o l’altra infraestructura. Hem de tenir en compte que la inversió inicial és molt major en el cas del transvasament, però un cop amortitzada l’obra, es redueix de forma dràstica, doncs dessalar té un major cost energètic (per tant també contamina molt més) El cost del transport amb vaixells d’aigua de la dessaladora de Carboneras (Almería, Espanya) és de 8€ el metre cúbic.
El cost del projecte es pot dividir en tres:
-Construcció: serien 1.270 milions d’euros, el que equivaldria a 0,19€/m3
-Energètics: per bombar l’aigua. El consum seria de 2kWh/m3, el que significa 0,012€/m3
- Explotació: els drets d’explotació en mans de la companyia BRL suposarien el tercer aspecte.
Si tenim en compte que el principal fet diferencial és l’ energètic, doncs el consum elèctric de l’opció dessaladora és el 65% superior al del transvasament i tenim en compte que el cost de l’energia creix de forma continuada, és evident que els costos són majors en la dessalinització. També cal tenir en compte que la vida útil d’una “màquina” com la dessaladora, no és ni la meitat que la d’una obra civil com la canonada.
Entorn i medi ambient
Ambdues opcions comporten un cost ecològic. Fer la canonada representa fer una rasa de més de 300 km, salvar desnivells, fer túnels, 6 estacions de bombeig, consum d’electricitat i reduir el caudal ecològic del riu en un determinat percentatge. Com he dit , la captació representa el 0.3% del caudal i sumant-hi el que ja s’hi extreu, no arriba al 5% del caudal total del riu. Són xifres que no tenen una afectació perceptible en el riu, ni en el seu entorn. Per altre banda, les dessaladores són plantes de processament tipus “fàbrica” que capten aigua del mar i separen l’aigua de la sal. L’aigua necessita ser tractada, doncs no és del tot potable (és com aigua destil·lada) mentre que la sal, dissolta en aigua marina, es tornada al mar d’un ha estat captada.
Si tenim en compte que per dessalar consumim un 65% més d’electricitat que amb el transvasament i que la sal retornada incrementa de forma notable la salinitat de l’aigua de l’entorn marí on esta situada la planta dessaladora, el cost ecològic d’aquesta fórmula, resulta superior al del transvasament.
Vist tot això, segur que són dades suficients com per fer-se una idea del projecte.

Montilla, el feble

El president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, ha convidat el seu delegat a les Terres l'Ebre, Lluís Salvadó (ERC), a anar-se'n si continua criticant el transvasament d'aigua del riu Ebre a Barcelona que ha aprovat el govern català.
Amb aquest gest Montilla evidencia, un cop més, que presideix un executiu que s'aguanta amb pinces.
Un executiu que s'esforça mostrar unió de cara a la galeria i brinda amb cava la diada de Sant Jordi, però que està profundament desunit.
La imbecil·litat que transmet la contradicció entre el que es diu que es pensa i el que es fa, en relació al transvasament encobert del Ebre cap a Barcelona és de tal magnitud, que cada vegada que un dirigent polític de les dues formacions tripartitàries, ERC o ICV obre la boca o pren una decisió referent al tema, la meva perplexitat augmenta en la mateixa proporció que el ridícul que acaben exercint. És evident que l'actitud de Montilla és feble, molt feble. Li manca autoritat, l'autoritat que ha de tenir qualsevol president. Si el delegat de la Generalitat a les Terres de l'Ebre, el seu delegat, no està d'acord amb la política del seu govern el que ha de fer és dimitir. I si no ho fa, com és el cas, el que ha de fer el president és cessar-lo de forma fulminant. Què és això de dir-li -aprofitant els micròfons d'una televisió- que té les portes obertes per marxar si no està d'acord amb les decisions del govern i de recordar-li, de passada, que els càrrecs públics són voluntaris? El que ha de dir-li és que si no combrega amb el govern que l'ha nomenat demà no cal que torni al despatx. I punt.
Però fer això suposa emprenyar a un dels seus socis de govern. I és clar...
I encare ens fan creure que estan interessats en conèixer les causes de la desafecció política de la gent, potser caldria només entendre-la en fets com que el que guanya unes eleccions no governa i qui ho fa, vol ser govern i oposició al mateix temps, “En misa y repicando“, com diu el refrany.
Declaracions d’intencions tant surrealistes com un diàleg de “Tip i Coll” impulsen al conseller Saura, mentre s’ocupa en el desprestigi sistemàtic dels Mossos d’Esquadra, en proposar el desmantellament de la canonada que s’ha de construir per el mini-transvasament i que ens costarà a tots plegats 180 Milions d’€, com si res.
O el suport públic per part del delegat del govern a Tarragona i de la cúpula nacional d’Esquerra, a les mobilitzacions anti-transvasament, en contra la decisió presa pel govern del que ells en formen part.
Si des de les files ecosocialistes ebrenques ja s'ha demanat la dimissió del conseller Baltasar, ara li toca el torn de les crítiques als republicans. El president de la federació de les Terres de l'Ebre d'Esquerra, Gervasi Aspa, ha mostrat públicament el seu desacord amb la posició oficial del seu partit de donar suport al transvasament i ha indicat que seria "lògic" que els diputats republicans s'oposessin al decret llei que permetrà la prolongació del mini transvasament fins a Barcelona que avui que ve se sotmetrà a votació al Congrés dels Diputats de Madrid.
La cúpula d'ERC, per la seva part, va emetre un comunicat ahir assegurant que "entén les crítiques d'Aspa però no les comparteix".
Avui en el Congrés es viurà la tercera part de l’esquizofrènia en la que s’han instaurat les seves formes de fer, i mentre Esquerra, com en el procés de l’Estatut, diu primer que sí, després que no i ara no sé, s’abstén a Espanya en una votació en la que a Catalunya n’és la protagonista, ICV de qui forma part el conseller que ha propossat l’obra , medita si ho farà en contra.
Des de la perplexitat del qui s’ho mira des de fora es fa difícil entendre aquesta situació. No seria més honest abandonar el govern i tenir les mans lliures per a ser conseqüent amb el que es pensa? (si és que realment es té clar el que es pensa, suposant que es pensi, clar).
Tots plegats vivien millor darrere la pancarta. Governar és altra cosa.

El govern de caverna i dels problemes de les persones

Cada dia que passa sento que hi ha menys coses que no van com haurien d’anar. De vegades són coses senzilles, de vegades coses que el temps ha fet que pensem que són normals i que no s’hi pot fer res, tanmateix, de tant en tant em surten unes gotes de mala llet (serà la mítica rauxa catalana?) que m’encenen i em fan veure que sí, realment les coses no van bé.
Quan s'ha parlat de la part cavernària del PSOE sempre s'ha mirat sobretot a José Bono i Juan Carlos Rodriguez Ibarra, amb permís del socialisme basc, gran generador de cavernaris hispànics, qui després, per sort, acaben devorats, com Nicolás Redondo Terreros o Rosa Díez

Hem de ser realistes. Aquest segon tripartit és un govern bàsica ment del PSOE amb un parell de partits absolutament submisos que donen la raó a l’amo i paren la mà a final de més per cobrar, anul·lats tant políticament i cada cop més territorial ment ICV i ERC (ara esquerra) es troben amb l’aigua al coll i no saben què fer, però d’això ara no en parlaré. ( no toca ¡¡)
No tinc cap mena de dubte que des de fa uns anys, des del Congrés de Sitges del PSC-PSOE, Catalunya és un altra referència clara del nacionalisme cavernari espanyol socialista.

Els Montilla, Chacón, Corbacho, Zaragoza... curiosament tots provinents de la mateixa comarca, són dignes representants a Catalunya d'aquesta espècie política hispànica. No qüestiono en cap cas la seva catalanitat, però sí la seva ideologia. La identificació que tenen amb Catalunya ve del fet d'haver nascut aquí, i de fer política aquí, i des de fa poc, de governar aquí, cap cosa més enllà. Són gent criada, feta i formada amb mentalitat absolutament espanyola, que han heretat de la part catalanista del PSC-PSOE icones ideològiques com federalisme i pluralisme d'estat, que repeteixen sense creure-hi, sense saber massa què són i a què es refereixen.
Crec que no cal posar masses exemples, en tot cas n'està ple.

Per parlar-ne d'alguns, tots recordem els salts del President de Catalunya amb els gols de la selecció espanyola, o la seva assistència a desfilades militars i altres a la capital de l'estat en clar acte de vergonyant submissió. També el recordem mirant d'impedir l'Estatut del 30 de setembre, o parlant de retallar-lo l'endemà, cridant Visca Espanya i votant José Bono al Congrés del PSOE on es va escollir Rodriguez Zapatero.
De Chacón recordem el recent Viva España, l'orgull com a espanyola de ser Ministra de Defensa, i el seu discurs polític buit. De Corbacho recordem que era la persona que va voler separar PSC del PSOE (evidentment ell es quedava al PSOE) en una de les crisis de Maragall President, i les recents declaracions on manifestava que la màxima il·lusió de tot espanyol era ser Ministre i que per això es mostrava tan orgullós de ser-ho.

José Zaragoza és simplement la maquinària i el cervell amagat de tots aquests.
Dir que aquestes persones són catalanistes és simplement un insult a la memòria de quantes persones han deixat la vida per la llibertat de Catalunya i tantes d'altres, personalitats o no, que han deixat bona part de la seva vida al servei del reconeixement nacional de Catalunya. Jo, com a catalanista, també em sento insultat per aquest fet. La trampa de la maquinària polític - medi àtica socialista consisteix en deixar sense contingut la paraula catalanista, i un cop buida, hi cap tothom a dintre, per tant també ells.

Per ells ser catalanista és simplement treballar per Catalunya, i llavors ja se senten catalanistes.

És evident que amb aquesta definició tothom és catalanista, perquè tothom, inclòs per exemple Aznar, alguna cosa haurà fet per Catalunya.
Parlaré del PSOE, el que governa a Catalunya, el que té el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya col·locat. Tots sabem que el PSOE no és un partit nacionalista, ho han dit sempre «nosaltres no som nacionalistes, som catalanistes» també han dit sempre «no ens interessen els debats identitaris si no els problemes de les persones» En tant en que ells diuen que prioritzen la solució «dels problemes de les persones» em fixaré en això, car l’únic nacionalisme que entén i defensa a capa i espasa el PSOE és l’espanyol.
Considero que quan hi havien les eleccions hi havia els següents «problemes de les persones», segurament me’n deixaré però n’hi havia uns quants (els de torn) que van ser aquells on van posar el dit a la llaga:
** Infraestructures / mobilitat
** Habitatge
** Millores socials
** Equilibri territorial (sí, a Lleida, Tarragona i Girona sempre omplen el cap de vent a la gent amb totes les meravelles que han fet i totes les que falta per fer)
Em deixo encara l’ensarronada de rodalies, les ajudes a la dependència i tantes altres coses que ni arriben ni saben ells si arribaran. Acabo amb una sola conclusió si el govern «dels problemes de les persones» no soluciona «dels problemes de les persones» entenc que no hauria de governar. Plegar i convocar eleccions anticipades. Al cap i a la fi, jo no vull cap govern que depengui de l’estratagema dels partits polítics amb seu a Madrid .Malgrat el que vulguin fer-nos creure, no és que no siguin catalanistes,es que en tant no solucionen els problemes de les persones i és que són la mateixa caverna, i la tenim aquí.
Reacciona Catalunya ¡¡¡.

La coherència i la majoria d'edat .

Si hi ha un element que em sembla indiscutible de la política dels darrers anys és la derrota de la coherència com a valor públic.
Probablement, aquesta no és només una derrota de la política, sinó de tota la societat.
Una derrota que va començar per la banalització dels conceptes i de les paraules i que corre el risc- si no ho ha fet ja -d’encomanar-se a les idees. És possible, senzillament, que – ara sí – Catalunya hagi entrat en la postmodernitat just quan aquesta ha començat a deixar de ser el paradigma dialèctic amb el que interpretem la realitat.
Fer-se major d’edat als divuit anys no té sentit en un món com el nostre on gran part de la població de setze anys sap tant o tant poc com els que van néixer dos anys abans. Ja no es tracta només d’anar a votar o examinar-se de conduir que també, es tracta de la falsedat amb que els adults fiscalitzem aquesta franja de tres o quatre anys que precedeixen a la majoria d’edat. És l’alegria que senten alguns pares novells davant la notícia que els menors no es podran tatuar o fer pírcings sense el seu permís. Pares que en alguns casos no van tenir inconvenients per a ser els primers en endossar-li l’arracada al fill amb forma de nom saxó llatinitzat a l’estil Miami o Los Ángeles sud.
I no és pas que jo estigui a favor de que un xicot o xicota semblin una cartografia de l’Edat Mitja o una provocació pels aeroports sinó que em sorprèn que l’estat primer amb el tabac, després amb l’alcohol, més tard amb els bons modals i la tolerància i ara amb els tatuatges i els pírcings vulgui gestionar una adolescència que cada vegada es troba més abastida d’això que els governs volen regular.
Perquè no són els organismes els que han de tenir les atribucions d’educar els vailets, som els pares i mares que bé sigui per una mala interpretació de la llibertat atribuïble a que vàrem créixer en els darrers anys del franquisme i ens vàrem creure que la disciplina era una llosa antiga, bé sigui que en els temps que corren ens obliguem en el treball i ocupem a la descendència menys temps i menys control del que tenien sobre nosaltres o els nostres pares els progenitors, bé sigui que som o hem estat en temps de bonança econòmica o si més no en el temps dels préstecs i les Vises i no hem volgut que als nostres fills els falti de rés, la qüestió és que en molts casos no ho hem fet bé i les prohibicions governamentals no fan més que accelerar l’interès dels preadults.
La coherència més que un actiu ha passat a ser una rèmora. Més que valorar el sentit últim d’una trajectòria, d’unes idees, d’un compromís, el que hem fet és elevar l’instantantisme – la ideologia de l’instant – a la categoria superior. Som el que convé als nostres interessos canviants. Societat líquida, pensament líquid, en diuen alguns. Potser sí, però el que jo hi veig sobretot, és comoditat. Sempre – tots – arrosseguem contradiccions, però el que crec que ha canviat en els darrers anys és la valoració social que es fa de les contradiccions i de la no coherència. Ja no s’exigeix d’ algú – ja sigui a la família, a la feina, a la política – que faci de la coherència una norma a seguir. S’entronitza un concepte esbiaixat d’adaptabilitat. Aquesta adaptabilitat mal entesa esdevé el refugi per justificar el triomf de la incoherència que és tant com dir, el triomf de la trivialitat i de la renúncia al compromís.
Sigui quina sigui la solució no sembla que rebaixar la majoria d’edat als setze anys pugui fer empitjorar l’horitzó. I continuo parlant com un vell però els de la nostra generació fumàvem i bevíem amb setze anys (i abans) i no ens tatuàvem perquè no s’havia estès la moda i semblava un costum marginal, però també obríem la porta a la gent gran, dèiem si us plau i moltes gràcies i ens enfilàvem als arbres i somiàvem de fotre mà a les noietes.
Perquè no és tan important que no puguin accedir a l’alcohol o al tabac, als tatuatges o als pírcings; seria meravellós que quan hi poguessin accedir ho fessin de forma intel•ligent i mesurada sigui amb catorze anys, sigui amb divuit.
Potser tot plegat és indiferent, per què, al cap i a la fi, la coherència sempre depèn de la voluntat de tots i cada un de nosaltres...Bon cap de semana.

Jo proposo "Seat Julivert".

Només des de la més absoluta ignorància algú pot creure que ofèn excloent Catalunya d’espanya en una festassa europea d’aquelles de xampany i conyac.
Des de la més absoluta ignorància o, vist el to, des del punt de vista de qui amb la boca calenta i l’agulla de platí margina Catalunya amb una gracieta d’aquelles que s’empren amb mal gust per marcar la superioritat sobre el moro, la dona o el gai.
Perquè a l’hora de triar el nom de la nova berlina Seat no serveixen els topònims catalans que a banda de tenir una pronunciació difícil en alguns casos, es podrien trobar amb un boicot d’aquí a uns mesos quan es sol•liciti tornar a posar l’Estatut a referèndum un cop li hagin passat el raspall des del Constitucional.
És més adequat, però, esperar el tron de paraules d’un àpat opulent per a insinuar que si Catalunya vol ser independent per a millorar el finançament també haurà de ser independent a l’hora de perdre’s les coses bones, o sigui al seu entendre, engrandir la llista de noms hispànics dels models de Seat.
Com sempre hi ha qui a Catalunya s’ha emprenyat i com sempre des d’Espanya, encara que sigui per omissió, ningú ha encertat a sortir en defensa de la seva comunitat autònoma. Seria ideal el missatge i les reaccions, o la falta de reaccions, si no fos que el comentari es va fer amb la intenció d’ofendre i això fa evident fins a quin punt tenen els espanyols la consciència de ser invasors a Catalunya, de ser tota una altra cosa no catalana, de ser subjugadors, de fer bulling al llest de la classe.
I tot i que el nom del model de cotxe que millor rendiment els ha donat era d’una població de la Catalunya insular no cal que facin més esforços de concessió. Ni tampoc cal que honorin una terra i un municipi que sistemàticament han hagut d’adaptar els impostos a les seves necessitats amenaçats amb el xantatge de la deslocalització.
Vist a la distància poca cosa hauria de tenir a veure Martorell amb Còrdova, Toledo o Lleó i tot i que ens repugni el mode fatxenda que va utilitzar el President del Consell d’Administració de Seat per referir-se al nostre país hauríem de quedar-nos amb el missatge de fons, que és el nostre, i proposar que la nova berlina es digui Seat Julivert ( perejil ) en honor a la darrera conquesta bèl•lica espanyola.

Tot poble te els seus símbols, i el nostre evidentment també. Els símbols són imatges, himnes o banderes que prenen un significat més enllà de la fotografia, les notes musicals o la peça de roba acolorida. Cada persona, li dona un conjunt de valors a cada símbol, i és el conjunt de valors i sentiments que hi donem, el que fa que a la llarga esdevinguin referents col·lectius que ens vinculen amb ells.
I de banderes... tantes com pàtries, i per cada pàtria tants matisos per sentir-la.
El poble català som massa vegades hostatges de la mitologia del seny, que ens fa ser porucs alhora de fer-nos veure. Cal desmitificar el seny, i fer créixer la rauxa, i mostrar-nos tal com som, i fer veure al nostre veïnat, que als Països Catalans, en els dies de festa major i diades de commemoració és la senyera estelada la que simbolitza la nostra manera de fer i viure.
Que darrera de cada finestra o balcó quatribarrat, hi ha molt més que una simple fotografia, notes musicals, o un tros de roba hi ha l'anhel d'un poble que decideix independència.
"Per Sant Jordi hem de donar suport a la literatura en català i recuperar el seu significat inicial. No contribuïm a fer més fort qui ja ho és.
La diada ha de ser per a la llengua catalana i per a l'amor"

Catalunya amb els calçotets bruts.

No és per tocar els nassos però creia que havíem quedat que la decisió sobre el transvasament, el mini – transvasament o la cessió d’aigües entre les conques del país per abastir de petroli transparent la zona metropolitana hauria de ser cosa nostra.

Creia també que un dia seríem grans per a prendre decisions i assumir les conseqüències com creia que per a ser sobirans havíem de tallar les dependències de Madrid. És clar que segurament el desequilibri fiscal ens condiciona i no tenim la butxaca prou plena per a pagar-nos les infraestructures locals degut als diners que volen a Madrid i no tornen però potser un dia haurem de plantejar-nos créixer i convèncer-nos que qualsevol trencament és traumàtic al principi i que totes dues parts hi perdrem diners.
És per això que quan Castells i Mas clamen a Madrid per a que les obres que han de dur l’aigua de l’Ebre a Barcelona no es paguin amb diners previstos per a l’Estatut i les assumeixi l'estat com una obra extraordinària es veu que Catalunya encara no ha deixat de ser aquell adolescent que vol emancipar-se per sortir de festa però encara depèn dels pares per anar vestit i menjat.

Pitjor encara, Catalunya és la senyora que es fa un fart de treballar, que té un marit que no li fa cas, que la fa anar mal vestida i que li administra els calés i que en comptes de fer el cop de porta i anar justa els primers dies abans de cobrar la següent mensualitat prefereix humiliar-se i demanar una mica més de diners per a canviar-se els calçotets i les calces.
Falta maduració en tots els aspectes. Falta créixer i creure que podem ser adults sense estar pendents de préstecs i cessions, almoines i regals. I aquesta mancança és general, és una mancança en l’actitud de tots i cadascun dels partits del Parlament i de tots i cadascun dels ciutadans d’aquest País.

Els que demanen a Madrid perquè actuen sota la síndrome de la dona subjugada i els que no demanen perquè creuen que ja anem bé amb els calçotets i les calces brutes.

El que tenim és una crisi econòmica,i no té altre nom.

Per molt que se li vulguin donar altres noms políticament correctes com devallada, retrocés, recessió, punt d'inflexió, aturada puntual, l'actual situació és d'una crisi economica en tota regla.
No obstant això, no tothom ha percebut de la mateixa manera aquest “miracle espanyol”. Feu una enquesta a 10 dels vostres coneguts i pregunteu-los si creuen que ara es viu millor, econòmicament parlant, que deu anys enrere. Segurament el percentatge de nostàlgics us pot arribar a sorprendre, especialment si l’entrevistat és relativament jove o fa relativament poc temps que s’ha incorporat al mercat laboral. És cert que ara acabes la carrera i no has de peregrinar un parell d’anys d’entrevista en entrevista per a què t’acceptin en qualsevol lloc, però serà difícil que trobis una feina que paguin com Déu mana. És cert que com que tens feina pots optar a fer coses que quan eres aturat no podies fer, però accedir a un habitatge de compra s’ha tornat prohibitiu per a àmplies capes de la població, i l’esforç per llogar un pis cada cop és més gran.
Aquesta situació no té altre nom que crisi, és cert, que n'hem passades d'altres, i tots sabem que els cicles econòmics tenen aquestes oscil.lacions, ara bé, també és cert, que mai haviem viscut un periode tant llarg d'escalfament econòmic. Aixó necessàriament ve acompanyat d'un reajust que no serà ràpid.
Escoltava fa pocs dies el ministre solves, proposant pagar l'atur complet als treballadors estrangers perqué tornin als seus paisos d'origen. El ministre vol evitar el problema social que significarà tenir 1,000,000 de persones estrangeres sense feina.
El problema era evident i tothom avisava de feia temps, un pais no pot dependre tant directament de només 2 sectors construcció i turisme, cal diversificar, cal invertir en I+D, no pot ser que la nostre balança comercial estigui un 10% per sota el PIB, aixó vol dir que no tenim capacitat per vendre els nostres productes a fora. I aixó si no hi han polítiques només d'aparador en I+D no es solventarà. Invertir en I+D vol dir ajudar a les empreses a innovar, i malauradament els ajuts per innovació que tenim actualment no motiven a les empreses.
El nostre municipi i la costa daurada és un exemple de creixement desequilibrat, el últims anys hem viscut en bona part gràcies a la bonança del "totxo". Aquest ha portat molta feina i ha generat que vinguessin molts treballadors estrangers. Pensem que a españa 19 de cada 100 treballadors treballen per la construcció. L'escalfament desmesurat d'aquest sector i les enormes plusvàlues que s'hi han aconseguit tard o d'hora es paguen. I ara ha vingut l'hora de pagar-ho.
Un refredament de cop de la construcció provocarà inevitablement un increment de l'atur, xifrat per el sector en unes 700.000 persones. Ara bé, aquest és atur directe, indirectament s'en veuran afectats per un costat tots els sectors depenents de la construcció, desde els ajuntaments amb la baixada dels permisos d'obres, als guixaires, electricistes, pintors, fusters, botigues d'electrodomestics, provocant l'efecte doble amb atur indirecte.
A aixó cal afegir-hi que totes les persones que estiguin a l'atur o vegin reduits els seus ingressos frenaran també el seu consum de productes, i aixó alhora repercutirà en la resta de sectors.
Quina conclusió en podem treure de tot això? Doncs que no hi ha clar el futur de les noves generacions, que cada vegada les coses són més difícils. Ara sentim molts avis que diuen que econòmicament “vivíem millor temps enrere”, i al final els haurem de donar la raó. És difícil tenir una feina fixa, és molt difícil tenir un pis de propietat, és difícil poder arribar a final de mes (amb les despeses indispensables). Circula la idea que l’economia real és independent de les grans decisions financeres. Alguns venedors de rondalles pretenen que creiem que una situació de crisi econòmica en l’àmbit de les grans xifres no té perquè afectar a les butxaques dels ciutadans d’una manera dramàtica.
Les proves solen ser recurrents. La gent va de vacances, es canvia el cotxe i continua sopant en restaurants de luxe mentre els telenotícies escupen xifres que espantarien al mes pintat..
És certa doncs aquesta ambivalència entre la macroeconomia i l’economia real?
És possible que un país en fase recessiva pugui mantenir una despesa privada a aquest nivell? La resposta és no. Això no pot durar molt. L’economia domèstica començarà a percebre seriosament el problema en breu.La segona meitat d’aquest any serà clara en aquest sentit però l’actuació estel•lar està reservada per al 2009.
Durant el període 1998-2007 l’economia espanyola va créixer un 3,8% de mitjana, força per sobre de la mitjana de la zona euro, que ho va fer un 2,1%. Només en un dels anys (concretament el 2002), el PIB espanyol va créixer lleugerament per sota del 3 %. Aquest creixement econòmic ha anat acompanyat d’una forta expansió de l’ocupació fins al punt de què espanya ha passat de ser el campió europeu de l’atur a haver de recórrer massivament a la mà d’obra. Així mateix, i també en poc temps s’ha passat de ser receptora neta d’inversió estrangera a ser-ne emissora.
En definitiva, que cada vegada tenim un quart món més ampli al costat de casa (no es necessita anar a països llunyans, ja que ara és el nostre veí o nosaltres mateixos).

CATALUNYA SOBIRANA I EUROPEA ÉS POSSIBLE:

La tasca que fa el Sr. Alfons López Tena és impagable, aquest home sí mereix la Creu de Sant Jordi i no els alcaldes facciosos a qui guardona el PSC. ( Resulta que l’innominable Sr. Montilla guardonarà amb la creu Sant Jordi a qui va ser l’últim alcalde Franquista de Barcelona, el Sr. José María Socías. Aquest Sr. es va formar en el "Frente de Juventudes" del règim i va ser un dels molts cooperadors que van recolçar el terrorisme d’estat del dictador durant el seu mandat.

El més greu és que ERC consenteix, com una concobina dels socialistes i amaga el cap sota l’ala, per tan ja li deu semblar bé aquest otorgament Només tinc un adjectiu per resumir tot això: poca vergonyes ¡¡ )
El president del Cercle d’Estudis Sobiranistes i vocal del Consell General del Poder Judicial està donant arguments per contestar a totes aquelles preguntes que puguin sorgir sobre què passaria si Catalunya esdevingués un estat sobirà.
En aquesta ocasió des de Brussel·les ha defensat que la legislació internacional preveu que si Catalunya arribés a independitzar-se d’espanya es convertiria automàticament en un nou estat membre de la Unió Europea.

Per argumentar-ho s’ha referit a l’article 17 del conveni de Viena del 1978.
També ha matisat que el govern espanyol no podria tancar els mercats a una Catalunya sobirana i que l´ euro continuaria sent la moneda en curs a Catalunya.
Penso que el somni d'un estat propi cada vegada és menys platònic i més objectiu.

Farien bé els delegats de CDC de fer una defensa forta en el proper congrés per posar les bases d'una nova filosofia de partit que condueixi cap a la sobirania del nostre País.

"Treballaré per refer ponts entre forces nacionalistes"

"No tinc cap dubte que la proposta de Mas camina cap a la independència"
Llegiu l'entrevista que publica l'Avui a l'Àngel Colom. M'ha alegrat molt el que hi diu, i la seva exquisida educació política, que ve d'un altre temps però que necessitem per al futur.

És una alenada d'esperança, especialment necessària en aquests moments de decadència nacional i desorientació política.
Àngel Colom, exsecretari general d'ERC i actualment militant de CDC, ha tornat fa pocs dies a Catalunya després de viure cinc anys al Marroc. Colom analitza a l'AVUI la situació política catalana, en les primeres declaracions després del llarg parèntesi.
Ha mantingut contactes amb dirigents de CiU i d'ERC.
Després de cinc anys al Marroc, on va anar com a delegat de la Generalitat per a l'últim govern Pujol, torna a Catalunya. Quina mena de retorn és?
És d'hora per dir-ho, però d'entrada és un retorn a casa; ja en tenia ganes. És una mica motivat per la família i també perquè penso que hi ha coses a fer i que, lentament, puc ajudar en alguns aspectes a aquesta refundació del catalanisme que es viu ara. És un retorn obert.
Com ha vist el país des de la distància? Aquí s'ha parlat del català indignat...
Porto només tres setmanes aquí i m'he estat molt a casa; no he voltat el país. Em sembla, però, que estem en un moment important. A dos mesos vista hi ha els congressos de les dues formacions centrals del nacionalisme i això fa que les bases debatin sobre allò que s'ha fet bé, i el que no, i què cal millorar. Es debat també com es pot tornar a galvanitzar la il·lusió d'una ciutadania que nacionalment està més madura que quan vaig marxar. Però la societat ha fet passes enrere en la situació lingüística. Catalunya té el repte d'integrar les noves migracions que s'han incorporat els darrers anys. I una altra cosa urgent i prioritària és el repte que tenen els partits de respondre a la ciutadania que vol anar més enllà. Si no ho fan, podem perdre-hi molts llençols... Veure des de Casablanca la manifestació de l'1 de desembre passat, de centenars de milers de persones reclamant el dret a decidir, em feia pensar que aquesta ciutadania es mou i que el que la Crida a la Solidaritat feia molts anys enrere, empenyent els partits, ho feia ara la Plataforma pel Dret de Decidir. És en aquesta voluntat de tirar endavant propostes que tornin a il·lusionar el país on em puc trobar com un més.
El primer govern tripartit, només crear-se, va tancar la delegació al Marroc que vostè dirigia. Com ho va encaixar? Jo havia cessat el mateix dia que van cessar els consellers, però se'm va demanar que continués mentre el nou govern decidia què feia. Em va sorprendre que la tanquessin. Hauria estat lògic que se'n fes càrrec un altre delegat, perquè jo era de la confiança del govern anterior, però tancar la delegació crec que va ser un error polític molt gran de la responsable d'exteriors de l'època, Margarida Obiols, i del president Pasqual Maragall.
Al Marroc el terrorisme islamista es deu veure d'una manera més directa i real que aquí. Quina amenaça suposa per a les societats occidentals? Quan parlem d'islamisme parlem de la ideologia islamista, que és totalitària, feixista i perillosíssima per a la convivència i la democràcia. Però, si us plau, separem-ho de l'Islam, que és la religió. Separem la ideologia de la religió. Jo respecto moltíssim l'Islam, que he conegut bé aquests cinc anys. M'he sentit acollit en terra musulmana. Sóc catòlic i he estat personalment al costat de molts dels meus amics musulmans i no m'hi he sentit mai incòmode.
Tornant a Catalunya, aquests cinc anys han estat marcats per la reforma de l'Estatut i pels dos governs del tripartit. Què han suposat per a l'autogovern? No sóc favorable al govern tripartit. He apostat sempre per una unitat d'acció dins la família del nacionalisme i ho continuo fent. I demano que, com més aviat millor, es retorni al seny. Cal unitat d'acció entre les formacions que representen nacionalment el país i per aquí haurien d'anar els acords futurs, basats en una estratègia de país entre les formacions del catalanisme polític i no pas amb formacions que defensen un altre model. L'altre dia, el president del govern espanyol ho deia molt clarament, en resposta a ERC: "Espanya plural, sí, però Espanya". Zapatero té molt clar que el substantiu és Espanya. Si nosaltres ens limitem a posar un adjectiu, malament. Per a Zapatero el substantiu és Espanya i per a les forces nacionalistes és Catalunya. Tinc la impressió que a vegades ens hem confós i no pot ser. M'il·lusiona veure que tanta gent diu prou i que vol decidir el futur d'una manera més lliure. I em sembla que això també és el que representa la proposta que fa Artur Mas amb la Casa Gran del Catalanisme, perquè posa el cursor en el dret a decidir, que va des de la infraestructura fins a la independència. Hi cap tot. Aquí pot haver-hi molta gent que s'hi senti còmoda i que hi treballi.
L'actual direcció d'ERC considera tan catalanista CiU com el PSC...? Vull evitar criticar uns posicionaments o uns altres. M'agradaria pensar que aquests germans de la família del nacionalisme que són CiU i ERC es tornaran a trobar.
El fet que les relacions entre les dues forces siguin tan distants, a què s'ha d'imputar?
Si s'han trencat ponts entre aquestes dues formacions, que se n'han trencat molts, cal tornar-los a refer. Jo no buscaré cap culpable. No és hora de buscar culpables sinó de refer ponts. No em cansaré de demanar-ho i de treballar per refer ponts entre les forces del nacionalisme, que, en definitiva, en els seus discursos -no pas en la praxi- avui totes dues han posat el cursor una mica més enllà. De l'àmbit de fer país dels 20-25 anys primers de la recuperació de la democràcia i l'autonomia, s'està passant a un àmbit sobiranista majoritari, assumit per aquestes dues forces i també per ICV, que també era a la manifestació pel dret a decidir, juntament amb moltes entitats.
Però com es concreta això? Després dels dos congressos, tenim reptes de futur immediat, com el que el Tribunal Constitucional digui de l'Estatut. Espero que no se'ls acudeixi declarar-lo inconstitucional. El govern actual també té el repte de posar a la pràctica el canvi de model de finançament que preveu l'Estatut, que ja veurem com acaba. Hem de veure també quines balances fiscals s'acaben publicant.... El repte de la integració de la nova immigració, que ha de ser a Catalunya i no a Espanya... Tot això necessita unitat. No pot ser que els germans es barallin. Si puc, ajudaré modestament a l'obertura a la societat que està fent CiU amb l'aposta de la Casa Gran del Catalanisme i d'altra banda, també, contribuint a fer que el debat que segueix ERC s'endegui en positiu per portar per un mateix carril una sèries de propostes.
Les eleccions del 9-M han fet sorgir una crisi a ERC, amb una pugna entre quatre sectors per dirigir el partit. Quina sortida hi veu? Només desitjo que hi hagi seny. Respecto molt els militants d'aquesta formació com per involucrar-m'hi gens...
Joan Puigcercós el va venir a veure al Marroc no fa gaire i fa poc Joan Ridao deia que no li faria res que vostè reingressés a ERC després de la ruptura del 1996... Ha sentit cants de sirena? Joan Puigcercós em va venir a veure a finals de novembre. Va ser un retrobament personal, del qual em vaig alegrar molt. Vam tenir converses llargues. Uns mesos abans també havia vingut al Marroc el president del Parlament, Ernest Benach. Em va voler saludar i també me'n vaig alegrar molt. He tingut altres visites i trucades de persones del país, vinculades a ERC i CiU, com Artur Mas o el responsable d'exteriors de CDC, Carles Llorens, amb qui hem tingut un contacte sovintejat i en sintonia. Amb alguns dirigents d'Esquerra hem refet una sèrie de desencontres que hi havia, bàsicament personals, i això ja em sembla positiu. Vull agrair-ho als uns i als altres. Això no treu que ara jo m'incardini en un determinat corrent que vol contribuir a superar etapes que no són gaire glorioses del nostre passat recent, en les quals tothom hi té culpa; jo també. Si s'ha de fer autocrítica, jo també la faig. Em sembla important que no perdem gaire més temps, perquè a Madrid ho tenen molt clar, com ho demostra el senyor Zapatero per molt socialista que sigui. Cadascú tindrà la seva tendència ideològica però trobo a faltar que per als catalanistes el substantiu sigui Catalunya. Badant acabarem sent els últims de res.
¿Està segur que la Casa Gran del Catalanisme camina cap a la independència? N'he parlat amb Artur Mas i no tinc cap dubte que camina cap aquí. Cap a un procés en què la ciutadania de Catalunya tingui el dret a decidir, des d'un aeroport o una xarxa de trens fins a la independència del país. Davant el que digui la ciutadania d'un poble, no hi ha llei o Constitució que valgui. Espero que el congrés de CDC vagi en aquesta direcció.
Pensa treballar en les ponències? Si se'm demana que ho faci, ho faré, però també demano que se'm respecti un temps d'aterratge que necessito. Quan vaig decidir tornar, no sabia que hi havia un congrés com aquest al llindar de dos mesos.
¿Els canvis polítics que reclama per a Catalunya els veu factibles dins d'aquesta legislatura?
M'he mostrat contrari a l'acord del govern tripartit des del seu naixement i la perspectiva dels anys m'hi ha refermat. Espero que hi hagi reflexió per totes bandes. Demano que, com més aviat millor, es refacin ponts entre aquests sectors que ja són al carrer, com demostra la manifestació multitudinària de l'1 de desembre. Cal que aquests acords també puguin passar en àmbits institucionals, començant pels més propers als ciutadans -com els ajuntaments- i un dia han d'arribar al govern del país. Part d'aquestes formacions podrien fer un govern d'unitat nacional, obert, modern, que es plantegi fer admetre a Europa que aquí hi ha un país que vol tenir Estat propi.
¿Hem d'interpretar la seva tornada com un retorn a la política activa?La meva és una tornada lenta. Però si se'm demana que participi en qualsevol cosa que vagi en la direcció d'unitat entre els nacionalistes, entre els catalanistes, jo hi seré. Per anar-m'hi a barallar, no. Si puc ajudar, ho faré, perquè el temps no passa en va per a ningú. Continuo tenint la il·lusió a dalt de tot. M'ha anat molt bé aquest període de desconnexió, després de tot el que va succeir, amb uns moments de ruptura que no agraden a ningú i en què jo també vaig cometre errors. He necessitat aquest temps per a la reflexió i tinc ganes i il·lusió de fer coses, però les faré a poc a poc. Aquest anys de baralles no han anat bé i jo tinc amics a totes bandes. Perquè m'hi van pressionar, haig de reconèixer que jo també vaig ser factor de divisió. Em sap molt de greu i ho haig de confessar als catalans.
Àngel Colom és militant de CDC i exsecretari general d'ERC

Ben tornat, Àngel, i moltes gràcies per la teva generositat i la teva grandesa de mires.

“Show de l’aigua”

Voldria deixar quatre reflexions mes sobre la problemàtica de l'aigua, problemàtica que tot i ser una d'aquelles de les que sempre es parlen darrerament ha guanyat embranzida per les amenaces de talls d'aigua per a consum humà a la regió metropolitana de Barcelona.
Si de transvasar l’aigua en volien dir “captació temporal” i al final s’ha quedat en “mini transvasament”, ull amb el concepte “guerra”, que no sigui un altre intent per emmascarar una altra paraula que ben bé podria ser “catxondeo”, “desgavell”, “circ” o “putiferi”.

I és que tot el que està passant més aviat recorda a “humor amarillo” que no pas a un conflicte bèl·lic. Tot i això, de “batalles” n’hi ha força, tantes com conques.
En primer lloc està el concepte “emergència nacional”, triat per evitar el clam “emergència Barcelonina”, ja que anteriorment s’han patit restriccions d’aigua a diferents llocs del territori, però llavors ni era emergència ni era nacional.
Però bé, per tal de sol ventar aquest episodi d’emergència s’arriba a un dels punts àlgids del “Show de l’aigua” D’aigua ben poca cosa que vagi més enllà de transvasar-la. I com són polítics i de solucions no en tenien ni idea, es van dedicar al que sí dominen al 100%: llençar-se pilotades enlloc de deixar fer als experts per buscar solucions imaginatives i factibles, fonamentades en tecnologia i possibilitats actuals..Aquesta guerra d'aigua no és res més que una altra guerra per diners, pels diners que pot generar aquest or transparent, i com guerra que és hi ha interessos que semblen no contar gaire, ja que les necessitats bàsiques de les persones es deixen en un segon pla, o pitjor encara, s'exploten política i econòmicament per obtenir-ne més aigua amb la qual poder generar encara més diners.
I és que en aquesta guerra, com en totes les guerres en general, no hi ha ni bons ni dolents puix cap de les parts ha fet una política correcte i coherent de gestió de l'aigua i del territori, tot i que si que n'hi ha qui ho ha fet millor i qui ho ha es ta fen pitjor. Si a tot això sumem el fet que l'aigua és, en aquest moment, una de les armes polítiques més fortes en aquesta part de la península, ens trobem davant d'un problema amb encara més implicacions que dificulten de forma artificial el cercar una solució eficaç.
Jo, per la meva part, sóc contrari a tot tipus de transvasaments i partidari d'una política molt més estricta sobre la utilització de l'aigua en tots els àmbits, però també s'ha de deixar clar que circumstàncies excepcionals necessiten mesures excepcionals i, certament, que gairebé la mitat de la població de Catalunya, pugui patir restriccions de consum domèstic és una circumstància excepcional, com, d'una altra banda, també ho seria que passés en qualsevol altre punt de població de tot el nostre territori.
I no és que no sigui important que en un determinat poble no tinguin aigua, que ho és, i molt, però el problema logístic i tècnic per a cercar una solució no és, ni molt menys, el mateix. Com tampoc ho és l'impacte polític i medi àtic. I això, el qui mana, ho sap prou bé. Entre tant, es coneixien les dades de consum d'aigua de la petroquímica de Tarragona ... tanta que es podria abastir tota la ciutat. Aigua potable que s'utilitza per refrigerar... Què bé!!!. Per a colmo, hi ha un projecte per abastir la petroquímica amb aigua reciclada, però porta nos equant temps aturat, i s'espera que es faci realitat a ves a saber quin any... Potser quan ja no calgui per que no quedi petroli que processar?
I en mig de tot això, un petit gest de sentit comú de mans dels tècnics (que són els que hauríem d’escoltar enlloc de perdre el temps amb els polítics): Proposen retornar l’aigua de sortida de la depuradora del Prat al riu Llobregat i utilitzar-la tant per regar com per obtindré aigua potable. Es tractaria doncs de reciclar l’aigua.. Portar part de l’aigua tractada de la depuradora del Besòs cap a Lleida, de forma que els regants d’aquella zona (que consumeixen el 60% de l’aigua que s'utilitza a Catalunya) podrien regar amb aigua reciclada. Així, part de l’aigua potable que usen ara pel reg es podria utilitzar per consum humà (síiii .a Barcelona tambéeee).
Veiem-ho amb números. La depuradora del Besòs processa 500000 metres cúbics al dia, amb pics de 800000, o el que és el mateix, el consum de 1500000 persones. Per fer-nos una idea, el cabal mitjà del Llobregat ronda els 1700000 metres cúbics al dia i el seu cabal ecològic s'ha estimat entre 300000 i 500000 metres cúbics/dia, el que vol dir que amb el que surt de la depuradora del Besòs es podrien mantindré els nivells mínims del riu Llobregat (o el Ter, que es mou en valors molt similars). No obstant, tota aquesta aigua es torna al mar per un emissari submarí. La idea doncs és: Portem l’aigua, la consumim, la pixem, la depurem i la usem per regar. Amb estratègies d'aquest tipus s'aconseguirien uns guanys d’aigua potable enormes... per que pensa que no és només l'aigua de la depuradora del Besòs: la majoria dels municipis, per petits que siguin, connecten el seu clavegueram a una estació de depuració d'aigües residuals ...
Però aquí entra en joc un altre col·lectiu dins el “show de l’aigua”, els regants. Diuen que no s’en refien de l’aigua depurada i no volen utilitzar aquest recurs. I per darrera hi ha un fotimer de pagesos que “punxen” els conductes de les aigües de sortida de les depuradores per regar els seus cultius clandestinament... Ho haveu vist?!!!.
Per una altra banda, utilitzar l’aigua reciclada per potabilitzar-la pot sonar com si ens diguessin que ara ens hem de beure els pixats, i és clar, la gent no acaba de veure-ho amb bons ulls. Però el cert és que l’aigua reciclada, amb els tractaments correctes, és tan apta per ser potabilitzada com l’aigua de qualssevol riu...
A veure quin és el proper episodi d’aquest Show. Amb que ens sorprendran ara el Montilla i el Baltasar?

No se si seran las Zamburguesas o els rollitos de primavera, però del que estic segur és que veurem trompades.
Encara que, clar, si ja hem patit mesos sense rodalies, sotracs interminables per culpa de la negligència en al realització de diferents obres públiques, dies sense llum i amb soroll de generadors i fuites radioactives... perquè no hem d'aguantar uns quants dies sense aigua ?

Total, com mai protestem per a res i sempre tornem a votar als mateixos...
Cal exigir, propagar i estendre la idea de renovació i canvi de mentalitats.
I obrir la caixa del debat d’idees i canvi de rumb. I persones.
Quan abans millor.¡¡¡

Compromís per l´Ebre ?.

La sequera que estem tenint està fent que la gent prengui consciència de que l’aigua és un bé escàs i que no s’ha de malbaratar.
Les administracions públiques intenten donar solucions i algunes ho fan amb més fortuna que d’altres. Reconec que l’antic alcalde de Tarragona va fer servir expressions una mica bèsties, però té raó quan ve a dir que si cauen quatre xàfecs, semblarà que el tema està resolt quan en realitat no ho estarà.
Hem passat uns dies en que els genis del tripartit s’assemblaven a aquell personatge entranyable inventor del TBO que feia uns ginys fantàstics per assolir una cosa ben senzilleta. Sembla que s’hagi obert un concurs d’idees per portar aigua a l’àrea de Barcelona per terra, mar i aire. S’ha proposat dur aigua en vaixell, en tren i aviat vindrà l’il·luminat de torn del tripartit que ens dirà que la portaran en avió.
Potser el nou Airbus A380 tindrà una capacitat per portar-nos nosequants milers de milions de metres cúbics que ens treuran la set. Sempre he pensat que hi ha aigua de sobres, com ho demostra el color blau del nostre planeta quan es veu des de l’espai. La qüestió és que està mal repartida i que, sobretot, la majoria és salada.

La solució seran les dessaladors ?. Un país com Israel, envoltat de zones desèrtiques ho ha tingut clar des de la seva creació com a estat modern.
Un altre tema són els transvassaments (amb permís dels creadors del “Diccionari Tripartit” ).Ja ho han anunciat, s'emportaran aigua de l'Ebre cap a Barcelona. Després de la tàctica del transvàs del Segre, i la seva ja pactada retirada del projecte, han tornat a l'Ebre. Que al principi i al final, era la seva veritable opció.
Ens han enganyat com han volgut. Estic segur que l'opció del Segre era una cortina de fum, per aconseguir el que han aconseguit, tocar l'Ebre. I s'emportaran l'aigua que voldran, mentre que aquí ens quedarem amb una mà davant i l'altra detras, sense cap tipus de garantia. Llegeixo el "Compromís per l'Ebre" i em fixo amb els punts i amb les signatures: Montilla, Carod, Saura i Cia. renunciaven a la interconnexió, i no solament han trait els seus compromisos, han trait a tot un territori, s'han aprofitat i l'han enganyat, abandonant-lo, abandonant-nos, a la seva sort..
Hi estem abocats. Abans de l’era actual de progrés i felicitat, pensar en trasvasar quelcom era com una mena d’estigma. Era quasi pitjor que fer servir les paraules “guerra” i “Iraq” juntes. Però ara que han arribat al poder sembla que la cosa no és tan forta. Allò que pretenia fer CiU era horrorós, ells ho fan i no passa res. Una mica d’anestèsia mediàtica i ja està. Doncs no. Resulta que si has fet una oposició destralera després, si governes, fas el ridicul perquè has d’obrar amb realisme.
I per rematar-ho, ara ens assabentem que era prohibit parlar de sequera extrema i d’emergència nacional abans d'eleccions. Sort, perquè si no els socialistes encara n’haguessin tret 30, enlloc de 25, amb el país que tenim.

Oleee¡VA POR UZTEDES ¡!!¡:

El Sr. Zapatero, president del govern espanyol, ha donat una estocada amb aires de torero als republicans al manifestar que prefereix una sociovergència a tenir tractes amb ERC. Bé això té diferents lectures, una seria que creu que el fet de governar amb ERC li fa perdre molts vots a Espanya.
La sequera i les picabaralles sobre els transvasaments amaguen els treballs interns dels partits per posar ordre intern als diferents corrents o protagonismes. Diuen perquè són transparents o potser perquè són assemblearis, ERC s'emporta la palma amb quatre corrents que s'enfronten per dirigir el partit. No sé si es tracta de quatre programes diferents o més aviat és qüestió de noms i poders.
Una altra lectura seria que es torna a demostrar la grant pífia estrategica d’ERC al confiar en el PSOE-PSC, pacte que només els hi ha portat desgast polític. I així narinant narinant, res nou que ja no sàpiga tothom .
I ara què? Ara toca que ERC es baixi els pantalons i faci autocrítica. Amb l’actitud del Sr. Zapatero i la seva sinceritat al deixar entreveure que no vol ERC ni en pintura, els republicans hauran de començar a pensar en no donar més suport al govern socialista ni a Madrid ni a Catalunya.
El PSC continua fent equilibris sobre la maroma que li ha instal·lat el PSOE, amb un Zapatero expert en donar disgustos als seus, encara que siguin la clau del seu èxit, i especialista en les promeses ambigües i sense garantia de compliment. Mentre els moviments d'ERC es produeixen després de la derrota electoral, el PSC no ha tingut temps de festejar l'èxit electoral, i s'ha vist ràpidament abocat a l'atac de gelosia per les floretes enviades als seus adversaris de CIU.
Si ERC continua fent de gos d´ atura a les ordres del PSOE- PSC, amb aquesta línia d’atacs cap a CiU, evidentment l’esperança de treballar conjuntament pel país cada vegada estarà més llunyana i amb menys possibilitat d'èxit.
També hi ha moviments interns al PP; a Catalunya s'ha qüestionat la capacitat de Sirera per liderar el partit. Després de Piqué, Sirera ha volgut donar la imatge d'un partit molt convençut del seu posicionament dretà i espanyolista, però no ho sabut fer, i ja es parla de noms per substituir-lo. A nivell espanyol tampoc ho tenen més clar, sobretot observant els moviments de la senyora Aguirre per desplaçar el senyor Rajoy, segons ella per qüestió de programa i no de protagonisme. Al mig s'hi troba el senyor Gallardon, que de tant en tant hi fica cullerada.
Pensant en el nostre país, ens faltaria ICV i CIU per analitzar. Els primers també han anat a la baixa, sense que això sorprengués a ningú. Aquesta tendència a la baixa dóna més relleu a l'èxit assolit per ICV a les eleccions municipals, a Torredembarra, que va aconseguir el segon regidor, en aquest cas regidora, després de anys amb un sol representant.
No sé què en sortirà de tot plegat, i podríem dir allò de "ja s'ho faran", si no fos que ens afecta i pot condicionar el futur del nostre país. El posar en perill sobre tot pot venir d'un bloqueig espanyol al desenvolupament de l'Estatut, que encara que retallat, ens podem trobar que ens el retallin encara més.
Avui sentia preguntar en una tertúlia radiofònica si Zapatero premiaria el bon paper del PSC. La resposta ha estat sortir per petaneres, probablement perquè no es té gens clar. Sigui el que sigui, els demanaria que dediquessin esforços a solucionar els problemes que ens afecten en primer terme, però sobretot que aprenguessin a consensuar i a dialogar, a dins el partit, i amb els altres partits.Voldria que reflexionessin sobre si seguir aquesta manera de fer no els conduirà només al mateix que ja es va veure a les últimes eleccions generals : millors resultats pel PSOE- PSC i pitjors per ERC i per ICV. Ells sabran el que els convé més.
Avançar les eleccions catalanes seria una manera de poder fer un front de contenció a la sobèrvia socialista que viurem a partir d’ara, i sinó al temps.
A rel de l’anunci aquell que recorda la frase d'Albert Einstein "Hi ha dues coses infinites: D’univers i la estupidesa humana. I de la primera no n’estic del tot segur" (grans paraules del geni dels genis) m’ha vingut que fa molt temps que van caure a les meves mans les "Lleis fonamentals de l’estupidesa humana" de Carlo M. Cipolla que sempre em van semblar d’allò més encertades.
Aquí us les exposo: Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana
Primera Llei Fonamental: Sempre i de manera inevitable cadascun de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpids que circulen pel món.
Segona Llei Fonamental: La probabilitat que una persona determinada sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona.
Tercera Llei Fonamental: Una persona estúpida és una persona que fa mal a una altra o a un grup de persones sense obtenir, a la vegada, cap profit per ell mateix, o fins i tot, obtenint-ne un perjudici.
Quarta Llei Fonamental: Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. Els no estúpids, en especial, obliden constantment que en qualsevol moment i lloc, i sota qualsevol circumstància tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infalíblement com un error caríssim.
Cinquena Llei Fonamental: La persona estúpida és el tipus de persona més perillós que existeix. L’estúpid és més perillós que el malvat. Apa! Amb aquestes reflexions tant filosòfiques us deixo rumiant perquè.
Si!Si!Si! Avui comença un nou cap de setmana.
De moment el Sr. Zapatero ja s’ha descobert el cap amb el barret taurí i ha saludat amb un to burleta als seus socis de govern a Catalunya amb un “va por uZtedes”……Ole¡¡¡¡Oleeeeee¡¡¡¡¡¡¡

Bon cap de Setmana!!!!!!!!!!!!

Les coses no han canviat gaire.

Veure a l’home simpàtic del Zapatero, enfilat a la tribuna del Congrés del Diputats repartint promeses i compromisos a dojo davant de les senyories i la resta de ciutadans amb la capacitat d’autoflagelació suficient com per a resistir la programació sencera de TV2 en el debat d’investidura, és un espectacle només comparable a una marató de 24 hores del il·lustre “El tomate” del T5.
El “prometedor compulsiu” va tornar a prometre el traspàs de les rodalies, cosa que ja havia fet la legislatura passada, el desplegament del estatut pel que fa al nou sistema de finançament que se’n deriva i oh miracle! a la publicació d’aquelles balances fiscals que ja va encarregar en el 2005 a un grup d’experts i en veure’n els resultats li entrà la suor freda.
Primera sessió del debat d'investidura per a l'elecció del president del govern espanyol amb la sensació que les coses no han canviat gaire. Lògic. Zapatero intenta projectar el país i resoldre les grans qüestions però no té la visió de fa quatre anys, quan semblava que volia liderar el gran canvi després de vuit anys d'aznarisme, amb grans fites com l'acord de pau amb ETA i la reforma cap a un estat federal. El líder socialista evidencia que ha baixat a la terra i que està més disposat a governar sense tenir aspiracions d'alt nivell i suposo que molt pressionat per la crisi econòmica que afecta la societat. Zapatero va exposar que està disposat a pactar els grans acords i els pactes d'Estat amb el PP i els aspectes molt més secundaris amb CiU per així tenir un aliat puntual. Comprensible. No tenir majoria absoluta i no tenir un aliat significa acords puntuals entre vestidors.
Però la nova societat d'avui tampoc perdona. El desgast mediàtic obliga a voler guanyadors que generin més i més i no defalleixin en l'intent. I per contra, els perdedors ja no semblen tenir quota de pantalla. Com dóna la sensació Rajoy, que ja té un estigma de perdedor que es demana que Esperanza Aguirre s'atreveixi a donar el cop d'estat que bona part del PP desitja.

Entre aquesta dicotomia es presenta de desdibuixada aquesta legislatura per a Catalunya, entre els qui veuen la botella mig plena i d'altres que la veuen mig buïda. Entre l'antic talante del 2003, ara sembla que decente per a Zapatero, i els qui voldrien que sortís un portaveu dels 25 diputats del PSC i digués que amb Catalunya no s'hi juga.

O sigui, aigua, balances fiscals, infraestructures i el Nou Estatut. En el fons, els cent dies de rigor abans de realitzar un primer anàlisi de la seva gestió.

Vistos els resultats de les darreres Generals a Catalunya, és prou clar que majoritàriament a la gent ja li està be que els prenguin el pel deixant-los sense servei de rodalies, sense corrent elèctric, sense AVE, sense gestió aliena a IBERIA de la T4, sense una xarxa de carreteres com Deu mana i d’aquí a pocs mesos, sense aigua, potinejant el sistema educatiu i els serveis d’assistència social o interferint amb un ministeri de la vivenda les competències ja transferides i per tant res a dir. No m’estranya que vistos els resultats l’aparell del PSOE hagi optat per la mateixa tàctica per la propera legislatura.
És possible fins i tot que en les balances fiscals que ens serveixin d’aquí uns mesos, si és que al final ho acaben fent, Catalunya, consti com a receptora pura de la solidaritat d’Andalussia i Extremadura o que a l’àrea metropolitana de Barcelona s’acabin afaitant a l’Octubre amb gasosa o Fanta de taronja com a resultes de la promesa que també ahir va fer sobre la sequera, total en les properes eleccions, majoria absoluta!
Bona legislatura. Z.P ¡¡

L'aigua que no baixa.

“Papá, ven en tren” va ser un dels eslògans més populars de Renfe durant el franquisme, una campanya que els seus competidors aeris van intentar compensar sembrant les carreteres amb grans cartells publicitaris amb el lema “Con Iberia ya hubiera llegado”.
Si fa o no fa era l'època que a TVE triomfava un mític programa d'apologia militar anomenat “Por tierra, mar y aire”.
Van passar els anys, va arribar la democràcia i ara tots els camins, els de terra, els de mar i els de l'aire, ja no porten a les casernes però continuen arribant fins a Roma i més concretament al Vaticà, que és l'ambaixada celestial a la Terra.
Si l'aigua que hauria de caure del cel ha d'anar en tren a Barcelona, que és una de les possibilitats plantejades pel conseller de Medi Ambient, que Déu ens agafi confessats i que Zapatero trii bé al nou ministre del ram.
A Madrid mantenen tancada l'aixeta de l'aigua i Francesc Baltasar, que llueix cognom de Rei Mag però que, al mateix temps, té molt limitades les seves possibilitats de resoldre la sequera amb solucions màgiques, s'ha posat en mans de la Verge de Montserrat. “Si pots fer alguna cosa, fes-la” li ha dit a la Moreneta amb la fe que dona ser agnòstic convençut amb barretina.
Per la seva part, el cardenal i arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach ha proposat als catalans que demanin a Déu que concedeixi “el preuat do de la pluja” i fins i tot ha fet pública una oració a mida per resoldre la sequera:
“Per la pluja, que ha de portar l'aigua que la nostra societat necessita: que Déu, provident i bo, ens la concedeixi com una benedicció que davalli del cel fins a nosaltres”.
Es fotut que aquestes alçades, la solució a la manca de xàfecs sigui idèntica a la que s'aplicava a l'Edat Mitjana, un anacronisme que, posats a fer-ho bé, exigeix la immediata convocatòria dels esbarts dansaires de tot Catalunya cada diumenge al migdia, a la sortida de missa, perquè ballin la dansa de la pluja assessorats per un cap xerokee.
Posats a creure en els miracles i donat l'actual nivell de coneixements científics, el preg de Francesc Baltasar i l'oració del cardenal Martínez Sistach podrien incloure el següent afegitó:
“Si pots fer alguna cosa, que plogui durant sis dies seguits amb una mitjana de 20 litres per metre quadrat a les conques internes de Catalunya”.
Això és exactament el que l'Agència Catalana de l'Aigua considera necessari perquè les reserves dels pantans recuperin els enyorats nivells de l'any passat.
Se sap des de fa temps que el sector agrícola consumeix el 73 per cent de l'aigua de Catalunya, però ¿s'ha fet alguna cosa des de l'administració per canviar les males pràctiques com el reg a manta i per inundació?
És de sentit comú que el creixement dels sectors turístic i immobiliari a Barcelona i a molts indrets de la costa i de la muntanya porta afegit un més alt consum d'aigua, però ¿s'ha tingut en compte aquest detall a l'hora de planificar el territori?.
I així, entre el manteniment a l'àmbit rural de formes de reg tradicionals i poc eficients i el creixement insostenible del món urbà com a formula per omplir les butxaques de promotors immobiliaris i per sanejar els pressupostos municipals, s'ha anat tirant endavant amb la inèrcia de qui dies passa anys empeny.
Ara, quan a l'esquerra li toca cercar solucions urgents a problemes que venen de temps enrere, es troba amb el contrasentit d'haver de fer jocs de paraules amb mots com “transvasament” que fa ben poc, des de l'oposició al PP, havia demonitzat. Una radicalitat ecologista difícil de conservar quan , com li passa a ICV,es tenen responsabilitats de govern i hi ha l'amenaça que l'aigua no arribi a les cases.
Per allò del repartiment de competències, la clau per resoldre aquesta “emergència nacional” catalana la tenen Zapatero i Sant Pere. El primer impedeix que es toqui l'Ebre / Segre per allò de no donar pistonada al PP però acaba d'aprovar nous transvasaments d'aigua del Tajo al Guadiana -també fa jocs de paraules i en diu “canonada”- i al Segura. I el segon, si no està massa ocupat en els afers celestials, ben segur que escoltarà el precs del conseller i del cardenal.
Per si de cas i tocant de peus a terra però mirant cap al cel, el servei meteorològic anuncia pluges a mitjans de la setmana . Creuem els dits i esperem que plogui on han de ploure i que Déu, la Moreneta, Sant Pere, Zapatero i el conseller Baltasar ens garanteixin als catalans l'aigua pels glaçons del JB, que és el mínim al que hauria d'aspirar una societat civilitzada com la nostra.

Politica de doble fons.

Les caixes de doble fons són les que fan servir els prestidigitadors per fer els seus trucs de màgia. A la política catalana hi ha molta prestidigitació, en forma de programes que no mai no arriben a ser duts a terme, promeses que no s'acompleixen i conceptes que mai no defineixen la realitat. És el que jo anomeno "política de doble fons" que, lògicament, requereix polítics de doble fons.
Especular és jugar amb els bens i serveis, manipulant el seu valor i en conseqüència encarint-los de manera artificial. Això és el que ha passat amb tots els components que incideixen en la construcció de vivendes, sol, materials i ma d’obra, i el que ens ha portat en aquest País de trillers a l’esfondrament mes espectacular del sector immobiliari, la tan temuda bombolla immobiliària s’ha produit per l’ànsia del benefici fàcil i el poc interès de les administracions en controlar-ho.
Catalunya ha de desempallegar-se d'aquestes polítiques i d'aquests polítics.
No s'hi val a jugar amb els conceptes; no s'hi val a jugar amb les expectatives. Cal que tornem a la política, a la seriositat. I ho hem de fer per una triple exigència: una exigència ètica, una exigència moral i una exigència democràtica.
Amagat entre les batzegades que li estem fotent al conseller Balatsar per la “magnífica” gestió que està duent a terme amb el problema de l’escassetat de l’aigua, han aparegut aquest dies notícies sobre sancions proposades per la CNC (Comissió Nacional de la Competència) a patronals alimentàries, per haver justificat els importantíssims encariments de preus dels productes de primera necessitat, des de la falsedat. Ens han estat apujant el preu dels ous, la llet, el pa i la carn de pollastre a nivells quasi be de caviar, fent servir les mateixes tècniques que amb els immobles, immoral.
És important jutjar els polítics per les intencions, però sobretot per les realitats. I sembla que avui encara hi ha polítics en aquest país que juguen a fer veure que el que expliquen que volen ja val com si fos una realitat. Més doble fons, més trucs, més desafecció democràtica, més problemes quotidians, menys qualitat de vida. Aquest és l'efecte final de la política de doble fons!
Sembla com si per a fer negocis en aquest país de pillos, s’hagués de fer un màster en males pràctiques i extorsió al consumidor final perquè d’altra manera un servidor no entén l’ètica dels negocis que fem servir, a la resta d’Europa passa el mateix que aquí?.
Si a això hi afegim també la segona part, l’habilitat que tots aquests que s’enriqueixen amb mala praxis tenen per a defraudar a l’hora de pagar impostos, haurem de concloure que per sobreviure dins el mon dels negocis a espanya s’ha d’acabar robant, és trist.
I el mes fotut de tot és concloure que si això ha passat en la construcció i ara s’albira que està passant també en l’alimentari, com podem estar segurs els consumidors que la resta de sectors estan fent les coses com calen?. Després ens parlaran de la crisi de confiança i de les subprimes nord americanes dels collons, però el que està passant aquí és de jutjat de guàrdia, no ho creieu vosaltres?
És clar que per tenir un èxit total els mags necessiten un públic disposat a empassar-se els trucs com si fossin realitat...

Primer president del congrés espanyol escollit a la segona tanda

Sembla que ja hi ha nou president del Congrés dels diputats. El seu nom és Bono , José Bono.
L'ex-ministre de Defensa espanyol, José Bono, ha necessitat una segona tanda per ser nomenat avui president del Congrés dels diputats espanyol.
Ha sumat la majoria simple (cent setanta) dels tres-cents quaranta-nou vots emesos. CiU i ERC han votat en blanc, i els vint-i-cinc diputats del PSC, en favor. i és que l'esdeveniment s'ho mereix, es tracta de tenir al dia els fets dels 25 diputats optimistes, no oblidem les paraules de la senyora Chacón " si és necessari pels interessos de Catalunya no dubtarem a trencar la disciplina de partit".
Avui ja s'han estrenat votant afirmativament pel campió de les espanyes, el socialista José Bono com a president del Congrés.
És un espanyol que cau simpàtic malgrat les bestieses que arriba a dir. La darera ocurrència ha estat l’amenaça d’etzibar-nos un cop de llistí de Telefònica perquè comprovem que això de l’Ejpanya unida va de debò
.A aquest noi no se li pot negar que diu el que pensa, la qual cosa és d’agrair, tot i que una mica de finezza no va malament de tant en tant.Ell ja ha deixat clar d’antuvi quines seran les regles en un Congrés dels Diputats presidit per ell : “rejpetaré lo que marque el reglamento”. És a dir que res de parlar català. Res de folclorismes¡¡¡ Això mateix ho podria haver dit l'Ibarra, el Guerra, o qualsevol representant del socialisme centralista.
Però no ens havien dit que era el Psoe un partit federalista? O és que ara és l’hora del PPSOE ?
I nosaltres què fem? La família be, gràcies. Un nou “trágala”?
No, sisplau.¡¡ Fem-nos respectar una mica, encara que sigui. Ja és prou dur viure en un país governat per socialistes a tot arreu. Segur que vindran temps millors. Entenc que és important ser a la mesa del congrés.I se que estem parlant de política : tants escons tens, tan vals. Per això se que sabrem treure suc als 10 diputats de CiU. I en Jordi Jané és Vice-President Quart. I en Bono no ha tingut els nostres vots.
No podem estar cofois però podem fer un bon paper amb les armes que tenim
Que el Bono serà presidente de la cámara és un fet. Que no ens agrada gens, també. Però podem estar 4 anys queixant-nos o espavilar-nos i aprofitar les ocasions al màxim.
És el primer cop que CiU no ha votat en favor d'un president del congrés. Per a elegir el president del congrés els diputats escriuen el nom d'un diputat en una papereta. Si cap no obté la majoria absoluta, com ha estat el cas, tornen a votar els dos amb més vots i surt elegit el que obté majoria simple.
S'especulava que el PP valorava si hi votava en favor, perquè el considera ideològicament a prop i pot fer bona la intenció de Mariano Rajoy d'adoptar un tarannà més obert i dialogant.Aquesta és una de les raons per què Rajoy va designar ahir Soraya Sáez de Santamaría portaveu del PP al congrés espanyol, en lloc d'Eduardo Zaplana.
Constitució del senat
CiU compta de formar grup parlamentari amb tres senadors del PSOE. Esquerra va oferir-li ahir tres dels seus senadors perquè no hagués de dependre del PSOE, però Duran i Lleida, tot i agrair el gest, va respondre que l'oferta arribava tard, perquè ja tenia l'acord pactat amb el PSOE.
De totes maneres, he tingut la sensació que el catalanisme ha gastat massa munició parlant d'en Bono. Per exemple, en el Consell Nacional de CDC de dissabte passat.
Som un País massa sentimental, en el que l'estètica ens continua perdent.La legislatura ha començat. Estic segur que serà interessant i que tindrem oportunitats importants per a defensar el programa amb el que ens vam presentar a les eleccions.
Es tracta d'això,no?