L'ORGULL FERIT (Sobre la cimera dels G-20)

Cada cultura dona lloc a la riquesa del seu lèxic.
Així per exemple els esquimals tenen un munt de paraules de difícil traducció precisa amb un únic mot per a definir diferent tonalitats de color blanc, algunes illes polinèsies designen amb mots diferents els cocos segons la seva maduresa, color o grandària, els països mediterranis poden parlar de fer sexe de moltes maneres diferents. Cadascú desenvolupa o enriqueix amb termes nou allò que te més present.
Els espanyols tenen paraules de difícil traducció a altres llengües per a parlar de menyspreu: desaire, desden, donaire, menosprecio...i la millor de totes: Ningunear. Paraula espanyola com ella sola.
Que de fet, defineix, el que li han fet a Espanya (via ZP) a la preparació de la cimera dels G20
L’orgull espanyol, tan hidalgo ell, n’està ferit. I jo no és que me n’alegri de la seva no inclusió (Que no exclusió), és que ho trobo el més normal del món.
Parlem-ne, de la cimera.. En primer lloc, per a que es fan les cimeres?
Aquesta i totes. Per a que cal que es reuneixin un bon munt de dirigents mundials amb el que suposa de molèsties per als habitants de la ciutat que en fa de seu que han d’aguantar carrers tallats, una zona militaritzada, protestes i manifestacions, etc...? En un món tan global i interconnectat no poden xerrar per videoconferència, Skype o alguna cosa així? Sortiria molt més baratet, no seria tan emprenyador i no estarien apressats per un horari.... La resposta és ben senzilla: Per què és un aparador. Cal que mostrin al món que fan coses i que es preocupen. Cal publicitar-ho i que tothom ho sàpiga (Les manifestacions contràries acostumen a ajudar-los molt en aquesta tasca). Si treballessin des dels seus despatxos no se n’assabentaria gairebé ningú i ja se sap que vivim en un món d’aparences on és més important el decorat de cartró-pedra que els fonaments.
Així doncs, no treballen?. Sí. Si clar que deuen treballar. I molt. La caguen sovint, però treballen i no és fàcil. I Segur que el pes de totes les converses i negociacions el deuen portar els que estan entre bastidors.
Cosa que no vol dir que els que donen la cara (Presidents, primers ministres,...) siguin uns babaus que no sàpiguen res (bé, en alguns casos, sí). I qui hi ha d’anar?
En el cas de la cimera de la que parlem que tractarà de la crisi financera i que es farà a Nova York a mitjans novembre hi van els estats que tenen alguna cosa a dir al món.
En realitat TOTS hi tenen quelcom a dir però l’assistència de tots els estats del món faria la cimera inviable (i per a això ja està l’Assemblea General de les Nacions Unides). Així doncs hi ha d’anar els que tallen el bacallà al món. Els famosos G8: Estats Units, Canadà, Japó, Alemanya, Regne Unit, França, Itàlia i Rússia. Les potencies mundials, vaja. A més s’hi afegeixen altres estats importants i els economies emergents més importants (les que hom preveu que un futur pròxim guanyin en influència al món): Austràlia, Argentina (? ), Brasil, Mèxic, Xina, Índia, Corea del Sud, Indonèsia, Sud-Àfrica, Aràbia Saudita, Turquia a més de la Unió Europea.
Tots aquests països ja s’havien reunit a una cimera a Austràlia l’any 2006 , els mateixos que ara. Per tant és un grup que ja ha treballat plegat. No cal inventar ni boicots ni conspiracions.
I Espanya? (Anem al moll de l’ós)
Ferits estan els espanyols, els han dit que si els conviden han de convidar a Polònia també (els comparen amb “polacos”, ves per on). Segur que diuen que la culpa és del cabró neocon d’en Bush que els boicoteja. Sense negar la principal (que sigui un cabró neocon) la realitat és que objectivament Espanya no hi ha d’anar a fer gaire cosa. Què hi diria ZP? D’acord que com he dit abans tot això és un aparador (i ZP el que vol és sortir a la foto) però a més cal fer-hi propostes ( a això sí que l'han convidat) ....i no sembla que el personatge hi tingui gaire cosa a dir. Ja mel´s’ conec jo a aquesta gent. Volen acaparar portades, ser la cara coneguda. Tenen idees brillants de molts que pensen (pensar massa fa ruc, que diuen) i després a l’hora de treballar no els busquis. Ara bé, la pell la tenen molt fina. Suposo que recordeu els deliris de grandesa d’Aznar. Aquell intent que la Unió Europea el seguís en la reconquesta de l’illa del Julivert i les cabres, aquella prepotencia de posar els peus damunt la taula en una reunió, aquell presumir que el President Bush era el seu amic, el seguiment incondicional als Estats Units (amb l’emprenyamenta de mitja Europa). Aquell posat de nou-ric avassallador que es pensa que el món és seu. Habitualment això és demostratiu d’un complex d’inferioritat important. Hi van haver uns anys de creixement econòmic importat i es va dir que l’economia espanyola havia arribat a ser la vuitena del món (al G-8 no els convidaven per cert).
Encara deuen ressonar per les cantonades de Berlín les riallades que en feu el llavors Canceller Schröeder: El creixement espanyol era degut als fons europeus pagats en bona part per Alemanya (i si hi descomptéssim la “solidaritat catalana”, com quedarien?). Fons que s’han dedicat no precisament a crear condicions per a desenvolupar el PIB, cosa que pagarem ben cara.
Quan arriba el relleu a can Moncloa molts van respirar alleugerits. Pitjor no podia ser.... Abans he parlat d’una peculiaritat de la llengua espanyola. Ara afegiré una dita que tenen molt interioritzada: Vale más caer en gracia que ser gracioso. ("Graciós" no en el sentit de ser simpàtic i ocurrent, sinó en el de tenir gràcies, virtuts).
Aquesta dita es pot aplicar molt bé a Zapatero. Tenia un punt de partida molt bo. Tothom li va donar un punt de confiança. Però no és gens “graciós” i arriba un moment que la caiguda en gràcia s’acaba.
Cal demostrar que mereixes la confiança. Ara només se’l creuen uns quants milers de catalans babaus. Prepotent sense enginy intenta arreglar el món amb invents de somiatruites: Aliança de Civilitzacions, o una croada mediambiental...O intenta donar lliçons al món (acusa al FMI de poc menys d’inútil per haver fet unes previsions no gaire favorables de l’economia de l’estat espanyol, diu que el sistema financer espanyol és el millor del món...) mentre que a l’economia domèstica fa d’astruc i nega la crisi evident. Continua fent promeses que ja no se sap si no vol o no pot complir, tot per a guanyar una mica de temps a veure si passa el temporal.... Es va arribar a dir que l’estat espanyol havia superat a Itàlia en PIB i que el proper objectiu era superar França (A Alemanya deuen continuar rient, o potser ja no els fa tanta gràcia)...Potser valtros i jo no sabem gaire d’economia però la gent que si aconsellava no invertir a Madrid i sí per exemple Berlín.
El pitjor no és estar en crisi sinó que qui l’ha de gestionar siguin uns fantasmes incompetents. Encara sortiran guanyant els països africans . Mentrestant, feu el que pogueu per a que no us afecti gaire
L'evolució de la crisi econòmica i els seus intents de resolució, permeten veure quins són els principals pols del mapa internacional del moment.La crisi neix bàsic ament als Estats Units, després arriba a Europa, i després a l'Àsia Oriental. Ja tenim definits els tres pols econòmics mundials bàsics. Enlaire queda el paper de Rússia, amb una economia encara en definició i que sembla no ressentir-se tant de la crisi.
Les solucions venen marcades novament pels Estats Units, i el procés d'expansió d'aquestes receptes, segueix el mateix camí evolutiu que l'expansió de la crisi. Se'ns confirma l'escenari mundial del moment. Estats Units, Europa, Àsia Oriental i falta veure el paper de Rússia i la Xina. Aquest és el món avui dia. en clau de potències parlant. Ull però amb Europa, amb la Unió Europea més en concret, la distància amb la creixent Àsia Oriental és cada vegada més curta, amenaçadora ja. La Unió Europea segueix sense assolir el suficient grau d'unitat com per reaccionar amb celeritat i eficàcia, i segueix sent un conjunt d'estats barallant-se entre ells pel protagonisme. Si badem serem superats per Àsia, i a curt termini.I el que no pinta res ni en aquest escenari, ni tan sols dins de la Unió Europea, és el senyor Rodriguez Zapatero i l'Estat Espanyol. Zapatero recull ara l'absolut fracàs de la seva indefinida política exterior.
Cert és que la política exterior d'Aznar era errònia, i que a canvi de protagonisme internacional renunciava a tots els principis bàsics estatals i europeus en política exterior. Cert és que això havia de canviar i corregir-se. Sí, però no simplement anular-ho. Calia definir una alternativa al model de política exterior Aznariàna, i no hi és. No se quina és l'aposta de Zapatero i l'Estat en política exterior, més enllà de quatre tòpics que venen sols. Fruit d'aquesta política sense definir, sense rumb, i erràtica, Espanya ara és fora de joc, no pinta res, i Zapatero menys. No val ara suplicar ser present en les reunions on es decidirà l'economia del futur, ja és tard.
I a més què hi dirà allà?.
Hi ha plantejament o només és foto?.Com diuen a Europa li tenen la mida presa i no hi pinta res, em rebenta però la capacitat que té per engalipar la nostra societat catalana!!.
Aquest paio és un autèntic bluff, un saltimbanqui, una mediocritat que només és president del govern ocupant gràcies a una societat civil catalana, desballestada, desorientada, sense referents, i emmordassada per la màfia del carrer Nicaragua i tota la corrua d’opinadors a sou que tenen als mitjans de comunicació catalans.
Bé,en Flandes se ha puesto el Sol!
A hores d´ara tant la Moncloa,el PSOE i ZP,estan plorant,per sortir a la foto!!
El deixaran amb un pam de nas? o els i farà pena ?

El Congrés rebutja les cinc esmenes als pressupostos

El govern socialista de José Luís Rodríguez Zapatero finalment ha pogut salvar avui els pressupostos generals de l’Estat amb l’ajuda dels vots del PNB i del BNG. Els 177 vots dels diputats d’aquestes tres formacions han tombat les cinc esmenes a la totalitat presentades per la resta de grups de la cambra baixa, el PP, CiU, IU, ERC, ICV, UPyD i CC, que agrupen 170 diputats.
La única sorpresa de la jornada ha vingut per part del diputats d’UPN, Carlos Salvador, que s’ha abstingut. Lecció magistral d'estratègia la del PSOE en l'affaire PP-UPN.
D'una derrota en tota regla, en poden treure una victòria aclaparadora. Després de les darreres eleccions autonòmiques, el Partit Socialista de Navarra va acabar essent la tercera força política a la comunitat foral, per darrera d'UPN i de Nafarroa Bai.
Aquest resultat va ser tota una humiliació per un partit de govern com el PSN. Finalment, per por als resultats a les eleccions generals i -espero- per la dignitat de no governar una autonomia on ets la tercera força política, el PSN va optar per no presidir la comunitat i recolzar el govern de Miguel Sanz.
Quan aquest recolzament es va produïr, la majoria de veus van donar poques opcions de futur al PSN i auguràven la continuïtat de Sanz. Però res més lluny de la realitat.
Pocs mesos després de les eleccions, el PSOE ha exigit a UPN l'astenció d'aquesta força a la votació dels pressupostos d'enguany, a canvi, de que continuï el recolzament del PSN al govern d'UPN.
El PSOE ha tingut una visió estratègica important. De les difcultats n'ha fet avantatges i ha aconseguit el que ningú es pensava: posicionar-se favorablement a Navarra i aprovar els pressupostos. L'estratègia del PSOE ha estat la preferida per l'imperi romà: Divideix i venceràs. Divideix a l'enemic.
Com sabeu, el PP i l'UPN tenen un pacte des d'el 1991 pel qual el PP no es presenta a les eleccions autonòmiques i UPN no es presenta a les eleccions generals, d'aquesta manera aconsegueixen aglutinar tot el vot de centre-dreta sota unes úniques sigles.
Aquest pacte els ha donat durant aquests anys, rèdits molt favorables. Però el trencament d'aquest pacte és perjudicial per ambdues parts, però sobretot, per Unión del Pueblo Navarro.Si el PP es presenta a unes eleccions autonòmiques a Navarra independentment d'UPN, és impossible que aquesta arribi a la majoria absoluta i fins i tot, és molt difícil que pugui guanyar les eleccions.
Avui s'ha produït aquest trencament, el PP ha "congelat" les relacions amb UPN, després que aquest partit votés diferent al PP en el debat dels pressupostos generals de l'estat.
I doncs, com és que Sanz ha forçat la màquina i s'arrisca a que el PP es presenti a Navarra si pot perdre les properes eleccions? Doncs, per què a l'hora d'elavorar l'estratègia, tant important com aquesta, és el coneixement de l'adversari i el domini de la psicologia dels personatges que hi intervenen. En el PSOE, coneixen a Miguel Sanz i li ha ofert un pacte que difícilment podia rebutjar: tranquilitat durant tres anys. A Miguel Sanz, no crec que li interessi gaire el futur d'UPN, el que li interessava era el seu present, acabar el seu mandat. I això és el que li ha ofert el PSOE: garantir-li el govern a canvi de que UPN difícilment el torni a tenir. Amb la votació d’aquest matí al Congrés dels Diputats, que tanca una jornada de dos dies, els pressupostos superen el primer pas parlamentari. Ara, els dies 5 i 6 de novembre, es discutiran a la Comissió d’Economia i Hisenda, on es presentaran les esmenes parcials al projecte, per finalment tornar a ser presentats, discutits i votats definitivament al Congrés els dies 11, 12 i 13 d’aquest mateix mes.Durant aquest primer debat, el vicepresident econòmic, Pedro Solbes ha assegurat que el Pressupostos Generals de l’Estat elaborats pel govern són “els millors possibles” per fer front a la crisis econòmica en què es troba immers el país, mentre que el cap de l’oposició i líder del PP, Mariano Rajoy, ha assegurat que no es poden recolzar per “responsabilitat política
Per si no ho veieu clar, el mateix Miguel Sanz us ho explica en aquest vídeo

L´ ANY DELS 25 !

He titulat aquesta entrada amb això dels 25 i, com no, no faig referència als 25 anys de TV3.

Els 25 als que faig referència (i que segur que també passaran a la història) són els diputats del PSC que han optat per Zapatero enlloc d'optar per Catalunya.

Ara deu fer un any el President Zapatero ja va aprovar els pressupostos 2008 in extremis.

I, com sabem des de fa uns dies, els del 2009 finalment també s'aprovaran amb el suport del BNG i el PNB.
Però, sens dubte, a tots aquests que pretenen explicar que CiU ha fallat en la seva responsabilitat i que fins i tot els nostres socis de Galeuscat (PNB i BNG) han entès la situació i han donat suport als pressupostos, cal explicar-los bé què ha passat. Podria ser que analitzant i reanalitzant el panorama polític arribéssim a la conclusió que Convergència i Unió s'ha equivocat. Però si tampoc donen suport als pressupostos Iniciativa i Esquerra, potser els equivocats són uns altres, no?
El PNB i el BNG han fet molt bé. Han collat al Govern del President Zapatero i n’han tret rèdits pels seus respectius territoris: les competències en innovació pels bascos, potser les competències de trànsit per Galícia i, en qualsevol cas, 200 milions d'euros addicionals al País Basc i Galícia.
A partir d’aquí, és cert que CiU té com a socis el PNB i el BNG en el projecte tant electoral, com ideològic de Galeuscat, però Galeuscat no és cap grup parlamentari amb disciplina de vot. Galeuscat és i ha de ser un punt de trobada en totes aquelles accions polítiques encaminades al reforçament del caràcter plurinacional de l’Estat espanyol, en el recolzament dels avenços en l’autogovern de les nacions que el conformen i, en definitiva, de suport en les complicitats comunes.
El que no podem fer és que, per l’existència de Galeuscat, demanem als altres que no aprofitin aquelles situacions que els puguin ser favorables. Igual que, si són favorables per nosaltres, ells tampoc ens retrauran que ho aprofitem.
És més. La situació de conflicte polític entre el PNB i el PSOE és brutal com a conseqüència del Pla Ibarretxe, la consulta popular declarada il·legal pel Tribunal Constitucional a instàncies del Govern de Madrid, etc.,etc.... Però, malgrat això, els bascos han vist bé la jugada i l’han aprofitat. Enhorabona per ells.
Per tant, doncs, més que mirar el PNB, el BNG i, de rebot, Convergència i Unió i el projecte Galeuscat, on toca mirar és cap els 25 diputats del PSC. I, de fet, no només mirar-los, sinó, també, començar a preguntar-los què n’ha tret Catalunya amb aquesta votació.

Tranquils, no passa res ! a fer el ridícul ?

Si no vaig errat, avui a les dues acabava el plaç per a la presentació d'esmenes als pressupostos generals de l'Estat per a l'any 2009.
Curiosament, el grup del PSC no ha presentat cap esmena a la totalitat..No és cap novetat, però a Can exPSC cada dia es van identificant més com els grans valedors i realitzadors, del procés de desnacionalització de Catalunya. Amb l'ajuda incomprensible d'ERC, i la més evident dels de ICV.
Fins aquí podíem arribar senyors socialistes.
Tot i el control mediàtic sobre els mitjans, la manca d'interés pels problemes nacionals de Catalunya que sempre han tingut, i que a sobre continuen donant les culpes de les seves accions als altres, és una actitud que no pot passar per alt, ni tolerar per més temps el món soberanista.
El final d'aquesta comèdia s'acosta per tots plegats. El resultat del finançament i del nou Estatut, si és el temut i no desitjat, marcarà el final de una etapa política a Catalunya.
El PSC ara és un problema nacional, després ja no ho serà, simplement serà el PSOE.
Deu voler dir, per tant, que els pressupostos, sense ningú saber-ho, ja deuen incloure el rendiment íntegre, ai perdó, complet, de la famosa cistella d'impostos que fixa el nostre Estatut i que, gràcies a la resolució del nostre Parlament, serà d'obligat compliment ja per a l'exercici 2009.
Dic que no ho sap massa ningú, perquè CiU, ERC i Iniciativa han presentat esmenes a la totalitat. No se'n deuen haver adonat, clar ¡.
Perquè, no pot pas ser oi! que, una vegada més, el PSC es desmarqui de la resolució del Parlament i a Madrid actuin de per lliure, no? No pot pas ser oi! que el PSC hagi començat a trencar avui la unitat dels partits catalans Home segur que no. Aquí hi deu haver un malentès!
Ho dic perquè fa només unes setmanetes, semblava que aquell partit que trenqués la unitat dels partits catalans estava condemnat al pitjor dels inferns...
I jo avui no sento cap mena de sensació de trencadissa. Segur que si fos el cas, tots els periodistes, tertulians, columnistes i intel.lectuals que predicaven grans catàstrofes a CiU si aquesta federació es desmarcava de l'acord del Parlament, ara s'estarien estirant els cabells i pujant per les parets.
Res d'això no passa.
Des ser jo que ho tinc mal entès...Perquè tan Montilla com Castells ens van arribar a fer creure que, si no hi havia acord de finançament, el PSC podria arribar a votar en contra dels pressupostos del PSOE !Avui els pressupostos comencen el seu perible per a ser aprovats. Els grups parlamentaris han tingut opció a presentar-hi esmenes. És cert que no presentar-hi esmenes no t'obliga a votar-hi a favor. Com és cert també que, presentar una esmena a la totalitat , tampoc t'obliga a votar-hi en contra.
La partida s'ha obert avui i això no ha fet més que començar. Els negociadors són lliures de fer servir les estratègies que els sembli. Però, des d'una òptica catalana, molt malament comencen les coses, estratègicament parlant, si uns partits catalans presenten esmenes a la totalitat i altres no. On és avui la unitat? On és avui l'acord del Parlament? Voleu dir que entre uns i altres no comencem ja altre cop a fer el ridícul?
I els bascos (PNB)? a la seva.........I els gallecs(BNG)? a la seva.
Pels que creiem profundament en el Galeuscat, avui no és un bon dia , ni la negociació d'aquests pressupostos de Zapatero haurà estat una època brillant del Galeuscat...
A mi no em val que se'm digui que no podem demanar solidaritat a bascos i gallecs si no som capaços de convèncer ni als "nostres" del PSC.
Per a mi, els 25 diputats del PSC estan perduts. Sempre ho han estat. No són diputats per defensar els interessos de Catalunya i menys encara per defensar una Espanya plurinacional autèntica.
En canvi, bascos, gallecs i catalans sí que tenim un objectiu comú que ens hauria de permetre d'actuar conjuntament... …Però res, deixo aquesta reflexió per un altre dia...
Prou pena tenim avui de constatar que el PSC no piula, no planta cara, no va de les paraules als fets... i per a més INRI, a Catalunya ningú, absolutament ningú, parla del trencament de la unitat catalana...
L'època de la pedagogia, de les pluges fines, de la responsabilitat política, pels catalans s'haura acabat.
O estem amb Espanya o amb Catalunya.

Al mal temps bona cara.

No penso parlar cada dia de la crisi i contribuir a fer-la més grossa. Aquest cop parlo de Catalunya.Tenim el risc que, en les circumstàncies actuals, passi desapercebut el menyspreu espanyol envers Catalunya.
Primer va ser la retallada de l'Estatut, després ens deixaran sense un euro al finançament i, per rematar, diran que l'estatutet no havia estat prou retallat i encara l'escurçaran més.
El perill de la crisi pot ser més gran a Catalunya, car ens volen fer veure que, davant les dificultats econòmiques, defensar Catalunya és quelcom folclòric, extemporani, fora de lloc.
Si un Govern és sòlid, i té projecte i rumb clar o no, es posa en evidència en situacions complicades, en crisis polítiques que inevitablement, aviat o tard, surten d'una o altra forma.
En aquest cas, la crisi econòmica i la seva gestió, posen en evidència que ni el Govern català de José Montilla, ni l'espanyol de Jose Luís Rodriguez Zapatero, responen a aquestes característiques.
L’aspecte que menys em preocupa d’aquesta crisi és potser la que està centrant tot el debat, el terrabastall financer no passa de ser una mera anècdota, gegantina si voleu, que obligarà a fer un pas endavant i modificar unes estructures obsoletes que havien estat campant sense cap ordre ni control i que han acabat esmorrant-se per l’afany desmesurat de uns quants.
Presentar-se a unes eleccions amb l'únic missatge de la por al PP, o sigui no haver-se treballat, ni presentar, cap projecte clar, té unes conseqüències, i les està patint ara mateix el Govern del President Zapatero.
Primer negant la crisi per interessos electorals, després negant-la per desconeixement absolut, després assumint-la sense fer res, i acabant a remolc dels esdeveniments europeus.,el problema més gran per a nosaltres vindrà en el precís instant que els bancs i les financeres ens diran de quants milions estem parlant, en l’inici de la recuperació real ja que espanya no té sector industrial capaç d’estirar del carro, aquí tot s’ha aixecat amb el totxo, la intermediació immobiliària i una especulació brutal, la riada passarà, en els paisos com Alemanya, França, Itàlia o GB s’arremangaràn, agafaran la manguera i treuran totes les runes, nosaltres no tenim ni tant sols un drap per a treure la pols.
En els darrers vint anys, socialistes i populars, han estat vivint de les rendes de l’entrada en la UE, del treball en precari i de la immigració bestial que ha representat “de facto” la reducció salarial més important que mai s’havia vist en el món Occidental i fonamentant la nostra riquesa en el mateix que en Franco fa 70 anys, en el totxo i en el turisme dos pilars de fang, incapaços d’aguantar ara la nostra economia. I ara qui ens netejarà la merda?. I més enllà d’aquests dos sectors, que cony hi ha?, poca cosa més..
Pel que fa al Govern català, ja posat en evidència en totes i cadascuna de les crisis hagudes i per haver (aeroport, Carmel, RENFE, apagada de llum...), doncs ja en suma una més. Simplement desconec per complet qualsevol declaració, iniciativa o mesura del Govern català al respecte, més enllà d'avisar-nos als catalans que ens preparem per patir.
No és d'extranyar doncs, que ens les enquestes a Catalunya el tripartit ja no sumi si ara hi haguessin eleccions.
Els fets i les actituds dels estaments espanyols (govern, jutges, premsa,...) cada cop ens animen més a ser independentistes. Semblen encaparrats en fer-nos veure que no tenim futur dins l'Estat espanyol.
Tot indica que el TC tombarà l'Estatut. Ara ja no podrem ser més constitucionalistes.
No ens vol diferents, Espanya.
No hi ha pacte Catalunya-Estat Espanyol.
No acepten que la nostra llengua sigui igual que la seva.
No volen que ens diguem Nació.
No volen que administrem els nostres diners.
No hi cabrem dins la Constitució Espanyola.
I quan hom no és benvingut, què és el millor que pot fer? Marxar? Doncs tampoc no ens deixen.
Amb la que està caient a nivell econòmic, a sobre ens vindrà una humiliació més.
Però els catalans rondinaires ens mantindrem ferms.
Ens estem veient abocats a fem campanya per tal que els independentistes siguem majoria al nostre país..
La crisi pot anihilar Catalunya com a país, però també pot ser l'inici de la llibertat com a País.
Ens cal veure una oportunitat en aquestes circumstàncies de perill. !
.

A CDC, sobirans sense embuts.

A mitjans d’agost, durant les passades festes de Gràcia, mentre comentava amb els periodistes un nou incompliment del govern central amb el finançament de Catalunya, se’m van acostar dues veïnes indignades i em van dir: “-I doncs?
Què hem de fer si a Espanya no ens respecten ni ens respectaran?”. Més enllà de l’anècdota, la pregunta, lògica, reflecteix el sentiment que molts catalans i tots els catalanistes tenim d’haver arribat a un carreró de difícil sortida amb l’estat espanyol en el camí de la nostra construcció nacional.
La convivència entre Catalunya i Espanya està marcada per la voluntat de l’Estat de reforçar el seu rol dominador, de lligar-nos curt per fer-se imprescindible en el nostre dia a dia entenent que així se’ns limita el creixement, com ho demostra, sense anar més lluny, el dèficit fiscal pròxim al 9% que patim o les darreres informacions que apunten a una retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, en una nova prova de deslleialtat cap els pactes assolits amb Catalunya.
La sensació d’ofec és evident i, després que l’esforç de fer pedagogia a l’Estat hagi estat en va, ara cal fixar-nos l’objectiu de fer-nos respectar. I això només ho podem fer des del catalanisme, des d’un catalanisme, el del segle XXI, que ha de perseguir l’enfortiment nacional de Catalunya i l’increment de la nostra sobirania en el marc de la Unió Europea.
Ho dic sense por. Perquè parlar de sobirania no ha de ser una font constant de picabaralles polítiques partidistes. De sobiranista, un se’n sent o no se’n sent, n’és o no n’és, el sobiranisme és un sentiment personal i no pas una etiqueta que es pugui treure o posar segons les conveniències; per això ningú pot decidir per mi si sóc o no sobiranista tal i com alguns s’entesten a fer creure des de fa temps.
Com a catalanista i nacionalista vull una Catalunya sobirana dins Europa i dins un món globalitzat. I repeteixo, ho dic sense complexes i des del convenciment que la via per arribar-hi és la refundació del catalanisme i l’aplicació del dret a decidir de la societat catalana.
Primer doncs, cal refundar el catalanisme però aquest gran projecte necessita la implicació de la majoria de catalans. Sóc conscient que no n’hi ha prou amb valdre’s de les nacionalitats que la legalitat plasma sobre paper perquè el primer que necessitem és que hi hagi un sentiment de pertinença voluntària a la nostra comunitat nacional, un sentiment que atregui voluntats individuals per aconseguir un compromís col·lectiu i això ens exigeix treballar per incloure la nova immigració en el procés de refundació del catalanisme. En aquest sentit a Convergència, en el nostre darrer Congrés, vam acordar treballar perquè els nouvinguts s’identifiquin amb els valors democràtics i la identitat de Catalunya.
Arribar a ser però, una nació sobirana, obliga a aplicar el dret a decidir sense més límits que els de la pròpia evolució de la societat. El dret a decidir és inherent a la democràcia i és en aquest sentit que l’hem d’exercir tenint clar però que l’hem d’aplicar sobre aquells temes que la societat mateixa reclami i que més uneixin els catalans. L’exemple és clar: quin català renunciaria a què Catalunya tingués un millor finançament per a enfortir la sanitat pública, l’ensenyament, les infraestructures… en definitiva, per millorar el seu benestar? Són doncs, temes com els que acabo de citar, els que el catalanisme ha de procurar que siguin assumits, defensats i reclamats per la majoria de catalans.
Davant una Catalunya que corre el risc de perdre o veure com es malmet el seu teixit productiu, el benestar dels seus ciutadans i la identitat, des de Convergència Democràtica de Catalunya hem engegat la Casa Gran del Catalanisme, l’eina que ha de servir per actualitzar i refundar el catalanisme, una casa gran que ens exigeix generositat perquè no es pot fer només des de Convergència, tot i que sense Convergència no es pot tirar endavant.
Per això després de mesos de treball hem aconseguit aplegar en grups de treball persones de diversos àmbits i ideologies que marcaran un full de ruta per al nostre país. I ens sentim orgullosos d’haver engrescat personatges amb perfils tant diferenciats ja que la casa gran no és un projecte de partit sinó un projecte de país. En aquest sentit doncs, puc dir que hem començat a caminar amb bon peu.
Més enllà d’aquestes consideracions, com a nacionalista català, no puc deixar de recordar que CDC és el partit catalanista més gran, tant a nivell de suport electoral com de xarxa territorial (amb més de 600 comitès territorials i una base municipal de gairebé quatre mil regidors). I això ens dóna una responsabilitat de la qual mai hem defugit, ni mentre vam governar el nostre país, ni ara. No ha d’estranyar doncs que el nostre sigui el partit amb més sobiranistes, ni que en el passat congrés del mes de juliol, la militància refermés el compromís adquirit en el congrés de fa quatre anys dient que: “desitgem invertir el nostre present i el nostre futur a portar Catalunya a la plena sobirania i a situar la seva gent al capdavant del progrés i el benestar dels països europeus més avançats, aconseguint progressivament més quotes de llibertat que ens condueixin a ser un país independent normalitzat”.
Artur Mas i Gavarró
Secretari general de CDC

Catalanofòbia Extremenya i mes….

Aquesta senyal no és vella ni està arrugada, és així, tal com es va posar el primer dia de fa molts dies, de fa molts anys i sembla que encara no ha fet la seva feina.
I es així perquè representa el poble català, i col.locada a les carreteres, estacions i aeroports avisa i ensenya als que ens visiten la mena de gent que es trobaran per aquí, unes persones que podrien viure en un país lliure, independent, però que com indica el 'dibuix' no estan per res i quan dic per res vull dir: per protestar, per revelar-se, per separar-se, per ser un poble com tindria de ser.
La figura està arrugada i amb les mans tallades, però ho més clar es que té el cap tallat i ningú ha fet, fa, i sembla que no farà res per arreglar-ho.És una senyal perfecte per ensenyar els de fora i també a molts de dins com ens trobem els catalans avui.
També llegeixo amb estupor i sorpresa la següent notícia en la premsa diària:“La Junta Extremadura presentarà aquesta setmana una querella criminal contra el regidor d'ICV-EUiA Lluís Suñé i l'exdiputat ERC Joan Puig pels afirmacions "ofensives per als extremenys" fetes durant l'estiu passat, d'acord amb el que disposa l'article 543 del Codi ‘Penal', que "castiga a qui ultratja o ofèn Espanya o les comunitats autònomes".
Aquest article 543 del Codi Penal no està escrit per a Catalunya.
Els espanyols recalcitrants i xenòfobs de “la roja y gualda” es creuen en el dret inqüestionable de macular, vilipendiar, robar i insultar tots els catalans en qualsevol moment que es preste, sense que cap català digui ni aquesta boca és meva. Això demostra que en el subconscient d'aquests extremenys de pobres mires, subjeu un antic sentiment imperialista, quan la realitat és que Extremadura ha estat i continua sent una ‘región de España' mantinguda i alimentada per les comunitats autònomes de l'Est ( Catalunya, València i les Illes Balears).
A Extremadura faltat d'indústria, de turisme i d'una cultura d'acord amb els temps, malgrat que els seus nens tinguin més ordinadors que els d'aquí, els seus governants han demostrat ser els més medradors de l'Estat Espanyol amb diferència i, per descomptat, els que més han insultat i espoliat a Catalunya en els últims 30 anys.
Bona prova d'això és l'insofrible “catalanófobo” Rodríguez Ibarra, el qual descansi en pau políticament. Aquests extremenys que es queixen d'un tímid i suposat insult de dos catalans, són els mateixos als què no els agrada barrejar-se amb els andalusos perquè els cataloguen de “ordinaris i festers”.
Ells són més seriosos Oi?.
Per això s'apropien dels impostos aliens amb molta més serietat i se senten ofesos quan els insinuen que són els màxims mendigants del país. PROU ! VOLEM LA INDEPENDÈNCIA ! .
Si la filtració del sobre l'estatut al TC., es confirma, res ja no serà igual, i haurem de deixar la famosa pedagogia per passar directament a la gosadia. Ja és hora de dur a terme les activitats necessàries que ens duguin al xoc definitiu amb l`estat i ens dugui a la secessió d`aquest estat lladre i per tant immoral; Però també il·legítim ja que prové d`una guerra i del vessament de molta sang.
Esperó que els sobiranistes, els federalistes, els autonomistes, se n'adonin que el tren cap a la independència ja no té cap més parada fins al final del trajecte. Que ja no valen els discursos de que s'ha d'anar poc a poc.
Hi ha algú amb senderi en aquest país, que no vegi que tot ha sigut un enorme engany del PSOE-PSC i del PP per dur-nos al atzucac actual i poder anorrear definitivament la nostre Nació?
Algú creu que les declaracions del PSC, aquest imaginari de duresa enfront del ZP-Pinotxo, no és més una immensa obra de teatre, on l`objectiu final només és l`espanyolització i provincianització de la nostre nació? Amics sobiranistes, el gran enemic de Catalunya és el PSC; ho ha sigut, ho és i ho serà sempre.
Ni pluja fina ni pluja daurada. PROU ¡. Feu-los fora de les nostres preuades institucions històriques. Aquells que no reconeixen els nostres drets històrics no hi han de poder estari mai.
On és la nostre dignitat?? On és la dignitat que hauríem d`honorar dels nostres avantpassats?
Això acabarà com sempre:farem una enrabiada en el nostre Parlament de fireta, i qui dia passa any empeny. Pujarà algú a la tribuna del Parlament, per dir prou, i anunciar el nostre dret a decidir, amb data fixa ??
Tenim la voluntat de fer-ho? Malauradament, molts ja sabem la resposta.
Això si, deixarem caure llàgrimes de cocodril quan se`ns acabi de morir la nació, veient el PSC com riu i aplaudeix.
Catalans de bé,recordem la lletra dels nostre himne nacional:
" Quan convé seguem cadenes" Bon cop de falç .

L´EFECTE DESPERTADOR ?.

El Constitucional, amb el dit al gallet i Catalunya al punt de mira
Perquè segons publica avui La Vanguardia, el Tribunal Constitucional espanyol ja ha revisat un 80% dels articles recorreguts del vigent Estatut d'autonomia i es troba ultimant una sentència que retallaria aspectes claus com ara el Dret a una negociació bilateral Catalunya-espanya pel nou finançament (quina casualitat! just el que volia el govern espanyol!) o -atenció- el deure de catalans i catalanes de conèixer la llengua pròpia del país.
Es coneix que el Tribunal Constitucional ja ha deliberat el 80% dels articles recorreguts de l’Estatut
El què s’ha filtrat no deixa de ser una informació previsible des del dia que es va redactar aquest text però provoca el mateix grau d’astorament i perplexitat saber d’un bon principi, abans que surti la sentència que la part essencial del que recollia el nou catàleg de drets lingüístics més les pretensions del finançament seran amb bastant certesa modificats. La pervivència del terme “nació” al preàmbul sembla que està assegurada però igualment al trobar-se en aquesta part del text no provoca cap efecte legal, fet que segurament facilita l’acceptació del vot més conservador que ja s’assegurarà en la Sentència que es reflecteixi que la nació és única i indivisible tal com marca la Constitució.
Sincerament, poc em preocupa el que digui o deixi de dir un Tribunal tan polititzat i/o una Constitució tan arcaica. És més, sabem que tenim la massa social necessària per a engegar espanya i el seu llast constitucional a pastar fang.
La qüestió era quan despertaria tota la ciutadania que encara tenia fe en la via autonomista i/o federalista i jo, en aquesta sentència del Constitucional, hi veig un bon despertador i un gran agilitzador del nostre procés sobiranista.
Però malgrat conèixer totes aquestes informacions, la sentència pot fer-nos esperar bastant, més tenint en compte que del govern central depèn que es faci efectiu el canvi dels 5 jutges del Tribunal Constitucional que proposa el Consell General del Poder Judicial recentment escollit o bé es doni un prerrogativa a aquests que hi ha ara fins que emetin la sentència.
Passi el que passi sembla que la decisió que tothom es temia es cada vegada un fet més consumat i que les adversitats per els catalans s’acumularan en els pròxims dies. Seran dies on caldrà demostrar la força unida del poble exigint les demandes que se’ns neguen. Dies èpics on l’actuació dels nostres líders polítics no podrà ser decebedora i on no valdrà l’ambigüitat en la que viuen alguns.
Malauradament el PSOE ja no té la pressió electoral, ha salvat l’escull de les eleccions i amb una llarga legislatura per davant es pot permetre desprendre’s de la força electoral que li va suposar Catalunya en els passats comicis.
Quines són les opcions que tindríem si finalment es confirma aquest atac frontal a Catalunya? Doncs primerament, acatar -com sempre- la sentència; callar i abaixar-nos els pantalons per a que espanya acabi d'esborrar del tot la nostra identitat.
Segonament, intentar un dificilíssim procés de modificació constitucional; cosa força inviable com ja comentà no fa gaire en López Tena. I per últim, el camí que ha d'ésser l'escollit: obrir els ulls i establir l'Estat propi com a objectiu principal de totes aquelles organitzacions polítiques i socials interessades a defensar els Drets de la ciutadania catalana.
Segurament aquest Estatut no era en un sentit global un text ambiciós, si ho era dins el marca estretíssim de la Constitució, i tot i així no passarà la Santa Inquisició i es convertirà en un text heretge relegat a impulsar un nou esforç legislatiu que modificarà prèviament el que faci falta per donar cabuda a les aspiracions legítimes d’un poble.
Tanmateix, és precisament per l'efecte despertador que podria produir aquesta sentència tan dura, que dubto seriosament que acabi essent dictada. Estic segur que a espanya saben que amb el foc no s'hi juga perquè hom hi pot sortir socarrimat. De tota manera, es dicti o no, el procés sobiranista ja camina tot sol i assolir la meta és tan sols qüestió de temps.
Si ens provoquen, posarem la directa; si no, a poc a poc i bona lletra.

POLITICA I CIUTADANIA

Malauradament, una crisi econòmica implica sofriment i dramatisme per a moltes persones, i a més, crec que ens trobem davant d’una crisi molt més greu del que les institucions oficials ens diuen.
Amb tot, m’agrada veure el costat positiu de les coses i penso que serem capaços d’aprofitar aquesta crisi per redefinir els pilars del nostre País, plantant així les base d’una Catalunya més rica, justa i competitiva.
És molt nostre, dels catalans, això que tots els mals són culpa dels de fora. Des del meu punt de vista, tot i que he de reconèixer que el centralisme, l’augment objectiu del diferencial envers la resta de comunitats, i la palpable animadversió cap a Catalunya ens estan afectant, el problema més greu el tenim a casa nostra.
Estem patint una manca absoluta de lideratge a nivell polític, en un moment en que és imprescindible que algú sigui capaç de liderar Catalunya amb un projecte comú amb el què tots, o quasi tots , ens hi sentíssim identificats.
Imatges d'unitat al Parlament per negociar un finançament més just, però la ciutadania no creu en aquesta unitat. Apostes per la unitat en el sí d'algun partit polític, però la ciutadania no s'ho creu. Declaracions d'intencions de càrrecs públics, sobre les quals la premsa fa un comentari de descrèdit, i la ciutadania desconfia. La crisi que es veia venir d'una hora lluny i la ciutadania no creu que els polítics siguin capaços d'arranjar aquesta situació. Gent d'esquerres emprenyada amb els partits d'esquerres. Gent independentista emprenyada amb els partits independentistes. Catalans i catalanes perplexos per alguns i emprenyats per uns altres. Promeses incomplides, il•lusions que s'esvaeixen amb les retallades, ...
Sufragi rere sufragi la ciutadania ha donat prou símptomes de que està deixant de confiar en els polítics actuals i els partits estan més preocupats per les disputes internes o per recuperar el poder que no pas pels problemes reals de la gent. Això que d’entrada sembla un discurs fàcil i fatalista, és la realitat pel que fa a la percepció que la ciutadania te dels polítics Durant la legislatura anterior, i fins i tot durant els últims anys de govern del President Pujol, Catalunya va començar a perdre empemta d’una forma més que evident. El President Maragall sabia quin projecte volia per a Catalunya, però el tripartit va acabar ràpidament amb ell i el seu projecte. Ara bé, actualment la situació és molt més dramàtica ja que el tripartit 2a part està únicament centrat en no “pifiar-la” tantes vegades com el primer tripartit, pensant només en consolidar-se en el poder. Probablement se’n sortiran en aquest objectiu de no avergonyir-nos tants cops per la simple raó que ben poc governaran.
Ja fa molts anys que centrem el nostre discurs en clau identitària i de relació amb la resta d’espanya. Segur que aquests temes i molts altres tenen el seu pes específic importantíssim, però deixem ja de mirar cap a fora, nosaltres mateixos estem malalts, i com que el primer pas per curar la malaltia és reconèixer-la, jo ho vull dir ben alt: estem malalts i la malaltia es diu desgovern. De res serveix esgarrar-nos la roba i arrencar-nos els cabells dient que ens tracten tan malament, que ens menystenen, si resulta que nosaltres mateixos no sabem ni el que volem ni on volem anar a parar.
Catalunya ha viscut durant molts anys de l’herència d’unes elits polítiques i econòmiques que al seu moment van apostar per un projecte molt clar: la revolució industrial, i més endavant de l’empemta del President Pujol, que va saber aprofitar la restitució de la democràcia per liderar Catalunya cap a la restauració de la seva condició de referent d’espanya i probablement de gran part de l’arc Mediterrani. Catalunya va esdevenir un oasis de bona praxis política i una locomotora econòmica per a espanya durant molts anys.
És cert que un bon polític ha de ser capaç de controlar els mecanismes del poder per sortir-se’n, però també és cert que l’idealisme ha d’exercir un paper fonamental en la seva línia de treball. La combinació d’ambdues coses i unes bones formes en la comunicació han de ser la clau per ser un bon polític. I el problema, potser, és que els màxims representants dels partits polítics actualment els manca d’almenys un d’aquests tres paràmetres. Poden ser idealistes i tenir el control, però no saben comunicar. O bé són idealistes i saben comunicar, però no tenen el control i algú els acaba “fent el llit”. O potser són bons comunicadors i tenen el control, però perden els ideals pel camí i llavors és quan s’allunyen de l’objectiu principal del bon polític: millorar les condicions de vida de la ciutadania i garantir la seva estabilitat i seguretat.
Els partits polítics del nostre País han de fer un gir radical en la forma d'orientar els seus esforços, sense excepció. És cert que cadascú ha de defensar la parcel•la a la qual vol representar, però ho ha de fer de manera honesta. Perquè quan els polítics perden tot el crèdit que la ciutadania els concedeix, pot ser que aparegui un oportunista capaç de convèncer a la gent amb un missatge que ofereixi un canvi, que encara que no sigui un bon canvi pot ser acceptat només pel fet de ser-ho, com està passant en alguns països europeus en què l'ultradreta està millorant els seus resultats en els darrers anys.
El que necessitem és algú amb suficient capacitat de lideratge i convicció com per dir que té un projecte i dur-lo endavant costi el que costi. No com ara que estem a punt de morir contagiats per l’apatia i els plantejaments tàctics del tripartit part II (i dels discursos prefabricats del President actual), ja que mentre nosaltres continuem jugant a aquell singular joc que consisteix en veure qui avança menys sense caure, les altres Comunitats Autònomes no paren de passar-nos la mà per la cara en tots els aspectes, positius.
Probablement a hores d’ara ja tindràs un nom o un partit al que preferiries per afrontar amb certes garanties aquests moments tan decisius; jo, personalment, crec que no sóc ningú per dir- quina ha de ser la vostra elecció.
Ara bé, la meva la tinc molt clara, es diu Artur Mas, i el seu projecte es diu competitivitat, revolució tecnològica, educació de qualitat, I+D+I, i la Casa Gran del Catalanisme com a espai i projecte comú de totes les catalanes i catalans, sense cap distinció més que la voluntat de tornar a portar el nostre País al lloc que ens mereixem.
En un moment en què se'ns escapa el tren (i aquest no només és per culpa de la RENFE), és l'hora de marcar un punt d'inflexió, especialment en els partits sobiranistes. Cal treballar per al País perquè sabeu? Catalunya som tots i totes!

ACORD ?

Poca cosa comentaré sobre el DPG d'aquesta setmana, perquè no hi ha molta cosa que comentar. Les votacions, el més important, i l'acord que s'ha arribat entre govern i CiU sobre el finançament destaquen per sobre del debat.
Un gran acord, que a hores d'ara ja està fent tenint mal de cap als socialistes, que encara no saben com s'han pogut tragar l'acord, i com el defensaran davant del ZP.
És per això, que avui, solament un dia més tard de l'acord, ja hi ha alguna veu desde can socialista que veuen impossible aconseguir això que s'ha pactat.
No volien unitat, doncs ja la tenen si volen.
No entenc res ¡.
No entenc com es pot anunciar amb campanes, bombos i platerets "el gran acord unitari" sobre finançament. Mentiria si escrivís el contrari
Volien un gran acord, doncs ja el tenen. Ara esperem que el defensen davant els seus, davant les seves pròpies sigles. Nosaltres els donarem suport, ho hem dit per activa i per passiva.
Després de mesos de retard (a hores d'ara ja hauria d'estar pactat a Madrid) sembla que es fiquen les piles. Espero que no se'ls acaben les bateries a les primeres de canvi, o si més no, que els d'esquerra i iniciativa els compren un carregador per a continuar tenint aquest govern peti qui peti, però ja hi ha veus discordants.
Celebrem que el Parlament de Catalunya es conjura per defensar allò que el poble de Catalunya ja ha referendat sobiranament? Només faltaria, no?
Celebrem que a data d'avui encara tenim unitat catalana i que hem superat el debat de política general sense trencadissa? Jo això, ho sento, no ho valoro especialment.
Tal com han anat les coses, tal com ens ha tractat el govern espanyol, davant de tants incompliments i deslleialtats, a mi no m'hauria pas desagradat una mica de trencadissa i de fermesa política.
Celebrem a cas que ja tenim xifra?
Celebrem potser que ja tenim resposta unitària a la reacció de Madrid?
Celebrem per ventura que el PSC s'ha compromès a votar diferent del PSOE a Madrid per defensar allò que s`ha decidit des de Catalunya que és just defensar?
Celebrem a cas que ERC trencarà el tripartit si el PSC no està a l'alçada de les circumstàncies? No.
Crec que bàsicament celebrem que encara podem parlar d'unitat quan encara no sabem al voltant de què bastim aquesta unitat.
Ho sento. Si no tenim resposta afirmativa a les preguntes anteriors, jo no tinc absolutament res a celebrar.
I si no hi ha resposta afirmativa a aquestes preguntes, la unitat catalana continua essent una farsa... I voleu dir que la gent del carrer estem encara per aguantar gaires farses mes?
Jo crec que no... N'anirem parlant!
Per a aquells seguidors del blogg que la vulguin llegir, us transcric la resolució aprovada.
RESOLUCIÓ sobre el NOU MODEL DE FINANÇAMENT PER A CATALUNYA
Davant del procés de negociació del nou model de finançament, el Parlament de Catalunya constata
a) Que l’aprovació d’un nou model de finançament és una obligació legal recollida en l’Estatut aprovat pel Parlament i les Corts i referendat pel poble de Catalunya.
b) Que no s’ha respectat el termini legal que exigia a la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat l’obligació de concretar l’aplicació del model de finançament de la Generalitat establert a l’Estatut
c) Que l’acord final, resultat del pacte i la negociació amb l’Administració General de l’Estat, haurà de respectar íntegrament els preceptes i criteris de l’Estatut.
d) Que una part de la resposta que cal donar a l’actual situació de crisi es correspon amb la necessitat de millorar el finançament per tal de reforçar els serveis personals que la Generalitat presta, així com per millorar la productivitat de les empreses
El Parlament de Catalunya dóna suport al govern en la seva negociació per tal d’assolir un bon acord que ens permeti disposar d’un sistema de finançament just per la Generalitat de Catalunya. Aquest acord s’ha de produir en el marc de bilateralitat de la Comissió Mixta d’Assumptes Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat. El nou model ha de tenir vigència a partir de l’1 de gener del 2009. D’acord amb les previsions de l’Estatut el model podrà aplicar-se gradualment per garantir-ne la viabilitat financera, i haurà de contemplar un sistema d’actualització i revisió
El Parlament de Catalunya insta al govern a continuar negociant el nou model de finançament de la Generalitat per tal que :
- El finançament de la Generalitat estigui essencialment vinculat als impostos que paguen els catalans i, en aquest sentit, els recursos de les finances de la Generalitat en l’exercici 2009 han d’incloure el rendiment complet de tots els tributs estatals cedits, d’acord amb el que disposa l’Estatut en els seus articles 203, 206 i 210, i en les disposicions addicionals 7, 8, 9 i 10.
- L’aplicació del nou model de finançament permeti un increment substancial dels ingressos de la Generalitat i comporti una reducció del dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat.
- Una part dels impostos que els ciutadans de Catalunya paguen per damunt de la mitjana reverteixin en el serveis que la Generalitat presta als catalans. És en aquest sentit que per a la determinació dels recursos financers de la Generalitat es tindran en compte les necessitats de despesa i la capacitat fiscal.
- Catalunya continuï sent solidària. La solidaritat ha de garantir que les CCAA amb menys recursos puguin prestar els seus serveis públics essencials en condicions similars amb la resta, sempre que portin a terme un esforç fiscal similar, tot garantint el principi d’ordinalitat a cada exercici pressupostari. Per això :
o Els recursos destinats als serveis d’educació, de sanitat i altres serveis socials essencials s’anivellaran per tal que en els mateixos serveis prestats en altres CCAA es puguin assolir nivells semblants sempre que es porti a terme un esforç fiscal similar.
o La variable bàsica per distribuir els recursos anivellats ha de ser la població, rectificada pels costos diferencials i el percentatge de població immigrant i la resta de variables contemplades a l’Estatut. Aquestes variables han de ser objecte d’actualització anual.
o L’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament.
- La Generalitat tingui capacitat per regular i gestionar els seus recursos i en aquest sentit :
o El reconeixement de la capacitat normativa que permet l’Estatut, centrada especialment en l’ampliació de la capacitat normativa sobre l’IRPF i sobre l’IVA, en aquest últim cas particularment en les operacions efectuades en fase detallista
o La creació d’un consorci amb participació paritària entre l’Agencia Estatal de la Administración Tributaria i l’Agència Tributària de Catalunya. Aquest consorci ha de poder gestionar, recaptar, liquidar i inspeccionar la totalitat dels impostos cedits a Catalunya d’acord amb les possibilitats que confereix l’article 204.2 de l’Estatut de Catalunya.
o S’ha d’efectuar el traspàs de les competències i els mitjans relatius a la revisió per la via administrativa de les reclamacions que els contribuents puguin interposar contra els actes de gestió tributària dictats per l’Agència Tributària de Catalunya.
o S’han d’establir les fórmules de gestió consorciada del cadastre entre l’Estat, la Generalitat i els municipis.
- Es constitueixi la “finestreta única” a fi i efecte que els ciutadans pugin tramitar qualsevol impost en qualsevol oficina, amb independència de quina administració en sigui el titular.
- El principi de lleialtat institucional preveu que l’Estat compensi a la Generalitat per a totes aquelles decisions que prengui i que comportin una major despesa o un menor ingrés a càrrec de la Generalitat A aquests efectes, s’insta al Govern a seguir treballant en l’avaluació de l’impacte que han tingut les decisions adoptades unilateralment per part de l’Estat.
El Parlament constata la necessitat d’avançar en un acord que expressi la unitat de les forces polítiques, com reclama la societat catalana, en la proposta que el Govern de la Generalitat ha de negociar amb el Govern de l’Estat.
El Parlament de Catalunya insta al govern al ple desenvolupament de les competències previstes en l’Estatut de la Generalitat en relació a les hisendes locals.
Palau del Parlament, 2 d'octubre de 2008

"SEMOS LOS MAS MEJORES " i OLEeeeeeeeee

Continuant amb el tema de les hipoteques.

Una altra de les afirmacions que hem escoltat aquests dies, i seguirem escoltant, és el de demanar que les autoritats no ajudin els principals causants de la crisi.

Però, en aquest cas, exactament, qui són els principals causants? Com en determinem els culpables?
Tenen la culpa les immobiliàries que han volgut portar els preus fins a un límit insostenible; Tenen la culpa els bancs per haver concedit crèdit amb massa facilitat; El Banc d'Espanya i el Banc Central Europeu per no haver regulat correctament; Els respectius governs per no haver legislat un marc legal que evités arribar a aquesta situació; I en darrer lloc, els propis compradors, per no haver mesurat correctament el risc que podien assumir.
Cal entendre que no sempre és el comprador la víctima. En moltes ocasions, el comprador, l'humil família endeutada, ha estat també especulant amb el preu de l'habitatge. Segur que si penseu una mica en trobareu bons exemples entre amics i coneguts. Uns que han estirat més el braç que la màniga, altres que han aprofitat l'augment del preu de l'habitatge per fer una ampliació de la hipoteca i comprar-se un cotxe de luxe, i ja no parlem dels vergonyosos pagaments en negre quan els pisos a la ve.
Aquest home cada dia fa més por. Frivolitat, populisme, demagògia, i el pitjor de tot, unes poques ganes d'afrontar els problemes de cara que ens pot deixar a tots amb el cul a l'aire. Aquest abús del "semos los más mejores", ens acabarà portant de cap al precipici.
"España recuperará pronto la senda de su crecimiento potencial", ha asegurado Zapatero, quien ha afirmado que esto será posible gracias, entre otros factores, a las cuentas públicas saneadas y a que "quizá cuenta con el sistema financiero más sólido de la comunidad internacional".
També ha afirmat, tot cofoi, que a l'Estat espanyol no existeixen hipoteques subprime, provocant la riota de qualsevol que s'hagi pres la molèstia de mirar quatre dades sobre el nivell d'endeutament del Regne d'Espanya Confon el senyor Zapatero -o els seus ineptes assessors- la causa amb l'efecte.

No és la crisi conseqüència dels productes subprime, més aviat a l'inrevés, és la bombolla immobiliària la que acaba creant els productes subprime. Malament anirem si tenim uns governants que no són capaços de determinar les causes del problema.
A veure, amb el nivell d'endeutament que tenim, qualsevol petita distorsió en el mercat crea impagats i dificultats de pagament, a més hi hem d'afegir el problema de la davallada del preu de l'habitatge, que impossibilita la venda com una possibilitat de recuperació del deute.

Això implica que es cobrin interessos de demora, que es refinancïi el deute, que es demanin nous préstecs en entitats financeres amb productes de dubtosa qualitat, que la gent tiri de targetes de crèdit per aconseguir petits préstecs a un interès altíssim, etc, etc... És a dir, un cop hem arribat a la situació d'impagament, el procés més habitual serà l'empitjorament de les condicions inicials de l'hipoteca, i això és justament el subprime que ens acabarem menjant tots plegats.

L'única diferència amb el que està passant als Estats Units és una qüestió temporal, portem uns quatre o cinc anys d'endarreriment. En poc temps una bona part de les hipoteques, especialment les signades els darrers anys -període 2004/2008- cauran en estat de dubtós cobrament.
Un exemple del que ens pot venir a sobre, l'any 2007 un 33,63 % de les compres d'habitatge corresponen al col·lectiu immigrant. Just en el moment del pic del preu de l'habitatge, és a dir, els més febles i amb més precarietat, són els que han pagat més car. Un altre tema és que el terme no els agradi, fa massa americà això de subprime. Per això proposo "hipoteca pota negra" com a possible denominació dels curiosos productes hipotecaris del sistema financer espanyol (el millor del món,esperem que no suigué com el equip de la regidoria de urbanisme de la Torre,que era o és ?; el millor de Catalunya).

És així tal com hem actuat, com porcs rebolcant-nos en el fang. Negre ho hauria de veure el senyor Zapatero, si tingués un chic d'enteniment.

Anem de rebaixes, Senyor Solbes?

Llegeixo que el ministre d'economia del govern espanyol ofereix la xifra de 1.794 milions d'euros pel finançament de Catalunya.

Pel que llegeixo també, aquesta xifra està molt per sota del que han calculat la conselleria d'economia de la Generalitat i encara més per sota del que demana CiU.
Quan he llegit el titular, no sé per quin motiu o per quina associació d'idees he llegit 1.714. però no, no té res a veure amb el fatídic número, encara que s'hagi publicat també un mes de setembre. Coses de l'inconscient.
Una altra jugada de l'inconscient, al llegir els titulars ha estat recordar els balls de xifres que hi havia quan al final de la dictadura i principi de la democràcia, la policia de l'estat, la guàrdia urbana i els organitzadors donaven les xifres d'assistència.
1.794 és gairebé la meitat del que ha calculat el conseller Castells (3.500) bastant menys de la meitat del que reclama CiU (4.200).
Entenc que hi hagi diferències entre el govern de l'estat i el de Catalunya però, tanta diferència em sembla un disbarat, més quan els dos governs pertanyen al mateix partit i quan fa quatre anys que des de Catalunya es parla de govern “amic” en referència al govern de l'estat.
Ja sabem que hem de negociar però, potser que d'entrada les posicions siguin més properes, perquè si partim d'aquestes diferències, o ens quedem amb una xifra molt propera a la que proposa en Solbes, o ens quedem tal com estàvem.
El pitjor de tot això és que no ha canviat gens la concepció que el govern té del finançament de Catalunya. Ni els diferents governs del PSOE ni el del PP es diferencien en aquest aspecte.El finançament de Catalunya no és una subhasta, els números s'han de poder fer partint d'una base i d'una interpretació comunes. No serveix de res pactar percentatges sobre el PIB si no es posen d'acord amb la xifra base.
Senyor Solbes, no volem anar de rebaixes un altre any, ja fa vint-i-tres anys que hem d'anar esgarrapant cèntim a cèntim, demostri'ns que suportar el tripartit ha de servir per alguna cosa.
I no ens vinguin amb en conte de la crisi, que vostès l'han estat negant fins ara, que la crisi l'han de pagar els que fins ara han viscut de la nostra mamella, que precisament perquè hi ha crisi necessitem més finançament si no volem ensorrar-nos.
Miri, si no sap d'on treure els diners que li falten, rebaixi dels pressupostos de la Casa Real, que son una família que es desviuen pel país i estaran encantats de sacrificar-se pel be comú; també els pot treure del Ministeri de Cultura que no té competències sobre el tema i no sap com malgastar-los; o de defensa, que en aquests darrers anys s'han modernitzat de sobres.
Segur que, amb una mica d'imaginació, troba els 2.000 milions que li falten. Apa, no vingui amb històries que el seu partit hi ha gent amb una capacitat d'inventiva que ja la voldrien molts.

Sempre passa el mateix

La notícia en política espanyola és que els bascos votaran a favor decididament dels pressupostos de l'Estat, amb contrapartides a favor pels bascos és clar.
És cert que la realitat política i social del País Basc no és fàcil de comprendre per als qui vivim aliens i allunyats d’aquella societat. Opinar, des de la distància, sobre el que passa en aquelles terres et pot dur a caure en tòpics, a deixar-nos endur per opinions foranes, forjades a base de debats estèrils on predomina l’insult, i d’articles d’opinió de columnistes que es creuen defensors de la raó i la veritat.
El fet és que amb les últimes decisions del Tribunal Suprem, s’ha deixat a un sector de la societat basca sense representació democràtica. Han tancant les portes del joc democràtic a tot aquell veí del País Basc amb una ideologia independentista.
Què no se n’adonen que si tanquen les portes de la democràcia a aquesta gent només els hi quedarà un camí per reivindicar el seu dret a decidir? S’ha de canalitzar el moviment independentista del País Basc cap a les regles del joc democràtiques. Però sembla que a l’Estat Espanyol li fa por que els independentistes tinguin veu i vot a unes institucions que el bipartidisme vol tenir ben controlades.
Primer van ser les caces de bruixes, desprès les persecucions i ara el linxament a tot aquell moviment que posi en dubte la solidesa de l’Estat Espanyol.
Els pressupostos són l'excusa per votar en favor o en contra segons com actuï o hagi actuat el govern que els fa, sigui del color que sigui. Hipòcrites!
Els partits catalans que ens representen a Madrid haurien de votar enèrgicament en contra d'ells, ja que com sempre passa ens fan la palmadeta a l'esquena, ens diuen que som molt macos, però s'ens pixen a sobre com any rera any acostumen a fer. I repeteixo: sigui del color que siguin. Aquí no compten si son peperos o sociates, aquí el que compta és que hi ha un bàndol a favor dels interessos dels catalans i un altre a favor dels demés. I la història no caldria repetir-la més si no fos per la vergonya que ens faran passar els diputats catalans sociates apoltronats a Madrid i que només defensen allò que els hi marca el partit espanyol, i que a més resulten ser els representants del partit majoritari al govern de la Generalitat, i que curiosament tenim un president sociata amic de Madrid que ens diu que defensarà els nostres interessos. O sigui que pròximament veurem com el propi president de la Generalitat se'ns pixarà a sobre quan els seus companys de partit ens donin l'esquena amb l'Estatut i votin com sempre qualsevol resolució, sigui per afavorir o per menysprear Catalunya. I encara llavors surten a la palestra volent-nos fer creure que han fet bé i que tot va bé.
Apa senyors, quin morro que tindran quan ho facin!
Llavors tenim els bascos, que molt de Galeusca i tonteries i sempre fan el que millor els convé, encara que sigui en contra dels catalans, que d'això també en saben molt ells. Aquests no tenen pas miraments si poden guanyar-se les garrafes, que se les guanyen molt més bé que no pas nosaltres. I també tenen més pebrots!
Però potser hi haurà un acord d'ultima hora pel finançament vés a saber, i llavors tothom estarà content! Que bonic! Ai....Bon cap de setmana…..

Som uns perplexes

Segons un famós estudi, els catalans som una colla de perplexos. Caram cada vegada som més rebuscats nosaltres.
Hola! Jo també sóc un perplex! I tu? Benvingut a la comunitat perplexa catalana, on cada dia la nostra perplexitat s'incrementa davant dels divins comportaments foranis vers la nostra intel.ligència.
I per què estem perplexos? Podríem enumerar un munt de possibles causes, no cal buscar-les gaire lluny, com per exemple:
Som una comunitat? Som una nació? Som un Principat? Evidentment som una comunitat de persones, de catalans i catalanes però aquest nom que ens pot identificar el van emprar pel famós "café para todos" i així tenir contents a la resta d'espanyolets.
Som una nació? De vegades sí, de vegades no. Si nacionalitat som, nació també, però un dia ho som i un altre sembla que no, depenent dels nostres polítics què vols! I si els polítics surten dels vots nostres, doncs la nostra perplexitat es pot convertir en... millor no dir-ho.Tenim el que volem,és una dita, jo almenys el que hi ha no ho vull.
Som un Principat? Ai qui fart de riure ara! Els homes i dones del temps s'entesten a dir Principat a Catalunya. Queda molt bonic però... no sé d'on ho treuen: si no som estat, si no tenim família reial pròpia, si no príncep... sempre queda el romanticisme del temps.
Què volem els catalans? Si ens hem de mirar les urnes i el que votem, aquí som uns ximples-imbecils en general. Els independentistes se sumen als espanyolistes, els que perden governen, els quatre ecosocialistes o excomunistes-convertits manen els mossos d'esquadra, i medi ambient és clar, tot i que si un pantà s'esquerda i perd tota l'aigua no donen ni un euro per reparar-lo.. i per ultim certs diputats a Madrid escollits de Catalunya voten encara que sigui en contra dels nostres interessos.
Llavors queda resposta la pregunta de per què som una colla de perplexos?
Si aquí sembla que tothom vol quelcom diferent, cadascú tira per un camí, i encara es fan trampes, com es vol saber cap a on es va?
Una mica de sentit comú no ens aniria pas malament del tot perquè els de Madrid sempre juguen amb la carta de la nostra divisió, i sempre surten guanyadors !
La crisi econòmica és evident, a nivell personal, estatal i mundial. El sistema ha rebentat dins del mateix sistema i queda demostrat amb les notícies que ens arriben dels mateixos Estats Units.
Quan Wall Street esternuda, el dia següent totes les demés borses globals estan refredades. I Wall Street ha esternudat varies vegades ja com perquè ens fem a la idea de que els maldecaps que tenim aquí aniran molt a pitjor. De res serviran les mesures, petites i cares mesures, que el govern espanyol intenta implantar. Tot se'n va cap avall, les vendes, els ingressos, la feina, i el que puja és la inflació, l'atur i el malestar general.
Hem viscut bastants anys de benaurança econòmica, tanta que la gent s'ha endeutat sense miraments i sense preveure cap tipus de crisi que els portés a no poder pagar-se el cotxe, la casa, la piscina, o el gimnàs. Semblava que mai pogués tornar a passar, però quan els primers signes d'estancament van ser evidents fa molt temps, tampoc ningú va fer res, la gent es va continuar endeutant, els bancs anaven deixant diners, i el govern espanyol anunciava que tot anava bé.
Curiosament al mateix temps que França, Gran Bretanya, Alemanya i els Estats Units anunciaven mesures contra una crisi sense precedents. Moltissima gent s'ha enganxat els dits, moltíssima! Tot funciona fins que la cadena es trenca, i sestà trencant, i el pitjor és que encara no s'ha trencat del tot i tots estem patint. Durant aquests anys uns quants, no pas molts, s'han fet rics. Aquí no hi compto aquells que se n'han fet i ho han perdut tot, tancant els seus negocis i portant a milers de treballadors a l'atur.
Hom pot dir que és culpa dels immigrants, però amb immigrants o sense la crisi seria igual. Els immigrants, tot i arribar en desmesura al nostre país i sense regulació alguna, han aportat una mà d'obra que ens faltava. Ara les tornes giren enrere i ja veurem què passarà amb ells.
Estem davant d'una retrocessió mundial que segurament feia falta per fer tornar les coses al seu lloc i que les aigües del riu tornin al seu cabal normal. Els temps del diner fàcil ja han passat.
Ara toca no gastar més del necessari i estalviar, ja que el clima és d'incertesa total.

Tranquils,estic viu.

Aaaassshiis!!
Tranquils estic viu, avui ja he anat a treballar, però m’he passat uns dies al llit amb la grip i us garanteixo que no és el nom de cap noia sueca.
Feia anys que no estava tants dies malalt, ha estat dolorós, dur i sobretot avorrit, avorridíssim.
Així i tot he après coses i tot plegat ha tingut la seva part interessant, doncs en poc menys d’una setmana m’he convertit en un expert en les dosis, composicions i contraindicacions del Flumil Forte, l’Ibuprofeno, el Fluimucil i l’Iniston i actualment sóc capaç de recomenar, sense por a equivocar-me, els millors "kleenex" del mercat.
I és que el món dels "kleenex" és apassionant, a banda de la múltitud de textures de paper, n’hi ha amb multitud de capes, tamanys, colors i fins i tot olors, que si voleu que us digui la veritat, de ben poc serveixen, aquets últims, quan el Sr. Moc s’ha apoderat de la teva capacitat de decisió.
I perdoneu el tema, però com pot ser que l’organisme sigui capaç d’elaborar una quantitat tant brutal de moc? I el que és més greu, com pot ser que l’evolució humana no n’hagi trobat algún ús pràctc?.
En definitiva, crec sincerament que he de demanar disculpes a la humanitat perquè després d’aquest dies de grip crec haver influit de manera molt important a favor del canvi climàtic en general i més concretament a favor de la desforestació de la selva amazònica, només us diré, perquè us en feu una idea, que ahir em vaig passar 15 minuts recollint "kleenex" usats per tot el pis.
Aquets dies de grip també m’han servit per constatar que els programadors de les graelles televisives necessiten urgentment una terapia de xoc, i que els laboratoris farmacèutics són uns pirates que ens obliguen a comprar capses de medicaments que contenen el triple de dosis de les que necessitem per dur a terme el tractament.
Bé, companys/es, tapeu-vos perquè això no li recamano a ningú.

FESTA MAJOR DE SANTA ROSALIA

BONA FESTA MAJOR !!

Finançament i el Solbes

El Vicepresident econòmic del Govern espanyol, Pedro Solbes, explicarà avui en sessió extraordinària de la Comissió d' Economia, la reforma del model de finançament de les autonomies. Solbes té un paper complicat, veurem si és capaç de convèncer als diferents presidents de les Comunitats Autònomes. De fet, els País Basc i Navarra s' ho miren tot des del setial de ser els elegits, els ungits, els benaurats. Llavors, els catalans volem la bilateralitat a l' hora de negociar i ens diuen que de cap de les maneres, només s' aplica la multilateralitat perquè tothom ha de ser solidari.
Quina barra !El PSOE se li apropen dies complicats : negociar els Pressupostos Generals amb època de carència econòmica i amb dues comunitats autònomes a punt de fer eleccions - Galícia i el País Basc. També, de fons
s' albiren les europees però, avui, aquestes es miren sempre des d ' una distància massa gran entre el votant i el polític.Per altra part, el Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya va aprovar aquest proppassat dimarts, el Decret que regula la composició i el funcionament de les caixes d' estalvi i l' Avantprojecte de Llei de Política Industrial.Amb la llei de les caixes d' estalvi, el Govern limita el pes dels Consells Comarcals en els òrgans de gestió de les caixes i n' augmenta el dels ajuntaments que tenen més nombre d' habitants. En quines mans recauen els ajuntaments més grans ? Les socialistes ! Només faltava aquest decret. Tot socialista !

Esgotat el pressupost

La meitat de les àrees han gastat ja les partides i l'executiu intentarà estalviar en personal
La situació econòmica es va afegir ahir a la tensió entre govern i oposició a l'Ajuntament de Torredembarra. El nou executiu torrenc (CiU, l'Agrupació, PP, GIT i una edil no adscrita), que va substituir el PSC al capdavant del consistori a principis de mes, va criticar que l'estat d'execució del pressupost estigui ja per sobre del 80%, i que en el cas de gairebé la meitat de les àrees les partides estiguin pràcticament esgotades.
Això s'afegeix, segons l'executiu, al dèficit econòmic que deixarà el retrocés de la construcció. Els socialistes vinculen l'alta proporció de despesa feta a la retallada econòmica que van patir moltes partides.
Mentre que l'apartat d'inversions no representa dificultats (queden encara per executar la meitat de partides previstes), el problema se centra a la despesa corrent, tal com va afirmar ahir el regidor d'Hisenda, Santiago Ardèvol. Així, actualment ja s'ha gastat el 86% del pressupost corrent aprovat al gener, amb diverses àrees per sobre d'aquesta proporció (vegeu fitxa), en el que Ardèvol va considerar una «gestió irresponsable» de l'executiu socialista sortint. A aquesta situació, que asseguren que farà que s'incrementi la despesa per sobre del pressupost, s'hi afegeixen les factures sense consignar, que segons va revelar l'executiu ascendeixen a 100.000 euros. «52.000 dels quals, gastats en advocats pels contenciosos de l'adjudicació de l'aigua», va lamentar l'alcalde, Daniel Masagué.
RETALL A PERSONAL Les dificultats per trobar fons en determinades àrees s'afegeixen a la preocupació per la despesa en personal, que representa el 45,5% del pressupost, a banda que s'ha doblat la despesa prevista en complements de productivitat i gratificacions. Com a mesura de xoc, el nou executiu (que vol baixar durant el mandat fins a vuit punts el pes del personal als comptes) ha decidit no atorgar més complements d'aquest tipus a partir del 30 de setembre, i limitar les hores extres a aquelles «urgents». A més, s'impulsarà una reorganització del personal municipal, sense dur a terme, de moment, retallades de plantilla. Aquesta mesura correctora s'afegirà a un major control de la despesa de les regidories.
CRISI URBANÍSTICA Les dificultats heretades s'afegeixen als efectes de la crisi econòmica, especialment a la construcció, i que l'edil d'Hisenda va qualificar de superiors als previstos a principis d'any. Així, segons les previsions de l'Ajuntament, els ingressos procedents de la construcció es quedaran en el 78,6% del pressupostat, i seran especialment baixos en l'apartat de plusvàlues, que podria quedar en un 62,7% del previst. El consistori millorarà també els mecanismes per cobrar les taxes d'aquest tipus pendents

Promoció Econòmica - Executat el 100% del pressupost.- Total àrea: 20.000
Comerç - Executat el 99%- Total àrea: 40.000
Urbanisme - Executat el 98%- Total àrea: 47.000
Comissió actes: - Executat el 98%- Total àrea: 80.000
Esports - Executat el 97%- Total àrea: 325.460
Medi Ambient - Executat el 97%- Total àrea: 1.333.000
Serveis - Executat el 89%- Total àrea: 3.165.900
Seguretat Ciutadana - Executat el 86%- Total àrea: 243.300
Ensenyament - Executat el 85%- Total àrea: 443.854
Benestar Social - Executat el 66%- Total àrea: 232.750
AZAHARA PALOMARES- EL PUNT.