Cada cultura dona lloc a la riquesa del seu lèxic.Així per exemple els esquimals tenen un munt de paraules de difícil traducció precisa amb un únic mot per a definir diferent tonalitats de color blanc, algunes illes polinèsies designen amb mots diferents els cocos segons la seva maduresa, color o grandària, els països mediterranis poden parlar de fer sexe de moltes maneres diferents. Cadascú desenvolupa o enriqueix amb termes nou allò que te més present.
Els espanyols tenen paraules de difícil traducció a altres llengües per a parlar de menyspreu: desaire, desden, donaire, menosprecio...i la millor de totes: Ningunear. Paraula espanyola com ella sola.
Que de fet, defineix, el que li han fet a Espanya (via ZP) a la preparació de la cimera dels G20
L’orgull espanyol, tan hidalgo ell, n’està ferit. I jo no és que me n’alegri de la seva no inclusió (Que no exclusió), és que ho trobo el més normal del món.
Parlem-ne, de la cimera.. En primer lloc, per a que es fan les cimeres?
Aquesta i totes. Per a que cal que es reuneixin un bon munt de dirigents mundials amb el que suposa de molèsties per als habitants de la ciutat que en fa de seu que han d’aguantar carrers tallats, una zona militaritzada, protestes i manifestacions, etc...? En un món tan global i interconnectat no poden xerrar per videoconferència, Skype o alguna cosa així? Sortiria molt més baratet, no seria tan emprenyador i no estarien apressats per un horari.... La resposta és ben senzilla: Per què és un aparador. Cal que mostrin al món que fan coses i que es preocupen. Cal publicitar-ho i que tothom ho sàpiga (Les manifestacions contràries acostumen a ajudar-los molt en aquesta tasca). Si treballessin des dels seus despatxos no se n’assabentaria gairebé ningú i ja se sap que vivim en un món d’aparences on és més important el decorat de cartró-pedra que els fonaments.
Així doncs, no treballen?. Sí. Si clar que deuen treballar. I molt. La caguen sovint, però treballen i no és fàcil. I Segur que el pes de totes les converses i negociacions el deuen portar els que estan entre bastidors.
Cosa que no vol dir que els que donen la cara (Presidents, primers ministres,...) siguin uns babaus que no sàpiguen res (bé, en alguns casos, sí). I qui hi ha d’anar?
En el cas de la cimera de la que parlem que tractarà de la crisi financera i que es farà a Nova York a mitjans novembre hi van els estats que tenen alguna cosa a dir al món.
En realitat TOTS hi tenen quelcom a dir però l’assistència de tots els estats del món faria la cimera inviable (i per a això ja està l’Assemblea General de les Nacions Unides). Així doncs hi ha d’anar els que tallen el bacallà al món. Els famosos G8: Estats Units, Canadà, Japó, Alemanya, Regne Unit, França, Itàlia i Rússia. Les potencies mundials, vaja. A més s’hi afegeixen altres estats importants i els economies emergents més importants (les que hom preveu que un futur pròxim guanyin en influència al món): Austràlia, Argentina (? ), Brasil, Mèxic, Xina, Índia, Corea del Sud, Indonèsia, Sud-Àfrica, Aràbia Saudita, Turquia a més de la Unió Europea.
Tots aquests països ja s’havien reunit a una cimera a Austràlia l’any 2006 , els mateixos que ara. Per tant és un grup que ja ha treballat plegat. No cal inventar ni boicots ni conspiracions.
I Espanya? (Anem al moll de l’ós)
Ferits estan els espanyols, els han dit que si els conviden han de convidar a Polònia també (els comparen amb “polacos”, ves per on). Segur que diuen que la culpa és del cabró neocon d’en Bush que els boicoteja. Sense negar la principal (que sigui un cabró neocon) la realitat és que objectivament Espanya no hi ha d’anar a fer gaire cosa. Què hi diria ZP? D’acord que com he dit abans tot això és un aparador (i ZP el que vol és sortir a la foto) però a més cal fer-hi propostes ( a això sí que l'han convidat) ....i no sembla que el personatge hi tingui gaire cosa a dir. Ja mel´s’ conec jo a aquesta gent. Volen acaparar portades, ser la cara coneguda. Tenen idees brillants de molts que pensen (pensar massa fa ruc, que diuen) i després a l’hora de treballar no els busquis. Ara bé, la pell la tenen molt fina. Suposo que recordeu els deliris de grandesa d’Aznar. Aquell intent que la Unió Europea el seguís en la reconquesta de l’illa del Julivert i les cabres, aquella prepotencia de posar els peus damunt la taula en una reunió, aquell presumir que el President Bush era el seu amic, el seguiment incondicional als Estats Units (amb l’emprenyamenta de mitja Europa). Aquell posat de nou-ric avassallador que es pensa que el món és seu. Habitualment això és demostratiu d’un complex d’inferioritat important. Hi van haver uns anys de creixement econòmic importat i es va dir que l’economia espanyola havia arribat a ser la vuitena del món (al G-8 no els convidaven per cert).
Encara deuen ressonar per les cantonades de Berlín les riallades que en feu el llavors Canceller Schröeder: El creixement espanyol era degut als fons europeus pagats en bona part per Alemanya (i si hi descomptéssim la “solidaritat catalana”, com quedarien?). Fons que s’han dedicat no precisament a crear condicions per a desenvolupar el PIB, cosa que pagarem ben cara.
Quan arriba el relleu a can Moncloa molts van respirar alleugerits. Pitjor no podia ser.... Abans he parlat d’una peculiaritat de la llengua espanyola. Ara afegiré una dita que tenen molt interioritzada: Vale más caer en gracia que ser gracioso. ("Graciós" no en el sentit de ser simpàtic i ocurrent, sinó en el de tenir gràcies, virtuts).
Aquesta dita es pot aplicar molt bé a Zapatero. Tenia un punt de partida molt bo. Tothom li va donar un punt de confiança. Però no és gens “graciós” i arriba un moment que la caiguda en gràcia s’acaba.
Cal demostrar que mereixes la confiança. Ara només se’l creuen uns quants milers de catalans babaus. Prepotent sense enginy intenta arreglar el món amb invents de somiatruites: Aliança de Civilitzacions, o una croada mediambiental...O intenta donar lliçons al món (acusa al FMI de poc menys d’inútil per haver fet unes previsions no gaire favorables de l’economia de l’estat espanyol, diu que el sistema financer espanyol és el millor del món...) mentre que a l’economia domèstica fa d’astruc i nega la crisi evident. Continua fent promeses que ja no se sap si no vol o no pot complir, tot per a guanyar una mica de temps a veure si passa el temporal.... Es va arribar a dir que l’estat espanyol havia superat a Itàlia en PIB i que el proper objectiu era superar França (A Alemanya deuen continuar rient, o potser ja no els fa tanta gràcia)...Potser valtros i jo no sabem gaire d’economia però la gent que si aconsellava no invertir a Madrid i sí per exemple Berlín.
El pitjor no és estar en crisi sinó que qui l’ha de gestionar siguin uns fantasmes incompetents. Encara sortiran guanyant els països africans . Mentrestant, feu el que pogueu per a que no us afecti gaire
L'evolució de la crisi econòmica i els seus intents de resolució, permeten veure quins són els principals pols del mapa internacional del moment.La crisi neix bàsic ament als Estats Units, després arriba a Europa, i després a l'Àsia Oriental. Ja tenim definits els tres pols econòmics mundials bàsics. Enlaire queda el paper de Rússia, amb una economia encara en definició i que sembla no ressentir-se tant de la crisi.
Les solucions venen marcades novament pels Estats Units, i el procés d'expansió d'aquestes receptes, segueix el mateix camí evolutiu que l'expansió de la crisi. Se'ns confirma l'escenari mundial del moment. Estats Units, Europa, Àsia Oriental i falta veure el paper de Rússia i la Xina. Aquest és el món avui dia. en clau de potències parlant. Ull però amb Europa, amb la Unió Europea més en concret, la distància amb la creixent Àsia Oriental és cada vegada més curta, amenaçadora ja. La Unió Europea segueix sense assolir el suficient grau d'unitat com per reaccionar amb celeritat i eficàcia, i segueix sent un conjunt d'estats barallant-se entre ells pel protagonisme. Si badem serem superats per Àsia, i a curt termini.I el que no pinta res ni en aquest escenari, ni tan sols dins de la Unió Europea, és el senyor Rodriguez Zapatero i l'Estat Espanyol. Zapatero recull ara l'absolut fracàs de la seva indefinida política exterior.
Cert és que la política exterior d'Aznar era errònia, i que a canvi de protagonisme internacional renunciava a tots els principis bàsics estatals i europeus en política exterior. Cert és que això havia de canviar i corregir-se. Sí, però no simplement anular-ho. Calia definir una alternativa al model de política exterior Aznariàna, i no hi és. No se quina és l'aposta de Zapatero i l'Estat en política exterior, més enllà de quatre tòpics que venen sols. Fruit d'aquesta política sense definir, sense rumb, i erràtica, Espanya ara és fora de joc, no pinta res, i Zapatero menys. No val ara suplicar ser present en les reunions on es decidirà l'economia del futur, ja és tard.
I a més què hi dirà allà?.
Hi ha plantejament o només és foto?.Com diuen a Europa li tenen la mida presa i no hi pinta res, em rebenta però la capacitat que té per engalipar la nostra societat catalana!!.
Aquest paio és un autèntic bluff, un saltimbanqui, una mediocritat que només és president del govern ocupant gràcies a una societat civil catalana, desballestada, desorientada, sense referents, i emmordassada per la màfia del carrer Nicaragua i tota la corrua d’opinadors a sou que tenen als mitjans de comunicació catalans.
Bé,en Flandes se ha puesto el Sol!
A hores d´ara tant la Moncloa,el PSOE i ZP,estan plorant,per sortir a la foto!!
El deixaran amb un pam de nas? o els i farà pena ?


































