Quan ja tothom l’havia desheretat.
Quan les bases del partit ja demanaven el seu cap i ell tan sols volia més cadira, va sorgir del fons de la llum blanca una idea genial, grandiosa: “convocaré un referèndum d’autodeterminació l’any 2014”.
Tot tornava a ser plàcid. Però no sempre havia estat així . Aquella nit era diferent, ho recordava bé. Era el principi d’un nou temps.
Fins ahir, la nit l’havia traït. Sempre les maleïdes nits. Les nits són difícils a Cambrils quan bufa el vent, la casa trontolla i s’alcen els teulats. L’esposa li havia fet apagar el llum tocades les 12, i amb la llanterna va rellegir la darrera pagina del dossier.
Llegia molt darrerament. Al despatx de la plaça Sant Jaume no tenia gaire feina. Signar piles de papers allà on el seu president Montilla, posava amb el llapis una creu.
Darrerament tampoc trobava cap al·licient en la nova literatura, remenava obsessiva ment les prestatgeries de les llibreries i s’emocionava quan per fi apareixia alguna peça rara.
Tot tornava a ser plàcid. Però no sempre havia estat així . Aquella nit era diferent, ho recordava bé. Era el principi d’un nou temps.
Fins ahir, la nit l’havia traït. Sempre les maleïdes nits. Les nits són difícils a Cambrils quan bufa el vent, la casa trontolla i s’alcen els teulats. L’esposa li havia fet apagar el llum tocades les 12, i amb la llanterna va rellegir la darrera pagina del dossier.
Llegia molt darrerament. Al despatx de la plaça Sant Jaume no tenia gaire feina. Signar piles de papers allà on el seu president Montilla, posava amb el llapis una creu.
Darrerament tampoc trobava cap al·licient en la nova literatura, remenava obsessiva ment les prestatgeries de les llibreries i s’emocionava quan per fi apareixia alguna peça rara.
Aprofitava les seves hores de despatx i els trajectes amb cotxe per llegir. Roncava amb un llibre als braços. El xofer l’havia de desvetllar al sortir de l’autopista; no volia que ningú el veies dormir dins el cotxe. Ja feia un parell de setmanes que despertava amb un llibre esgrogueït sobre la falda: “El sigla XX y el fin del mundo” escrit per Don Rafael Pijoan doctor en Sagrada Teologia de la Catedral de Menorca,. Li agradava aquest llibre. Menorca i l’editorial barcelonina li recordaven el seu passat al PSAN, quan defensava la unitat dels PPCC. Ara tot havia canviat.
El llibre, amb el permís eclesiàstic, preveia la fi del món l’any 1953. El càlcul catòlic es basava en les profecies de Sant Malaquies, en el Tal mud, en el Corneli de Lapide, en les profecies de la monja bretona Sor Nativitat i en les aparicions de la Verge a la Saleta que anunciaven l’arribada de l’Anticrist per l’any 1924, com és sabut, uns anys abans de la fi del món.
El llibre, amb el permís eclesiàstic, preveia la fi del món l’any 1953. El càlcul catòlic es basava en les profecies de Sant Malaquies, en el Tal mud, en el Corneli de Lapide, en les profecies de la monja bretona Sor Nativitat i en les aparicions de la Verge a la Saleta que anunciaven l’arribada de l’Anticrist per l’any 1924, com és sabut, uns anys abans de la fi del món.
Estava content que no s’hagués acabat el món l’any 1953. Íntimament hi pensava cada cop que el President Montilla li consultava alguna cosa. Cada vegada que els periodistes li regalaven alguna portada.
Ara, però, feia dies que no sortia gaire als diaris. Les bases li reclamaven acció, sinceritat, lluita i alguns, fins i tot, s’atrevien a demanar-li fidelitat al programa. Somiava i donava mil toms al llit. Es despertava suat, amb mal gust a la boca i la llengua tan pastosa com si tornes d’una calçotada. Enyorava el passat quan les coses eren diferents. Quan la placidesa del seu són el confonien amb un infant capaç de defensar la independència nacional, de criticar CiU per massa tous, i d’exigir la llengua catalana a totes les instàncies de l’estat.
Reflexionava sobre tot això, mig endormiscat a la taula del seu despatx, quan la seva secretaria va entrar amb una pila de papers relligats. A la portada un segell que coneixia be “Document secret, molt personal pel vicepresident” a sota hi havia, amb el blau característic del bolígraf Bic punta fina, el gargot distintiu del President.
Traient la son de les orelles, i amb decidit posat d’eficiència, va deslligar el cordill. Passats els dos primers fulls en blanc va començar a llegir “Terratrèmols devastadors. Tsunamis i huracans mai vistos. Temperatures globals inaguantables. Guerra mundial. Des de sempre l’home ha volgut predir com acabarà tot. Ara Lawrence E. Joseph revela que l’any 2012 s’ha senyalat com el dia de la fi del món, tant per fonts antigues com per la ciència contemporània. La radiació del sol va augmentant i els científics calculen que arribarà al seu punt màxim l’any 2012. El sistema solar esta entrant en un núvol d’energia dins del centre de la galàxia que pot afectar al clima i l’atmosfera.
El gran volcà del parc Yellowstone comença a donar senyals de volgué entrar en activitat.
Ara, però, feia dies que no sortia gaire als diaris. Les bases li reclamaven acció, sinceritat, lluita i alguns, fins i tot, s’atrevien a demanar-li fidelitat al programa. Somiava i donava mil toms al llit. Es despertava suat, amb mal gust a la boca i la llengua tan pastosa com si tornes d’una calçotada. Enyorava el passat quan les coses eren diferents. Quan la placidesa del seu són el confonien amb un infant capaç de defensar la independència nacional, de criticar CiU per massa tous, i d’exigir la llengua catalana a totes les instàncies de l’estat.
Reflexionava sobre tot això, mig endormiscat a la taula del seu despatx, quan la seva secretaria va entrar amb una pila de papers relligats. A la portada un segell que coneixia be “Document secret, molt personal pel vicepresident” a sota hi havia, amb el blau característic del bolígraf Bic punta fina, el gargot distintiu del President.
Traient la son de les orelles, i amb decidit posat d’eficiència, va deslligar el cordill. Passats els dos primers fulls en blanc va començar a llegir “Terratrèmols devastadors. Tsunamis i huracans mai vistos. Temperatures globals inaguantables. Guerra mundial. Des de sempre l’home ha volgut predir com acabarà tot. Ara Lawrence E. Joseph revela que l’any 2012 s’ha senyalat com el dia de la fi del món, tant per fonts antigues com per la ciència contemporània. La radiació del sol va augmentant i els científics calculen que arribarà al seu punt màxim l’any 2012. El sistema solar esta entrant en un núvol d’energia dins del centre de la galàxia que pot afectar al clima i l’atmosfera.
El gran volcà del parc Yellowstone comença a donar senyals de volgué entrar en activitat.
Fins i tot el calendari maia indica el 21 de desembre de 2012 com el dia de la fi del món.
Tot es combina al voltant d’aquesta data.” El document acabava argumentant les coincidències amb la data final expressades a la cosmologia jueva, la vèdica hindú i la budista. Tot portava vers l’Apocalipsi 2012.
Aquesta part era la que més li va afectar. Si ho deien els seus amics budistes, això devia ser cert. Ells no diuen mai mentides. Li va tremolar el bigoti. Sempre li tremolava el bigoti en moments importants. Es va enfonsar, tot coincidia, el món s’acabaria, i ell ja no tenia ganes de fer rés.
Tres trucs a la porta el van revifar de nou. Amatent, va agafar el seu bolígraf Bic, era la Montserrat. Tan de temps junts li permetien reconèixer el seu truc personal. L’eficàcia de la Montserrat era indiscutible. Com cada migdia, ara li entrava el darrer dossier de premsa.
Aquesta part era la que més li va afectar. Si ho deien els seus amics budistes, això devia ser cert. Ells no diuen mai mentides. Li va tremolar el bigoti. Sempre li tremolava el bigoti en moments importants. Es va enfonsar, tot coincidia, el món s’acabaria, i ell ja no tenia ganes de fer rés.
Tres trucs a la porta el van revifar de nou. Amatent, va agafar el seu bolígraf Bic, era la Montserrat. Tan de temps junts li permetien reconèixer el seu truc personal. L’eficàcia de la Montserrat era indiscutible. Com cada migdia, ara li entrava el darrer dossier de premsa.
La Montserrat els hi preparava molt bé, molt endreçats com a ell li agradaven: segons la grandària de la fotografia. Els articles amb les fotografies seves més grans al davant, desprès les més petites i per acabar aquells articles que parlaven d’ell sense fotografia.
Era molt detallista la Montserrat.
Al obrir el tercer cos del dossier es va trobar amb la sorpresa d’un subratllat amb rosa.
Al obrir el tercer cos del dossier es va trobar amb la sorpresa d’un subratllat amb rosa.
Amb aquell rosa fluorescent crid atencions. La seva mirada es va deturar com si es tractes d’una fotografia seva. Era un fragment d’un desconegut, un critic d´esquerres
. “...perquè, Josep-Lluís, ho hauries de començar a assumir: tu mai no seràs president de Catalunya. Els socialistes mai no et consideraran un dels seus, i nosaltres ja hem deixat de considerar-te un dels nostres”.
Va notar com tornava a tremolar-li el bigoti. Arraulit entre els coixins del sofà li havien descobert el seu desig més íntim: ser president de la Generalitat l’any 2014. Ell volia ser coronat de llorers, volia festejar els tres-cents anys de glòria amb Espanya, com a president del govern autònom. Tot s’enfonsava.
Aquella tarda no va dormir al sofà de Palau. Aquella nit tampoc va descansar al llit de Cambrils. El cap li donava mil tombs i s’emplenava de cabòries. Quan va agafar el càrrec, el President li havia fet jurar solemnement: silenci. Un pacte que no volia trencar. Però si el poble coneixia el seu secret, ell coneixia la gran veritat: “el món s’acabaria el 2012”.
Era un dia difícil: les bases ignorants li reclamaven no se quin esperit, el seu somni vers la Presidència trontollava, Zapatero l’havia traït, els de CiU l’avançaven i els bascos pub licitaven una proposta diferenciada. Tot el seu món anava a mal borràs. No es podia quedar endarrerit, però estava immobilitzat. Havia de trobar el desrolligador per mantenir el seu estatus, el despatx i el xofer.
Aquella nit es va despertar de sobte. Volia parlar-ne amb la dona i explicar-ho a la colla quan una llum enlluernadora inunda la seva cambra. Sant Malaquias se li va aparèixer amb barba blanca confirmant la nova teoria apocalíptica de l’any 2012, i justificant l’error de la seva data (1953) per les eines utilitzades en el càlcul.
. “...perquè, Josep-Lluís, ho hauries de començar a assumir: tu mai no seràs president de Catalunya. Els socialistes mai no et consideraran un dels seus, i nosaltres ja hem deixat de considerar-te un dels nostres”.
Va notar com tornava a tremolar-li el bigoti. Arraulit entre els coixins del sofà li havien descobert el seu desig més íntim: ser president de la Generalitat l’any 2014. Ell volia ser coronat de llorers, volia festejar els tres-cents anys de glòria amb Espanya, com a president del govern autònom. Tot s’enfonsava.
Aquella tarda no va dormir al sofà de Palau. Aquella nit tampoc va descansar al llit de Cambrils. El cap li donava mil tombs i s’emplenava de cabòries. Quan va agafar el càrrec, el President li havia fet jurar solemnement: silenci. Un pacte que no volia trencar. Però si el poble coneixia el seu secret, ell coneixia la gran veritat: “el món s’acabaria el 2012”.
Era un dia difícil: les bases ignorants li reclamaven no se quin esperit, el seu somni vers la Presidència trontollava, Zapatero l’havia traït, els de CiU l’avançaven i els bascos pub licitaven una proposta diferenciada. Tot el seu món anava a mal borràs. No es podia quedar endarrerit, però estava immobilitzat. Havia de trobar el desrolligador per mantenir el seu estatus, el despatx i el xofer.
Aquella nit es va despertar de sobte. Volia parlar-ne amb la dona i explicar-ho a la colla quan una llum enlluernadora inunda la seva cambra. Sant Malaquias se li va aparèixer amb barba blanca confirmant la nova teoria apocalíptica de l’any 2012, i justificant l’error de la seva data (1953) per les eines utilitzades en el càlcul.
Una cançó celestial emplenava l’espai ”si el poble vol acció, referèndum li donarem; i quan arribi el 2012, el món acabarem”. El missatge li va retornar les ganes de viure. Al balcó de la veïna començaren a sonar les notes de l’Al·leluia.
“Convocaré un referèndum d’autodeterminació per l’any 2014”.
L’endemà la seva cara tornava a ser portada dels diaris.
P.S.- Malgrat el vent de Cambrils, Ell ja torna a dormir totes les nits. La Montserrat continua entrant tots els migdies amb el dossier de premsa del que, complint ordres, ja elimina prèviament totes les planes que no duguin la fotografia o parlin de promeses in complertes.
“Convocaré un referèndum d’autodeterminació per l’any 2014”.
L’endemà la seva cara tornava a ser portada dels diaris.
P.S.- Malgrat el vent de Cambrils, Ell ja torna a dormir totes les nits. La Montserrat continua entrant tots els migdies amb el dossier de premsa del que, complint ordres, ja elimina prèviament totes les planes que no duguin la fotografia o parlin de promeses in complertes.
Des de aquell dia el retrat de Sant Malaquias presideix la capella lateral del Palau de la Generalitat. Al cotxe del vicepresident hi han posat vidres foscos i el xofer ja el pot despertar davant de casa. Del referèndum ja no se’n parla, i els militants d’ERC continuen esperant un nou congrés o un miracle.
2 comentaris:
Querido tertuliá..El Sr.Carod PEREZ, tiene mas cara que un buey con flemones Y DIGNIDAD...ninguna.
Este señor, que reclama que le llamen por su nombre, en los medios de comunicacion y que yo creo que esta en su derecho. Utiliza coche oficial, con bandera española, cuando hace una visita, a la CHINA....y digo CHINA, porque al igual que el dice: Que el se llama asi, aqui y en la CHINA, no le importa, colocar otra bandera, que yo creo, que no le corresponde...Al menos yo me negaria y seria consecuente, no solo con lo que digo, si no, con lo que hago. Cuando digo, que hay demasiados traidores, en nuestro pais ( CATALUNYA) me refiero concretamente a esta formacion,ERC.
Al igual que en nuestro pueblo, permite que tengamos un presidente, impuesto por España, dando el visto bueno; Un JUDAS mayusculo, que en lugar de treinta monedas, reciben una buena vida, muy acomodados...TODOS, con muy buenos cargos, con muy buenos sueldos y que se les llena la boca, diciendo que son de izquierdas....Al igual que en nuestro pueblo; Que tenemos una concejala, de este partido, que tiene un paladar muy fino, porque frecuenta restaurante, muy buenos y muy caros, como por ejemplo: Jaume Drudis; Y un gusto exquisito, porque se compre la ropa en una gran tienda, como por ejemplo... les ORENETAS; Lo cual no es criticarles, es demostrarles, que no pueden tratar a CIU, u otros partidos de derechona, cuando ellos, se prostituyen, por muy poco, arrasando con las ilusiones de muchos millones de catalanes, que tenian depositadas, muchas ilusiones en un frente comun de partidos nacionalistas, contra la España constitucional; Al igual que en nuestro pueblo. Esto nos es nuevo, sin ir mas lejos..Hara un par de años, que CIU, quiso igualar a todos los autonomos, con el regimen de la S.S.; Puen bien, con votos de ERC y socialistos, fue tirado a la papelera. Recuerdo otras muchas..son innumerables, te aburriria, poniendo ejemplos, de unas izquierdas progresistas, que se dedican a joder, a los mas pobres y mas necesitados. Hace tiempo que sigo a este partido de vende mantas. En las proximas elecciones...tenemos que darles por TUDELA, y asi quitarles la oportunidad de que nos vendan, por treinta monedas de plata...o de cobre...Estos nos venden, hasta por chapas de cerveza. besitos y un abrazo
Faig memòria de com vam afrontar les eleccions generals de fa quatre anys. El 20 de desembre de 2003 a les dotze del migdia Pasqual Maragall prenia possesió del càrrec de president de la Generalitat. Li havien portat una envalentonats menestrals malcarats de comarques que prometien “arrosegar les mases obreres castellanoparlants cap al referèndum d’autodeterminació”. Ara José Montilla és president de la Generalitat acobillat pels menestrals evolucionats a classe dirigent (que no competent) amb flaire de colònia de nou ric i increments del sou del 42%. Es posen al llit cada dia amb el socialisme funcionarial del Baix Llobregat, desen les conviccions nacionalistes a la tauleta de nit, i, a sobre, hi senten plaer. Ara fa quatre anys la vena llibertària i estripadora del nacionalisme de “pit i collons” es va plantar al Madrid dels funcionaris multiseculars confonent canyes amb llances i al crit de “Ara se n’assaebentaran”. I prou que ho han vist que totes les cases tenen algun pocasolta i prou que n’han tret suc a Madrid fins a confondre la part amb el tot i alimentar la catalanofòbia. Ja ho va dir el president Tarradellas: “El pitjor que es pot fer en política és el ridícul”. Està per veure com evolucionaran les coses en les properes setmanes però ja no seran possibles lliçons de “puresa nacionalista” per part de la crossa del socialisme governant. Crossa a canvi de res, crossa desorientada i paralitzada per l’escalforeta del cotxe oficial. S’ha acabat l’hora del pati. És hora de poques frivolitats en el camp de la política. Almenys en aquest camp.
Molt bon conte tertulià.Com saps que la secretaria particular den Josep Lluis esa diu Montserrat?Aixo no u sap tutom.
Publica un comentari a l'entrada