Ha arribat un punt, en que la convivència entre Catalunya i Espanya és un pur exercici de masoquisme mutu.
Pensem en quin percentatge dels esforços mentals, polítics, estratègics... dedica Espanya al seu "problema territorial", o sigui el problema de les seves relacions territorials a Catalunya i al País Basc, i en menor mesura Galícia. Com a mínim el 50%.
Pensem en quin percentatge dels esforços mentals, polítics, estratègics... dedica Catalunya al seu problema relacional amb Espanya. Aquí arribarien tranquil ament al 75%.
Pensem ara en quan guanyarien Espanya i Catalunya si poguessin dedicar aquest 50% i 75% a polítiques internes reals, al seu desenvolupament propi, a polítiques socials, econòmiques, de recerca, exteriors, estratègiques, i deixar de perdre el temps amb una desgastadora relació que s'ha demostrat inútil, i arribat aquest punt, negativa per ambdues bandes, doncs Espanya ja s'ha desenvolupat i ja no necessita a Catalunya i Euskadi com a punta de llança del seu desenvolupament i com a cos a qui fer de sangonera. Els catalans som com dones maltractades. Sí, ja ho sé: segurament la comparació no és la més adient però la veritat és que no se m’acut cap altra forma per descriure tots els desastres que han passat a Catalunya en aquest últim any.
En tots aquests la mà política hi era present amb un paper força destacat. Concretament la mà política socialista. I bé, ara, de nou, venen eleccions i la lògica et du a pensar que el votant intel·ligent i responsable castigarà aquests individus que tan mal han fet als seus interessos.
Doncs no: la lògica ens falla completament ja que de moment totes les enquestes apunten que el PSC, amb Chacón l’optimista al capdavant, trauran uns 20 diputats.
En fi, no sé què més ha de passar perquè “el català emprenyat” deixi de votar el rodet socialista que ens assetja. Ha de caure la Sagrada Família? Han d’explotar els trens de rodalies? Ens han de fer circular a 10 km/h? Ens han d’espoliar fins a l’últim cèntim? No ha d’arribar mai l’AVE? Han de presentar una taula sense potes de president? Què més ha de passar?
Pel què fa el vot d’un servidor té molt clar que no anirà a cap partit d’obediència espanyola..
Pensem en quin percentatge dels esforços mentals, polítics, estratègics... dedica Espanya al seu "problema territorial", o sigui el problema de les seves relacions territorials a Catalunya i al País Basc, i en menor mesura Galícia. Com a mínim el 50%.
Pensem en quin percentatge dels esforços mentals, polítics, estratègics... dedica Catalunya al seu problema relacional amb Espanya. Aquí arribarien tranquil ament al 75%.
Pensem ara en quan guanyarien Espanya i Catalunya si poguessin dedicar aquest 50% i 75% a polítiques internes reals, al seu desenvolupament propi, a polítiques socials, econòmiques, de recerca, exteriors, estratègiques, i deixar de perdre el temps amb una desgastadora relació que s'ha demostrat inútil, i arribat aquest punt, negativa per ambdues bandes, doncs Espanya ja s'ha desenvolupat i ja no necessita a Catalunya i Euskadi com a punta de llança del seu desenvolupament i com a cos a qui fer de sangonera. Els catalans som com dones maltractades. Sí, ja ho sé: segurament la comparació no és la més adient però la veritat és que no se m’acut cap altra forma per descriure tots els desastres que han passat a Catalunya en aquest últim any.
En tots aquests la mà política hi era present amb un paper força destacat. Concretament la mà política socialista. I bé, ara, de nou, venen eleccions i la lògica et du a pensar que el votant intel·ligent i responsable castigarà aquests individus que tan mal han fet als seus interessos.
Doncs no: la lògica ens falla completament ja que de moment totes les enquestes apunten que el PSC, amb Chacón l’optimista al capdavant, trauran uns 20 diputats.
En fi, no sé què més ha de passar perquè “el català emprenyat” deixi de votar el rodet socialista que ens assetja. Ha de caure la Sagrada Família? Han d’explotar els trens de rodalies? Ens han de fer circular a 10 km/h? Ens han d’espoliar fins a l’últim cèntim? No ha d’arribar mai l’AVE? Han de presentar una taula sense potes de president? Què més ha de passar?
Pel què fa el vot d’un servidor té molt clar que no anirà a cap partit d’obediència espanyola..
I hem de tenir clar que els interessos de CiU són i han de ser únicament els interessos dels catalans.
Ha arribat l'hora doncs, que d'una manera madura i pacífica, Catalunya i Espanya deixin de tenir aquesta relació masoquista, i de mutu acords tiri cadascuna per la seva banda.
Ha arribat l'hora doncs, que d'una manera madura i pacífica, Catalunya i Espanya deixin de tenir aquesta relació masoquista, i de mutu acords tiri cadascuna per la seva banda.
15 comentaris:
Sincerament tant jo com moltes persones del meu entorn, coincidim en que actualment, al País Basc, es dediquen mes esforços i de tota mena, en un percentatge en un grau molt mes superior que a Catalunya i al resta del estat. ¿quina es la raó?
Un exemple:
Per contractar un Pla de Pensions a qualsevol entitat Bancària, un ciutadà o ciutadana del País Basc, tes mes avantatges que un ciutadà /ciutadana de Catalunya i per mes inri, que qualsevol ciutada/ciutadana de la resta del estat Espanyol, si això no es masoquisme en grau superlatiu, ja no se que ho serà. El ciutadà i els politics han de reaccionar ja.
En resum al País basc els ciutadans disposen de mes avantatges per tot, i fan molt be.
I ja no parlem de les infraestructures i també em consta que un empresari paga menys impostos i te mes facilitats..
Encara així, estic totalment d’acord que d’una manera pacifica i Democràtica, aquesta situació s’ha de acaba
Euskadi té concert econòmic, això és l'arrel de l'explicació de tot això que dius.
.
M’agradaria que els partits polítics amb grup parlamentari basessin la campanya en el dret a decidir i no caiguessin en l’eix esquerra-dreta que ens divideix. Aquesta és per a mi la prioritat.
CDC ha fet un primer pas amb l’anomenada casa comuna, que ha d’acabar d’explicar.
I UDC, el mateix: ha de dir si vol ser crossa regionalista del PSC i el PP, o aposta per l’autodeterminació. Conec gent d’UDC que creu que ells també s’han de renovar, Duran deu ser el president d’un partit català amb més temps al càrrec.
Pel que fa a IC, ha d’explicar si només aposta per les bicicletes i per ser la palangana dels socialistes o fan un pas endavant per la sobirania.
ERC també té debats interns forts en aquest moment.
ja veurem com anirà tot plegat.
Entenc perfectament els que aniran a votar. Però les coses no canviaran gaire en cas que si CiU o ERC pactin amb qui sigui. Seguirem amb la mateixa cançoneta de sempre i anar recollint engrunes d’aquí i d’allà i les infraestructures es faran quan el PSOE vulgui.
El pacte de 1993 amb Felipe tenia un sentit i el del Majèstic també, que era desbloquejar el sistema de finançament i el traspàs de competències després d’anys de majoria absoluta socialista. Objectiu aconseguit i, president Pujol, chapeau i moltes gràcies.
però avui ja no hi ha cap força política catalana hegemònica. És l’hora de les accions conjuntes i això no està passant. Cadasscú anirà a la seva. I no m’agrada el que estan fent ni el que van fer al Congrés durant la tramitació de l’Estatut i saltar-se a la torera l’acord del 30 de setembre al parlament.
Ara que ja ens hem anat a totes les manifestacions i els polítics han dit que que estaven d’acord amb tot els eslògans, què ens trobem? Que proposen el mateix que abans, cap idea nova, cap altre candidat. Les coses no canviaran si no hi ha un daltabaix important.D’altra banda, els partits no estan interessats en les llistes obertes. jo vull, per exemple votar Convergència però no al Duran. Per quins set sous me l’he d’empassar? No sóc imb’ecil. Avui el sistema no ofereix gaires possibilitats....
De fet a l’hora de votar el determinant no haurien de ser les simpaties i antipàties si no el programes i la solvència de la gent què els dirigeix. Qualsevol govern què surtí ha d’estar en minoria.
Massa cops l’amor al país ha fet s’hagin fet. Sacrificis més gran que ficar en un urna un paper amb el nom de Duran. Que no serà ministre. Ni per activa ni passiva.
És un tema interessant. Els socialistes saben que tenen Catalunya, que el PP mai guanyarà aquí però també saben que la victòria socialista passa per Catalunya. El PP n’és també conscient: part de la seva possible victòria passa per fer una polítca incendiària contra Catalunya, per l’anticatalanisme. Sigui com sigui els catalans tenim les de perdre.
El PSC té un comportament paradoxal i que pot arribar a ser incompatible: diuen que CiU=PP, però en el fons saben que poden dependre, a Madrid, més de CiU que no pas d’ERC. Engegar una campanya anti-CiU podria ser considerat com a suïcida. No votar, entenc, que és donar el vist-i-plau a la mediocritat, als polítics. Penso que de vegades es vota amb el nas tapat, però la democràcia no és un sistema que permeti governar a la majoria: la democràcia és un sistema que et permet fer fora als que ho fan malament!
Estic amb els de cdc en que no m’agrada que Duran vagi darrera d’un ministeri com una gossa en zel, és patètic. Em sembla que la millor manera de ser “influents” és precisament no deixant-se estimar ni sodomitzar.
CiU no ha de claudicar. En cas de que el guanyador no ho faci per majoria absoluta CiU no ha de donar suport al govern.
Que governin amb minoria.
Ahir, el diari “Público” publicava una enquesta, elaborada amb una mostra de 9.100 entrevistes, la qual apuntava que el 9 de març una PSOE aconseguiria de batre el PP amb 167 escons front els 151 dels populars. Una victòria pírrica, si es vol, però victòria al capdavall que podria recolzar fàcilment amb IU-ICV, coalició a la qual s’atribueix un escó més dels 5 que té ara.
De l’enquesta també es dedueix que les forces minoritàries perden pes, ja que la polarització entre socialistes i populars portaria a esborrar de les Corts la Chunta Aragonesista i Eusko Alkartasuna, mentre que Coalición Canaria perdria un escó respecte del 2004. El PNB, el BNG i Nafarroa Bai es quedarien igual com ara: amb 7, 2 i 1 escons, respectivament. Ni la Unión Progreso y Democracia de Rosa Díez ni Ciutadans-Partido de la Ciudadanía d’Albert Rivera estarien en condicions d’obtenir representació al Congrés. Això voldria dir, d’entrada, que el marge de maniobra del PSOE es reduiria una mica i deixaria en mans de les minories més grans, ERC i CiU, la capacitat de pactar-hi. Almenys aquesta és la teoria, perquè els dos partits majoritaris de la cambra sumarien plegats 318, o sigui 6 més que en l’anterior legislatura.
Així doncs, què diu l’enquesta què passarà amb CiU i ERC? Doncs que CiU poden perdre un escó i de 10 poden passar a 9, mentre que la davallada d’ERC seria molt més severa, ja que baixaria de 8 a 5 diputats. És a dir que es podria donar les circumstància que, certament, els nacionalistes catalans conservessin la influència.
Preocupació, por o engany?
No prendre decisions importants poques setmanes abans de les eleccions, anima els ciutadans a votar, o és una raó més perquè moltes persones deixin de fer-ho? Avui sortia la notícia del possible ajornament de l'adjudicació del traçat de l'AVE que passa soterrat a pocs metres de la Sagrada Família. El motiu que exposa el diari seria la carta que podria jugar Zapatero amb un possible pacte amb CIU, que no vol el túnel.
Això, però, comportaria problemes al desenvolupament urbanístic al voltant de la Sagrera, on s'hi ha apostat des de fa temps i que el govern municipal entén que seria un desastre.
Al llarg del dia tothom hi ha dit la seva, però queda sense respondre l'efecte que tot això provoca en els ànims dels ciutadans. No hi ha faltat qui ha suposat que l'ajornament era degut a la por del president espanyol davant els dubtes que s'han creat sobre el perill de què el túnel passi tan a prop de la Sagrada Família.
I per què no? Tot hi cap i això és el que desencisa els votants.
També és cert que amb tants processos electorals, arriba un moment que la gent es cansa, perquè, a més, totes es plantegen sota els mateixos esquemes, quan es tracta d'eleccions diferents. Els mateixos tòpics i les mateixes tàctiques, fan que a la llarga ja no sàpigues què estàs votant o fins i tot a qui estàs votant.
Una solució passaria per l'elaboració d'una vegada per totes de la nova llei electoral catalana, que s'adeqüi al nostre país, i que li doni caràcter; que estudiï la possibilitat d'introduir les llistes obertes o sistemes mixtes. Tot això, però no treu que els polítics en particular i la societat en general, facin l'esforç de ser més transparents i més clars en els missatges que donen els uns, i de ser més crítics i participatius els altres. I jugar net, amb sinceritat, sense amagar la veritat, perquè això és el que dóna confiança, la confiança que tots plegats hem perdut.
Tinc la convicció que pel nostre país, el resultat d’aquestes eleccions marcarà profundament com s’enfoquen els problemes que patim i quines solucions se’ns proposen per fer que Catalunya avanci i recuperi el prestigi perdut en aquest darrers anys. No serà tant pel partit que guanyi les eleccions sinó que el més important seran els resultats globals i especialment el pes dels partits nacionalistes en la composició del futur parlament. Obviament, quan dic nacionalistes em refereixo a aquells grups polítics que posaran per davant els interessos i les necessitats del nostre país en front dels condicionats i les obligacions del seu propi partit. Necessitem tornar a centrar el debat en torn de l’anomenat eix nacionalista i això em sembla vital pel futur de Catalunya.
Govern amb data de caducitat.Ja se sap que en política no es pot “matar tot el que és gras”, ni es pot anar a “cops de pal de cec”, ni jugar sempre a “batalles perdudes”, ni es pot prescindir de “tirar-ne un bon tros a l’olla". Vull dir que, per més que un tingui els seus ideals i les seves utopies, en política també s’ha de tocar de peus a terra, tocar els problemes reals que afecten a la gent, i en definitiva posar de manifest l’eficàcia i la utilitat de l’opció que es defensa.
I més quan es tracta d’una opció amb voluntat de govern. Entre la realitat del dia a dia, la gestió de la quotidianitat, i la defensa dels grans ideals o objectius a llarg termini hi ha un bon recorregut. Limitar-se només a aquests darrers objectius implica quedar-se en una certa marginalitat (tanmateix ben útil, i que cal que algú cobreixi permanentment), però oblidar-se’n del tot representa caure en un possibilisme paralitzant que en el millor dels casos pot comportar una millor gestió del sistema.
L’únic camí , és el d’aquells que tenen com a origen i destí Catalunya, com a casa matriu i sucursal Catalunya, com a idea, pensament i ideologia aquest país i no cap altre. I aquest camí, encara que a algú li pesi, només el pot fer Convergència i Unió.
Quan tinguem parlament estatal propi llavors sempre podreu deixar de Votar a ERC i CiU quan o facin malament, però no ara, no fer-ho ara, tan sols beneficia als que ens putegen i se’n riuen de nosaltres.
Tertuliá..dale las gracias a Daniel de mi parte, por no permitir, que nuestro salon de plenos, se convierta en un circo romano, dosnde se despelleja a un pequeño industrial nuestro. besitos
Les previsions electorals que ens llancen els especialistes preveuen un empat tècnic entre el PSOE i el PP per a les pròximes eleccions, no obstant això l’evidència indica, al menys per a mí, que qui les guanyarà és el PSOE.
Perquè es produís un altre resultat faria falta un fet greu i molt important com una abstenció brutal que impedís als socialistes reeditar el seu govern. Els pactes de la legislatura pròxima, a diferència de l’actual, apunten cap a un acord de govern PSOE-CIU, així ho ha afirmat ZP en diverses ocasions, el que deixaria al govern tripartitt amb el cul a l’aire ja que seria realment poc lògic que mentre a Madrid es pacta amb CIU, a Catalunya se l’exclogui.
Si al final el supòsit s’afirma i a Catalunya es prefereix seguir amb l’actual acord de govern, la fractura dintre del PSOE s’intueïx realment seriosa, mentre que si és al contrari i s’opta per la famosa sociovergència, el peó sacrificat sera el president Montilla, us l’imagineu de vicepresident de Mas?, d’aquí les seves reticències al pacte.
Ja seria curiós que el PSC exercís a Madrid de soci de CIU mentre que des de Catalunya es presentés a la Federació com el màxim enemic, una contradicció dificilment explicable políticament a no ser des de posicions purament personals.
el resúm de tot aixó es que som una NACIÓ BANANERA, si no ens posem d'acort els catalans per defensar el que es NOSTRE, poc podem esperar que ens vingui de fora, fins i tot els partits independentistes demostren quins son els seus objectius: arrivar a madrid, seure, seure i seure.....tan sels i enfot els ideals que s'han deixat pel camí. Cada poble te el gobern que es mereix!!!!
Publica un comentari a l'entrada