La foto no te res a veure,pero m' agrada, es politicament i éticament correcte. No?
A rel de un comentari del 7 /01/08 en un molt bon bloc torrenc,(Un poble magic)i reflexionant una mica,posant a funcionar les poques neurones que tinc,li anava a contestar defensant-lo a un comentari que li van fer a ell, encara que no ens te molt de carinyo, pero degut que es masa llarg,millor fer-ho desde el meu/vostre bloc.
Hi ha una mena de polítics que ens dediquem d' una manera o altra a això de la política, després de dedicar-nos vuit o més hores a la nostra professió, que en molts casos és una activitat molt diferenciada de la política.
Suposo que això és en certa manera una vocació.
Hi ha persones, homes i dones, que inverteixen moltes hores en la vida associativa, organitzant activitats o ajudant als altres i que evidentment ho fan per vocació,Peró no es una obligació,ni es per tirar-ho a la cara a ningú.
Això en certa manera ens fa una mica iguals als uns i als altres. De fet els segons ho fan per afició, per la gent del barri, per la canalla, per la gent gran, per qui ho necessita, per la cultura; i els primers, els polítics i les polítiques “amateurs” (per entendre’ns, els que no ens dediquem professionalment), ho fem també per la gent, per les nostres idees, pel model de país que ens agradaria tenir i del que ens agradaria gaudir,o per que volem i ens i trobem a gust fen-ho.
I això ho fem contribuint, o al menys intentant-ho, des de la vessant política més pròxima a la gent. En el cas d’una ciutat com la nostra, des dels barris, consell de sostenibilitat, comisso de festes….
Preocupant-nos per allò que ens és més proper, escoltant a les persones i entitats i cercant les vies per solucionar de la millor forma possible, aquelles qüestions que demanades per la gent , creiem que són assumibles i necessàries dins del nostre tarannà (d’esquerres o dretes, catalanista o no, independentista o no).
És curiós però, que amb aquest contacte més proper, una de les coses que més escoltem darrerament, és que els polítics estem molt lluny de la realitat. Que les coses que ens preocupen no són gairebé mai, les que preocupen als ciutadans i ciutadanes. Que vivim en un núvol i que només volem baixar d’ell quan venen eleccions. També s’encarreguen de recordar-nos-ho el dia de les eleccions, amb un índex d’abstenció que creix sufragi rera sufragi.
Doncs la veritat, és que hi ha molts cops que comparteixo aquesta opinió. De vegades quan som dins de la nau, capficats en els problemes de partit, en les campanyes, escoltant només als nostres i el que diu la premsa, ens pugem en aquest núvol i ens allunyem de les coses més importants, o simplement parlem d’elles cercant un benefici per a les nostres sigles.
Això és així en part i negar-ho seria absurd.
Després, quan assumim alguna responsabilitat, normalment modesta però no per això menys important, és quan de debò comencem a escoltar a la gent i a veure quines són les necessitats i les demandes que tenen. Llavors, les idees vessen e iniciem els contactes amb aquells que en principi ocupen els llocs de més responsabilitats i que per tant, poden aportar solucions a aquests problemes i demandes. I és en aquest moment, quan te n’adones de que la gent té una bona part de raó. Perquè a la que superem el nivell més bàsic, els càrrecs tenen prioritats diferents de les nostres.
Per exemple, tu pots tenir una bona idea en algun tema que afecta el teu barri, i llavors l’eleves a la persona que té competències en aquesta qüestió. En el cas de que la teva idea es valori com a positiva, aquesta pot tirar endavant o no, en funció de diverses tessitures:
En primer lloc, això depèn només del personal del teu partit? Si no és així ja has begut oli perquè ha de quedar clar qui es pot penjar la medalla i si no hi ha acord, no prosperarà.
En segon lloc, pot ser que en intentar tirar endavant la iniciativa per una via paral·lela, incompleixis allò que s’anomena lleialtat institucional. T’has saltat algú i evidentment al final ho sabrà. Per tant no prosperarà.
En tercer lloc, pot ser que tot i ser una idea assumible per tothom, les prioritats canviïn amb pocs dies i quedi en un calaix. Per tant no prosperarà.
També pot succeir, que tothom digui estar d’acord, però una de les parts per interessos personals o partidistes ho aparqui en un calaix o simplement ho extraviï i a més amagant el cap sota l’ala o donant llargues circumstancials. Per tant no prosperarà.
I de tant en tant, poques vegades però, la idea acaba arribant a bon port, encara que sigui en part. I llavors tant fa qui es penja la medalla, l’important per mi, és que haurà prosperat.
Amb el temps ens adonem de que la micropolítica i la macropolítica estan tan aïllades que gairebé ni es toquen. Per poder assolir algun propòsit l’hem de batallar molt i de fet ens estavellem contra un mur la majoria de vegades. Però quan aconseguim alguna cosa per petita que sembli, sentim que rebem un premi a la nostra perseverància. I això també és el que els passa a les persones que estan al capdavant d’entitats com per exemple una associació de veïns. No compartim la motivació essencial de la nostra dedicació, però moltes vegades fem el camí junts i compartim les decepcions i els premis.
Això és una mena d´auto-homenatge a totes i tots els polítics de base, que amb una feina de picar pedra, col·laborem a millorar la nostra societat i el nostre país, en base a unes idees i en defensa d'elles.
Ara toca parlar dels polítics que viuen d’això i que s’hi dediquen professionalment a això de la política. A l’igual ho faré sense entrar en sigles de partits, doncs crec que les qüestions que vull plantejar es donen per igual a tots els partits, en major o menys mesura i sense excepció.
D’entrada vull deixar clar, que en general, els càrrecs institucionals no cobren tant com es comenta. Sí, és cert que gaudeixen d’uns bons sous, però hi dediquen les 24 hores al dia dels 365 dies que té l’any, sacrificant família, amics i lleure. El poc temps que els sobra quan acaben les responsabilitats del govern, l’han de dedicar al partit.
Més avall en l’escalafó, ens anem trobant una àmplia gama de càrrecs intermitjos. Direccions, subdireccions, secretaries, caps d’àrea, etc. En aquests casos també s’hi guanyen bé les garrofes. En molts d’aquests casos també hi ha plena dedicació i potser en algun cas, ja comencem a trobar algun element que inverteix les prioritats i dedica potser més temps al seu partit que no pas a les seves responsabilitats de gestió.
Si pel camí ensopegues amb algun d’aquests elements, ai, l'hem fotut¡
Quan arribem a aquest terreny, ja no ens trobem només amb les lluites de poder entre diferents partits. En aquest punt ens trobem també amb les lluites de poder internes de cada partit. I tingueu present que de lluites internes n’hi ha a tots i cadascun dels partits.
De vegades, es donen casos en que els líders dels partits ja no saben en qui poden confiar i en qui no. I molts cops, mal assessorats, acaben defenestrant del seu càrrec a algú que no només té bona capacitat per fer la feina, sinó que a més compta amb la il•lusió necessària per desenvolupar-la, i en el seu lloc situen “a dit” a una altra persona proposada per un tercer, que probablement no li oferirà les mateixes garanties.
I en determinats estaments comencen a quedar arraconats una mena de “residus” que bé per no tenir prou dignitat, o bé per necessitat econòmica continuen treballant, o millor dit arrossegant-se pels despatxos.
I aquesta mena de coses, que tard o d’hora es saben, són com una mena de poma podrida que ho va contaminant tot a poc a poc. I això al final acaba “aburrint” al funcionari o funcionària que veu legislatura rera legislatura, que les coses no canvien.
I, es clar, al final una bona part de la gent deixa d’anar a votar. Alguns perquè són coneixedors d’aquesta problemàtica. D’altres perquè els hem desgastat massa amb temes concrets que finalment no han canviat res o han canviat ben poc, com ara l’Estatut. Molts perquè veuen que canvien les persones i les tendències, però arribar a final de mes o pagar la hipoteca està cada cop més difícil.
I la majoria d’ells perquè ja no creuen en cap dels líders actuals dels partits.Per tant, no ens equivoquem. Les coses no començaran a canviar fins que l’ètica, la política i la valentia vagin més unides del que van ara. Jo crec que és possible, però a tots els partits els hi fa falta una bona purga i dic a tots!
La majoria, en bona part, han de renovar les seves executives tant locals, provincials com a nacionals durant el 2008. Els qui hagem de prendre decisions al respecte tenim una gran responsabilitat, doncs aquells que triem hauran de conduïr els nostres partits cap al 2010, un any clau per al futur de Catalunya.
L’any en què s’haurà de veure si l’horitzó 2014 és una utopia o una realitat palpable.
De tots en dependrà.
Suposo que això és en certa manera una vocació.
Hi ha persones, homes i dones, que inverteixen moltes hores en la vida associativa, organitzant activitats o ajudant als altres i que evidentment ho fan per vocació,Peró no es una obligació,ni es per tirar-ho a la cara a ningú.
Això en certa manera ens fa una mica iguals als uns i als altres. De fet els segons ho fan per afició, per la gent del barri, per la canalla, per la gent gran, per qui ho necessita, per la cultura; i els primers, els polítics i les polítiques “amateurs” (per entendre’ns, els que no ens dediquem professionalment), ho fem també per la gent, per les nostres idees, pel model de país que ens agradaria tenir i del que ens agradaria gaudir,o per que volem i ens i trobem a gust fen-ho.
I això ho fem contribuint, o al menys intentant-ho, des de la vessant política més pròxima a la gent. En el cas d’una ciutat com la nostra, des dels barris, consell de sostenibilitat, comisso de festes….
Preocupant-nos per allò que ens és més proper, escoltant a les persones i entitats i cercant les vies per solucionar de la millor forma possible, aquelles qüestions que demanades per la gent , creiem que són assumibles i necessàries dins del nostre tarannà (d’esquerres o dretes, catalanista o no, independentista o no).
És curiós però, que amb aquest contacte més proper, una de les coses que més escoltem darrerament, és que els polítics estem molt lluny de la realitat. Que les coses que ens preocupen no són gairebé mai, les que preocupen als ciutadans i ciutadanes. Que vivim en un núvol i que només volem baixar d’ell quan venen eleccions. També s’encarreguen de recordar-nos-ho el dia de les eleccions, amb un índex d’abstenció que creix sufragi rera sufragi.
Doncs la veritat, és que hi ha molts cops que comparteixo aquesta opinió. De vegades quan som dins de la nau, capficats en els problemes de partit, en les campanyes, escoltant només als nostres i el que diu la premsa, ens pugem en aquest núvol i ens allunyem de les coses més importants, o simplement parlem d’elles cercant un benefici per a les nostres sigles.
Això és així en part i negar-ho seria absurd.
Després, quan assumim alguna responsabilitat, normalment modesta però no per això menys important, és quan de debò comencem a escoltar a la gent i a veure quines són les necessitats i les demandes que tenen. Llavors, les idees vessen e iniciem els contactes amb aquells que en principi ocupen els llocs de més responsabilitats i que per tant, poden aportar solucions a aquests problemes i demandes. I és en aquest moment, quan te n’adones de que la gent té una bona part de raó. Perquè a la que superem el nivell més bàsic, els càrrecs tenen prioritats diferents de les nostres.
Per exemple, tu pots tenir una bona idea en algun tema que afecta el teu barri, i llavors l’eleves a la persona que té competències en aquesta qüestió. En el cas de que la teva idea es valori com a positiva, aquesta pot tirar endavant o no, en funció de diverses tessitures:
En primer lloc, això depèn només del personal del teu partit? Si no és així ja has begut oli perquè ha de quedar clar qui es pot penjar la medalla i si no hi ha acord, no prosperarà.
En segon lloc, pot ser que en intentar tirar endavant la iniciativa per una via paral·lela, incompleixis allò que s’anomena lleialtat institucional. T’has saltat algú i evidentment al final ho sabrà. Per tant no prosperarà.
En tercer lloc, pot ser que tot i ser una idea assumible per tothom, les prioritats canviïn amb pocs dies i quedi en un calaix. Per tant no prosperarà.
També pot succeir, que tothom digui estar d’acord, però una de les parts per interessos personals o partidistes ho aparqui en un calaix o simplement ho extraviï i a més amagant el cap sota l’ala o donant llargues circumstancials. Per tant no prosperarà.
I de tant en tant, poques vegades però, la idea acaba arribant a bon port, encara que sigui en part. I llavors tant fa qui es penja la medalla, l’important per mi, és que haurà prosperat.
Amb el temps ens adonem de que la micropolítica i la macropolítica estan tan aïllades que gairebé ni es toquen. Per poder assolir algun propòsit l’hem de batallar molt i de fet ens estavellem contra un mur la majoria de vegades. Però quan aconseguim alguna cosa per petita que sembli, sentim que rebem un premi a la nostra perseverància. I això també és el que els passa a les persones que estan al capdavant d’entitats com per exemple una associació de veïns. No compartim la motivació essencial de la nostra dedicació, però moltes vegades fem el camí junts i compartim les decepcions i els premis.
Això és una mena d´auto-homenatge a totes i tots els polítics de base, que amb una feina de picar pedra, col·laborem a millorar la nostra societat i el nostre país, en base a unes idees i en defensa d'elles.
Ara toca parlar dels polítics que viuen d’això i que s’hi dediquen professionalment a això de la política. A l’igual ho faré sense entrar en sigles de partits, doncs crec que les qüestions que vull plantejar es donen per igual a tots els partits, en major o menys mesura i sense excepció.
D’entrada vull deixar clar, que en general, els càrrecs institucionals no cobren tant com es comenta. Sí, és cert que gaudeixen d’uns bons sous, però hi dediquen les 24 hores al dia dels 365 dies que té l’any, sacrificant família, amics i lleure. El poc temps que els sobra quan acaben les responsabilitats del govern, l’han de dedicar al partit.
Més avall en l’escalafó, ens anem trobant una àmplia gama de càrrecs intermitjos. Direccions, subdireccions, secretaries, caps d’àrea, etc. En aquests casos també s’hi guanyen bé les garrofes. En molts d’aquests casos també hi ha plena dedicació i potser en algun cas, ja comencem a trobar algun element que inverteix les prioritats i dedica potser més temps al seu partit que no pas a les seves responsabilitats de gestió.
Si pel camí ensopegues amb algun d’aquests elements, ai, l'hem fotut¡
Quan arribem a aquest terreny, ja no ens trobem només amb les lluites de poder entre diferents partits. En aquest punt ens trobem també amb les lluites de poder internes de cada partit. I tingueu present que de lluites internes n’hi ha a tots i cadascun dels partits.
De vegades, es donen casos en que els líders dels partits ja no saben en qui poden confiar i en qui no. I molts cops, mal assessorats, acaben defenestrant del seu càrrec a algú que no només té bona capacitat per fer la feina, sinó que a més compta amb la il•lusió necessària per desenvolupar-la, i en el seu lloc situen “a dit” a una altra persona proposada per un tercer, que probablement no li oferirà les mateixes garanties.
I en determinats estaments comencen a quedar arraconats una mena de “residus” que bé per no tenir prou dignitat, o bé per necessitat econòmica continuen treballant, o millor dit arrossegant-se pels despatxos.
I aquesta mena de coses, que tard o d’hora es saben, són com una mena de poma podrida que ho va contaminant tot a poc a poc. I això al final acaba “aburrint” al funcionari o funcionària que veu legislatura rera legislatura, que les coses no canvien.
I, es clar, al final una bona part de la gent deixa d’anar a votar. Alguns perquè són coneixedors d’aquesta problemàtica. D’altres perquè els hem desgastat massa amb temes concrets que finalment no han canviat res o han canviat ben poc, com ara l’Estatut. Molts perquè veuen que canvien les persones i les tendències, però arribar a final de mes o pagar la hipoteca està cada cop més difícil.
I la majoria d’ells perquè ja no creuen en cap dels líders actuals dels partits.Per tant, no ens equivoquem. Les coses no començaran a canviar fins que l’ètica, la política i la valentia vagin més unides del que van ara. Jo crec que és possible, però a tots els partits els hi fa falta una bona purga i dic a tots!
La majoria, en bona part, han de renovar les seves executives tant locals, provincials com a nacionals durant el 2008. Els qui hagem de prendre decisions al respecte tenim una gran responsabilitat, doncs aquells que triem hauran de conduïr els nostres partits cap al 2010, un any clau per al futur de Catalunya.
L’any en què s’haurà de veure si l’horitzó 2014 és una utopia o una realitat palpable.
De tots en dependrà.
6 comentaris:
Aquests dies la majoria de forces polítiques catalanes estan treballant per tancar les llistes electorals. I per tancar-les amb els menys traumatismes possibles. Aquestes seran les primeres eleccions a les Corts Generals en les que s’ha de donar compliment a la paritat entre homes i dones. (Cada bloc de 5 candidats ha de tenir un mínim de 2 homes o dones.)
Tots els dirigents de tots els partits polítics, si els preguntem sobre la necessitat de renovació de les formacions polítiques hi estaran d’acord. Però a l’hora de fer les llistes ningú voldrà ser el subjecte passiu de la renovació.
Que va passar ara fa 4 anys ? Doncs que volen o sense voler, els partits que es presentaven a Catalunya de disciplina espanyola ja complien la llei de la paritat, mentre que els de disciplina nacionalista varen quedar lluny d’aquest objectiu. Per tant, un element important de renovació serà tant per CiU com per ERC, la necessitat de donar compliment a la llei de la paritat.
Ara bé, el segon element de renovació ja serà més difícil de complir en molts casos.
Al PSC-PSOE, s’ha renovat el cap de llista sense problemes, doncs la retirada prematura del President Maragall ha provocat un desplaçament del líder de Madrid, Montilla, a cap de llista al Parlament de Catalunya. El número 2 del 2004, Carme Chacón en serà ara la cap de llista. Quan es facin públiques les llistes senceres, ja veurem fins on arriba la renovació.
A Convergència i Unió, hi haurà en els primers llocs com a mínim una cara nova i femenina, per necessitat de donar compliment a la llei de la paritat, però la resta de llocs de la llista no passaran de ser variacions sobre el mateix tema, amb intercanvis del congrés al Senat i del senat al congrés. La retirada força voluntària del senador Gasòliba serà l’únic element possible de renovació.
A ERC, la renovació passa per traspassar líders del Parlament de Catalunya al Congrés de Diputats, però els intents de posar de número 2 una independent de prestigi ha estat avortat per les lluites internes del partit i per les dificultats que han posat els propis implicats en facilitar la renovació.
Al PPC, en aquests moments la renovació es podria dir Jorge Fernàndez Diaz, persona que amb tots els respectes surt a les llistes en els primers llocs des de fa més de 15 anys. Els canvis i les renovacions en aquest partit acostumen a ser traumàtiques com s’ha demostrat amb la dimissió de Josep Piqué, la cara amable de la dreta no nacionalista de Catalunya.
Finalment a ICV no hi haurà cap renovació. Tot serà igual, com ja ho és des de que el tàndem Saura-Mallol van arribar al poder de la formació. Per ells la renovació és passar del Parlament al Congrés (Saura) i retornar al Parlament per acabar al govern.
La nostra democràcia té molts problemes. Entre ells aquests que els espanyols en diuen “desapego” i nosaltres hem sabut traduir com desafecció.
Sense una renovació efectiva a totes les formacions, potser limitant el número de mandats, o amb d’altres fórmules mixtes, no treballarem de manera decidida per evitar la desafecció.
Querido tertulá...Gracias por la foto, que yo si considero que es politicamente correcta; ¿ Hay algo mas bello, que una mujer?..En lo que no estoy de acuerdo, es en eso que me dices: Que no os tengo cariño; Eso es un parecer tuyo o bien una confusion de tus neuronas, por decirle, alguna verdad que otra, a tu jefe de filas(Daniel Masagué). Hombre..si quieres cuando lo vea por la calle, le soplo un morreo y le doy tres abrazos, como agradecimiento, a la subida del IBI 2008. Lo que ocurre, que en este pueblo, la clase politica, nada mas le gustan...las palmaditas en las espaldas y oir: Que guapo soy y que buen tipo tengo. Yo espero que Daniel, nos de una explicacion del porque? o bien que nos diga... oye me he equivocado....que no pasa nada y ademas es muy sano y muy humano. Tambien te agradezco tus buenas intenciones, en defenderme, aunque tu no te procupes...me defiendo solo. No recuerdo ahora mismo, a quien lo dije el otro dia, pero yo vengo de que me den por Tudela, aquellos a los cuales mas he defendido; Ya nada me asombra y cada dia que pasa, mas asco me da la politica y me motiva menos. Tampoco escribo, para ser o tener el mejor blog...ni mucho menos; No soporto las injusticias ni ver que el pueblo que yo quiero...termine de la manera que esta ahora: LLeno de mierda por todas partes, entre pintadas, solares llenos de matorrales, cañas, ratas como conejos y algo que me preocupa mucho....Iniciativas privadas, que se ahogan en concejalias de fiambres ciegos y torpes, donde la ley o norma, difiere mucho,si es para unos o es para otros.
Estamos pagando mucho...por algo que no tenemos, y esto para mi es robar y quien roba...se le llama ladron...Y como no, tertulia de mis amores y de mi corazon, mi blog, habla de esto y de otras cosas mas y no da palmaditas a la espalda, si no, que dice verdades como puños, y cuande se dicen verdades, se pierden las amistades y si para colmo se dicen tan directas, por culpa de mi forma de ser...entonces es cuando te quiere colgar, con un gancho de carnicero, por el sitio ese que no suena. Ves querido amigo, como yo no doy tantas vueltas, ni soy tan tecnico, para decir las cosas. Soy consciente de que esto...jode mucho, tengo compañeros que dicen que mi presencia, pone nerviosos a la gente, mi compañera tambien me lo dice: Anda vete ya a trabajar y dejame tranquila, ¡¡que me vas a volver loca!! Yo no puedo cambiar, me parieron asi y cada dia que pasa, cada dia que aprendo algo.
Pero mis pequeñas denuncias, no dan el resultado que yo esperaba...tanto oposicion ( todos)
como gobierno, les sudan el candado, pero este pequeño blos y yo que soy un don nadie y que he aprendido a cojer de los guevos al dentista..diciendole...NO iras hacerme daño??. Lo mismo hare, con la clase politica, dandome lo mismo el nombre, el partido o quienes sean; Pero cuando me canse de gritar, para tanto sordo...lo mismo ciero el blog; Me monto mi pagina Web; Cuelgo dibujos mios, animaciones mias, fotos mias, vidio y peliculas mias y a otra cosa ¡¡mariposa!!. Y que otro tonto, pierda el tiempo, por el bien de todos. besitos
Nota aclaratoria.- no quiero que pienses que lo escrito, para nada es un ataque personal hacia ti, todo lo contrario, aunque discrepemos en algunas cosas, tanto tu blog, como tu persona, me caen muy bien.Mis critacas nunca se hacen a la persona. Ripoll concejal, no estoy de acuerdo con el, pero como persona, es muy majete; Daniel, el panadero...un tio grande, que da trabajo y crea riqueza para este pueblo; En lo de mas...PRESUNTO en todo.Tres abrazos y si en semana Santa, aun no me han cruzificado...el dia que quieras, tomamos algo.
Terulià, la propera foto sexi espero que sigui la teva. M'emocionen els homes mixelínis de més de 100 kl. i més peluts que els monos.
Ens passem tot el dia escoltant els altres, escoltant música, sentit fressa... i quanta estona dediquem a escoltar el nostre cor. Segurament més d'un tindrà motius per no fer-se gaire amic del cor però creieu-me si us dic que elcor serà el nostre millor amic. Ell no ens menteix, i sempre que dona la seva veu és per dir-nos coses importants, i digueu-me quants amics o amigues fan això?
A més a més té la particularitat que ho sap tot de tu, amb ell no hi tens secrets, ni mentides...
El cor s'escolta en el silenci, en l'olor de pluja fresca, en el vent, en les flors... en les nits d'estiu, en les estrelles... en les mirades, en les teves pròpies mans, en les llàgrimes, en els somrís...
Algú, em va dir un dia que el cor no em mentiria mai i que si havia de triar entre cor i cap, que tries el cor, perquè el que cap ja el fa servir tothom, en canvi el cor només uns quants li fem una mica de cas.
Al "fantasma"... comparto tu opinión respecto al responsable de este blog, persona muy maja, però, no puedo comartir tu opinión sobre el "panadero". Dices que és un tio grande i que da trabajo y riqueza.
No, no i mil veces no!! Todo y ser cierto que da trabajo, hay que aclarar que lo suyo és "explotación", con sueldo miserables i cientos de horas. Lo de crear riqueza también es cierto, la suya.
Por otro lado, todos los partidos necesitan renovación, y Torredembarra no és ajeno a ello. Quizás nuetro"tertulia", pueda informarnos de los planes de los diferentes partidos, rumores y nombres.
¿Es cierto que un miembro de la lista de CiU se plantea dejar su silla?
¿Y que pasa con PSOE? Muchos decian que el capo estaba acabado y resulta que está más vivo que nunca?
¿ERC? No tenia que asar al grupo mixto la sra. Gasull? És cierto que habra renovación interna en profundidad?
¿Alternativa i Suñé, no pede ser el principio del fin que su lider se marche a Madrid?
La discrepància política és perfectament respectable però no la desqualificació personal.
Estem a Torredembarra en una nova etapa a nivell polític veient els resultats que el poble lliurement ha escollit, ens agradi o no,estiguen molt o menys encertats.
Els que participem d´ una manera o altra de la vida política al poble hem de recollir el que el poble ha manifestat i sobretot no fallar-los, sigui el que sigui i a on faigi falta.
Crec sincerament que hem de ser capaços de poder conviure tots en pau i sense desqualifiacions, defenssant cadascú els seus enfocs de poble, però sempre, sempre pensant en el poble,i es mes, sobretot amb els seus vilatans
Em falta agrairte/os,el de `majo´pero es mes aviat,de la pila gran, creieu-me, i no poseu la ma al foc,igual os penseu que soc un i soc un altre,es que soc molt vergonyos,sabeu?
D´ altra banda,jo tans sols se, el que se, i mes aviat el justet de ``Casa CiU´´,les demés informacións i preguntes,crec sincerament que no es el lloc adient ,aquest,bloc es purament d´ opinió personal,sense pretendre ser res mes que aixo.
No pensis que et passo la pilota i no et responc,jo diria, en quan respecta a la llista de CiU, que jo sapiga de moment no.
A les demés preguntes…Qui lo sa….El confident?, El Fantasma?, El tafaner?..........
De totes maneres com jo,soc justet,qui es el capo del socialistes?.
Publica un comentari a l'entrada