Final de trajecte?

El món i les nostres vides donen moltes voltes, no paren mai de girar, i determinants esdeveniments són del tot imprevisibles. Si fa només una setmana algú m’hagués assegurat que avui escriuria un comentari com aquest que estéu començant a llegir li hagués contestat sense pensar-m’ho gaire que estava sonat.
Però el fet és que si properament no es produeix un gir de cent vuitanta graus aquest podria ser un dels darrers articles d’aquest blog. Un assumpte que espero poder explicar aquí mateix molt aviat en el que seria, llavors sí, el meu darrer comentari, em pot portar a prendre la decisió de desactivar el blog o, com a mínim, de gestionar-lo d’una manera molt diferent, amb un nivell d’activitat molt reduït.
Vull parlar una mica dels blogaires en general i també de mi mateix en particular. Nosaltres, amb els nostres blogs, donem una sortida a un interès que tenim per compartir coses amb els demés. També hi ha qui assegura que els blogaires tenim una dosi de narcisisme superior a la mitjana, i no seré pas jo qui ho negui. Centrant-ho en aquest blog, des que el vaig obrir , m’ha agradat compartir amb valtrus les meves reflexions i pensaments.
A més a més, cal recordar que els blogaires això ho fem de manera totalment voluntària i altruista. Ni drets d’autor ni esgaes ni res. L’única compensació que tenim són les aportacions que, en forma d’agraïments i crítiques, alguns de vosaltres teniu la cortesia de fer-me arribar de tant en tant.
Mitjançant el blog i també al fet d’haver-me bellugat una mica per la xarxa, mogut pel meu interès per conèixer gent i coses noves, he conegut moltes persones amb les que segurament mai ens haguéssim creuat en els nostres respectius recorreguts vitals.
Ja he explicat alguna vegada que a la blogosfera coincidim gent molt diversa i amb interessos sovint contraposats, però n’hi ha un que ens uneix a tots: l’interès per donar a conèixer les nostres opinions. Dit això, encara que de vegades no ho sembli els blogaires també tenim unes necessitats materials que hem d’anar cobrint i arribats a un cert punt, no pretenc pas amagar-ho, també tenim un preu.
Tothom té un preu, també aquells que neguen tenir-lo, que normalment acostumen a ser els primers que sucumbeixen a les temptacions. I ara, inesperadament, se m’ha presentat una situació d’aquestes, un assumpte que m’estic plantejant molt seriosament.
Se’m suggereix, però, com a condició, que d’alguna manera desactivi aquest blog, i el grau de desactivació és el què estem discutim aquests dies. De fet tampoc tinc les coses tan clares sobre el meu futur a la xarxa i la veritat és que tot plegat encara m’ho estic rumiant. De moment això és tot el que puc dir, que no és pas poc però que tampoc és tot. I fins aquí arriba la transcripció del somni que he tingut aquesta nit.
De sobte m’he despertat, molt neguitós, però de seguida he recuperat la tranquil·litat en veure que això que m’ha passat mentre dormia i que he decidit transcriure al blog per tal de compartir-ho amb tots vustes, només havia estat un somni, un malson. Quin ensurt! El que més em preocupava d’aquesta nova situació era el fet de perdre la meva autonomia de treball, la meva independència. Em resistia a admetre que jo pogués passar a dependre d’un tercer, i és que a partir d’una certa edat hi ha coses que costen d’acceptar.
Per tant, celebro que de moment no hagi de deixar d’escriure en aquest blog i espero que tots vosaltres, hi seguiu fent una ullada de tant en tant.
I és que en un blog com aquest no saps mai què t’hi pots trobar. Avui, per exemple, la transcripció quasi literal del somni d’una nit de rauxa i el seny. dos noms que qualifiquen els catalans, diúen. Dos noms que hem anat alternant al llarg de la història. Entre drama i drama, èpoques de rauxa, i èpoques de seny.Es fa dificil, però, trobar èpoques de rauxa que hagin estat pròsperes.
La prudència no ens podia fer traïdors.I hi ha, però, i és quan Catalunya ha avançat de debò, períodes de temps que ni són dramàtics, ni són de rauxa, ni són de seny, sinó que simplement són moments que podríem qualificar d’assenyada rauxa. La Renaixença. El noucentisme. Els temps de la Solidaritat Catalana o els primers caminars de la Mancomunitat. Fins i tot la represa de la Generalitat republicana sota la direcció de Francesc Macia i, més darrerament, els governs de Jordi Pujol o, en tot cas, els primers vint anys dels governs de Jordi Pujol.
Entre el 1980 i el 1992, perquè la gent de Convergència i Unió va bastir el País. A partir del 1993 perquè des d’una posició de força a Catalunya el nacionalisme català “moderat” va ser capaç no només d’influir en la política espanyola, sinó de redreçar-ne la política econòmica i fer-la ben bé canviar de rumb, generant-se un llarg període de creixement econòmic.
Estem –quina òbvietat!- en temps de crisi.
Molta gent ho està passant molt malament.
I no només d’aquell sector, o d’aquell altra. Aquesta crisi és diferent perquè està afectant a tothom. Als joves, molt, però també a la gent gran, i també als que s’acostaven amb tranquilitat als cinquanta anys. Aquesta crisi és molt transversal.
Està afectant al treballador, però també a l’empresari. Està afectant a l’assaliariat, però també a l’autònom. És una crisi que ens demana unes modificacions determinades del mercat de treball, però també que ens repensem el sistema de pensions. No les pensions, quedi clar. Que ens demana recolzar les grans empreses, perquè ens generin llocs de treball, però també al petit empresari, perquè no el perdi.
De la situació actual, certament, no en sortirem amb un cop de rauxa. Però atenció, tampoc amb un excés de seny. És el moment, crec, de nou, de l’assenyada rauxa que ens ha fet sortir del sot d’altres vegades. De l’assenyada rauxa que ha de permetre liderar el País sense ignorar els sots que tenim davant del nas però amb la mirada fixada a l’horitzó. I, certament, per poder fer això és imprescindible no només un govern fort, sinó un govern que sàpiga on ha d’anar, un govern que no només porti sota el braç un projecte de País, sinó una sana ambició nacional i una visió clara de què ens ha portat fins aquí, on són els propers sots que haurem de sortejar però, també i sobretot, on volem portar el País els propers anys.
Un Govern que aposti per la llibertat de la societat. Que surti del menjador de les cases. Que obri les finestres i permeti airejar-se el País. Que tingui clar que el subsidi és una obligació de l’Administració, però que qui no té feina, el que busca és feina, i que per l’Administració ha de ser una prioritat –les obligacions no es prioritzen, es compleixen- la creació del marc adequat per a què les empreses puguin crear ocupació.
Que assumeixi sense complexes que l’emprenedor és algú que amb una idea al cap treballa per a guanyar-se la vida, i que això –guanyar-se la vida - no només no és dolent, sinó que és imprescindible perquè les empreses puguin generar ocupació.
Si les empreses no tenen beneficis, els emprenedors no fan diners. I si els emprenedors no fan diners, dificilment podran oferir feina.
És una raonament molt bàsic, però que a molta gent li genera una severa urticària. Un Govern que s’oblidi de tenir una societat tutel-lada i aposti amb força i de veritat per una societat lliure. Perquè només des de la llibertat una societat tira endavant.
Un Govern que sàpiga que els serveis socials són el primer front de batalla contra l’exclusió, la primera eina d’inclusió social, però que alhora tingui clar que els serveis socials només es poden garantir amb eficàcia si hi ha feina, si hi ha empreses que funcionen, si el consum és l’adequat, si, en definitiva, si el gruix de la societat tira endavant i genera riquesa.
Perquè la riquesa, per a repartir-la, primer cal tenir-la. Un Govern que no ajuda a qui genera riquesa amb l’argument que cal garantir els serveis socials, no només no està ajudant l’emprenedor, sinó que a més a més està posant en risc el futur d’aquests mateixos serveis socials. En resum i per acabar, que a aquest País li cal l’assenyada rauxa de Convergència i Unió, que ja ha donat proves fefaents de la seva capacitat en el passat, i que se sent preparada per a donar-ne de noves en un futur cada dia mes proper.
Bon cap de setmana.

Deixar de perdre el temps

Convergència i Unió dóna el tret de sortida de la cursa per la Generalitat. Aquest any, però, la comtessa no serà la de cada any. Aquest any, aquesta legislatura, serà crucial per la història recent i qui sap si trascendent del nostre País.
L'herència que ens llega el Tripartit és de set anys de mal govern, un mal govern que ha hagut de governar Catalunya amb mal timó i mal navegant durant la tempesta més ofegant que s'ha viscut els darrers temps. La crisi, i la sensació que ningú pot governar la nau, ha deixat el nostre País en una situació de resignació consentida desesperant.
El resultat, accidental o buscat, ha sigut un descrèdit en la política que lluny de suposar una regeneració pot resultar en una pèrdua de l'autoconfiança i de l'empenta que altres temps ens van dur a bon port.
La política catalana ha entrat en la recta final d’una legislatura. El resultat és magre, tant ho és que gairebé no val la pena d’entretenir-se enumerant els disbarats, les contradiccions i les errades que s’hi ha viscut. Els historiadors, un dia o altre en faran l’anàlisi, però avui el conjunt de la nostra societat sap que el Govern de la Generalitat que arrosseguem des de fa dues legislatures s’ha caracteritzat per la ineficàcia davant els greus problemes que tenim com a Poble.
Aquesta manca de direcció encertada, atenta a la panoràmica del món i en concret a l’europea i a la necessitat de projectar amb intel·ligència totes les nostres energies es evident. El diagnòstic és clar, el Govern actual es presoner de les seves dèries. Davant una situació d’especial complexitat com es la que afecta a Catalunya només es capaç d’intentar, equivocadament, fer partidisme a favor de cada un dels tres partits que l’integren.
Què cal fer, doncs? Cal, el que tothom diu: Deixar de perdre el temps. Elegir gent que conegui els problemes –econòmics, socials, espirituals, polítics i culturals- que tenim i que tinguin el coratge de presentar-ne propostes i solucions.
Efectivament, deixar de perdre el temps com a Poble és el primer objectiu davant la tria que hem de fer en les properes eleccions en les quals cal optar per aquells que ens parlin amb realisme i amb la voluntat d’anar endavant. Aquells que ens facin propostes clares i concretes per rellançar la economia i les necessàries reformes per alliberar les energies que ara tenim immobilitzades per mor de les circumstàncies.
Aquells que ens parlin des d’experiència quotidiana de les realitats, que ho facin des de la convicció que ens és possible redreçar-nos i projectar-nos. En definitiva, que s’acabi el perdre el temps en accions intrascendents.
Deixar de perdre el temps vol dir que els guanyadors de les properes eleccions han de presentar a la ciutadania un pla d’objectius prioritaris i que amb els recursos de que disposem siguin aplicats a aquests camps. En economia a l’acompanyament de les empreses, en el camp social a la priorització del que es el nostre model de benestar social, actualitzar-lo a través de reformes sobre el que és indispensable i del que no ho és, en el camp cultural, evitant les duplicitats i fent camí amb la complicitat del teixit associatiu.
Deixar de perdre el temps és l’objectiu de sortida per als propers anys, al que cal que segueixi la convicció de nous plantejaments i capacitats reconegudes han de fer-nos sortir d’aquesta circumstància difícil i orientar-nos a fer passos endavant, amb una visió de conjunt i amb prioritats clares. És per això que m'engresca pensar que aquest nou cicle que encetarem d'aquí a mig any (qui sap si abans) el liderem Convergència i Unió i que del nostre consens, deteniment i seny des d'una estimació profunda per la nostra Nació que ens infonen les nostres ideologies, puguem avançar decididament cap a un pas previ i més necessari que la independència: el dret a decidir.
En definitiva, la plena llibertat.

Les vegueries,governacions o diòcesi.

Som líders en atur, destrucció de llocs de treball i empreses, en dèficit públic i els més endeutats. Però aquí el que cal, es reformar l'organització territorial peti qui peti.
Que es barallin els del territori, i així a la capital els que gaudeixen del sistema, estaran més tranquils.
Aquest dematí el Parlament de Catalunya ha aprovat el projecte de Llei de Vegueries, des de sectors catalanistes s'està celebrant aquesta aprovació com l'assoliment d'una gran cosa, de fet, sense anar més lluny era un dels projectes estrella d'Esquerra ( abans ERC ).
Però què és realment tot això?
La reforma del 2006 de l'Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya incloïa una nova organització, la organització per vegueries, denominació que entronca amb les institucions històriques de Catalunya abans del Decret de Nova Planta i re- instaurades al 1936. Aquest és un, dels tants articles que el Partido Popular va denunciar davant del Tribunal Constitucional, però clar, la famosa sentència sabem que està costant massa en sortir a la llum, tal vegada pel seu gran volum, esperaran a publicar-la al setembre quan comencen els col·leccionables?, (i de regal amb la primera entrega la carpeta arxiu adosat).
El que pot semblar que pugui ser un punt i final a l'organització -encara vigent- provincial de Javier de Burgos de 1833 no és més que un canvi de nom, una perpetuació d'allò que ens volen fer creure que han modificat.
L'Estatut d'Autonomia de Catalunya -pendent del TC-,preveu una nova organització territorial composada pels municipis, les vegueries, les comarques i els altres ens locals que les lleis determinen -article 2.3 de l'EAC-. El concepte de vegueria, el trobem a l'article 90 de l'EAC, on diu:
-La vegueria és l'àmbit territorial específic per a l'exercici del govern inter-municipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia.
-La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis.
La llei, que preveu la creació d'un total de set vegueries (sense incloure ja d'entrada la reivindicada del Penedès) primerament crearà quatre vegueries, i suposadament després crearà la resta, però es podrà desenvolupar.
Pot el Parlament de Catalunya substituir les províncies?
D'entrada no, la Constitució Espanyola a l'article 137, organitza territorialment el territori del Regne d'Espanya "en municipis, províncies i les comunitats autònomes que es constitueixen", i d'igual manera la Llei 7/1985 (Reguladora de les Bases del Règim Local). Aquestes institucions són unes institucions indispensables de l'arquitectònica de l'ordre constitucional i en aquest sentit es refereix la STC 32/1981. La mateixa sentència, remarca que dels arts. 137 i 141 de la CE es desprèn que "la provincia no es sólo circunscripción electoral (arts. 68.2 y 69.2), entidad titular de la iniciativa para la constitución de Comunidades Autónomas (art. 143.1) o división territorial para el cumplimiento de las actividades del Estado (art. 141.1), sino también, y muy precisamente, "entidad local" (art. 141.1) que goza de autonomía para la gestión de sus intereses (art.137)."
Per tant, com podem veure, no encaixaria dins de la estructura constitucional la destrucció de les províncies, però en canvi, sí que seria constitucional un canvi dels límits provincials, ja que així ho preveu l'article 141 de la CE on s'estableix el mecanisme per a la possible alteració dels límits provincials, "Qualsevol alteració dels límits provincials haurà de ser aprovada per les Corts Generals per mitjà d'una llei orgànica". Per tant, sí que seria possible alterar els límits, però hauria de ser per una llei orgànica, de fet, després de la Constitució, ja hi ha hagut alguna alteració .
I tinguen en compte que, tot i que si que es poden alterar els límits provincials, no podem prescindir d'aquestes, quin sentit té aquesta llei? La solució la trobem en la diferència entre província i diputació provincial. L'article 141.2 de la CE declara que "el govern i l'administració autònoma de les províncies seran encomanats a diputacions o a altres de caràcter representatiu". Per tant, del primer precepte podem dir que per tant, poden desaparèixer el nom de "diputació", és a dir, seria substituïda per una "altra corporació" que simplement faria les mateixes funcions que la diputació però tindria un altre nom.
Per tant, tal com hem vist anteriorment solament són constitucionals aquelles vegueries que es corresponen als límits provincials, és a dir, el mateix de sempre però un nom nou. I seria dubtós el cas que es canviaren els límits provincials, s'haurien de fer més d'una vegueria dins d'una mateixa província?
Ara per ara la cosa està clara, la reforma solament modifica el nom, de les províncies, no és cap victòria, és una peça més de maquillatge per fer creure que tinguem més autogovern, li podrem dir vegueria, governacions o diòcesi, però actualment continuem sota administració espanyola.
Tampoc sembla ser, que amb aquest tema, ningú s'en recordi dels senyors del TC, i de que això de suprimir províncies, es feina dels amics de Madrid. Que generalment no solen estar gaire per aquests tipus de feines.Tot plegat un despropòsit més.

No frivolitzem.

A perro flaco todo son pulgas. Empro el castellà en una dita coneguda per referir-me al govern espanyol i als seus problemes continuats. Anuncia precipitadament i improvisada l’allargament de l’edat de jubilació. Els pocs aliats que li quedaven rebutgen la mesura. No és d’estranyar. La sortida de la crisi (inicialment inexistent) no la pagarà la política social, explicava el President Zapatero.
Avui fins i tot els sindicats saben que per saber la veritat s’ha de negar qualsevol afirmació que faci l’ínclit Zapatero. Recorden “Aprobaré el estatuto que salga del Parlamento de Catalunya”?
La crisi la estan pagant els de sempre i la política social rep de valent. L’ocupació, la feina, és la primera política social.El primer que penso és que hi veig una improvisació malaltissa o mala fe en treure-ho sense estudiar i sense una proposta en ferm, justament en la setmana en que el President espanyol se’n va al World Economic Forum de Davos i, amb la por del que li pot caure a sobre (que ens cau igualment i a tots) se’n empesca la de treure aquest globus sonda gens treballat ni prou meditat. Així, dit de passada, també es pensa que s’estalviarà que pensem en l’augment de l’atur (4.326.000 aturats -18,8%- i pujant), o l’11,8% de dèficit públic del 2009 (que ja veurem si no és més) i la retallada subsegüent que ens ha de venir al damunt necessàriament. En definitiva, una cortina de fum per acontentar els prestamistes i economies mundials que han de confiar en nosaltres per a deixar-nos els diners que gastem de més.
Tornant al tema de la jubilació, és cert que hi ha altres Estats que ja ho estan aplicant però sempre d’una manera raonada i ben estudiada. Si les pensions són un pacte entre generacions, ens cal un debat seriós sobre qui, com i quan. Reconeixent que el debat és sobre la taula dels tècnics, molt probablement s’hauria d’haver fet –igual que molts d’altres- en el moment en que les coses anaven bé.
Tampoc no es pot passar a tothom pel mateix sedàs ja que ni totes les feines són iguals ni tothom ha cotitzat durant els mateixos anys i, per tant, hi haurem de trobar factors correctors amb seny i sentit comú.
És evident que també caldrà tenir en compte la força de treball més jove que anirà entrant progressivament al mercat i, per tant, considerar que frenar-la seria un error que pagaríem molt car. Haurem d’afegir-hi molta dosi de pedagogia i flexibilització laboral per tal de que ens anem mentalitzant de que si bé no podem fer algunes feines quan tenim certa edat, sí que en podem fer d’altres, fins i tot millor que quan s’és molt jove. Vull dir que haurem de trobar la manera de que puguem evolucionar de feines més físiques, estressants o que requereixin molta concentració cap a feines de més paciència i tacte humà. Si som una mica intel·ligents sabrem trobar fórmules per continuar actius en feines alternatives, treballar menys hores, etc. No m’ho miro només des d’un plano econòmic –que és obvi que cal- sinó de pur retorn de valors a la societat en el moment en que l’experiència acumulada es tant gran.
Aquest debat exigeix molta responsabilitat i fer-lo d’aquesta manera és negatiu i enrocarà les parts. Una vegada més, aquesta frivolitat dels governants actuals del PSOE és esfereïdora.
Costa avall i sense frens. Així és com va avui el govern espanyol.

Tots som CiU - Començar il•lusiona

Quina llàstima ….

Podem afirmar que, sens dubte, l’atur és el principal problema que té Catalunya en aquests moments i crec que, davant d’això, tenim un Govern que es mostra incapaç de donar resposta a la situació.
A Catalunya, l’any 2009 es tanca amb 561.761 persones a l’atur. I això no és poca cosa.
És trist veure com l’Estat espanyol és campió en matèria d’atur a Europa però també és molt trist veure que a Catalunya les dades de l’atur evolucionen pitjor que a la resta de l’Estat.
De fet, a Catalunya no ens trobàvem unes dades com aquestes des de l’any 1996. Si tenim en compte que Catalunya és la comunitat on més s’ha incrementat l’atur (el 32.73% en front del 25.4% de l’estat espanyol) i que, a la vegada, el nivell d’ocupabilitat dels aturats catalans també és inferior als de la resta, és a dir, són els que menys oportunitats tenen de tornar a la feina, podem constatar el fracàs del Tripartit en matèria d’ocupació.
Avui no cercaré tant sols, causes polítiques a la decadència que sofreix el meu País, sinó més aviat em centraré en temes econòmics. Percebo, i trobo que és una gran llàstima que no ho percebi també la gran majoria de la població, que Catalunya està perdent tot els seu pes econòmic, sóm un País en decadència.
No és només que no siguem la societat dinàmica i emprenedora que érem temps enrera. Sortosament encara hi ha cert dinamisme, però la flama d’aquest es va apagant inexorablement.Barcelona ja no és la capital econòmica del passat. Les grans empreses, quan cerquen instal·lar-se a Espanya no pensen en cap cas en Barcelona, només existeix Madrid com a metròpoli financera i econòmica internacional. Les raons són clares, on és el poder? On són les infrastructures?
Però aquest camí cap a Madrid també el trobem en les multinacionals, la seu de les quals es troba a Barcelona. Cada dia perdem poder, ja sigui per fusions entre multinacionals en què si una de les dues té la seu a Madrid s’emporta el gat a l’aigua, ja sigui perquè simplement es traslladen allà perquè és l’indret om han de ser.
I no només això. Veig grans empresaris catalans, grans famílies que maneguem grans empreses, que també es traslladen a Madrid amb els seus diners i poder, deixant enrera la seva terra original i enduent-se el capital. Aquesta gent creen holdings per gestionar el seu capital, però aquests holdings tenen la seva seu a Madrid.
I veig com escoles de negocis de gran prestigi també reforcen dia a dia les seves estructures a Madrid, perquè allà està el poder, allà hi troben els homes i les dones capaces de pagar els diners que costen els seu cursos, i perquè també hi han les empreses que contractaran els alumnes que d’aquestes escoles sortiran.
I tot plegat nosaltres què fem, romandre de braços plegats? Quina llàstima de País, estem perduts. La solució o la posem d’immediat o estarem absolutament morts d’aquí a 10 anys. La degradació del País és exponencialment creixent i nosaltres, ignorants, de braços creuats, girant els ulls cap a rucades i no centrant-nos en la nostra supervivència.
Per la via política només hi ha un camí, la independència.
Però per la via econòmica, mentre no assolim la fita política, podem anar fent coses per no malmetre més aquesta situació, accedir a cures agressives per mirar de revifar aquest malalt que aviat caurà en fase terminal.
Però per això cal unitat, empresarial bàsicament. I si volem podem fer-ho, com vàrem mostrar en el cas d’Spanair. Tenim encara empresaris nacionalment conscients, certes organitzacions o entitats econòmiques fortes i gent amb gran capacitat emprenedora i de gestió. És evident que cal un canvi en aquesta matèria i que, per abordar aquesta situació amb optimisme, és necessari que l’any 2010 ens porti un canvi de Govern a Catalunya. Un nou govern que sàpiga donar resposta a la situació de crisi i atur que vivim i acabar, així, amb un Tripartit que ha estat incapaç de donar-hi resposta i que, de fet, ens ha portat a una evolució més negativa que la de la resta de l’Estat. Evidentment no tota la responsabilitat és del Govern però negar la seva responsabilitat seria tant com negar la realitat.

Polseguera politica.

La proposta de l’Ajuntament de Vic d’impedir l’empadronament d’immigrants que no tinguin regularitzada la seva situació de residència a l’Estat ha aixecat una forta polseguera política.
La veritat és que no estic en condicions ni de censurar ni de recolzar la intenció manifestada pel govern de Vic, entre altres coses perquè la informació que arriba sobre aquest assumpte és confosa i un pèl contradictòria. I aquesta llei és molt clara:El Reial Decret 2612/1996, de 20 de desembre, promulgada pel govern de José María Aznar i signada pel llavors ministre Francisco Álvarez-Cascos, que estableix, en el seu article 54.1, que “tota persona que visqui a Espanya està obligada a inscriure’s al padró del municipi on resideixi habitualment”, sense especificar que el fet de “viure” en territori estatal hagi d’implicar tenir el permís de residencia.
Hi ha diverses opinions respecte el problema de la immigració. Vagi per endavant la meva: que vingui gent de fóra no ha de representar un problema, el problema ve del profit polític que se'n derivi. Ara bé, és evident que una concentració massiva de gent de diferents indrets en una zona concreta i en un espai de temps relativament curt, ha de crear conflictes per força.

Les persones som axí: necessitem viure juntes, i al mateix temps no ens suportem. La posició plantejada a Vic no és, al meu entendre, una bona solució ni tampoc justa, però cal que se sàpiga que en qüestió d'immigració hi ha uns buits legals que perjudiquen directament l'administració local i que quan escolto la ministra De la Vega fer afirmacions tan alegrament, "Hay que sujetarse a la ley", jo li respondria que hi ha un cúmul de contradiccions en les lleis que toquen d'una manera o altra el fet migratori, que provoca desconcert i indefensió als ajuntaments. Si bé abans s'entenia el Padró com l'eina municipal que permetia planificar des d'un punt de vista urbanístic, social, econòmic, i la responsabilitat del seu manteniment era dels ajuntaments, ara tot plegat s'ha desvirtuat i és l'Institut Nacional d'Estadística (INE) qui fa i desfà, i no rep cap conseqüència de la seva fiabilitat o no, de si s'ajusta a la realitat o no.
Qui rep les conseqüències dels pisos pastera? dels contractes il-legals d'habitatges? dels pisos habitats sense cèdula d'habitabilitat? de la llista d'aturats en una població?

El ministre Gorbacho sap que hi ha unes reivindicacions dels alcaldes per aconseguir resoldre les contradiccions entre lleis de diferent competència. Fa molts anys que es reclama una legislació clara que evitaria posicions com la de l'Ajuntament de Vic, que no comparteixo, ja que penso que el Padró ha d'explicar qui viu a la població independentment de la seva situació jurídica, social, política... però en canvi s'ha de poder regular que els pisos on s'empadronen les persones, disposin de la cèdula d'habitabilitat, tinguin un contracte de lloguer o propietat registrat, no sobrepassin el nombre de persones que hi caben... Estar empadronat et dóna drets, però també t'exigeix deures, i els ajuntaments, com administració més propera a la ciutadania, han de poder treballar amb les millors eines i en les millors condicions possibles.
El tema dóna per molt més del que s'escriu en un comentari, i m'agradaria que l'alarma de Vic servís per trobar les solucions que fa tants anys es reclamen.Però és que si a aquest conflicte inevitable hi afegeixes manipulacions polítiques, socials i/o religioses, aleshores tenim un conflicte inevitable i, en gran mesura, artificial.
Anem per passes: La immigració massiva amb poc espai de temps comporta situacions com les de la majoria de poblacions de l'extraradi barceloní. És evident que això havia de provocar dues coses: l'anihilació de la població original d'aquesta població (amb la consegüent implantació de la cultura, costums i llengua d'orígen d'aquesta població immigrant espanyola) i el conflicte amb la realitat cultural del conjunt de Catalunya.

Aquest conflicte va quedar somort a causa de les circumstàncies socio-polítiques: la dictadura feia que la població catalana callés i aguantés el ruixat i (també important) la distància cultural no era abismal; era important però no enorme, a part que hi incidia molt el fet que la població receptora, per circumstàncies polítiques, coneixia la llengua de la població immigrant.
A Catalunya la van deixar ser la locomotora de l'estat espanyol, però a canvi de fer-se receptora d'immigrants únicament provinents d'espanya. Aixì s'aconseguien dues coses: que l'estat sortís de la crisi provocada per la guerra civil i, sobretot, per la implantació del règim econòmic autàrquic que somniava el general Franco i, segona, que la població amb una visió hispanocèntrica arribés a ser majoritària i acabar així amb el problema català. Per tant, la utilització política, l'ús com a arma de control de la immigració, en el cas de la immigració espanyola és evident, flagrant. I l'èxit d'aquesta fòrmula era el somni de la classe dirigent espanyola (més concretament, castellana).
El problema que tenim amb la darrera onada migratòria no és tant pel seu volum sino pel conflicte que comporta o pot comportar en el futur. Actualment, en el conjunt d'Europa s'estima que hi ha uns 50 milions d'immigrants (sobre un total de població de 495 milions) procedents de països islàmics. Tenint en compte l'evolució de la natalitat (molt més elevada en aquest segment de població) es creu que d'aquí a uns 20-25 anys aquesta població islamitzada(ja europea de ple dret) arribarà als 100 milions.

En un segle pot arribar a ser majoritària a tot el continent. Si ens agaféssim els números al peu de la lletra (no és un contrasentit, és una frase feta) podríem concloure que l'islamisme es pot implantar a la vella Europa sense necessitat de guerres en un període relativament curt (hi ha molts grups, associacions, partits polítics que adverteixen d'aquest perill).

Fins i tot alguns dirigents de països amb un règim polític teocràtic islamista amenacen amb aquesta idea. Però és una conclusió certament agosarada. Les circumstàncies varien (qui diu que no es pot donar que els fluxes migratoris no se'n vagin, en el futur, cap a les futures potències asiàtiques? O que les futures generacions d'aquest segment de població no adaptin unes normatives de vida més occidentals, més liberalitzades?) i el futur es va escrivint cada dia, no està escrit enlloc (per sort!).
Jo prenc partit. La única solució es troba en la occidentalització de la població d'orígen musulmà. El conflicte més gran serà en el fet que han d'interioritzar que la religió forma part només de l'àmbit privat, individual. La societat no ha de regir-se per principis religiosos.

Utilitzar símbols religiosos no s'ha de penar, però sí que s'ha de perseguir en el cas que això comporti una retallada en l'àmbit d'acció individual, en la llibertat de les persones. Respecte això, les agrupacions feministes haurien de tenir com a objectiu principal la defensa de les llibertats individuals de les dones d'orígen islàmic. Ha costat molt arribar fins aquí, i no es pot tornar enrera, ni que sigui només una part de la població. La nostra societat occidental, amb tots els seus defectes, és el millor sistema que mai ha existit en la història de la humanitat. És el sistema que ha permès que hi hagués més quantitat de gent multiplicant els recursos . No és un sistema idíl.lic, però allà on la societat s'ha occidentalitzat, les coses van rutllant i, al mateix temps, hi ha un gran respecte a la llibertat individual (en general). Després de superar la teocràcia cristiana no podem deixar que s'instal-li una altra teocràcia.
I, Nacionalment parlant, ens cal adoptar una altra actitud davant d'aquesta onada migratòria, diferent a la que es va adoptar durant el franquisme. Més resolutiva, més inequívoca. Amb l'orgull d'haver superat etapes tan difícils. Però mai imposant, sempre exposant i mostrant tant la necessitat com el valor afegit que significa formar part de Catalunya, en un món que vol ser homogeni, estàndard.

Can Pixa….

Primer, llei de vegueries. El cinc de gener el Govern hauria d'haver aprovat la nova organització territorial del País. A hores d'ara tot el què hi ha és el Conseller Ausàs assegurant que el projecte de llei serà una realitat passat demà per una banda; Esquerra tirant pilotes fora com si això no anès amb ells i, per acabar-ho d'amanir, els alcaldes del PSC barallant-se per futures capitalitats d'éns inexistents.
Segon, traspàs de rodalies. Montilla i Nadal pletòrics per un traspàs de rodalies que no inclou ni estacions, ni vies, ni inversions, ni regionals. Resulta que ens n'hem d'alegrar de poder gestionar la neteja dels trens i les queixes pels retards i les deficiències del servei?

No ho acabo de veure clar.
Tercer. Traspàs de l'aeroport del Prat. El model d'aeroports que ens proposa el flamant ministre Blanco dóna més poder a empreses privades que a la Generalitat però el president Montilla ho veu com un pas en endavant en el model aeroportuari català.
Quart. L’acudit és massa fàcil, però em sembla que atès el coeficient intel•lectual del País encara se li pot reconèixer un cert nivell. El cas és que el nom del lloc del municipi d’Horta de Sant Joan on un parell de delinqüents van calar foc es prestaria a la broma si no fos que tot plegat és tan trist, sobretot en record dels cinc bombers que hi van deixar la pell.

El lloc es diu Mas de Pixantó, i hem de donar les gràcies als Mossos, als Bombers i a la jutge de Gandesa perquè amb la seva tenacitat han impedit que se’ns pixin tots a sobre, o que almenys no ho facin totalment, perquè si la pixarada que ens està fotent a sobre el conseller Baltasar l’hagués anada a fer sobre les flames el dia de l’incendi potser els bombers no haurien hagut de lamentar la mort dels seus companys, de tant potent i ben trempada com és la mànega del senyor conseller, que té els sants gloriososos de dir que no pensa dimitir —dimiquè?, què és això?—, amb aquell tremp que dóna tota una vida consagrada a la política, de l’adolescència a la jubilació propera.

Tot al més pur estil Govern Aznar amb el 11M i la versió d'ETA. Cap sentit d'autocrítica ni cap gest per assumir, si calgués, les responsabilitats polítiques que correspongui, un cop finalitzi la investigació judicial. Fins hi tot alguns afins a la formació, ja parlen d'esperar a un sentència judicial ferma.Defensar la poltrona al preu que sigui, els dolents són els demés i nosaltres som els bons i els màrtirs. Aquesta és l'estratègia del de Can ICV per sortir ben-parats de l'enrenou en que s'han ficat solets, fruit de la seva pròpia incompetència.
Tot i que, tanta fermesa per defensar la versió donada pels Agents forestals, si al final resulta que l'incendi podria tenir una causa criminal portada a terme per persones que habien treballat al Departament, pot donar a mal pensar. Per altra banda, alguns ja sabem que això és Can Pixa per moltes altres raons, però si ens limitem a aquest fet, ho és també, a part de la pixarada del senyor conseller i les dels seus col-legues, per les aigües menors dels nostres grans mitjans, amb els seus graaaans professionals.
Diaris, ràdios i televisions s’ho estan passant de primera amb Mr. i Mrs. Robinson i molts censuren que el primer ministre nord-irlandès es limiti a dir que s’agafa un parèntesi en la seva tasca de govern i no dimiteixi de facto, però cap gosa demanar clarament la dimissió de Baltasar (alguns han dedicat més espai al cas Robinson que al cas Baltasar- Pixantó).
I és que una notícia té morbo i l’altra no (on aneu a parar, cinc morts i centenars d’hectàrees cremades no es presten a converses divertides i picants al bar o a l’oficina). Una passa nord enllà i l’altra a casa, on els nostres mals no volen soroll.

Una és pròpia de catòlics hipòcrites i l’altra de progres multiculturals i descreguts (i que quedi clar que sóc ateu)… I així ‘anar fent.
Sóm només a dia 13 de gener. No em vull ni imaginar el què ens espera.

Ells sabran perquè.

Sempre hem sentit que els que sempre diuen la veritat són els borratxos, els infants.. i els bojos . És curiós que ni tan sols el filòsofs es salven de dir, de tant en tant, alguna bajanada (i avui en dia n'hi ha cada un...).
En qualsevol cas, torno novament a l'escena blogaire de aquest any pasades les festes, amb la lletra d'un tema musical que he descobert en aquestes festes. Són d'aquells temes que t'arriben i et remouen per dintre; i que et recorden que la vida és un constant aprendre dels altres i també, per què no, de tu mateix. Que de vegades estem massa inmersos en nosaltres mateixos i en els nostres problemes. Ens neguem a escoltar, a aprendre i a mirar més enllà del nostre petit món per por a vés a saber què. I ens pensem que el món està ple de bojos...

Però es que, realment, és el mon el que està boig. Potser, qui sap, aquells als que anomenem "bojos" tinguin més enteniment del que pugui tenir avui dia el nostre món...
És important o no ho és, el tamany ? La discusió és tan antiga com la sopa d'all; hi ha qui diu que sí, que el tamany ho és tot. Hi ha, per contra, qui pensa que altres coses són més importants. Jo sóc del parer que el tamany és una collonada, amb perdó, sobretot si va lligat a uns costos descomunals. La torre coneguda com a Burj Khalifa ha estat inaugurada a Dubai, un dels set territoris dels Emirats Àrabs Units.
Fins fa quatre dies anomenada Burj Dubai, se li ha canviat el nom com a homenatge al cap del govern d'Abu Dhabi, un altre territori dels EAU, que va salvar el cul als dubaitians quan, en plena explosió de la bombolla immobiliària, el projecte de la torre era a punt de fer aigües... i potser també l'economia del territori sencer.
Parlava de costos descomunals, i l'adjectiu no és excessiu: 1.500.000.000,00 US$ (al canvi, 1.050.000.000,00 €) és el que ha costat construir el "gegant", les dades bàsiques del qual són tan exagerades com el seu cost: més de 160 plantes (!), 828 metres d'altura, ... S'agafin per on s'agafin, les xifres maregen. Hi ha altres qüestions que cal observar: l'edifici l'han construït prop de 12.000 obrers, que han treballat durant 1.325 dies en condicions no precisament del luxe de què han estat envoltats; aquests obrers s'han manifestat dues vegades, en aquest temps, per reclamar condicions laborals i sou dignes. Provinents la majoria d'ells de països asiàtics, majoritàriament de l'Índia, la vida a Dubai dels treballadors estrangers és a anys llum de la que porten els seus rics conciutadans. No en va, l'emirat és en el punt de mira internacional, justament, pel maltractament cap als immigrants.
Una dada més, per a la reflexió: recentment, el Banc de Desenvolupament Africà (AfDB) va concedir un préstec a Botswana, exactament pel mateix import que, segons diuen, ha costat la construcció del Burj Khalifa: 1.500 milions de dòlars. Un edifici, doncs, que costa el mateix que invertir en educació, sanitat o alimentació a un país de milió i mig d'habitants.
Mirant-s'ho per un altre costat, hi ha qui destaca la construcció d'un edifici com aquest en positiu, pel que suposa de repte per a la humanitat. Quins són els nostres límits?
Què som capaços de fer, de crear? Fins on podem arribar? Per assolir aquesta marca de més de 800 metres, s'ha utilitzat una nova tècnica arquitectònica. A més, s'han construït pisos de seguretat, cada 25 o 30 plantes, com si fossin un coixí aïllant en cas que hi hagués algún contratemps. I pensant en les Torres Bessones de Nova York, el material amb que està construida la torre suportaria (arquitecte en cap dixit) la col•lisió d'un avió contra l'edifici.
És decent-/-lògic invertir tal quantitat de diners en la construcció d'un gratacels?
El debat no l'enceta el Burj Khalifa, per descomptat, però la seva creació el reobre, un cop més. Realment, hi ha gent amb greus necessitats de reivindicar tamany. Ells sabran perquè.

Torredembarra, a 5 de desembre de 2007
Remitent:
Tertulia Torrenca
43830 - - Torredembarra
Destinatari:
SS.MM. Melcior, Gaspar i Baltasar
Palau Reial -- Orient

Ses Majestats els Savis d'Orient :
L'experiència m'ha ensenyat que un any en succeeix un altre i que aquest és succeït, en el seu just moment, per un tercer que, al seu temps, en porta a un de nou i, així, un darrere l'altre, s'enfilen en un infinit pilar sense anxaneta on, la vostra visita, és com el toc de gralla que anuncia un nou pis completat.

Enguany, crec que he estat una mica millor que l'any passat, tot i que n'he fetes de l'alçada d'un campanar. La mandra i la por han dominat algun dels meus actes i no he arribat ni a la meitat de les il·lusions que m'havia fixat al començar aquest nou cicle. I és que, s'està tant bé dins del conegut, que el desconegut -tot i que pot ser millor- se't mostra misteriós i perillós, alhora.
Que difícil que es fa, a vegades, la vida per qui molt vol, però no dol !
Segur que Ses Majestats ho entendran. I és que la galvana és un mal molt comú que refrena l'acció de les persones i els allunya de les seves il·lusions i desitjos. No serà que vull estirar més el braç que la màniga i demano la lluna amb les habilitats d'un bri d'herba?
Bé,ja estem a dia 5 de gener de 2010, enfilant la recta final d'aquesta marató nadalenca. Ara a esperar els Reis a veure amb què ens sorprendran enguany.Diuen que lluny d’aquí hi ha un reialme etern, des d’on, cada any uns personatges anomenats Reis Mags ens venen a visitar per portar-nos les coses que els infants i la gent els hi ha demanat.
Els meus millors desitjos per l’any 2010 a nivell global del planeta. Les crisis bèl.liques a l’Iraq, a l’Afganistan, a Pakistan, a Palestina, haurien de trobar vies de solució sota el compliment estricte, radical, immediat de les diverses resolucions de l’ONU.
Per part de tots. Les religions i filosofies agressives haurien de trobar un nou lloc, lluny de les democràcies. El nostre sistema no pot lluitar contra elles sense posar en perill els principis del propi sistema.

La religió islàmica s’està convertint als ulls del món en un perill de tolerància cap els germans més radicalitzats i agressius en relació al món occidental. Matar infidels ens acosta a l’eternitat. Algun iman de casa nostra fa crides poc clares, confoses. En aquest aspecte s’acosten a les doctrines medievals més tronades de l’església.
La crisi econòmica i financera ens obligarà finalment a imposar unes noves normes de joc. Que puguin ser acceptades per tothom, que avancin en l’objectiu de la supressió de fronteres polítiques. Les barreres comercials han de seguir caient, i s’han d’acompanyar d’altres mesures en la producció. Per tant, per l’any 2010 necessitem líders que ens apropin als 5 objectius següents:
1 - Generalització dels principis democràtics, en especial als grans països que poden condicionar el nou ordre mundial com la Xina, Iraq, Iran, l’Afganistan, però també a llatinoamèrica i al conjunt del continent africà, i l’eliminació dels santuaris nacionals que permeten i toleren les actituds, creences i filosofies terroristes.
2 - Acceptació i compliment de les resolucions de les Nacions Unides, en especial les relatives a Palestina i Israel, com element de pacificació de la regió.
3 - Generalització dels valors de la democràcia i de la declaració dels drets dels treballadors com a pas previ a una globalització, lliure comerç i desenvolupament econòmic en igualtat de condicions.
4 -Reducció generalitzada de les emissions en tots els països, de manera especial en els desenvolupats, de tal manera que permeti un creixement raonable en els països en vies de desenvolupament.
5- Compliment generalitzat de l’objectiu del 0,7% de cooperació internacional, limitant en els països occidentals la proliferació d’ONG’S que treballen d’esquenes als moviments cívics i socials del països afectats. I garantir la solidaritat més propera, aquella que es necessita al costat de casa i que sovint podem oblidar.
Afegiu, per acabar, unes unces de salut per tots els éssers estimats que, amb el meu cor de formiga, no crec que siguin gaires. I doneu-me ànim i enginy per navegar per aquests mars descurats de la desvaloritzada vida que ens abraça a l'Occident més avançat.
I si voleu, ja sabeu: porteu-me carbó ensucrat i deixeu-vos de presents, que a d'altres faran més contents.És la meva primera carta als Reis d’aquest any 2010 de cara al Món.
Començo a preparar les properes........ Per cert i tornant als Reis Mags d’Orient, els vull expressar que sóc de la mateixa opinió que en tenia el poeta Josep Carner: “Els únics reis de bo,de bo, són els Reis dels jocs de cartes..
I aprofito per agrair a tots els que entren, em deixen algun comentari al mateix blog o que em confessen que entren al meu blog, el llegeixen i m’animen a continuar.
Gràcies a tots.

Arriba el 2010 Bon any!!!

Em plau desitjar un molt bon any 2010 a tota la clientela d’aquest blog, tant a les persones que només el llegeixen com a les que a més a més dediquen un temps extra a deixar-hi comentaris.
No em costa gens admetre que alguns dels comentaris són força més interessants que el propi post que comenten, i això enriqueix el blog.
D'aquí a no res, ja serem al 2010. Acabem l'any en què la independència ha estat posada, per voluntat inequívoca de la societat civil, al centre del debat polític del País.
L'any en què l'internacionalització mediàtica del conflicte ha estat primera plana d'infinitat de medis de comunicació de tota Europa i més enllà.
D'aquí a no res, ja serem al 2010, l'any en què pobles, viles i ciutats del País continuaran promovent consultes sobre la independència, amb associacions, entitats i persones individuals auto-organitzant-se per tirar endavant la festa cívica de la democràcia més bàsica: l'anar a les urnes i expressar lliurement que tenim dret de decidir allò que volem ser en un futur que desitgem no massa llunyà.

Un 2010 on Torredembarra també decidirà. No serà segur al febrer, potser no serà al'abril, però que ningú no ho dubti: Torredembarra també decidirà. Que tingueu tots i totes una bona entrada a l'any en què les consultes seguiran marcant una gran part del calendari.
Salut, democràcia i independencia i moltes gràcies novament a tothom i bon any!

Bones Festes

Les festes i les persones van canviant amb el pas del temps, les costums ja no son les mateixes d’abans, la globalització ens porta cap a un altre camí, del que mai m’atreviria a dir si és més o menys bo que el d’abans.
La gent es va barrejant, vivim unes festes multiculturals on tothom fa festa encara que no li toqui, encara que renegui del que es celebra, encara que no celebri els actes que de petit li havien ensenyat, encara que......ves a saber.
Es per això que crec que arribat el moment de felicitar i de desitjar que la gent faci festa, celebració o com li vulgui dir, és més convenient o m’agradaria que fos així, que les persones estiguin en companyia de les persones que s’estimen, i gaudir plegats de tot el conjunt de festes que ens venen al damunt, amb una complicitat i generositat digne del que hauria de ser.
Prefereixo doncs, no desitjar-vos un bon Nadal, si no que prefereixo fer-ho amb un BONES FESTES, que almenys servirà per tothom.

72 hores després d'haver pogut votar a favor de la independència del meu País i de dedicar l'apunt número 312 d'aquest humil bloc a la jornada històrica que hem viscut, la dura realitat ens ensenya que tenim un País de dues velocitats i que la gran família catalanista no rema en la mateixa direcció.
Ull amb els efectes del tsunami sobre el mapa polític català: això s’està movent. Els que no se n’adonin es quedaran fora de joc. Està ple de gent que pretén fer surfing amb l’onada i posar-se al capdamunt, per arribar a les eleccions catalanes encapçalant el fenòmen.
Més d’un i de dos s’estavellaran, perquè se’ls veu el llautó d’una hora lluny. També ho faran els que minimitzin els sentiments profunds que hi ha al darrera, els que no captin què es mou a dintre de l’ànima del País. No hi ha un 90% d’independentistes ni un 50%, però sí hi ha una immensa majoria que expressa un malestar seriós i una majoria difícilment quantificable que va donant voltes a alguna idea…
L'èxit relatiu de la jornada, amb una participació de gaire bé el 30 % del cens i el 95% de vots a favor de la independència de Catalunya s'ha vist enterbolit no tant per la crítica que ve de la caverna política i mediàtica com per la manca d'unitat del sobiranisme de casa nostra i de les entitats impulsores de les consultes populars.
Som un País a mig fer, que funciona a dues velocitats des del punt de vista dels nivells de consciència nacional, amb un govern de la Generalitat que no lidera e actual país, amb un partit independentista que sitúa al senyor José Montilla a la Presidència de la Generalitat i sotmès a fortes restriccions polítiques, econòmiques i fiscals.
Però que malgrat tot, és capaç d'organitzar un acte de reafirmació nacional com són les consultes populars per la independència d'un impacte remarcable i que han estat motiu de seguiment informatiu a mig món. Ara només queda demanar als impulsors de les consultes -actuals i futurs- que no malmetin el somni col.lectiu.
Diumenge va ser una jornada històrica i Catalunya es mereix viure amb joia i il.lusió col.lectiva la feixuga tasca de construcció del seu futur, al marge de personalismes i d'interessos partidistes.Però no ens enganyem; mentre el moment no arribi, i esperem que arribi el més aviat possible, pacíficament i democràtica, ens calen líders polítics solvents al front de governs eficaços i cohesionats.
I al govern de Catalunya hi tenim una gent que han portat el país als nivells més baixos de progrés i d'autoestima dels darrers 30 anys. Queden pocs mesos per a les eleccions al Parlament de Catalunya i alguns anys abans que Catalunya sigui un País normal en el concert de les nacions lliures en el marc de la Unió Europea. Uns anys que no podem malmetre amb Montilla's, Saura's i Carod's trinxant el que tant va costar d'aconseguir.
El somni és a tocar, però mentre no es fa realitat calen nous governs catalanistes a la Generalitat Un referèndum és impecablement democràtic aquí o alla on siguè. Per damunt de la Constitució, sobretot si és entesa com una gàbia, hi ha la democràcia. O és que a molts dictadures no hi ha també una Constitució? Va, vinga, ja n’hi ha prou de prendre’ns el pèl: el tema és la democràcia, no el constitucionalisme.
I la democràcia es basa en la voluntat del poble, oi que sí?
Doncs això, justament. La llibertat que avui hem tocat amb els dits és incompatible amb un tercer Tripartit i amb l'antipolítica del socialisme encarcarat que intenta desesperadament refundar el seu projecte polític.

Vox Pópuli, Vox Dei

Escric aquestes línies amb la ment posada en el proper diumenge 13 de desembre.
Us dónen una oportunitat d'expressar la vostra opinió, una opció que els ciutadans de Catalunya no tenim gaire sovint.

Aquest cap de setmana 168 dels 946 municipis de Catalunya orgarnitzen la consulta sobre la independència de Catalunya.
És una consulta, sense cap valor legal, però amb un gran valor democràtic, social, ciutadà i d'expressió d'una voluntat del poble català de decidir sobre el seu futur que és trepitjada i asfixiada un dia rere un altre.

Si esteu empadronats en algun d'aquests 168 municipis, aneu a votar. Si el vostre vot és pel NO, aneu a votar igualment. Jo no puc votar , si pugués votaria pel SÍ, però avui no estic promovent el vot pel SÍ, estic promovent el vot. Participeu, voteu, expresseu-vos, decidiu que teniu dret a decidir! i es tant simple com preguntar a la ciutadania si desitja que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social integrat a la Unió Europea.
Tant simple com això però alhora tant trascendent!
Perquè les consultes populars aprofundeixen en la implicació ciutadana en la presa de decisions, és clar que sí, però sobretot perquè aquesta consulta pot significar un punt de partida vers l’horitzó més clar que ha tingut mai aquesta Nació. Un viatge pel que duem l’embranzida de les generacions que han liderat i impulsat el País en els darrers anys, i que no podriem iniciar si d’altres no l’haguessin amarrat malgrat totes les adversitats en els temps difícils, però pel que ara necessitem un impuls més: l’impuls que només li pot donar el poble sencer.
I és que tot i no ser vinculants, si tots aquells que en tinguin ocasió el dia 13 i tots aquells que la tindrem en breu com a Torredembarra, anem a votar i apostem fort pel SI estarem dient que sí a construir un nou somni col·lectiu. Un somni en forma d’Estat que, justament per nou i per fer-lo entre tots, l’aconseguirem molt més proper a la ciutadania, més eficient, més transparent i més obert. Podem construir un País ple d’oportunitats, on es premïi el mèrit, just de portes endins i solidari de portes enfora, equilibrat i sostenible alhora que pròsper.
És clar que les meves paraules no són profecia, i que com tots els pobles podem fer coses malament, però són convenciment. Convenciment que tots aquells que conformem Catalunya, vinguem d’on vinguem i parlem la llengua que parlem, som capaços del millorar quan hi posem el coll. La millor garantia d’èxit és la implicació col·lectiva i el primer pas per això és anar a votar diumenge (o quan ens toqui), i fer-ho amb la papereta del SÍ.
El vent de la llibertat ha escampat aquella llavor tant de temps volguda i ara sí que podem dir que les coses comencen a dependre de nosaltres, del poble, de la bona gent que podrà dir la seva sense polítics porucs ni traves administratives.
Vox Pópuli, Vox Dei, deien els romans. Sí, certament la veu del poble és la veu de Déu i com a tal hem de considerar-la. Els al·lèrgics a les urnes i a la voluntat popular s’agafen desesperats a papers groguencs, lleis velles, injustes, i vells privilegis.
No volen urnes. No volen escoltar la veu del poble. No els hi convé, no els interessa. Aquesta gentola - tant és si són d’un partit o de l’altre - no s’adona que això ja no té marxa enrera, que l’anhel de voler parlar ha quallat al nostre poble i que la marxa cap a la llibertat de Catalunya com a estat propi ha començat i no té deturador.
Deu ser dur pels contraris a la independència veure com tota la bastida que ens han col-locat perquè no hi veiéssim res més que el que ells volien cau i, de sobte, molta gent que no hi veia clar ara hi veu, que molta gent que mai s’havia plantejat la independència ara se la planteja, que molta gent que feia valer antigues diferències de catalans d’esquerres i de dretes ara tan sols veuen catalans partidaris d’una Catalunya independent o d’una comunitat autònoma depenent d’Espanya.
El debat vers si Catalunya ha de ser o no independent ha arribat a ser l’epicentre de la discussió política catalana i, tanmateix, estatal. I ha vingut per no marxar mai més.
Ha vingut per a quedar-s’hi, i per créixer, i perquè les urnes de la llibertat es multipliquin i acabem sent un estat propi, un estat modern dins la UE, un estat que no vol sotmetre a ningú, però que no permetrà tampoc que el vulguin sotmetre.
He dit que depèn de nosaltres. És cert. Per això us encoratjo a què aneu a votar al vostre municipi. Aneu a aportar el vostre gra de sorra. Aneu a dir clar i alt que som aquí i que ja no ens faran marxar mai més. Aneu pels nostres fills,pels postres nets, per la gent que ho passa malament, per la gent que no pot fer-ho i per la gent que morí somiant en una diada com aquesta. També, no cal dir-ho, aquells que ho facin pel no. Que quedi clar que quan la llibertat és coartada sempre hi ha camins per restituir-la, i que no cal trepitjar ningú per fer-ho. I que no per omplir-se la boca de Constitució es torna un més demòcrata. Democràcia són urnes, i ciutadans emetent lliurement el seu vot: i si potser aquest cop no són vinculants, sí que és ben clar que són transcendents.Aneu, amics, companys, compatriotes, perquè Catalunya s’ho mereix. I nosaltres també.
No és el final, és el principi.

Consultes i el manifest de les cases regionals contra el dret a opinar d'una Nació.

Ens acostem al 13 de desembre, dia en el que hi ha programades tota una sèrie de consultes sobre l’autodeterminació de Catalunya, a imatge i semblança de la celebrada amb èxit a Arenys de Munt. Aquests referèndums s’han convertit en el termòmetre que assenyala un estat de cansament generalitzat amb el desori estatutari i la eterna insatisfacció.
Alhora han estat el gran motiu d’il•lusió d’un independentisme molt de base, amb especial distància amb els partits polítics (A pesar dels intents d’ús que aquest n’han fet). Tot i desitjar el major èxit per aquestes consultes i agradar-me que la gent voti, i que voti que SI, voldria que no ens confonguéssim: Les consultes no són més que un estat d’ànim, una estratègia de fer bullir l’olla i fer caliu a l’entorn del sobiranisme, però de cap manera són l’avantsala de l’alliberament nacional, ni el dia abans de la independència.
Per esdevenir un estat lliure caldrà un tour de force juridíco-polític, i sobretot comptar amb un lideratge fort, amb una elit serena i ferma que condueixi el procés amb prou mà esquerra per acomboiar moderats i radicals, doblegats i vestidors de túnica. Perquè fóra una ingenuïtat creure que la independència ens serà concedida pels molts vots que s’obtinguin en aquest sentit als pobles on se celebrin consultes, i que tot plegat haurà estat un valerós èxit de l’exèrcit de Pancho Villa.
Juntament amb aquestes precisions potser caldrà començar a parlar clar sobre l’endemà de la independència, no fos cas que alguns també es pensessin que és l’objectiu final, i no el mitjà adequat pel devenir del país... Però això ja és una altra història. A pesar de tot això, si el dia 13 si poden, votin.
No és estrany que els falangistes vulguin manifestar-se, com a bons nostàlgics del franquisme m'hagués estranyat que es quedessin a casa.

El que m'ha sobtat és el “manifiesto” de les “casas regionales” en contra de les consultes sobiranistes. M'ha estranyat perquè feia temps que no sentia parlar d'aquesta organització pseudocultural, no per res més perquè, ja fa molts anys que aqeust agent defensen l'espanyolisme a ultrança.
De moment, cercant per internet el “manifiesto” l'he hagut de trobar al bloc del no-nacionalista socialista Sr. Joan Ferran, que no ha perdut el temps per penjar-lo al seu bloc i donar-lo a conèixer. Ja se sap, tot allò que pugui fer mal als nacionalistes s'ha de fer sense perdre ni un minut.
Aprofito per dir que al web de les “casas regionales” no l'han penjat.
Me l'he llegit i confesso que no m'ha decebut. Els típics tòpics i les interpretacions “a la espanyola” d'una realitat que sembla d'un altre planeta.

Primer de tot, ara resulta que les consultes sobiranistes són “referendums”. Potser no saben llegir però, el dia 13 de desembre es faran “con-sul-tes”, en el seu idioma en diríem “con-sul-tas”.

Em sembla que no és tant diferent i s'entén perfectament.
En segon lloc les consultes no estan promogudes per partits polítics ni per líders polítics. Aquestes consultes estan promogudes per entitats cíviques, com haurien de ser les “cases regionals”. És cert que en aquestes entitats cíviques (les que promouen les consultes, no les “regionals”) hi ha polítics, però no com a polítics de partit sinó com a ciutadans. Nosaltres sabem diferenciar quan un polític actua en nom d'un partit o en nom seu. Els “regionals” potser no ho saben distingir.
En tercer lloc, els partits ERC i CDC tenen un ampli suport popular, fins el punt que ERC és el tercer partit de Catalunya i CDC és el que va guanyar les darreres eleccions.
En quart lloc, apel·lar a la convivència és d'un cinisme sense mida! Qui parla de convivència? Qui pot parlar de convivència? Els que durant anys hem estat aguantant que una colla de nouvinguts incapaços d'integrar-se al país que els ha acollit, impossin el seu idioma i es neguin a parlar i a respectar l'idioma del país d'acollida, o els que cometen aquests actes de record franquista?
Aneu al web de les “casas regionales” i mireu en quants idiomes està fet. En un de sol, el castellà, faltaria menys! Ni amb el seu web han tingut la delicadesa d'introduir l'idioma del país on viuen!
En cinquè lloc, quan s'han fet boicots contra els productes catalans, han fet algún “manifiesto” en defensa dels catalans afectats? Veient que l'idioma català no està en igualtat amb el castellà, han fet algun “manifiesto” denunciant-ho ? Recordem que es van posicionar en contra de la llei del català i de la obligació de saber català per part dels funcionaris.
En sisè lloc, ens recorden que, a Espanya, quan es tracta de temes que afecten a tot l'estat, la sobirania la te el poble espanyol en la seva totalitat, no només una part. Això només passa als estats subdesenvolupats políticament com l'espanyol. Al Canadà només ha votat el Quebec en els referèndums per la seva independència. En l'unic aspecte que afecta la independència de Cataluna a la resta de l'estat és que se'ls acaba la mamella, res més.
Senyors de les “casas regionales”, vostès no poden parlar de convivència perquè vostès no han estat on calia quan s'ha tractat de defensat la cultura catalana. Als catalans no ens fan por els referèndums ni les consultes populars, els catalans creiem que la voluntat popular està per sobre de qualsevol llei.
Per acabar, el to i les afirmacions del “manifiesto” em sonen a amenaces. En realitat ens estan amenaçant, vostès? Si és així diguin-ho clar, siguin valents. Ara bé, crec que la majoria d'ells entenen que a Catalunya hi ha una dignitat ferida i que les consultes en són una de les múltiples reaccions. Molts d'ells també se senten ferits quan han d'escoltar bajanades sobre Catalunya als seus pobles d'origen. Em sap molt de greu que unes entitats que fins ara havien jugat un paper integrador i cohesionador juguin a la por i a la desconfiança. No m'agrada gens

La dignitat de Catalunya.

Arribo a casa, encenc el portàtil, obro internet i faig un repàs de la premsa, del correu, etc. M’atrau la portada d’un diari en versió digital: S’hi anuncia la publicació d’un editorial conjunt de la majoria de la premsa editada a Catalunya, a favor de l’Estatut que encara – després de tant de temps – continua sent motiu d’estudi pels magistrats del Tribunal Constitucional.
La Vanguardia, El Periódico, El Punt, l'Avui, el Diari de Girona, el Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa publiquen avui un editorial conjunt sota el títol "La dignitat de Catalunya".
L'editorial s'està difonent de manera piramidal també per la xarxa i com a mínim aconseguirà que sigui llegida, compartida i comentada. A veure si també serveix per destapar les vergonyes d'aquells que o bé per acció o bé per omissió estan consentint tot això.Aquesta és una iniciativa inèdita que vol posar de relleu el malestar per la que sembla que serà una imminent sentència molt desfavorable del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut actualment en vigor. (Què bonic , kà maku, que dirien alguns!. De l'emoció ja he gastat 30 paquets de mocadors i ara mateix estic escrivint amb una mà perquè amb l'altra encara m'estic mocant. Tots els partits auto-anomenats catalanistes sí, fins i tot la federació catalana del PSOE se'n defineix, malmetent irremediablement el nom d'aquesta ideologia i el govern s'han felicitat pel text.)
Avui tenim una nova oportunitat per creure en Catalunya. en què ras i curt es diu que Catalunya no acceptarà amb el cap cot totes les garrotades que hom vulgui clavar-li. Desprès de recordar en el texte conjunt que Pacta sunt servanda, em sap greu que els diaris catalans que s'han posat d'acord en explicar que això del Tribunal Constitucional en relació l'Estatut ja és una presa de pèl descarada, tornin a caure en aquell tó victimiste de que nosaltres tot ho fem bé, paguem els impostos (només faltaria!) i no tenim ni cap Fur Especial ni cap Concert Econòmic que ens afavoreixi com el Pais Basc o Navarra... I no podem deslliurar-nos de la queixa, quan es tractava de fer un acte de dignitat, d'orgull i d'auto-afirmació rebel.
Les pantomimes, al teatre senyors ¡ ¡. Què passarà quan el tribunal escapci l'Estatut? Què faran els diaris catalans? Quants dies hi duraran, les llagrimetes? Quantes plomes autosatisfetes faran encara més el ridícul ?
Els diaris catalans i els seus amos, es poden fotre la seva editorial allà on els càpiga. Quanta hipocresia. Periodistes i polítics varen perdre fa anys qualsevol engruna de legitimitat si mai l'havien tinguda. Com l'altre dia el nostre president Montilla, que ens adverteix, grotesc i risible com de costum, que ell serà el primer en agafar el trabuc... ells ,els unionistes, ja no compten, ni uns ni altres. I ho saben. Ells són a l'altre bàndol, pertanyen a la foscor, al problema. Volen encara figurar una mica més, remenar la cueta, i ara ens regalen un últim gran escarafall conjunt.No en teniu pas, de dignitat. Sou tots plegats una vergonya.
No vull dir que em sembli malament que la premsa uneixi esforços – deu ser molt dur haver d’escriure un diari sencer cada dia – però em sembla que tan en el fons com en la forma totes aquestes capçaleres fan tard. I ja se sap, quan les coses es fan tard i malament, el ridícul pot ser espantós.
L’hora de defensar la via estatutària, el tot està per fer i tot és possible per trobar una manera d’encaixar dins d’Espanya, fa temps que es va acabar, i defensar-la avui no té més sentit que intentar salvar la calaixera del naufragi. Podrien haver fet el mateix tot just aprovat l’Estatut al Parlament de Catalunya, amb un 90% dels parlamentaris a favor, quan el PSC va amenaçar amb esmenar el text al que acabada de donar el seu suport quan comencés el tràmit parlamentari.
Podrien haver-ho fet, també, durant el difícil tràmit parlamentari i en tot el seu erràtic desenvolupament. Podien haver-ho fet en el moment que fou aprovat i, de retruc, acusat d’inconstitucional pel PP. Però, avui dos anys i mig després, acostumats ja com estem al maltracte i al desconcert, no sé ben bé a que treu cap. I no vull pensar a qui beneficia, i a qui perjudica. I és que quan estem a les portes d’una jornada de referèndums per tot el País, amb una ebullició enorme dels sectors independentistes gairebé clandestina per la premsa; quan ja ningú creu que els nostres parlamentaris sàpiguen o puguin fer cap tipus de moviment de fermesa davant d’una sentència adversa, havent demostrat sobradament llur incapacitat durant tot aquest vodevil; quan ningú es mouria per salvar un Estatut que són molles d’un pa que volem sencer, aquest editorial conjunt em sembla poc més que el gol de l’honor. El gol de l’honor després d’un repàs dels que fan història, i evidentment això no mereix ni una gasetilla sinó va acompanya d’una profunda reacció i d’una remuntada èpica.
Calma, Señor Zapatero? Ja n'hi ha prou de calma! Si la voluntat dEspanya és seguir una via totalitària, la de Catalunya és prendre un altre camí ben diferent: el de la prosperitat separada. Ja comencem a estar cansats d'estirar de les arades com la mula que fuig de les fuetades de l'amo. Si la vostra voluntat és seccionar tot anhel i voluntat de convivència amb l'elegància sobreactuada i resclosida que a les espanyes s'anomena "talante", la nostra era la d'intentar una vía que no per creure'ns incòmode, improductiva, anacrònica i injusta vam intentar.
No som davant una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No hi ha desafecció que valgui davant un atac a tota una societat, davant tota una cultura. Catalunya no pot acceptar un darrer intent d'arrencar d'arrel el que malanomenen "problema català". Com diu l'editorial, la solidaritat catalana pot ressorgir en defensa de la supervivència de Catalunya. Catalunya parlarà, i quan ho faci serà Espanya la que haurà de tenir calma i rendir comptes amb els darrers tres segles d'història.
El meu projecte personal no passa ja per un projecte comú amb Espanya en el que l’únic que els interessa és la meva contribució i la dels altres catalans amb el 10% del PIB per a pagar-se les festes. No m’agrada tampoc que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí titllant la iniciativa dels 12 rotatius amb l’editorial, com una pressió intolerable al constitucional, pressió serà si de cas, presentar recurs per un text que és calcat en molts aspectes als d’altres comunitats que no s’han recusat, organitzar recollides de signatures en contra, recusar a membres del tribunal o bloquejar la seva renovació, tot per a manipular, pervertir i pontejar la voluntatd’un Poble.
Fins i tot haig d’admetre que el rebuig del constitucional a l’estatut és la millor cosa que ens pot passar per adonar-nos-en que a Espanya els catalans no hi tenim cabuda, l’inici per engegar un procés desinhibit i col·lectiu que de la ma de la societat civil ens porti a l’avantsala d’un procés irreversible cap a la sobirania i a un plantejament valent com a societat moderna i compromesa. M’emprenya que em vulguin prendre per idiota i potser la millor forma de fer-ho evident és transmetre el missatge que fins aquí hem arribat, els sembli be o malament a Espanya, perquè la veritat, se me’n fot el que puguin pensar!
Ja som una Nació sense estat, no acceptem mai ser una nació sense dignitat.

DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE. Manifest CDC

Tant de bo no haguéssim de redactar cap manifest contra la violència de gènere. Voldria dir que hauríem assolit la maduresa de la societat i de tots els éssers humans que la conformen. Però, malauradament, no és així, i l’espiral de violència de gènere continua assolint xifres esfereïdores, xifres desesperançadores. I això és justament el que no ens podem permetre, perdre el coratge en aquesta batalla. Malgrat que la lluita contra la violència de gènere és una tasca del dia a dia, també hem d’aprofitar l’altaveu que ens proporciona un dia assenyalat en el calendari internacional per dir, d’una manera taxativa, que no defallirem en aquesta lluita.
Quan parlem de violència ens referim a totes les seves formes. Evidentment a la violència física, causa de més que injustes morts cada any. Però també a la violència psíquica, que no deixa marques externes però que arruïna la vida de tantes i tantes dones. La violència econòmica, que fa malviure a les seves víctimes. L’explotació sexual a què es veuen abocades les dones que cauen en xarxes de prostitució. I també és violència contra les dones la desigualtat laboral i salarial.
Lluitar contra la violència de gènere és una responsabilitat de tots i compartida per tots, a nivell individual i col·lectiu. Des de l’educació a la llar i a les escoles a la important tasca pedagògica que poden fer els mitjans de comunicació. Però també, ho és dels governs. I el que no podem fer és incloure aquest tema en l’agenda política d’una manera prioritària i només dedicar-nos a fer lleis “aparador”, que no compten amb els recursos suficients ni es desenvolupen amb la coordinació necessària per fer front, d’una manera ferma i decidida, al problema. Perquè, quan han estat creades unes expectatives que no es compleixen, aleshores estem abocant les víctimes a una segona victimització. Més enllà de ser “políticament correctes”, els governs han de ser eficients i eficaços i guanyar-se la credibilitat. La realitat de les víctimes de violència de gènere és massa dura i massa crua perquè ens conformem amb meres declaracions d’intencions. Per tant, exigim a totes les instàncies dels governs més rigor en l’exercici de les seves responsabilitats.
Els homes i les dones de Convergència Democràtica de Catalunya defensem els valors de la llibertat, el respecte i la igualtat i continuarem treballant per eradicar aquesta xacra social, que és la principal causa de mort de les dones entre 16 i 44 anys i també molt important en edats superiors.