PENSAMENTS.

Sempre s'ha advertit del risc de confondre la gimnàstica amb la magnèsia o el dèficit amb el deute. Tenallat per la crisi i la incompetència i falta de solvència ja llegendàries, el ZP ha tret del barret de copa alta un nou conill: canya contra l’Espanya de les Autonomies. ZP ha arribat al mateix lloc on ja havia arribat l’Aznar en la seva segona legislatura. De pas, ha oblidat (mentider compulsiu) totes les seves paraules en favor de l’Espanya plural, l’Espanya de les nacionalitats i regions i altres tòpics que mai no van ser creïbles.
És el fracàs de la transició espanyola dels setanta de la dècada passada. És el fracàs del PSC (cada dia que passa més PSOE ) i d’ERC que somiava (truites) arrossegar el PSC cap a posicions catalanistes etc. etc. No hi ha res que faci més mal al prestigi de la política que aquesta improvisació constant, quina confiança pot transmetre qui un dia afirma que la despesa social no es tocarà i al cap d'una setmana anuncia grans retallades?. Però el pitjor és que una vegada armats amb les tisores no saben ben bé per on tallar, que si impostos pels rics, que si congelació de les pensions, que si reducció de les transferències econòmiques a les altres administracions. Fa tot l'efecte que no saben el que es porten entre mans, i si ho penses bé fa esgarrifar.El president del govern espanyol, senyor José Luis Rodríguez, va donar ahir al Senat una lliçó d ‘hipocresia política, en el pitjor dels termes. La seva declaració que "s'ha assolit un alt grau d'autogovern i s'ha desenvolupat de manera raonable el model de finançament autonòmic" es pot acceptar d‘algú que viu als llimbs però no d’un president de govern.
Com que l’anomenada oposició no creu en les autonomies com a forma de govern per a Espanya, amb una de les escasses coincidències amb el partit de ZP, podem dir que les autonomies ja han arribat al màxim possible, és a dir que han tingut una vida curta i poc brillant. No existeix la solució ideal per governar països amb diverses cultures i idiomes, com és el cas d’Espanya. Potser la millor manera és el federalisme, rebutjat per la constitució espanyola al implantar les autonomies que són i no són, que volen semblar una estructura federal, però que no hi arriben per real decret. L’enterrament de les autonomies com a forma de convivència entre les diferents regions d’Espanya ja va començar a fallar del moment que es va permetre que es convertissin en autonomies regions no històriques, amb aquella formula de «café para todos» de tan trista memòria. Del «café para todos» s’ha passat a demanar a les autonomies a renunciar als seus projectes, a abandonar tota idea pròpia i passar a ser solidàries de l’estat central que amb una perseverant incompetència, ha fet que s’arribés al punt actual.
Que el senyor Rodríguez dimiteixi o no poca cosa canviarà per Catalunya ja que l’alternativa (PP-Rajoy) ni ens estima més que els d’ara ni va acompanyada d'idees que permetin de sentir una certa esperança de millorament. De manera que, a poc a poc, arribem a l’única solució possible. Que res, que s'ha acabat, que ni federalisme ni obertura ni res.

Ni els propis federalistes es poden creure que això sigui possible. O són autonomistes disfressats o persones que, tot i volent-ho, encara no s'atreveixen a fer el pas cap al sobiranisme. A tots ells, ahir el ZP ho va deixar clar: això és el que hi ha.Per tant, els que no estem d'acord amb aquest model caduc, excloent i que tantes pèrdues en el terreny econòmic, social i cultural ens provoca només tenim una alternativa: apostar per l'Estat propi. Aquesta és una mostra més del que ens passa per no ser independents, per haver confiat la majoria dels catalans amb en ZP i el PSOE donant-lis 25 diputats a Madrid, i formar part d'un Estat ineficient que ens avergonyeix davant d'Europa.

La independència no és per demà, ni per demà passat. Però, tal i com van les coses, està més a prop que ahir, i més lluny que demà .Fem el pas d'una vegada? Apa, ja he dit una petita, part del que pensaba .

NO PASSA RES .

Bé, fa dies que no escric res. No em passa res d’especial. Simplement tinc molts mals de cap i no tinc massa ganes ni temps d’escriure. També crec que últimament “no passa res” digne de ser comentat. Simplement més del mateix. No penseu que el bloc està tancat. Simplement estic a l’espera d’esdeveniments.
Pel que fa a les retallades proposades pels socialistes, des de CiU mirarem quina és la lletra, perquè fins ara només n'hem sentit la música. Afectar tot el sistema de pensions a través d'una congelació no ho veiem bé: s’ha arribat a aquesta situació que es podia haver evitat si s’hagués actuat abans i bé. Per això ara cal pagar la factura.
Demanem al govern de la Generalitat que actuï, perquè el propi President Montilla va a remolc de tot plegat. Fa temps que CiU va demanar que el govern es retallés el salari, de moment s’ha perdut un any i mig. El Tripartit en aquestes qüestions d’austeritat haurien d’actuar de manera conjunta però tornen a donar espectacle de divisió . Una altra qüestió és dir clarament que els jubilats i els funcionaris no són els culpables de la crisi. La crisi és a tot el món, però les conseqüències aquí són pitjors en part per no haver fet la feina que calia quan era l’hora.
Aquí els socialistes tenen una enorme responsabilitat. La factura que s’està pagant és en bona part la del partit socialista, perquè els seus dirigents no han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies: han actuat amb por, amb manca de coratge, han enganyat la gent, Espanya i Catalunya. Ara pagaran justos per pecadors. Cal recordar que fa només quatre mesos que el ministre de Treball i dirigent socialista, Celestino Corbacho, enviava una carta als pensionistes dient-los que els pujaria la pensió un 1%. Ara parlen de congelació a gent amb uns ingressos molt limitats.
Durant els darrers anys els dirigents socialistes han enganyat la gent, pintant un panorama que no tenia res a veure amb la realitat, i ara el cop és més dur. Si s’hagués actuat abans el cop seria menys dur. Estem presenciant un final de cicle socialista. Recordo el 9 de juliol del 2008, al Congrés dels Diputats, quan en Duran i Lleida va reclamar mesures per afrontar la crisi a Zapatero, i aquest li va respondre que no hi havia crisi sinó desacceleració econòmica. Se’n recorden? Pocs podien imaginar que el president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero arribaria a uns nivells d'incompetència tan extraordinaris.
Ara en patim les conseqüències. El més greu de tot plegat és que després els socialistes pretenen donar lliçons de política social a tothom. Política social és evident que no en fan, en realitat practiquen autisme social.
Però el pitjor, al final, no acabarà sent l’abast de les mesures o de les manifestacions de resposta, sinó la percepció social que en quedi. I a hores d’ara es té la imatge clara i diàfana que sempre acaben pagant els mateixos.
No només em refereixo als funcionaris, sinó també als treballadors que pagaran amb el seu lloc de treball l’anul-lació d’inversions, i també a les petites i mitjanes empreses que han de suportar competències deslleials i poderosos oportunistes que rebenten preus per fer-se amb el mercat. I mentre la majoria pateixen greument aquesta crisi, hi ha sectors socials, que coincideix que són els més potentats i els que més escapen al control de l’administració, que en surten indemnes.

També ha quedat clar quines són les àrees de govern que es retallen i quines no, i, per tant, quines són les prioritats reals del govern, fins ara dit social, de ZP i del PSOE. Per què no es toquen les grans fortunes? Per què no s’adopten mesures de persecució del frau fiscal i de l’economia submergida? Per què es retallen inversions en infraestructures i despesa social i no es toca el Ministeri de Defensa o la Casa Reial?
Ara és el moment de demanar responsabilitats a Espanya perquè aclareixi què n’ha fet dels 22.000 milions d’euros que extrau dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya anualment i que aboca als altres territoris de l’Estat. Per a què han servit tots aquests anys de pretesa solidaritat? Quina seria la situació econòmica real de l’Estat espanyol sense l’aportació econòmica catalana?
El panorama actual és eloqüent: després de malaprofitar-los, ens ha fet a tots més pobres que abans de la crisi. L’experiència ens demostra que quan l’Estat espanyol ha anat amb vent a favor sempre ha ajornat la millora de les condicions i la relació política amb Catalunya, però quan hi ha hagut crisi, Catalunya i tots els seus ciutadans sempre han acabat pagant-ho. I també ens demostra que en època de crisi els polítics espanyols sempre han respost practicant la involució, el centralisme i l’espanyolisme per a tapar tots els seus mals.
És temps d'afirmar que l'establishment autonomista ens ha portat a un cul de sac del qual necessitem sortir per respirar.

Feliç dia de Sant Jordi, dia del llibre i la rosa.

Ni sí, ni no, ni blanc, ni negre, ni or ni plata. Què més haurem d’aguantar els catalans per entendre que ha arribat l’hora d’anar tots a una?

El meu punt de vista no és meu, pertany al camp de la informació; jo no sóc un politòleg, només sóc una persona que necessita estar ben informada i fa tots els possibles per estar-ho.
La opinió que m’he format de l’estat actual de les relacions entre Catalunya i Espanya es deu, doncs, a tot allò que he llegit, que he sentit, que he vist. És, poc més o menys, com una analítica: la sang i l’orina ofereixen una informació i, a partir d’aleshores, cada facultatiu interpreta els resultats a la seva manera.
La lectura que faig jo dels resultats és humil, senzilla i, potser també errònia, però... Espanya capitana de la nau, fa anar el seu vaixell pel cantó que li sembla; nosaltres, tancats a la bodega, ens passem tota la travessia lamentant-nos pacientment.

Els nostres brams, com els de l’ase, no arriben al cel. La resposta a les nostres queixes sol ser que ni si ni no, que no tot és o blanc o negre ni tot s’acaba donant-nos la clau de la caixa de cabals. Em pregunto: tan difícil és posar-nos tots d’acord dir PROU i actuar amb tots els elements que la llei ens permeti?

Tan difícil és fer pinya al Parlament i al Congrés i treballar per aconseguir que es reconeguin els nostres drets?
En lloc de dir repetidament que som i serem potser valdria la pena de comença a dir: To be or not to be: that is the question.
Avui és 23 d’abril, dia de la rosa i el llibre, dia de la llengua catalana, dia en que celebrem el vincle que, juntament amb la simple voluntat de ser, ens identifica i unifica de manera més visible davant els ulls del món. Les coses del calendari han volgut, tanmateix, que aquesta celebració de la llengua es produeixi dos dies abans que, per quarta vegada en menys d’un any, una part del poble català tingui la sort de poder expressar en una urna la seva voluntat de ser.
De ser en el “sí”, de ser en el “no”, de ser en el “blanc”, però de ser al cap i a la fi. Perquè si una idea unifica més que mai aquest poble, per sobre les fronteres entre esquerres i dretes, entre independentistes i unionistes de tota espècie, entre els que fa segles que són aquí i els que tot just acaben d’arribar, és la següent: que el que siguem aquí, ho decidirem aquí. I això és, per si mateix, un triomf que serveix per honorar el sacrifici que van fer aquells que es van deixar la vida en un altre 25 d’abril, fa més de 300 anys, defensant justament aquest dret a decidir per nosaltres mateixos, què volem ser i cap a on volem anar.
No cal afegir-hi res més. Us desitjo a tots, un feliç Sant Jordi.

Resum de l'entrevista a Artur Mas a TV3

Artur Mas va dir, per a qui ho va voler escoltar i entendre, que era independentista. Ho va dir marejant la perdiu, si voleu, però ho va dir. Que el seu somni era el d'una confederació de pobles ibèrics (és a dir, el que hi havia fins l'onze de setembre de 1714), i tothom sap que d'una confederació un se'n va quan vol, perquè no hi ha cessió de sobirania (a diferència d'un pacte federal): això no és ser independentista?
I també va dir que hi creia obertament en la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent.

La simbòlica coma .

No se si serà aquesta setmana o l'altra... o quan serà, però algun dia el TC haurà de dictar sentència. Doncs bé, diguem-ho tots, ben clar i ben fort perquè tothom ho sàpiga, qualsevol sentència que dicti serà nefasta, perjudicial i inconvenient.
De l'Estatut de Catalunya, votat majoritàriament pel poble de Catalunya, el TC no n'hauria de tocar ni un punt ni una coma, i molt menys interpretar-lo, encara que una llei partidària els hi permeti de fer-ho.
Catalunya ja no necessita un estatut sinó endegar una nova etapa política, i això només es pot fer amb una constitució amb tots els ets i uts, un nou marc legal que ens permeti mantenir una relació directa amb Brussel·les i restablir un bon veïnatge, ara mateix inexistent, amb Espanya. Amb l’oportunisme que els caracteritza polítics de tots els colors manifesten aquests dies que abans de dir res més s’ha d’esperar a veure com queda l’Estatut després de la sentència pendent del Tribunal Constitucional d’Espanya, una sentència que tant pot arribar aquesta setmana com d’aquí cinc anys.
Però parlant en termes polítics i, per tant, no en termes jurídics, serà igualment significatiu si només eliminen una coma de l’Estatut que si toquen uns quants articles. Aquest acte d’autoritat de la metròpoli té per a Espanya molta més importància simbòlica del què pot semblar a primera vista. Per Espanya ha de quedar perfectament clar que qui mana a Catalunya a partir de la sentència segueix sent Espanya, i una manera de demostrar-ho és suprimir aquella coma que dèiem abans.
Però tocar aquella coma equivaldrà a donar un pas més cap al principi del fi de l’estat de les autonomies fundat a partir del vergonyós pacte de l’amnèsia de finals dels anys setanta del segle passat, un episodi que alguns anomenen ejemplar transición política española.
Exemplar per Espanya no ho sé, potser sí, però per Catalunya segur que no. Fets canten. Per tant, com més potinegin l’Estatut millor, més aviat cremarem aquesta etapa política de les autonomies que ja no ens porta enlloc.
El que no està clar és si a partir del previst trencament anirem endavant o tornarem endarrere, però és evident que dependrà només de nosaltres mateixos i dels nostres representants polítics quina direcció agafarà llavors el nostre País.
Esperem que sigui la direcció correcta.

El Madrid-Barça.

Ara que la crisi ha desaparegut dels diaris amagada per un jugador de futbol, un jutge en tràmit de ser judicat i una colla de presumptes malfactors que traficaven, de confirmar-se els indicis, amb diner aliè, em sembla que cal tornar a parlar de crisi.
L’atur no para de créixer.
Les dades del mes de març han estat molt altes i de res serveix assenyalar que el ritme de destrucció d’ocupació és menor i que en acabar l’any la conjuntura millorarà.
Aquesta darrera expressió, en cursiva, hauria d’estar prohibida en els diaris i ràdios i televisions de Catalunya. L’he escoltada massa cops. Pregunti a un recent aturat si l’afecta per a res que el ritme de destrucció d’ocupació és menor i que en acabar l’any la conjuntura millorarà. ....
En veure el que costa que els governs facin res efectiu i el munt de plans, planets, planillos que es fan i es desfan, i de platillos que consumeixen mentre s’hi esmercen, acabo per pensar que hauria de prohibir-se fer cap pla més del tipus: el govern dedicarà un fotimer de milions en els propers cinc anys per a ...
No són més que fum per amagar el que no es fa o no es vol fer o no se sap fer. I no es compleixen. Exemple: recorden les previsions estatutàries sobre inversió a Catalunya?
Bé, s’han incomplert des del primer dia.

Les conservadores Vacances de Primavera

Dreta conservadora i esquerra progressista, una equació molt repetida però al meu entendre poc convincent.
Tant poc convincent com la que resultaria d’invertir els adjectius: dreta progressista i esquerra conservadora. Tant el conservadorisme com el progressisme són políticament transversals, cada dia més. De formes de ser de dretes n’hi ha moltes, i d’esquerres també.
Per posar només un exemple, no hi ha un lloc amb més conservadorisme que dins del Comitè Central del Partit Comunista de Cuba. És de dretes o d’esquerres aquest partit? La resposta la deixo pels experts, només sé que és un partit manifestament conservador. Per la mateixa regla del tres hauríem d’acceptar amb normalitat que hi pugui haver una dreta de caire progressista, i que tan ètica o poc ètica pot ser una opció com l’altra.
Si a una persona que se sap que és més aviat de dretes se li pregunta per la seva ideologia política i no li ve de gust manifestar-se, el més segur és que per no mullar-se respongui que és apolític. És la sortida clàssica, la resposta fàcil que t’acostumen a donar moltes persones de dretes quan els preguntes si són de dretes.
Sembla com si hi hagués un impediment ideològic per manifestar-se obertament de dretes. En canvi, un que es consideri d’esquerres normalment t’ho diu sense complexos, jo soc d’esquerres, fins i tot amb un cert orgull. Cóm és possible això? És necessàriament dolent ser de dretes? Són necessàriament bones les esquerres? Les respostes a aquestes preguntes no són blanc o negre.
Quan em pregunten per la meva ideologia política sempre dic que vaig per lliure i que voto allò que en cada moment crec que em convé, sense estar casat del tot,políticament amb ningú. Si classifiquem les opcions polítiques entre dretes i esquerres puc dir que he votat tant els uns com els altres. Ep, això sí, sempre que siguin partits d’aquí.
I diguem-ho tot, de vegades he anat a votar tapant-me el nas.
El possibilisme en política sovint et porta per camins a primera vista difícils d’entendre. De dretes o d’esquerres? Depèn, sóc més aviat partidari d’aprofundir una mica més, de portar l’anàlisi una mica més lluny. Hi podem anar pensant durant la progressista Setmana Santa o, si us agrada més, les conservadores Vacances de Primavera.
O potser aquí també hem d’invertir els adjectius?
Us desitjo a tots una bona Pasqua, que gaudiu del descans que tots us mereixeu..

OPTIMISTES

Tot i que alguns som optimistes de mena, hi ha moments en què la realitat és molt dura. Com a veu que clama en el desert, des de CiU hem repetit una i altra vegada que cal un pacte d’Estat per lluitar contra la crisi, i en alguns moments gairebé hem arribat a creure que el Govern Zapatero hi tenia algun interès.
Digueu-nos il·lusos, si cal, però, com us deia, alguns som optimistes de mena. Ja sabem que les coses en economia no es redrecen automàticament perquè tothom hi estigui d’acord, però hi ha qüestions que només es poden afrontar des d’un debat seré, sense voler-ne fer una arma de desgast polític i sabent que es tracta de matèries estratègiques i fonamentals.
A mida que les il·lusions -fins i tot les òptiques- s’evaporen, ens trobem amb notícies que van en contra d’aquest acord.
Aquesta setmana debatíen al Congrés la necessitat d’ajornar la pujada de l’IVA i fins i tot de rebaixar-lo per a alguns sectors econòmics com ara el turisme, una vegada ja hi ha consens pel que fa a la seva rebaixa per a les rehabilitacions d’habitatges.
Al final, ha estat un diàleg de sords, i la qüestió ha acabat en una nova confrontació i en una votació des de la discrepància.
Poso aquest debat com a exemple del que no hauria de ser, en aquests temps tan complicats, en el tractament de les mesures econòmiques.
Si hi hagués un pacte d’Estat, molt possiblement disposaríem ara d’un conjunt de mesures destinades a la reducció del dèficit i a la concreció dels recursos que cal destinar als objectius socials i econòmics prioritaris. Hauríem evitat veure com una il·lustra presidenta autonòmica cridava a la rebel·lió fiscal i s’esgargamellava afirmant que renunciaria a qualsevol ingrés extraordinari que li pogués arribar per aquest augment (tot i que sabia perfectament que no n’hi pertocava cap). Hauríem evitat també que el govern afirmés que havia d’apujar l’IVA per garantir les prestacions d’atur, i hauríen pogut parlar prou serenament del seu impacte en la suposada incipient recuperació.
No ha estat així. El govern continua en l’estratègia del pedaç, tapa de manera desesperada i caòtica les vies d’aigua que s’obren al vaixell, mentre bona part de l’oposició es dedica senzillament a esmolar ganivets. Ningú no parla de plans de contenció del dèficit i de mesures per aprimar l’administració, ningú no parla d’estratègies i, evidentment, ningú ha posat la vista més enllà dels pròxims mesos i dels interessos electorals.
Vivim un moment de crisi econòmica que necessita governs cohesionats i amb les idees clares que afrontin els reptes que tenim al davant. L’economia no va bé, no remonta ni està creixent. Calen reformes per fer un gir en la deriva en la qual ens trobem. Si fem les coses igual que sempre els resultats no canviaran, i si no canvien els resultats no podrem fer front a la crisi que tenalla el nostre sistema productiu.
Alguns som optimistes de mena: l’economia es recuperarà i un dia o un altre la crisi serà història, però depèn de tots que aquest dia arribi més aviat o més tard, i també depèn de que, quan arribi, haguem apostat per l’economia productiva o per ser un país de sol i platges. És el que hi ha. El proper 2010 tots tindrem el dret a decidir que volem per Catalunya. Podrem triar entre anar fent, resignar-nos i a anar avançant cap una lenta decadència o be trencar amb la inèrcia, prendre partit, canviar l’estat de les coses i fer d’aquest un País de progrés i d’oportunitats, l’ADN que sempre ha caracteritzat Catalunya i l’ha fet gran.
El 2010 serà un any per triar, un any per guanyar el futur.

SABEM EL QUE ENS CONVÉ .. SÍ A LES CONSULTES.

Portem empassant-nos masses coses, però la pitjor, la que no pot passar més temps sense que es corregeixi i que com a societat hem de reclamar que s’esmeni sense més dilació, és que no poguem decidir quin futur volem com el que som.
I per això ens cal tirar pel dret, legal o il-egalment. “La llibertat d’un poble a poder decidir és més important que una llei”. Hem de superar les pors a saltar els límits que la legalitat espanyola ens imposa. Ja n’hi ha prou d’asos amagats a la màniga i reescriure al seu gust les regles de joc quan els convé!.

Ens toca parlar a nosaltres sobre nosaltres, si bé seria desitjable fer-ho de forma menys personalista i més consensuada .
Aconseguir preguntar-nos què volem ser, és essencial per poder edificar un projecte.
Perquè fins ara comptar amb la complicitat del govern espanyol (sigui del color que sigui) no ens ha servit per res. Els seus interessos no són els nostres. Mentre a nosaltres ens hi va assolir un major autogovern o aspirar legítimament a la sobirania, ells es juguen perdre control sobre un territori o perdre’l del tot, a banda d’haver de suportar el desgast al que els vulgui sotmetre l’oposició del moment mentre duri el procés.
El disseny de l’Estatut ho ha posat de manifest de manera prou clara. Hem sigut enganyats per un president que ens va prometre aprobar allò que decidissim els catalans, i ens hem quedat amb un text prou bo si volem ser una autonomia, clarament insuficient si el que volem és avançar cap a la independència… i encara ens el tornaran resumit. Anar de la mà d’aquell que dirigeix el cotarro té aquestes coses: la seva suposada tutela còmplice és en realitat el nostre sostre.
La constitució, aquella que cada cop menys gent ha pogut votar i que ha d’acatar sense reserves i que responia a un context on el més important era no enervar monstres que semblaven adormits, aquella que ens nega el dret a plantejar un referèndum, la que reconeix la monarquia, aquella que només es plantegen canviar si és per posar-nos encara més difícil fer sentir la nostra veu com a poble, n’és un bon exemple.
Segurament la desobediència no és l’opció a seguir per norma, ans al contrari, però ja està bé d’amenaces (s’està arribant a proposar penes de presó per a qui convoqui referèndums de forma ‘il-egítima’), pressions i que no ens poguem preguntar res com a poble.

Final de trajecte?

El món i les nostres vides donen moltes voltes, no paren mai de girar, i determinants esdeveniments són del tot imprevisibles. Si fa només una setmana algú m’hagués assegurat que avui escriuria un comentari com aquest que estéu començant a llegir li hagués contestat sense pensar-m’ho gaire que estava sonat.
Però el fet és que si properament no es produeix un gir de cent vuitanta graus aquest podria ser un dels darrers articles d’aquest blog. Un assumpte que espero poder explicar aquí mateix molt aviat en el que seria, llavors sí, el meu darrer comentari, em pot portar a prendre la decisió de desactivar el blog o, com a mínim, de gestionar-lo d’una manera molt diferent, amb un nivell d’activitat molt reduït.
Vull parlar una mica dels blogaires en general i també de mi mateix en particular. Nosaltres, amb els nostres blogs, donem una sortida a un interès que tenim per compartir coses amb els demés. També hi ha qui assegura que els blogaires tenim una dosi de narcisisme superior a la mitjana, i no seré pas jo qui ho negui. Centrant-ho en aquest blog, des que el vaig obrir , m’ha agradat compartir amb valtrus les meves reflexions i pensaments.
A més a més, cal recordar que els blogaires això ho fem de manera totalment voluntària i altruista. Ni drets d’autor ni esgaes ni res. L’única compensació que tenim són les aportacions que, en forma d’agraïments i crítiques, alguns de vosaltres teniu la cortesia de fer-me arribar de tant en tant.
Mitjançant el blog i també al fet d’haver-me bellugat una mica per la xarxa, mogut pel meu interès per conèixer gent i coses noves, he conegut moltes persones amb les que segurament mai ens haguéssim creuat en els nostres respectius recorreguts vitals.
Ja he explicat alguna vegada que a la blogosfera coincidim gent molt diversa i amb interessos sovint contraposats, però n’hi ha un que ens uneix a tots: l’interès per donar a conèixer les nostres opinions. Dit això, encara que de vegades no ho sembli els blogaires també tenim unes necessitats materials que hem d’anar cobrint i arribats a un cert punt, no pretenc pas amagar-ho, també tenim un preu.
Tothom té un preu, també aquells que neguen tenir-lo, que normalment acostumen a ser els primers que sucumbeixen a les temptacions. I ara, inesperadament, se m’ha presentat una situació d’aquestes, un assumpte que m’estic plantejant molt seriosament.
Se’m suggereix, però, com a condició, que d’alguna manera desactivi aquest blog, i el grau de desactivació és el què estem discutim aquests dies. De fet tampoc tinc les coses tan clares sobre el meu futur a la xarxa i la veritat és que tot plegat encara m’ho estic rumiant. De moment això és tot el que puc dir, que no és pas poc però que tampoc és tot. I fins aquí arriba la transcripció del somni que he tingut aquesta nit.
De sobte m’he despertat, molt neguitós, però de seguida he recuperat la tranquil·litat en veure que això que m’ha passat mentre dormia i que he decidit transcriure al blog per tal de compartir-ho amb tots vustes, només havia estat un somni, un malson. Quin ensurt! El que més em preocupava d’aquesta nova situació era el fet de perdre la meva autonomia de treball, la meva independència. Em resistia a admetre que jo pogués passar a dependre d’un tercer, i és que a partir d’una certa edat hi ha coses que costen d’acceptar.
Per tant, celebro que de moment no hagi de deixar d’escriure en aquest blog i espero que tots vosaltres, hi seguiu fent una ullada de tant en tant.
I és que en un blog com aquest no saps mai què t’hi pots trobar. Avui, per exemple, la transcripció quasi literal del somni d’una nit de rauxa i el seny. dos noms que qualifiquen els catalans, diúen. Dos noms que hem anat alternant al llarg de la història. Entre drama i drama, èpoques de rauxa, i èpoques de seny.Es fa dificil, però, trobar èpoques de rauxa que hagin estat pròsperes.
La prudència no ens podia fer traïdors.I hi ha, però, i és quan Catalunya ha avançat de debò, períodes de temps que ni són dramàtics, ni són de rauxa, ni són de seny, sinó que simplement són moments que podríem qualificar d’assenyada rauxa. La Renaixença. El noucentisme. Els temps de la Solidaritat Catalana o els primers caminars de la Mancomunitat. Fins i tot la represa de la Generalitat republicana sota la direcció de Francesc Macia i, més darrerament, els governs de Jordi Pujol o, en tot cas, els primers vint anys dels governs de Jordi Pujol.
Entre el 1980 i el 1992, perquè la gent de Convergència i Unió va bastir el País. A partir del 1993 perquè des d’una posició de força a Catalunya el nacionalisme català “moderat” va ser capaç no només d’influir en la política espanyola, sinó de redreçar-ne la política econòmica i fer-la ben bé canviar de rumb, generant-se un llarg període de creixement econòmic.
Estem –quina òbvietat!- en temps de crisi.
Molta gent ho està passant molt malament.
I no només d’aquell sector, o d’aquell altra. Aquesta crisi és diferent perquè està afectant a tothom. Als joves, molt, però també a la gent gran, i també als que s’acostaven amb tranquilitat als cinquanta anys. Aquesta crisi és molt transversal.
Està afectant al treballador, però també a l’empresari. Està afectant a l’assaliariat, però també a l’autònom. És una crisi que ens demana unes modificacions determinades del mercat de treball, però també que ens repensem el sistema de pensions. No les pensions, quedi clar. Que ens demana recolzar les grans empreses, perquè ens generin llocs de treball, però també al petit empresari, perquè no el perdi.
De la situació actual, certament, no en sortirem amb un cop de rauxa. Però atenció, tampoc amb un excés de seny. És el moment, crec, de nou, de l’assenyada rauxa que ens ha fet sortir del sot d’altres vegades. De l’assenyada rauxa que ha de permetre liderar el País sense ignorar els sots que tenim davant del nas però amb la mirada fixada a l’horitzó. I, certament, per poder fer això és imprescindible no només un govern fort, sinó un govern que sàpiga on ha d’anar, un govern que no només porti sota el braç un projecte de País, sinó una sana ambició nacional i una visió clara de què ens ha portat fins aquí, on són els propers sots que haurem de sortejar però, també i sobretot, on volem portar el País els propers anys.
Un Govern que aposti per la llibertat de la societat. Que surti del menjador de les cases. Que obri les finestres i permeti airejar-se el País. Que tingui clar que el subsidi és una obligació de l’Administració, però que qui no té feina, el que busca és feina, i que per l’Administració ha de ser una prioritat –les obligacions no es prioritzen, es compleixen- la creació del marc adequat per a què les empreses puguin crear ocupació.
Que assumeixi sense complexes que l’emprenedor és algú que amb una idea al cap treballa per a guanyar-se la vida, i que això –guanyar-se la vida - no només no és dolent, sinó que és imprescindible perquè les empreses puguin generar ocupació.
Si les empreses no tenen beneficis, els emprenedors no fan diners. I si els emprenedors no fan diners, dificilment podran oferir feina.
És una raonament molt bàsic, però que a molta gent li genera una severa urticària. Un Govern que s’oblidi de tenir una societat tutel-lada i aposti amb força i de veritat per una societat lliure. Perquè només des de la llibertat una societat tira endavant.
Un Govern que sàpiga que els serveis socials són el primer front de batalla contra l’exclusió, la primera eina d’inclusió social, però que alhora tingui clar que els serveis socials només es poden garantir amb eficàcia si hi ha feina, si hi ha empreses que funcionen, si el consum és l’adequat, si, en definitiva, si el gruix de la societat tira endavant i genera riquesa.
Perquè la riquesa, per a repartir-la, primer cal tenir-la. Un Govern que no ajuda a qui genera riquesa amb l’argument que cal garantir els serveis socials, no només no està ajudant l’emprenedor, sinó que a més a més està posant en risc el futur d’aquests mateixos serveis socials. En resum i per acabar, que a aquest País li cal l’assenyada rauxa de Convergència i Unió, que ja ha donat proves fefaents de la seva capacitat en el passat, i que se sent preparada per a donar-ne de noves en un futur cada dia mes proper.
Bon cap de setmana.

Deixar de perdre el temps

Convergència i Unió dóna el tret de sortida de la cursa per la Generalitat. Aquest any, però, la comtessa no serà la de cada any. Aquest any, aquesta legislatura, serà crucial per la història recent i qui sap si trascendent del nostre País.
L'herència que ens llega el Tripartit és de set anys de mal govern, un mal govern que ha hagut de governar Catalunya amb mal timó i mal navegant durant la tempesta més ofegant que s'ha viscut els darrers temps. La crisi, i la sensació que ningú pot governar la nau, ha deixat el nostre País en una situació de resignació consentida desesperant.
El resultat, accidental o buscat, ha sigut un descrèdit en la política que lluny de suposar una regeneració pot resultar en una pèrdua de l'autoconfiança i de l'empenta que altres temps ens van dur a bon port.
La política catalana ha entrat en la recta final d’una legislatura. El resultat és magre, tant ho és que gairebé no val la pena d’entretenir-se enumerant els disbarats, les contradiccions i les errades que s’hi ha viscut. Els historiadors, un dia o altre en faran l’anàlisi, però avui el conjunt de la nostra societat sap que el Govern de la Generalitat que arrosseguem des de fa dues legislatures s’ha caracteritzat per la ineficàcia davant els greus problemes que tenim com a Poble.
Aquesta manca de direcció encertada, atenta a la panoràmica del món i en concret a l’europea i a la necessitat de projectar amb intel·ligència totes les nostres energies es evident. El diagnòstic és clar, el Govern actual es presoner de les seves dèries. Davant una situació d’especial complexitat com es la que afecta a Catalunya només es capaç d’intentar, equivocadament, fer partidisme a favor de cada un dels tres partits que l’integren.
Què cal fer, doncs? Cal, el que tothom diu: Deixar de perdre el temps. Elegir gent que conegui els problemes –econòmics, socials, espirituals, polítics i culturals- que tenim i que tinguin el coratge de presentar-ne propostes i solucions.
Efectivament, deixar de perdre el temps com a Poble és el primer objectiu davant la tria que hem de fer en les properes eleccions en les quals cal optar per aquells que ens parlin amb realisme i amb la voluntat d’anar endavant. Aquells que ens facin propostes clares i concretes per rellançar la economia i les necessàries reformes per alliberar les energies que ara tenim immobilitzades per mor de les circumstàncies.
Aquells que ens parlin des d’experiència quotidiana de les realitats, que ho facin des de la convicció que ens és possible redreçar-nos i projectar-nos. En definitiva, que s’acabi el perdre el temps en accions intrascendents.
Deixar de perdre el temps vol dir que els guanyadors de les properes eleccions han de presentar a la ciutadania un pla d’objectius prioritaris i que amb els recursos de que disposem siguin aplicats a aquests camps. En economia a l’acompanyament de les empreses, en el camp social a la priorització del que es el nostre model de benestar social, actualitzar-lo a través de reformes sobre el que és indispensable i del que no ho és, en el camp cultural, evitant les duplicitats i fent camí amb la complicitat del teixit associatiu.
Deixar de perdre el temps és l’objectiu de sortida per als propers anys, al que cal que segueixi la convicció de nous plantejaments i capacitats reconegudes han de fer-nos sortir d’aquesta circumstància difícil i orientar-nos a fer passos endavant, amb una visió de conjunt i amb prioritats clares. És per això que m'engresca pensar que aquest nou cicle que encetarem d'aquí a mig any (qui sap si abans) el liderem Convergència i Unió i que del nostre consens, deteniment i seny des d'una estimació profunda per la nostra Nació que ens infonen les nostres ideologies, puguem avançar decididament cap a un pas previ i més necessari que la independència: el dret a decidir.
En definitiva, la plena llibertat.

Les vegueries,governacions o diòcesi.

Som líders en atur, destrucció de llocs de treball i empreses, en dèficit públic i els més endeutats. Però aquí el que cal, es reformar l'organització territorial peti qui peti.
Que es barallin els del territori, i així a la capital els que gaudeixen del sistema, estaran més tranquils.
Aquest dematí el Parlament de Catalunya ha aprovat el projecte de Llei de Vegueries, des de sectors catalanistes s'està celebrant aquesta aprovació com l'assoliment d'una gran cosa, de fet, sense anar més lluny era un dels projectes estrella d'Esquerra ( abans ERC ).
Però què és realment tot això?
La reforma del 2006 de l'Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya incloïa una nova organització, la organització per vegueries, denominació que entronca amb les institucions històriques de Catalunya abans del Decret de Nova Planta i re- instaurades al 1936. Aquest és un, dels tants articles que el Partido Popular va denunciar davant del Tribunal Constitucional, però clar, la famosa sentència sabem que està costant massa en sortir a la llum, tal vegada pel seu gran volum, esperaran a publicar-la al setembre quan comencen els col·leccionables?, (i de regal amb la primera entrega la carpeta arxiu adosat).
El que pot semblar que pugui ser un punt i final a l'organització -encara vigent- provincial de Javier de Burgos de 1833 no és més que un canvi de nom, una perpetuació d'allò que ens volen fer creure que han modificat.
L'Estatut d'Autonomia de Catalunya -pendent del TC-,preveu una nova organització territorial composada pels municipis, les vegueries, les comarques i els altres ens locals que les lleis determinen -article 2.3 de l'EAC-. El concepte de vegueria, el trobem a l'article 90 de l'EAC, on diu:
-La vegueria és l'àmbit territorial específic per a l'exercici del govern inter-municipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia.
-La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis.
La llei, que preveu la creació d'un total de set vegueries (sense incloure ja d'entrada la reivindicada del Penedès) primerament crearà quatre vegueries, i suposadament després crearà la resta, però es podrà desenvolupar.
Pot el Parlament de Catalunya substituir les províncies?
D'entrada no, la Constitució Espanyola a l'article 137, organitza territorialment el territori del Regne d'Espanya "en municipis, províncies i les comunitats autònomes que es constitueixen", i d'igual manera la Llei 7/1985 (Reguladora de les Bases del Règim Local). Aquestes institucions són unes institucions indispensables de l'arquitectònica de l'ordre constitucional i en aquest sentit es refereix la STC 32/1981. La mateixa sentència, remarca que dels arts. 137 i 141 de la CE es desprèn que "la provincia no es sólo circunscripción electoral (arts. 68.2 y 69.2), entidad titular de la iniciativa para la constitución de Comunidades Autónomas (art. 143.1) o división territorial para el cumplimiento de las actividades del Estado (art. 141.1), sino también, y muy precisamente, "entidad local" (art. 141.1) que goza de autonomía para la gestión de sus intereses (art.137)."
Per tant, com podem veure, no encaixaria dins de la estructura constitucional la destrucció de les províncies, però en canvi, sí que seria constitucional un canvi dels límits provincials, ja que així ho preveu l'article 141 de la CE on s'estableix el mecanisme per a la possible alteració dels límits provincials, "Qualsevol alteració dels límits provincials haurà de ser aprovada per les Corts Generals per mitjà d'una llei orgànica". Per tant, sí que seria possible alterar els límits, però hauria de ser per una llei orgànica, de fet, després de la Constitució, ja hi ha hagut alguna alteració .
I tinguen en compte que, tot i que si que es poden alterar els límits provincials, no podem prescindir d'aquestes, quin sentit té aquesta llei? La solució la trobem en la diferència entre província i diputació provincial. L'article 141.2 de la CE declara que "el govern i l'administració autònoma de les províncies seran encomanats a diputacions o a altres de caràcter representatiu". Per tant, del primer precepte podem dir que per tant, poden desaparèixer el nom de "diputació", és a dir, seria substituïda per una "altra corporació" que simplement faria les mateixes funcions que la diputació però tindria un altre nom.
Per tant, tal com hem vist anteriorment solament són constitucionals aquelles vegueries que es corresponen als límits provincials, és a dir, el mateix de sempre però un nom nou. I seria dubtós el cas que es canviaren els límits provincials, s'haurien de fer més d'una vegueria dins d'una mateixa província?
Ara per ara la cosa està clara, la reforma solament modifica el nom, de les províncies, no és cap victòria, és una peça més de maquillatge per fer creure que tinguem més autogovern, li podrem dir vegueria, governacions o diòcesi, però actualment continuem sota administració espanyola.
Tampoc sembla ser, que amb aquest tema, ningú s'en recordi dels senyors del TC, i de que això de suprimir províncies, es feina dels amics de Madrid. Que generalment no solen estar gaire per aquests tipus de feines.Tot plegat un despropòsit més.

No frivolitzem.

A perro flaco todo son pulgas. Empro el castellà en una dita coneguda per referir-me al govern espanyol i als seus problemes continuats. Anuncia precipitadament i improvisada l’allargament de l’edat de jubilació. Els pocs aliats que li quedaven rebutgen la mesura. No és d’estranyar. La sortida de la crisi (inicialment inexistent) no la pagarà la política social, explicava el President Zapatero.
Avui fins i tot els sindicats saben que per saber la veritat s’ha de negar qualsevol afirmació que faci l’ínclit Zapatero. Recorden “Aprobaré el estatuto que salga del Parlamento de Catalunya”?
La crisi la estan pagant els de sempre i la política social rep de valent. L’ocupació, la feina, és la primera política social.El primer que penso és que hi veig una improvisació malaltissa o mala fe en treure-ho sense estudiar i sense una proposta en ferm, justament en la setmana en que el President espanyol se’n va al World Economic Forum de Davos i, amb la por del que li pot caure a sobre (que ens cau igualment i a tots) se’n empesca la de treure aquest globus sonda gens treballat ni prou meditat. Així, dit de passada, també es pensa que s’estalviarà que pensem en l’augment de l’atur (4.326.000 aturats -18,8%- i pujant), o l’11,8% de dèficit públic del 2009 (que ja veurem si no és més) i la retallada subsegüent que ens ha de venir al damunt necessàriament. En definitiva, una cortina de fum per acontentar els prestamistes i economies mundials que han de confiar en nosaltres per a deixar-nos els diners que gastem de més.
Tornant al tema de la jubilació, és cert que hi ha altres Estats que ja ho estan aplicant però sempre d’una manera raonada i ben estudiada. Si les pensions són un pacte entre generacions, ens cal un debat seriós sobre qui, com i quan. Reconeixent que el debat és sobre la taula dels tècnics, molt probablement s’hauria d’haver fet –igual que molts d’altres- en el moment en que les coses anaven bé.
Tampoc no es pot passar a tothom pel mateix sedàs ja que ni totes les feines són iguals ni tothom ha cotitzat durant els mateixos anys i, per tant, hi haurem de trobar factors correctors amb seny i sentit comú.
És evident que també caldrà tenir en compte la força de treball més jove que anirà entrant progressivament al mercat i, per tant, considerar que frenar-la seria un error que pagaríem molt car. Haurem d’afegir-hi molta dosi de pedagogia i flexibilització laboral per tal de que ens anem mentalitzant de que si bé no podem fer algunes feines quan tenim certa edat, sí que en podem fer d’altres, fins i tot millor que quan s’és molt jove. Vull dir que haurem de trobar la manera de que puguem evolucionar de feines més físiques, estressants o que requereixin molta concentració cap a feines de més paciència i tacte humà. Si som una mica intel·ligents sabrem trobar fórmules per continuar actius en feines alternatives, treballar menys hores, etc. No m’ho miro només des d’un plano econòmic –que és obvi que cal- sinó de pur retorn de valors a la societat en el moment en que l’experiència acumulada es tant gran.
Aquest debat exigeix molta responsabilitat i fer-lo d’aquesta manera és negatiu i enrocarà les parts. Una vegada més, aquesta frivolitat dels governants actuals del PSOE és esfereïdora.
Costa avall i sense frens. Així és com va avui el govern espanyol.

Tots som CiU - Començar il•lusiona

Quina llàstima ….

Podem afirmar que, sens dubte, l’atur és el principal problema que té Catalunya en aquests moments i crec que, davant d’això, tenim un Govern que es mostra incapaç de donar resposta a la situació.
A Catalunya, l’any 2009 es tanca amb 561.761 persones a l’atur. I això no és poca cosa.
És trist veure com l’Estat espanyol és campió en matèria d’atur a Europa però també és molt trist veure que a Catalunya les dades de l’atur evolucionen pitjor que a la resta de l’Estat.
De fet, a Catalunya no ens trobàvem unes dades com aquestes des de l’any 1996. Si tenim en compte que Catalunya és la comunitat on més s’ha incrementat l’atur (el 32.73% en front del 25.4% de l’estat espanyol) i que, a la vegada, el nivell d’ocupabilitat dels aturats catalans també és inferior als de la resta, és a dir, són els que menys oportunitats tenen de tornar a la feina, podem constatar el fracàs del Tripartit en matèria d’ocupació.
Avui no cercaré tant sols, causes polítiques a la decadència que sofreix el meu País, sinó més aviat em centraré en temes econòmics. Percebo, i trobo que és una gran llàstima que no ho percebi també la gran majoria de la població, que Catalunya està perdent tot els seu pes econòmic, sóm un País en decadència.
No és només que no siguem la societat dinàmica i emprenedora que érem temps enrera. Sortosament encara hi ha cert dinamisme, però la flama d’aquest es va apagant inexorablement.Barcelona ja no és la capital econòmica del passat. Les grans empreses, quan cerquen instal·lar-se a Espanya no pensen en cap cas en Barcelona, només existeix Madrid com a metròpoli financera i econòmica internacional. Les raons són clares, on és el poder? On són les infrastructures?
Però aquest camí cap a Madrid també el trobem en les multinacionals, la seu de les quals es troba a Barcelona. Cada dia perdem poder, ja sigui per fusions entre multinacionals en què si una de les dues té la seu a Madrid s’emporta el gat a l’aigua, ja sigui perquè simplement es traslladen allà perquè és l’indret om han de ser.
I no només això. Veig grans empresaris catalans, grans famílies que maneguem grans empreses, que també es traslladen a Madrid amb els seus diners i poder, deixant enrera la seva terra original i enduent-se el capital. Aquesta gent creen holdings per gestionar el seu capital, però aquests holdings tenen la seva seu a Madrid.
I veig com escoles de negocis de gran prestigi també reforcen dia a dia les seves estructures a Madrid, perquè allà està el poder, allà hi troben els homes i les dones capaces de pagar els diners que costen els seu cursos, i perquè també hi han les empreses que contractaran els alumnes que d’aquestes escoles sortiran.
I tot plegat nosaltres què fem, romandre de braços plegats? Quina llàstima de País, estem perduts. La solució o la posem d’immediat o estarem absolutament morts d’aquí a 10 anys. La degradació del País és exponencialment creixent i nosaltres, ignorants, de braços creuats, girant els ulls cap a rucades i no centrant-nos en la nostra supervivència.
Per la via política només hi ha un camí, la independència.
Però per la via econòmica, mentre no assolim la fita política, podem anar fent coses per no malmetre més aquesta situació, accedir a cures agressives per mirar de revifar aquest malalt que aviat caurà en fase terminal.
Però per això cal unitat, empresarial bàsicament. I si volem podem fer-ho, com vàrem mostrar en el cas d’Spanair. Tenim encara empresaris nacionalment conscients, certes organitzacions o entitats econòmiques fortes i gent amb gran capacitat emprenedora i de gestió. És evident que cal un canvi en aquesta matèria i que, per abordar aquesta situació amb optimisme, és necessari que l’any 2010 ens porti un canvi de Govern a Catalunya. Un nou govern que sàpiga donar resposta a la situació de crisi i atur que vivim i acabar, així, amb un Tripartit que ha estat incapaç de donar-hi resposta i que, de fet, ens ha portat a una evolució més negativa que la de la resta de l’Estat. Evidentment no tota la responsabilitat és del Govern però negar la seva responsabilitat seria tant com negar la realitat.

Polseguera politica.

La proposta de l’Ajuntament de Vic d’impedir l’empadronament d’immigrants que no tinguin regularitzada la seva situació de residència a l’Estat ha aixecat una forta polseguera política.
La veritat és que no estic en condicions ni de censurar ni de recolzar la intenció manifestada pel govern de Vic, entre altres coses perquè la informació que arriba sobre aquest assumpte és confosa i un pèl contradictòria. I aquesta llei és molt clara:El Reial Decret 2612/1996, de 20 de desembre, promulgada pel govern de José María Aznar i signada pel llavors ministre Francisco Álvarez-Cascos, que estableix, en el seu article 54.1, que “tota persona que visqui a Espanya està obligada a inscriure’s al padró del municipi on resideixi habitualment”, sense especificar que el fet de “viure” en territori estatal hagi d’implicar tenir el permís de residencia.
Hi ha diverses opinions respecte el problema de la immigració. Vagi per endavant la meva: que vingui gent de fóra no ha de representar un problema, el problema ve del profit polític que se'n derivi. Ara bé, és evident que una concentració massiva de gent de diferents indrets en una zona concreta i en un espai de temps relativament curt, ha de crear conflictes per força.

Les persones som axí: necessitem viure juntes, i al mateix temps no ens suportem. La posició plantejada a Vic no és, al meu entendre, una bona solució ni tampoc justa, però cal que se sàpiga que en qüestió d'immigració hi ha uns buits legals que perjudiquen directament l'administració local i que quan escolto la ministra De la Vega fer afirmacions tan alegrament, "Hay que sujetarse a la ley", jo li respondria que hi ha un cúmul de contradiccions en les lleis que toquen d'una manera o altra el fet migratori, que provoca desconcert i indefensió als ajuntaments. Si bé abans s'entenia el Padró com l'eina municipal que permetia planificar des d'un punt de vista urbanístic, social, econòmic, i la responsabilitat del seu manteniment era dels ajuntaments, ara tot plegat s'ha desvirtuat i és l'Institut Nacional d'Estadística (INE) qui fa i desfà, i no rep cap conseqüència de la seva fiabilitat o no, de si s'ajusta a la realitat o no.
Qui rep les conseqüències dels pisos pastera? dels contractes il-legals d'habitatges? dels pisos habitats sense cèdula d'habitabilitat? de la llista d'aturats en una població?

El ministre Gorbacho sap que hi ha unes reivindicacions dels alcaldes per aconseguir resoldre les contradiccions entre lleis de diferent competència. Fa molts anys que es reclama una legislació clara que evitaria posicions com la de l'Ajuntament de Vic, que no comparteixo, ja que penso que el Padró ha d'explicar qui viu a la població independentment de la seva situació jurídica, social, política... però en canvi s'ha de poder regular que els pisos on s'empadronen les persones, disposin de la cèdula d'habitabilitat, tinguin un contracte de lloguer o propietat registrat, no sobrepassin el nombre de persones que hi caben... Estar empadronat et dóna drets, però també t'exigeix deures, i els ajuntaments, com administració més propera a la ciutadania, han de poder treballar amb les millors eines i en les millors condicions possibles.
El tema dóna per molt més del que s'escriu en un comentari, i m'agradaria que l'alarma de Vic servís per trobar les solucions que fa tants anys es reclamen.Però és que si a aquest conflicte inevitable hi afegeixes manipulacions polítiques, socials i/o religioses, aleshores tenim un conflicte inevitable i, en gran mesura, artificial.
Anem per passes: La immigració massiva amb poc espai de temps comporta situacions com les de la majoria de poblacions de l'extraradi barceloní. És evident que això havia de provocar dues coses: l'anihilació de la població original d'aquesta població (amb la consegüent implantació de la cultura, costums i llengua d'orígen d'aquesta població immigrant espanyola) i el conflicte amb la realitat cultural del conjunt de Catalunya.

Aquest conflicte va quedar somort a causa de les circumstàncies socio-polítiques: la dictadura feia que la població catalana callés i aguantés el ruixat i (també important) la distància cultural no era abismal; era important però no enorme, a part que hi incidia molt el fet que la població receptora, per circumstàncies polítiques, coneixia la llengua de la població immigrant.
A Catalunya la van deixar ser la locomotora de l'estat espanyol, però a canvi de fer-se receptora d'immigrants únicament provinents d'espanya. Aixì s'aconseguien dues coses: que l'estat sortís de la crisi provocada per la guerra civil i, sobretot, per la implantació del règim econòmic autàrquic que somniava el general Franco i, segona, que la població amb una visió hispanocèntrica arribés a ser majoritària i acabar així amb el problema català. Per tant, la utilització política, l'ús com a arma de control de la immigració, en el cas de la immigració espanyola és evident, flagrant. I l'èxit d'aquesta fòrmula era el somni de la classe dirigent espanyola (més concretament, castellana).
El problema que tenim amb la darrera onada migratòria no és tant pel seu volum sino pel conflicte que comporta o pot comportar en el futur. Actualment, en el conjunt d'Europa s'estima que hi ha uns 50 milions d'immigrants (sobre un total de població de 495 milions) procedents de països islàmics. Tenint en compte l'evolució de la natalitat (molt més elevada en aquest segment de població) es creu que d'aquí a uns 20-25 anys aquesta població islamitzada(ja europea de ple dret) arribarà als 100 milions.

En un segle pot arribar a ser majoritària a tot el continent. Si ens agaféssim els números al peu de la lletra (no és un contrasentit, és una frase feta) podríem concloure que l'islamisme es pot implantar a la vella Europa sense necessitat de guerres en un període relativament curt (hi ha molts grups, associacions, partits polítics que adverteixen d'aquest perill).

Fins i tot alguns dirigents de països amb un règim polític teocràtic islamista amenacen amb aquesta idea. Però és una conclusió certament agosarada. Les circumstàncies varien (qui diu que no es pot donar que els fluxes migratoris no se'n vagin, en el futur, cap a les futures potències asiàtiques? O que les futures generacions d'aquest segment de població no adaptin unes normatives de vida més occidentals, més liberalitzades?) i el futur es va escrivint cada dia, no està escrit enlloc (per sort!).
Jo prenc partit. La única solució es troba en la occidentalització de la població d'orígen musulmà. El conflicte més gran serà en el fet que han d'interioritzar que la religió forma part només de l'àmbit privat, individual. La societat no ha de regir-se per principis religiosos.

Utilitzar símbols religiosos no s'ha de penar, però sí que s'ha de perseguir en el cas que això comporti una retallada en l'àmbit d'acció individual, en la llibertat de les persones. Respecte això, les agrupacions feministes haurien de tenir com a objectiu principal la defensa de les llibertats individuals de les dones d'orígen islàmic. Ha costat molt arribar fins aquí, i no es pot tornar enrera, ni que sigui només una part de la població. La nostra societat occidental, amb tots els seus defectes, és el millor sistema que mai ha existit en la història de la humanitat. És el sistema que ha permès que hi hagués més quantitat de gent multiplicant els recursos . No és un sistema idíl.lic, però allà on la societat s'ha occidentalitzat, les coses van rutllant i, al mateix temps, hi ha un gran respecte a la llibertat individual (en general). Després de superar la teocràcia cristiana no podem deixar que s'instal-li una altra teocràcia.
I, Nacionalment parlant, ens cal adoptar una altra actitud davant d'aquesta onada migratòria, diferent a la que es va adoptar durant el franquisme. Més resolutiva, més inequívoca. Amb l'orgull d'haver superat etapes tan difícils. Però mai imposant, sempre exposant i mostrant tant la necessitat com el valor afegit que significa formar part de Catalunya, en un món que vol ser homogeni, estàndard.

Can Pixa….

Primer, llei de vegueries. El cinc de gener el Govern hauria d'haver aprovat la nova organització territorial del País. A hores d'ara tot el què hi ha és el Conseller Ausàs assegurant que el projecte de llei serà una realitat passat demà per una banda; Esquerra tirant pilotes fora com si això no anès amb ells i, per acabar-ho d'amanir, els alcaldes del PSC barallant-se per futures capitalitats d'éns inexistents.
Segon, traspàs de rodalies. Montilla i Nadal pletòrics per un traspàs de rodalies que no inclou ni estacions, ni vies, ni inversions, ni regionals. Resulta que ens n'hem d'alegrar de poder gestionar la neteja dels trens i les queixes pels retards i les deficiències del servei?

No ho acabo de veure clar.
Tercer. Traspàs de l'aeroport del Prat. El model d'aeroports que ens proposa el flamant ministre Blanco dóna més poder a empreses privades que a la Generalitat però el president Montilla ho veu com un pas en endavant en el model aeroportuari català.
Quart. L’acudit és massa fàcil, però em sembla que atès el coeficient intel•lectual del País encara se li pot reconèixer un cert nivell. El cas és que el nom del lloc del municipi d’Horta de Sant Joan on un parell de delinqüents van calar foc es prestaria a la broma si no fos que tot plegat és tan trist, sobretot en record dels cinc bombers que hi van deixar la pell.

El lloc es diu Mas de Pixantó, i hem de donar les gràcies als Mossos, als Bombers i a la jutge de Gandesa perquè amb la seva tenacitat han impedit que se’ns pixin tots a sobre, o que almenys no ho facin totalment, perquè si la pixarada que ens està fotent a sobre el conseller Baltasar l’hagués anada a fer sobre les flames el dia de l’incendi potser els bombers no haurien hagut de lamentar la mort dels seus companys, de tant potent i ben trempada com és la mànega del senyor conseller, que té els sants gloriososos de dir que no pensa dimitir —dimiquè?, què és això?—, amb aquell tremp que dóna tota una vida consagrada a la política, de l’adolescència a la jubilació propera.

Tot al més pur estil Govern Aznar amb el 11M i la versió d'ETA. Cap sentit d'autocrítica ni cap gest per assumir, si calgués, les responsabilitats polítiques que correspongui, un cop finalitzi la investigació judicial. Fins hi tot alguns afins a la formació, ja parlen d'esperar a un sentència judicial ferma.Defensar la poltrona al preu que sigui, els dolents són els demés i nosaltres som els bons i els màrtirs. Aquesta és l'estratègia del de Can ICV per sortir ben-parats de l'enrenou en que s'han ficat solets, fruit de la seva pròpia incompetència.
Tot i que, tanta fermesa per defensar la versió donada pels Agents forestals, si al final resulta que l'incendi podria tenir una causa criminal portada a terme per persones que habien treballat al Departament, pot donar a mal pensar. Per altra banda, alguns ja sabem que això és Can Pixa per moltes altres raons, però si ens limitem a aquest fet, ho és també, a part de la pixarada del senyor conseller i les dels seus col-legues, per les aigües menors dels nostres grans mitjans, amb els seus graaaans professionals.
Diaris, ràdios i televisions s’ho estan passant de primera amb Mr. i Mrs. Robinson i molts censuren que el primer ministre nord-irlandès es limiti a dir que s’agafa un parèntesi en la seva tasca de govern i no dimiteixi de facto, però cap gosa demanar clarament la dimissió de Baltasar (alguns han dedicat més espai al cas Robinson que al cas Baltasar- Pixantó).
I és que una notícia té morbo i l’altra no (on aneu a parar, cinc morts i centenars d’hectàrees cremades no es presten a converses divertides i picants al bar o a l’oficina). Una passa nord enllà i l’altra a casa, on els nostres mals no volen soroll.

Una és pròpia de catòlics hipòcrites i l’altra de progres multiculturals i descreguts (i que quedi clar que sóc ateu)… I així ‘anar fent.
Sóm només a dia 13 de gener. No em vull ni imaginar el què ens espera.

Ells sabran perquè.

Sempre hem sentit que els que sempre diuen la veritat són els borratxos, els infants.. i els bojos . És curiós que ni tan sols el filòsofs es salven de dir, de tant en tant, alguna bajanada (i avui en dia n'hi ha cada un...).
En qualsevol cas, torno novament a l'escena blogaire de aquest any pasades les festes, amb la lletra d'un tema musical que he descobert en aquestes festes. Són d'aquells temes que t'arriben i et remouen per dintre; i que et recorden que la vida és un constant aprendre dels altres i també, per què no, de tu mateix. Que de vegades estem massa inmersos en nosaltres mateixos i en els nostres problemes. Ens neguem a escoltar, a aprendre i a mirar més enllà del nostre petit món per por a vés a saber què. I ens pensem que el món està ple de bojos...

Però es que, realment, és el mon el que està boig. Potser, qui sap, aquells als que anomenem "bojos" tinguin més enteniment del que pugui tenir avui dia el nostre món...
És important o no ho és, el tamany ? La discusió és tan antiga com la sopa d'all; hi ha qui diu que sí, que el tamany ho és tot. Hi ha, per contra, qui pensa que altres coses són més importants. Jo sóc del parer que el tamany és una collonada, amb perdó, sobretot si va lligat a uns costos descomunals. La torre coneguda com a Burj Khalifa ha estat inaugurada a Dubai, un dels set territoris dels Emirats Àrabs Units.
Fins fa quatre dies anomenada Burj Dubai, se li ha canviat el nom com a homenatge al cap del govern d'Abu Dhabi, un altre territori dels EAU, que va salvar el cul als dubaitians quan, en plena explosió de la bombolla immobiliària, el projecte de la torre era a punt de fer aigües... i potser també l'economia del territori sencer.
Parlava de costos descomunals, i l'adjectiu no és excessiu: 1.500.000.000,00 US$ (al canvi, 1.050.000.000,00 €) és el que ha costat construir el "gegant", les dades bàsiques del qual són tan exagerades com el seu cost: més de 160 plantes (!), 828 metres d'altura, ... S'agafin per on s'agafin, les xifres maregen. Hi ha altres qüestions que cal observar: l'edifici l'han construït prop de 12.000 obrers, que han treballat durant 1.325 dies en condicions no precisament del luxe de què han estat envoltats; aquests obrers s'han manifestat dues vegades, en aquest temps, per reclamar condicions laborals i sou dignes. Provinents la majoria d'ells de països asiàtics, majoritàriament de l'Índia, la vida a Dubai dels treballadors estrangers és a anys llum de la que porten els seus rics conciutadans. No en va, l'emirat és en el punt de mira internacional, justament, pel maltractament cap als immigrants.
Una dada més, per a la reflexió: recentment, el Banc de Desenvolupament Africà (AfDB) va concedir un préstec a Botswana, exactament pel mateix import que, segons diuen, ha costat la construcció del Burj Khalifa: 1.500 milions de dòlars. Un edifici, doncs, que costa el mateix que invertir en educació, sanitat o alimentació a un país de milió i mig d'habitants.
Mirant-s'ho per un altre costat, hi ha qui destaca la construcció d'un edifici com aquest en positiu, pel que suposa de repte per a la humanitat. Quins són els nostres límits?
Què som capaços de fer, de crear? Fins on podem arribar? Per assolir aquesta marca de més de 800 metres, s'ha utilitzat una nova tècnica arquitectònica. A més, s'han construït pisos de seguretat, cada 25 o 30 plantes, com si fossin un coixí aïllant en cas que hi hagués algún contratemps. I pensant en les Torres Bessones de Nova York, el material amb que està construida la torre suportaria (arquitecte en cap dixit) la col•lisió d'un avió contra l'edifici.
És decent-/-lògic invertir tal quantitat de diners en la construcció d'un gratacels?
El debat no l'enceta el Burj Khalifa, per descomptat, però la seva creació el reobre, un cop més. Realment, hi ha gent amb greus necessitats de reivindicar tamany. Ells sabran perquè.

Torredembarra, a 5 de desembre de 2007
Remitent:
Tertulia Torrenca
43830 - - Torredembarra
Destinatari:
SS.MM. Melcior, Gaspar i Baltasar
Palau Reial -- Orient

Ses Majestats els Savis d'Orient :
L'experiència m'ha ensenyat que un any en succeeix un altre i que aquest és succeït, en el seu just moment, per un tercer que, al seu temps, en porta a un de nou i, així, un darrere l'altre, s'enfilen en un infinit pilar sense anxaneta on, la vostra visita, és com el toc de gralla que anuncia un nou pis completat.

Enguany, crec que he estat una mica millor que l'any passat, tot i que n'he fetes de l'alçada d'un campanar. La mandra i la por han dominat algun dels meus actes i no he arribat ni a la meitat de les il·lusions que m'havia fixat al començar aquest nou cicle. I és que, s'està tant bé dins del conegut, que el desconegut -tot i que pot ser millor- se't mostra misteriós i perillós, alhora.
Que difícil que es fa, a vegades, la vida per qui molt vol, però no dol !
Segur que Ses Majestats ho entendran. I és que la galvana és un mal molt comú que refrena l'acció de les persones i els allunya de les seves il·lusions i desitjos. No serà que vull estirar més el braç que la màniga i demano la lluna amb les habilitats d'un bri d'herba?
Bé,ja estem a dia 5 de gener de 2010, enfilant la recta final d'aquesta marató nadalenca. Ara a esperar els Reis a veure amb què ens sorprendran enguany.Diuen que lluny d’aquí hi ha un reialme etern, des d’on, cada any uns personatges anomenats Reis Mags ens venen a visitar per portar-nos les coses que els infants i la gent els hi ha demanat.
Els meus millors desitjos per l’any 2010 a nivell global del planeta. Les crisis bèl.liques a l’Iraq, a l’Afganistan, a Pakistan, a Palestina, haurien de trobar vies de solució sota el compliment estricte, radical, immediat de les diverses resolucions de l’ONU.
Per part de tots. Les religions i filosofies agressives haurien de trobar un nou lloc, lluny de les democràcies. El nostre sistema no pot lluitar contra elles sense posar en perill els principis del propi sistema.

La religió islàmica s’està convertint als ulls del món en un perill de tolerància cap els germans més radicalitzats i agressius en relació al món occidental. Matar infidels ens acosta a l’eternitat. Algun iman de casa nostra fa crides poc clares, confoses. En aquest aspecte s’acosten a les doctrines medievals més tronades de l’església.
La crisi econòmica i financera ens obligarà finalment a imposar unes noves normes de joc. Que puguin ser acceptades per tothom, que avancin en l’objectiu de la supressió de fronteres polítiques. Les barreres comercials han de seguir caient, i s’han d’acompanyar d’altres mesures en la producció. Per tant, per l’any 2010 necessitem líders que ens apropin als 5 objectius següents:
1 - Generalització dels principis democràtics, en especial als grans països que poden condicionar el nou ordre mundial com la Xina, Iraq, Iran, l’Afganistan, però també a llatinoamèrica i al conjunt del continent africà, i l’eliminació dels santuaris nacionals que permeten i toleren les actituds, creences i filosofies terroristes.
2 - Acceptació i compliment de les resolucions de les Nacions Unides, en especial les relatives a Palestina i Israel, com element de pacificació de la regió.
3 - Generalització dels valors de la democràcia i de la declaració dels drets dels treballadors com a pas previ a una globalització, lliure comerç i desenvolupament econòmic en igualtat de condicions.
4 -Reducció generalitzada de les emissions en tots els països, de manera especial en els desenvolupats, de tal manera que permeti un creixement raonable en els països en vies de desenvolupament.
5- Compliment generalitzat de l’objectiu del 0,7% de cooperació internacional, limitant en els països occidentals la proliferació d’ONG’S que treballen d’esquenes als moviments cívics i socials del països afectats. I garantir la solidaritat més propera, aquella que es necessita al costat de casa i que sovint podem oblidar.
Afegiu, per acabar, unes unces de salut per tots els éssers estimats que, amb el meu cor de formiga, no crec que siguin gaires. I doneu-me ànim i enginy per navegar per aquests mars descurats de la desvaloritzada vida que ens abraça a l'Occident més avançat.
I si voleu, ja sabeu: porteu-me carbó ensucrat i deixeu-vos de presents, que a d'altres faran més contents.És la meva primera carta als Reis d’aquest any 2010 de cara al Món.
Començo a preparar les properes........ Per cert i tornant als Reis Mags d’Orient, els vull expressar que sóc de la mateixa opinió que en tenia el poeta Josep Carner: “Els únics reis de bo,de bo, són els Reis dels jocs de cartes..
I aprofito per agrair a tots els que entren, em deixen algun comentari al mateix blog o que em confessen que entren al meu blog, el llegeixen i m’animen a continuar.
Gràcies a tots.