23.5.08

LLET PER A TOTHOM ?

He rebut aquest dimecres el setmanari Dossier Econòmic, i la veritat, fa plorar. Amb inèptes així, la veritat, serà molt complicat de sortir-se'n.
El reportatge principal aporta dades d'Inversió a les diferents comunitats i desequilibri fiscal. I sabeu qui aporta més que Catalunya i rep menys que Catalunya segons aquests periodistes desinformats? Madrid!!!
És evident que això no pot ser cert de cap manera. És totalment fals. Com es poden haver fet uns números que mostrin que Madrid, amb les 4 línies de TGV i un aeroport nou de trinca, amb tres corones de rondes fetes en els últims deu anys i 8 autopistes d'entrada i 9 linies de metro ha rebut menys ingressos per habitant que Catalunya? Bé, els números poden sortir així per quatre motius ben senzills:
a) A Madrid prop de 400.000 persones viuen directament de l'administració de l'estat. Són funcionaris de l'estat amb grans sous molts d'ells. Directa o indirectament, això vol dir que entre el 20 i el 25% de la població viu de la inversió pública de l'estat en aquesta comunitat autònoma.Si el PER o els subsidis són contabilitzats com a despeses a d'altres territoris, sembla evident que els sous de 400.000 persones o del manteniment del miler de seus oficials hauria de ser contabilitzat íntegrament com a despeses de l'estat a Madrid, no? Opps, doncs es veu que no !!. Aquest subsidi de l'estat al 15% de la població de la cort no conta com a contribució a Madrid. Diu que la feina que fan és per a tot l'estat. Jo també. Però els meus impostos conten aquí.
b) Les vuit autopistes que surten de Madrid i recorren de punta a punta la península, i les quatre linies del tgv que ja estan fetes, són una inversió impresionant que afavoreix bàsicament (com a mínim en un 50%) Madrid.
En canvi, m'hi jugo un € a que a Madrid només hi han contabilitzat 10 o 12 quilòmetres, mentre que la resta l'han contabilitzat a les comunitats autònomes per on passa l'autopista
c) Gràcies a totes aquestes infraestructures i al fet que la cort hi tingui residència, el 90% de les empreses hi estableixen la seu fiscal. Altre cop, no és correcte assignar a Madrid la totalitat de l'ingrés d'IVA de Bancs, Elèctriques, Telefòniques i multinacionals que hi han establert la seu, no en raó de la seva competitivitat davant altres ciutats de més de 1.000.000 d'habitants sinó en raó de la seva capitalitat i les influències que hi poden exercir.
d) Catalunya no té autopistes. I si les té, el cost de les tarifes que paga cada català ha de ser representat en els números com el que és, un impost més. Igual que les zones blaves o els pàrquings municipals. Estem parlant en aquest cas de milers d'Euros a l'any per família i/o empresa que no són contabilitzats.
e) En aquests moments, a Madrid han acabat les quatre linies de TGV i per tant els corredors d'entrada de les linies de Galicia i València. Mentre que a Catalunya estan en màxima inversió per passar-hi la única linia que hi tenen previst fer. Qualsevol renegociació cal tenir-la en compte en virtut de les inversions efectuades en els últims 10 o 15 anys, i no justament en base a l'any que li va bé a Madrid i no tant malament a Catalunya.
EL MÉS PATÈTIC DE TOT : És imperdonable i moralment execrable que Dossier Econòmic i per tant la nostra classe dirigent, no utilitzi per posar sobre la taula els números que a nosaltres ens interessen i en canvi posin sobre la taula els números que els interessen als nostres adversaris. Només té una explicació.
Ens estan prenen el pèl a nosaltres en previsió que els prenguin el pèl a ells.
Aquesta es la recepta que seguirà aplicant l’estat espanyol amb relació al nou finançament català redactat a l’estatut. La qüestió no tant sols són les balances fiscals. El proper 9 de juny farà dos mesos que Zapatero va tornar a fer una promesa (li costa molt poc fer-les però mol més complir-les): publicar les balances fiscals abans de dos mesos. La qüestió no és el finançament. Dos mesos més i ens plantem al 9 d'agost, i Solbes ja comença a preparar-nos perquè ens ho prenguem amb calma. Més calma. Sempre més calma.
La qüestió no és la sentència del TC, que segurament serà prou interpretativa per evitar una estrebada i una crisi institucional que no convé a l'Estat perquè podria accelerar el procés de secessió. Totes aquestes qüestions acabaran saltant de l'agenda per a o per b, com al seu dia va passar a la història l'aprovació d'un nou Estatut que era l'únic entrebanc abans d'albirar la darrera opció.
Efectivament, la qüestió política de fons, la que s'intenta continuar amagant però cada dia es fa més difícil, és la sobirania. Poc a poc el ministre d’economia, Solbes, el president Zapatero i els barons socialistes com el Sr. Chaves van encarant el problema del finançament de manera molt clara davant els escarafalls del President Montilla, què son molt poc enèrgics i de nul·la credibilitat.
Primer va ser la promesa de la publicació de les balances fiscals per part de Zapatero què encara esperem, i si aquest gran incomplidor de promeses fa una excepció ja avisat que no seran cap punt de suport per pactar el nou sistema, desprès l’avís de que l’augment degut a la recessió econòmica serà limitat, encara què ens refreguen el superàvit de l’estat per la cara, un clar contrasentit amb el dèficit Català.
El que fa riure es la interpretació de bilateralitat de l’estat, què ara ens diu que serà una negociació de tu a tu amb cada autonomia per desprès fer una solució comuna en l’organisme encarregat d’aquestes qüestions, o sigui una clara multilateralitat maquillada.
La data límit del 9 d’agost marcada al text, segurament tampoc es complirà ja què diuen es mes important una bona negociació que una data marcada en una llei orgànica. Respecte a la solidaritat per uns determinats conceptes com (educació, sanitat i altres), ja s’ha avisat que serà consensuada entre totes les comunitats i amb l’estat reservant el 50% dels ingressos per la seva suficiència financera. Respecte a l’anivellament, no semblen disposats a modificar que les comunitats com Catalunya no perdin posicions una vegada fet l’ingrés i la despesa.
Això fa tuf a cafè amb llet,pero per alguns molt poca llet, per tothom un cop mes, sense cap respecte al text aprovat, ni a Catalunya, on la presa de pel comença a agafar forma.
Mentrestant el PSC evidentment encara que entre l’espasa i la paret, ja em sentit la Sra. Chacon defensant les negociacions per damunt del que posa l’estatut, aquests son els nostres primers representants que evidentment diran si a tot el que es digui a Madrid. El mes greu pot ser el paper d’ERC que de moment accepta la negociació de Castells i no sembla disposat a donar un cop damunt la taula i dir prou a aquest espoli continuat.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Quan ens han mentit ara o fa dos mesos? L’explicació més coherent és que la falta de diners sigui una excusa més de les que històricament han fet servir per espoliar Catalunya.
Si falten diners que els busquin nosaltres ja hem pagat per endavant, ara els toca a ells tornar el que és nostre.

Anònim ha dit...

Les recaptacions dels grans impostos i la gestió dels aeroports i dels trens a l'Estat espanyol són exactament les mateixes que les del franquisme, després de cinc legislatures i de dos presidents del PSOE.
El PP en només quatre anys va permetre el salt qualitatiu i quantitatiu més gran que s'ha fet mai en finançament autonòmic: començar a participar en l'IVA, el gran impost del futur.
Per això el PSOE sempre s'hi havia oposat: establia un perillós precedent per a una futura cessió de l'impost de societats, l'altre gran impost del futur. I el PP també va obrir la porta a la gestió parcial dels ports, sense la qual avui no tindríem Barcelona directament connectada amb els Estats Units per avió, ni tindríem cap esperança davant les mentides de Madrid que no hi ha mercat per al Prat. Sense prometre la lluna, el peix al cove convergent, en solitari, obria camí quan podia amb el PSC votant sovint en contra des de Madrid.
Per segon cop, però, el 2006 ERC va tornar a premiar el PSC i ICV, que avui encara no han aportat cap traspàs competencial rellevant ni cap euro més de calaix.

Anònim ha dit...

Bé, la Generalitat de Catalunya gestiona en aquests moments un pressupost força important (uns 34 mil milions d'euros, més de 5 bilions de les antigues pessetes). I ahir vaig sentir per la ràdio que entre impostos propis i cedits, més la participació que té en els estatals, quasi queden coberts.
Potser si no s'haguessin de compensar econòmicament tantes fidelitats...
(Per exemple, un mosso d'esquadra pot cobrar uns 2.400 € nets, mentre que els policies nacionals i els guàrdies civils destinats a Catalunya no hi arriben, ni de bon tros).

Anònim ha dit...

Així és la subordinació del PSC amb el PSOE. Es tan patètica, que en Maragall , ja se’n va allunyar fa anys d'aquesta escalforeta de l’amo de Madrid, i es va tornar esquerp amb el “Señor” , i amb els “Señoritos “ de la C/ Ferraz , tan recelós d’ells, que l’amo li fotia coces i renecs .
En els temps de la misèria, de la sequera d’aigua i d’esperances, de pobresa de caixa i d’anhels, en els de la manca d’inversió i d’identitat , en aquests dies tant difícils, de desigualtat, de menyspreu, de peatges, d’esbornacs, d’apagades, d’inflació, de bombolles financeres, immobiliàries, de pensions de gana, de vellesa, de discapacitats 100 % dependents, de la crisis climàtica i el canvi d’ànima nacional pel mestissatge multicultural.
En aquesta època de foscor , és quan un partit català i que es diu catalanista , ha de ser clar, i ha de mirar al seu amo castellà, directament als ulls, i amb la noblesa que encara li resta d’ancestral llop, amb aquesta mateixa dignitat que el seu avantpassat del bosc, abaixar la cua, pujar el cap , i si l’amo amenaça amb la ma o amb bastó, ensenyar les dents , mossegar si cal, però fer-se respectar, i udolar, udolar ben fort , en direcció a la Lluna , en busca de la llibertat.
Salut.

Anònim ha dit...

El gran farsant, el gran mentider, el gran entabanador….senyores i senyors: amb tots vostès: el senyor Zapatero & Co! Quin fàstic! El seu ministre d’economia, en Solbes, diu que la negociació sobre el nou sistema de finançament “serà bilateral, però amb tothom”.
És a dir, café, o millor dit, pinso per a tothom.
Totes les truges a la mateixa menjadora.
Pels catalans la mateixa proporció que pels extremenys.
A l’hora de pagar també?
Aquesta és la solidaritat dels pebrots que propugnen el PSOE-PSC?.
Com ens acollonen….

Anònim ha dit...

Aquest govern ho ha fet tot al revés. Ha obert l'aixeta de l'aigua i ha tancat la dels diners decebent amb enganys a tothom.
Som excedents en H2O però ens falta oxigen per surar a la superfície d'una economia forta que impulsaria tot l'Estat en un mar de certa estabilitat, sense parlar de bonança.
L'atur puja a milers cada mes, el sector de la construcció i tots els altres sectors implicats cauen en picat, els bancs han tancat les portes al govern i Europa els avisa que cal ser sincer i explicar als ciutadans la realitat i no les mentires que ens han venut darrerament i especialment quan la campanya electoral.
Ara que fem amb ells? Com se'n sortirem d'aquest caos que se'ns presenta a curt termini? Hem de pagar nosaltres la precària gestió que han generat per la seva incompetència?
Un cop més, posats a fer de separatistes, els catalans en patirem més a fons les conseqüències. Ara que toca reclamar un nou finançament, ens donaran pel sac ben donats argumentant que "no está el horno para bollos" i cal ser, més que mai, solidaris amb la resta. Gràcies als uns i als altres i pel fet de compartir color polític a Madrid i Barcelona, ens quedarem un cop més com els egipcis, amb una mà al davant i l'altra al darrere. A vegades, la ficció pot convertir-se en realitat com veiem fa uns dies al Polònia.

Anònim ha dit...

Malgrat haver reconegut, ahir, que l'actual sistema de finançament de l'Estat perjudica Catalunya i les Balears, en Zapatero i en Solbes ja van avisar que ells, la llei, se la passen pel folre dels caixons. Bé, potser no ho van fer amb aquestes paraules exactament, pot ser que diguessin que la data límit que estableix la llei orgànica de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya per arribar a un acord sobre el nou finançament, "no s'ha de sacralitzar". Caram, quina inventiva.

Anònim ha dit...

Ara, per si la lògica no fos prou convincent, reprodueixo a continuació el símil que el conseller Castells i el seu equip han arribat a dissenyar per a l'ocasió. Diu així: ¿Qui paga més impostos, el director general d'una empresa o el seu vigilant nocturn? Home, normalment el director guanya més i, per tant, paga més. Correcte. I un cop liquidats els impostos, ¿a qui li queda més diners a la butxaca? Al director, per la mateixa raó. ¿I és just, això? Bé, així és la vida. Doncs si això és el que val per a les persones, ¿per què no pot valer per a territoris com Catalunya o Madrid o Balears o el País Valencià, que són els que després de pagar impostos es queden amb menys diners? ¿És just que Catalunya sigui la tercera que més paga i sigui la novena una vegada ha liquidat, en un exercici de penalització de qui més esforç fiscal està fent? Això per no parlar del que a la Unió Europea es coneix com l'efecte Catalunya, que és la situació de territoris com les terres de l'Ebre, que tenen la mala sort de ser una zona pobra que pertany a una regió nominalment rica, i això els deixa fora del repartiment de determinats fons comunitaris.

tafaner ha dit...

No ens podem refiar ni un pel del que estant tramant els espanyols per acabar de ribotar el què queda del nou trist estatutet i del nou finançament que n'ha de deribar.
Tot i que en Monti ha vist "bons indicis" en la reunió amb en ZP i els altres dirigents autonòmics, dóna la sensació que no és moment per fer volar coloms, perquè si ens hem de refiar del gir al "centre" del senyor Rajoy, per frenar ni que sigui un mil·límetre els Pactes d'Estat que volen segellar el PP i el PSOE: anem servits.
Dimarts de la setmana passada, vaig llegir dues notícies: una del PP i una altra del PSOE. Curiosament, ambdues varen utilitzar de forma vistosa la paraula: "ciudadanos":
El PP es referia a la "nación de ciudadanos". En vistes del seu congrès, van fer una gran exaltació del seu nacionalisme espanyol incloent-hi a tothom, potser sense haver preguntat abans si tots ens hi veiem inclosos.
En canvi el PSOE parlava d'un "acuerdo de ciudadanos", espanyols s'entén. Acord que feia referència al nou finançament que volen, evidentment, de cafè amb llet per a tothom, com sempre.
Resumint, el PP va actuar com el "subjecte": Espanya! I el PSOE va actuar com a "predicat", verbalitzant el què han de fer aquests "ciudadanos" que és arribar a un "gran" acord sobre finançament.
Realment, per aprendre a treballar de forma unitària en el nostre país, és dels espanyols de qui n'hem d'aprendre.
Mentrestant, antics actors de l'escenari polític (González i Pujol) afegien llenya al foc discutint-se i ficant-se on no els demanen, fent-nos recordar els tristos acords que es van aconseguir en aquelles èpoques del peix al cove de dotze dioptries de miopia.
Almenys, ahir al Parlament, va semblar que Monti, Mas i Puigcercós, iniciaven un acostament per unir forces i així poder defensar millor els interessos catalans.
Esperem que no sigui foc d'encenalls, perquè aquí si que ens hi juguem ja no el peix al cove, sinó el mateix cove.
Perquè no em serveixen les declaracions d'en Castells dient que en Solbes fa "maniobres de distracció", però alhora va afirmant que el pacte serà bo per tothom.
A veure, les coses clares: "Algú" ha de perdre algún bou o alguna esquella perquè els catalans guanyem "algu", no?.
Una abrasada.

Anònim ha dit...

La falta de credibilitat és la llavor de la temuda i coneguda desafecció de la política.

Anònim ha dit...

Si els nostres dirigents polítics ens representessin a nosaltres (a tots nosaltres), la resposta a les insinuacions del PSOE de passar-se pel folre l'Estatut per decidir el finançament quan els vagi bé hauria de ser clara i diàfana aquesta setmana entrant. És senzill. Un pacte entre CiU, ERC i ICV pel qual, si el 9 d'Agost no s'ha aprovat ja el finançament com diu la llei, es comprometen tots tres davant notari a votar NO als pressupostos de castella del 2009.
Han tingut dos anys i ara, com sempre, toquen els collons i ho volen fer en dos mesos, per aprofitar-se a negociar en plena crisi i aconseguir lligar el finançament, el tripartit i els seus pressupostos. Ja n'hi ha prou d'aquest color. Si no compleixen, es vota NO als pressupostos de l'estat. Siguin quins siguin. Un any en que es comença la legislatura i la crisi això és un problema. Si fan com sempre, quan votem en contra dels pressupostos ja no importarà gaire.
La discussió sobre finançament és independent, realment, de l'estat de l'economia, perquè no es discuteixen quantitats, sinó percentatges. Tot això són excuses per aixecar-nos per milèssima vegada la camisa. Aquella que l'honorable Castells deia que no li aixecarien, coneixedor que el que faran al final, com sempre, és aixecanos-la entre el Solves i el Castells a tots els catalans.

Anònim ha dit...

Des de l’aprovació del nou Estatut de Catalunya, molts catalans, en un acte de fe infinit, hem intentat creure que un nou model de finançament per Catalunya era possible, i fins i tot, els més fervents devots creien que no era una fita impossible aproximar-nos al concert econòmic basc.
No obstant això, fa uns dies, uns ens hem despertat del somni en què vivíem, i d’altres han vist com amb una aclucada d’ulls perdien tota fe i devoció estatutària.
El Ministre Solbes ja ha anunciat la repetició del mític “café para todos”, i amb la política del talante se’ns han tornat a rifar a la cara, per no dir-ho d’una altre manera.
Ja se’ns ha anunciat que el nou model de finançament no estarà tancat ens els terminis que es preveuen en l’Estatut de Catalunya. Però això no és el més greu, també se’ns ha confirmat que la relació bilateral Estat-Generalitat per negociar el finançament, serà una pantomima, que si volem ens reunirem tots dos, a la llum de la lluna, però sota la taula tindrem els presidents de totes les Comunitats Autònomes demanant el mateix. No hi haurà cap privilegi per Catalunya, i el mateix sistema de finançament que s’acordi amb la Generalitat s’aplicarà a la resta de Comunitats Autònomes. Davant d’aquesta situació, els nacionalistes catalans ens hem de plantar, no podem tolerar més ens “embauquin”, com diria aquell, i ens vulguin enfitar de “café para todos”.
Jo, el cafè ja l’he aborrit, el què ara vull és un bon te a l’estil basc, siuslplau!!