27.5.08

Un PP fort és necessari.

Si fa uns dies la marxa de María San Gil reforçava l'estratègia orquestrada contra Mariano Rajoy impulsada pels ja extingits "oficialment" per Acebes i Zaplana, ara ha tocat el torn del responsable de comunicació del PP, Gabriel Elorriaga, i home teòricament moderat del partit. Amb una clarividència molt concreta, Elorriaga afirma en una entrevista avui al diari El Mundo que "Rajoy no está en condiciones de ofrecer un liderazgo renovado, sólido e integrador". Sosté per tant, que la nova generació de polítics que s'han forjat a l'ombra d'Aznar estan preparats per assumir el timó del partit.
Segueixo sense entendre la irresponsabilitat d'aquesta colla de dirigents que l'únic que fan sense adonar-se, és fer fort el PSOE de Zapatero. I comparteixo amb Rajoy la idea de què qui discrepi amb ell, que dóni la cara i presenti una candidatura alternativa. Perquè els plats bruts s'han de netejar a casa, i ara més que mai, quan el PP té un congrés a la cantonada, lloc on caldria redefinir discursos, estratègies i lideratges. Però sembla ser que aquestes males pràctiques ombreigen a tots els partits. Pensava ara en ERC i en les baralles entre Carod i Puigcercós.
En fi, actituds que la classe política hauria de canviar definitivament si volem contribuïr a dotar de credibilitat la vocació de servei públic que tenim els qui afrontem la política com un objectiu per millorar la qualitat de vida de la gent que ens ha fet confiança. No acostumo a comentar assumptes que afecten qüestions internes d'altres partits perquè, com a persona de partit, precisament, no m'agrada que d'altres facin el mateix amb temes que són de consum intern del meu. Crec que el respecte i la discreció són dos qualitats que, malauradament, escassegen a la política del nostre país, i del veí encara més.
Ara bé, el que està passant al Partit Popular aquests dies crec que mereix un comentari, fet des d'aquest principi de respecte polític i partidari. No és habitual, ni normal, que el lideratge del segon partit estatal es discuteixi des d'aquesta baixesa i poca talla política. No és normal que, sortits d'unes eleccions on, sense haver guanyat, no van quedar malparats, dilapidin un capital polític acumulat des de fa anys i amb no poc esforç.
Tot plegat és símptoma que al cor ideològic del PP hi conviuen, encara avui, dues ànimes fins a cert punt contradictòries i excloents: l'ànima d'un passat nostàlgic i decimonònic, encarcaradament conservadora, jeràrquica, autoritària i impositiva; i de l'altra, una ànima renovadora i dialogant, que pretén actualitzar continguts i missatges, des d'un conservadorisme liberal que accepta la discrepància, dispositiva i democràtica.
No era previsible que es destapés la caixa dels trons i que ambdues ànimes, com si en la reinterpretació de les dues espanyes, es bandegessin a tort i a dret fins a l'extrem d'organitzar manifestacions contra manifestacions davant mateix de la seu central del PP al carrer Gènova de Madrid. Convindrem que l'espectacle és políticament lamentable, i més si tenim en compte en el context social i econòmic que es produeix aquesta guerra interna oberta i sagnant.
Tots els partits polítics estan immersos en processos interns més o menys tranquils o turbulents, però fins ara ningú com el PP ha arribat a cotes de degradació partidària com aquestes. I això no és bo, encara que en una primera lectura ens puguéssim alegrar de les desgràcies polítiques alienes. No és bo perquè, en el joc democràtic necessari, cal una oposició forta que contrapesi l'exercici del poder del partit governant; perquè s'ha demostrat moltes vegades que les lluites fratricides porten a un empobriment del nivell democràtic general del país i perquè tot plegat contribueix a aixamplar encara més el recel i la desconfiança existent entre la ciutadania i els seus representants polítics.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Entre esas situaciones la primera y más importante es que perdimos las elecciones del 9 de marzo y eso que hubiera convertido a Rajoy en un líder incuestionable ha provocado que no sea ese líder que nadie discute sino más bien lo contrario.
Ejemplos los hay a montones, pero sin remontarnos muy lejos pensemos en lo que paso en el PSOE con Almunia, Borrell y finalmente como fue elegido Zp.
Creo también que hay quien desde fuera del partido trata de intervenir en la vida interna del mismo con finalidades que no son políticas sino más bien económicas, a nadie se le escapa que pienso en algunos periodistas, que además de su propia ideología tienen también su negocio.
Hasta hace poco su "guerra" era por controlar los medios de comunicación conservadores y ahora es por influir en los españoles que nos consideramos de centro-derecha o de derechas.
Tampoco es muy diferente a lo que pasa con otros medios de otra línea ideológica, la guerra entre el Grupo Prisa y el Grupo de Jaume Roures por el futbol ha ido más allá y se disputan el influir sobre los españoles que se definen de centro-izquierda o izquierda.
En tercer lugar pienso que en el PP como en todos los partidos conviven, y así debe ser, diferentes sensibilidades, conservadores, liberales, democratas-cristianos, personas venidas de UCD, de Ap, del partido liberal, etc,etc. ello hace que en momentos de incertudimbre afloren las diferentes familias.
Los afiliados a un partido no tienen porque tragar con todo aquello que no les gusta, y si como es el caso, legitimamente la dirección del partido piensa que se debe cambiar la política que se ha llevado a cabo para poder ganar las elecciones, también se corre el riesgo que personas, como Ortega Lara se bajen de ese carro. Eso es así, por mucho que el caso de Ortega Lara, me duela profundamente ya que como Gregorio Ordoñez o Miguel Angel Blanco son un símbolo de lo mejor del PP.
Por último dos ideas. La primera es que lo más importante es que el partido permanezca unido, creo que ni el centro-derecha español ni España no se puede permitir otro caso como el de la UCD que se disolvió como un azucarillo en luchas internas, tampoco creo que ni la madurez democrática del país ni del PP nos lleven a ello.
Y la segunda es que estoy convencido que del Congreso de Junio saldrá un partido más fuerte y en mejores condiciones no a corto plazo pero sí a medio de ganar otra vez las elecciones en España, para ello sólo es necesario una cosa muy simple y difícil a la vez, es que todos los actores del mismo Congreso piensen más en el PP y en España y menos en sí mismos.
Para finalizar,te agradezco el respeto a mi partido.
Raul.

Anònim ha dit...

La situació de l'actual guerra cainita a la que estem assistint dins del Partit Popular ens permet visualitzar molt bé quin és un dels principals riscos de la democràcia parlamentària en l'era digital. El PP ha establert una aliança de sang amb un seguit d'actors econòmics i socials per a dur a terme la seva estratègia d'oposició sense quarter. En destaquen: l'esglèsia catòlica, la COPE (que s'assemblen però no són ben bé el mateix), El Mundo i la Asociación de Víctimas del Terrorismo. Els pactes amb el diable (o amb el Vaticà) mai són gratis.
En l'actual procés congressual del PP és dóna una paradoxa: Rajoy compta amb el suport de la gran majoria d'organitzacions territorials del partit, i per tant, cal suposar-li un suport majoritari dins del seu partit en els processos democràtics interns. En canvi els seus opositors compten amb el suport del lobbis aliats i aquests han decidit de jugar-hi fort. El PP veu ara com li apliquen la seva pròpia medicina i com aquells que van acceptar d'esdevenir el gran ariet social i mediàtic de l'estratègia de setge al Govern, apliquen aquesta mateixa estratègia al PP. Això cal aclarir-ho: no a un sector o a un altre del PP, sinó al PP com a partit, en la mesura que no estan disposats a acceptar que sigui el propi Partit qui determini el seu futur mitjançant processos autònoms i democràtics.
Qui avui dins del PP es recolza en aquests monstres, juga a l'aprenent de bruixot amb forces que no pot ni podrà controlar. Qui sigui erigit emperador per la guàrdia pretoriana podrà ser deposat per aquesta mateixa guàrdia quan ho cregui convenient.