Un PP fort és necessari.

Si fa uns dies la marxa de María San Gil reforçava l'estratègia orquestrada contra Mariano Rajoy impulsada pels ja extingits "oficialment" per Acebes i Zaplana, ara ha tocat el torn del responsable de comunicació del PP, Gabriel Elorriaga, i home teòricament moderat del partit. Amb una clarividència molt concreta, Elorriaga afirma en una entrevista avui al diari El Mundo que "Rajoy no está en condiciones de ofrecer un liderazgo renovado, sólido e integrador". Sosté per tant, que la nova generació de polítics que s'han forjat a l'ombra d'Aznar estan preparats per assumir el timó del partit.
Segueixo sense entendre la irresponsabilitat d'aquesta colla de dirigents que l'únic que fan sense adonar-se, és fer fort el PSOE de Zapatero. I comparteixo amb Rajoy la idea de què qui discrepi amb ell, que dóni la cara i presenti una candidatura alternativa. Perquè els plats bruts s'han de netejar a casa, i ara més que mai, quan el PP té un congrés a la cantonada, lloc on caldria redefinir discursos, estratègies i lideratges. Però sembla ser que aquestes males pràctiques ombreigen a tots els partits. Pensava ara en ERC i en les baralles entre Carod i Puigcercós.
En fi, actituds que la classe política hauria de canviar definitivament si volem contribuïr a dotar de credibilitat la vocació de servei públic que tenim els qui afrontem la política com un objectiu per millorar la qualitat de vida de la gent que ens ha fet confiança. No acostumo a comentar assumptes que afecten qüestions internes d'altres partits perquè, com a persona de partit, precisament, no m'agrada que d'altres facin el mateix amb temes que són de consum intern del meu. Crec que el respecte i la discreció són dos qualitats que, malauradament, escassegen a la política del nostre país, i del veí encara més.
Ara bé, el que està passant al Partit Popular aquests dies crec que mereix un comentari, fet des d'aquest principi de respecte polític i partidari. No és habitual, ni normal, que el lideratge del segon partit estatal es discuteixi des d'aquesta baixesa i poca talla política. No és normal que, sortits d'unes eleccions on, sense haver guanyat, no van quedar malparats, dilapidin un capital polític acumulat des de fa anys i amb no poc esforç.
Tot plegat és símptoma que al cor ideològic del PP hi conviuen, encara avui, dues ànimes fins a cert punt contradictòries i excloents: l'ànima d'un passat nostàlgic i decimonònic, encarcaradament conservadora, jeràrquica, autoritària i impositiva; i de l'altra, una ànima renovadora i dialogant, que pretén actualitzar continguts i missatges, des d'un conservadorisme liberal que accepta la discrepància, dispositiva i democràtica.
No era previsible que es destapés la caixa dels trons i que ambdues ànimes, com si en la reinterpretació de les dues espanyes, es bandegessin a tort i a dret fins a l'extrem d'organitzar manifestacions contra manifestacions davant mateix de la seu central del PP al carrer Gènova de Madrid. Convindrem que l'espectacle és políticament lamentable, i més si tenim en compte en el context social i econòmic que es produeix aquesta guerra interna oberta i sagnant.
Tots els partits polítics estan immersos en processos interns més o menys tranquils o turbulents, però fins ara ningú com el PP ha arribat a cotes de degradació partidària com aquestes. I això no és bo, encara que en una primera lectura ens puguéssim alegrar de les desgràcies polítiques alienes. No és bo perquè, en el joc democràtic necessari, cal una oposició forta que contrapesi l'exercici del poder del partit governant; perquè s'ha demostrat moltes vegades que les lluites fratricides porten a un empobriment del nivell democràtic general del país i perquè tot plegat contribueix a aixamplar encara més el recel i la desconfiança existent entre la ciutadania i els seus representants polítics.