Despeses del dia a dia

Aquesta setmana serà la de la vaga dels transportistes, el preu del petroli i, en última instància, la confirmació de la situació de crisi econòmica.

Sí, es diu crisi quan l’Euribor puja a màxims pràcticament desconeguts, l’atur està pels núvols, les previsions de creixement no es compleixen, els bancs no deixen diners en préstec i no es venen ni la meitat dels pisos que es venien fa quatre dies.
Avui més que mai el Govern s’hauria de plantejar la retirada del cèntim sanitari. Primer perquè ni de broma és la solució als problemes de finançament d’aquest país. Però, sobretot, perquè seria una solució més per baixar el preu dels carburants. Una solució petita, totalment d’acord; però una solució més.
I, com aquesta mesura, moltes altres que afecten directament a la butxaca dels ciutadans. Perquè, no ens enganyem, tenim clar que els famosos 400 euros són la xocolata del lloro, no? També són una petita mesura i benvinguda sigui, però si l’acció significativa de govern per afrontar la crisi és aquesta, ja podem començar a apretar-nos el cinturó de debò.
Al programa de CiU a les últimes eleccions espanyoles portàvem una iniciativa molt significativa: la rebaixa dels tipus de l’IVA als subministraments. No hi ha cap necessitat de pagar un 16% d’IVA sobre aigua, llum i gas; pràcticament són un producte de necessitat, també.
Però, no.. els governs d’aquí i d’allà, més que voler afrontar la crisi, sembla que vulguin amagar-la. D’una banda, amb la terminologia aquesta de la desacceleració econòmica (no estem complint amb l’objectiu de ser valents i dir les coses clares). D’altra, amb les mesures irrisòries i, fins i tot, contradictòries: la pujada d’entre un 5 i un 6 per cent de la factura de la llum.
Per llogar-hi cadires, vaja.

BLANQUES O NEGRES ?

Abans de començar la partida cal triar el bàndol i repartir les fitxes. Davant els dèficits econòmics, estructurals, socials i polítics i que pateix Catalunya i el desànim generalitzat dels catalans potser el color més adient seria el negre, però precisament per això escollirem el blanc: ja n’hi ha prou de pessimisme i victimisme, per guanyar ara ens cal agafar confiança, pujar l’auto estima i pensar positivament.

Ja tenim els equips:

Catalunya blanques, Espanya negres, només cal anar col·locant les fitxes a un costat o l’altre del tauler.
Qui juga amb les blanques? Doncs senzillament tothom qui es vulgui sentir plenament català, tant li fa que sigui nascut aquí o hagi vingut de fora, el més important és que estimi la nostra terra i respecti la nostra història, la nostra cultura i la nostra llengua. Tothom qui vulgui viure plenament en llibertat per decidir què volem fer, on volem anar i amb qui volem tenir tractes, sense el llast i les cadenes imposades que ens retenen lligats a Espanya, a sol i serena, treballant com a esclaus en nom d’una pretesa solidaritat i d’una unitat forçada.
Qui juga amb les negres? Tota aquella gent que se sent principalment espanyola encara que visqui a Catalunya, que considera aquesta terra com una propietat, que vol ignorar la nostra història, que ridiculitza la nostra cultura i menysprea la nostra llengua, substituint-les per les seves. Tota aquella gent que fa prevaler el dret de conquesta, que ens intenta arrabassar la identitat i que ens tracta com una reserva indígena que cal explotar i sotmetre contínuament. Tota aquella gent que, havent nascut aquí, per mala fe o per ignorància, es fa còmplice dels dominadors, renegant dels seus orígens per diners, per poder, per pretesa modernitat o simplement per formar part del bàndol dels vencedors.
Qui són els espectadors? Aquells que per dubtes, per por, per mandra o per conformisme no es decideixen per cap dels dos oponents. Els qui per origen, per inèrcia o per educació se senten catalans i espanyols en més o menys grau. Tots plegats conformen tota la gamma de grisos, des del gris perla al marengo i es poden anar aclarint o enfosquint segons com es vagi desenvolupant la partida. Aquest grup és el més nombrós i de moment, potser per necessitat, sembla decantar-se cap a les blanques.
I no sigueu impacients, de moment només hem triat color, en un altre escrit repartirem les fitxes amb el paper que ha de jugar cadascuna Del nostre joc depèn la seva alineació per la victòria final,bon cap de setmana.

UN INCOMPLIMENT MES.

Amb l’oposició inexistent del PP i la perspectiva de 4 anys de govern per davant, Zapatero i els socialistes han tornat a l’estil despòtic maquillat de “pijoprogressisme” que menysprea i humilia a tord i a dret. De fet no és d’estranyar que continuïn aplicant el seu “talante” verinós, doncs cal recordar que en les passades estatals a Catalunya el PSOE va treure 25 diputats. I és que els socialistes en saben molt de prometre, però resulta que pateixen d’una afecció de mutisme crònic
La promesa del Sr. Zapatero al debat d’investidura com a president de l’estat espanyol de la publicació de les balances fiscals en un període de dos mesos, fa tuf de promesa incomplerta.
Segons les informacions que han anat apareixent als mitjans de comunicació, un altra promesa del gran mentider institucional quedarà en paper mullat. Aquest diumenge es complirà els dos mesos promesos, i el ministeri d’en Pedro Solbes ja ha demanat un mes de prorroga, ja què canvis en l’organigrama ministerial han impedit treballar en el tema amb la celeritat desitjada.
Si això no és així, com es podria comprendre que un cop passades les eleccions totes les promeses i els projectes plantejats es vagin esfumant? Com pot ser que es retardi el traspàs de competències de rodalies i l’aeroport més de dos anys? Com pot ser que la norma institucional bàsica del nostre país porti vora un any d’incertesa pendent de la ratificació del Tribunal Constitucional? Com pot ser que la publicació de les balances fiscals promeses pel 8 de juny, finalment no es produeixi? Com pot ser que la negociació del finançament de Catalunya es posposi perquè no és ètic parlar d’això en temps de crisi econòmica?(Crisi que d’altra banda ZP desmenteix arreu)
Aquesta promesa va provocar el canvi del no a l’abstenció de CIU en el debat d’investidura, i un cop mes aquest canvi d’opció va venir donat per un engany. Si la passada legislatura l’excusa era la falta de consens en els diferents mètodes per calcular-les, ara es l’anteriorment esmentat. Tot plegat es una nova mentida cap a Catalunya què fa molt de temps que reclama les balances per una qüestió de transparència, cosa que desmuntaria la mentida de la insolidaritat dels catalans a l’estat, i reforçaria l’espoli sense precedents cap a un territori per part d’un estat on una bona part dels seus recursos nomes agafen el bitllet d’anada i mai mes els veiem el pel.
Aquest estiu hem tingut molts exemples amb la falta d’inversions en infraestructures que gairebé paralitzen Catalunya, i què se’ns dubte ens fa perdre competitivitat a cada dia que passa, on els nostres empresaris tenen que lluitar amb unes armes que no son les mes adients. L’Estat ja ha deixat clar amb els fets què no te la intenció de publicar de moment les balances, i si un dia ho fa segurament trucaran en Guerra per pasar el ribot com amb l’Estatut i les xifres seran un ball de números indesxifrable.
Unes altres de les promeses del govern tripartit en la seva constitució fou reduir el nombre d'alts càrrecs de l'administració de la Generalitat de Catalunya, car ells consideraven que eren excessius en l'època de CiU. Lluny d'això, el tripartit ha incomplert la seva promesa -com tantes d'altres- i al llarg dels cinc anys de tripartit a la Generalitat hem assistit com, impassibles, augmentaven els alts càrrecs de la Generalitat -de 168 el 2005 a més 200 el 2008-. Sent aquesta la causa de la necessitat de la Generalitat de contractar un servei extraordinari de xofers pels tres propers anys -a més dels cotxes oficials-, que suposarà la despesa de 432.000€ durant el 2008, de 576.000€ el 2009 i 144.000€ el 2010, segons una resolució publicada al BOE el passat 25 de maig del 2008.
I per acabar,l’actual Califa d’ al-Andalus, Manuel Chaves, sembla que té més poder del que ens podem pensar. Condiciona el govern espanyol en tot el que li sembla: imposa ministres, marca i delimita el finançament, condiciona ambaixadors, etc. Ara hem sabut que el Califa va vetar que Joan Clos fos l’ambaixador d’Espanya al Marroc perquè donaria privilegis als empresaris catalans en detriment dels interessos econòmics andalusos.En aquest cas, el Sr. Chaves, ha tingut clar que per defensar els seus interessos i els de la seva “comunidad”, un ambaixador d’Espanya al Marroc que fos català no li convenia.
Tan tou i submís al PSOE com ha estat sempre el Sr. Clos! Si ens ho prenem amb sentit de l’humor podríem dir que Ankara ha guanyat un còmic i Rabat l’ha perdut. Mentrestant tots els partits catalans segueixen jugant amb aquest joc amb el seu tacticisme mediocre, amb la conseqüent desafecció de la gent, i sense donar un cop de puny a la taula i abandonar qualsevol negociació que de ben segur serà una presa de pel mes, per resoldre l’atzucac en que ens trobem, i on la solució esta a les nostres mans.

Entendre la globalització.

el primer gran problema és que el món empresarial català no ha entès ni la globalització engegada a mitjans dels anys 90 ni les noves regles que cal tenir en compte (...) cal modificar la relació de Catalunya amb Espanya i actuar d'acord amb les regles pròpies de la globalització.

Això implica negociar amb el govern central en base a interessos i necessitats, i caminar per acoseguir el dret a decidir des de la força de la democràcia. (...) s'ha errat en l'estratègia i, enlloc d'apostar per la competitivitat i el valor afegit s'ha potenciat la importació de mà d'obra barata, una fórmula condemnada al fracàs davant l'aparició de la Xina i la Índia com a competidors directes en aquest àmbit. (...)

Són fragments del que David Madí va dir durant la presentació del seu llibre 'Democràcia a sang freda' celebrada el passat abril a la seu de Foment del Treball a Barcelona
A Catalunya ningú en prendrà nota perquè això són "collonades d'un pijo de dretes". I així va el país, i així hi anirà.

Maragall

En el tram final de l'anterior legislatura, quan les turbulències del "Dragon Khan" (en expressió clarivident de l'exconseller Joan Carretero) estaven en el seu punt més àlgid i el Tripartit tocava a la seva fi, ja vaig comentar que trobaríem a faltar el president Maragall, com en aquell moment trobavem a faltar i molt al president Pujol.

El temps, crec, m'ha donat la raó i avui aquest País nostre, tan estimat i volgut, torna a donar una mostra de neciesa en menystenir al ex- president Maragall com si no el conegués.

Els socialistes catalans han esborrat Maragall de la seva història més recent, han oblidat aquell qui ha estat la figura més pública i notòria del socialisme catalanista hereu d'Almirall.

El PSC ja no existeix, perquè res no queda d'un socialisme valent que volia construir el país des d'un catalanisme compromès amb la terra i amb els valors propis de Catalunya.

El seu lloc ha estat ocupat, literalment, per socialistes nouvinguts, de profundes conviccions espanyolistes (encara que les dissimulin a voltes per presentar la cara més amable a l'electorat de més enllà del Baix Llobregat i ha tota Catalunya); ja en podeu dir Montilles, Corbachos, Zaragozas, Icetas,BallesterosJiménez,Ripoll ... i tota la cúrrua d'hereus escampa que s'han fet amb la terra i es proclamen "pal de paller" de la nació.
Què us heu cregut !
Vergonya per als socialistes que un dia anàveu de catalanistes, que predicàveu als quatre vents el progrés de la Nació des de les conviccions pròpies i que ara, esporuguits per aquests nouvinguts, us amagueu sota l'aixopluc del paraigües del govern.

A vosaltres, us hauria de caure la cara de vergonya i enyorar també a Maragall.

Maig del 68

Quan fa 40 anys de la famosa revolta del maig del 68, vull deixar escrit el meu posicionament al respecte, encara que, segons com, pequi de certa manca d'originalitat. Resumint en dues ratlles, crec que el Maig del 68 va ser necessari igual que crec que ara s'ha de superar.
El Maig del 68 va ser necessari per passar d'un tipus i model de societat a un altre. S'arrossegava un model de societat encara basat en el segle anterior, amb forta disciplina, jerarquitzat, replet de normes i amb manca de llibertat.
El Maig del 68 va canviar tot això i va suposar una necessària explosió de llibertat en tots els sentits, que s'anava coent fa temps a dins de la societat.
De la mateixa manera dic que aquells plantejaments que van fer necessari el Maig del 68, amb el pas del temps, han quedat anacrònics i
cal superar-los.
Els antics progres són avui dia els conservadors perque segueixen amb ideals i plantejaments caducs basats en fets de fa 40 i 70 anys. L'enquistament i anacronisme que avui representen els valors del Maig del 68 pot observar-se al model escolar, en la manca de plantejaments polítics més enllà de quatre idees genèriques dels qui encara defensen aquells valors o en la creixent manca de valors de la societat en general.
Bon cap de setmana a Tots.

EL ROINE COM OPCIÓ ?

Primer va ser la solemne declaració de Govern no transvasista feta des de la tribuna mateixa del Parlament. Després va ser el transvasament del Segre cap al Llobregat passant pel Túnel del Cadí.
Es tractava, segons afirmacions del Conseller Baltasar, del President Montilla i del portaveu de facto del Govern Sr. Zaragoza d’una qüestió de vida o mort. Tant, que fins i tot es va afirmar que el Govern català executaria l’obra, posant entre espasa i paret al Govern de l’Estat el qual suposadament no tindria nassos de tancar l’aixeta. Però va venir el PSOE (per cert, passades les eleccions) i va dir que res de res.
Més tard, en el més pur estil Capitan, mande firmes !, el PSOE va ordenar la connexió de les xarxes d’abastament de Tarragona i Barcelona, el CAT / ATLL. Una obra que el mateix President Montilla va definir com l’extintor que Barcelona i l'Àrea Metropolitana necessitaven. I tots a creure.
Sortir d'una situació de sequera no és tasca fàcil ni de quatre dies...
Tampoc cal doncs que ens posem a qüestionar hores d'ara si això del canvi climàtic és o era una farsa, una història de fantasmes...Ja he sentit alguns escèptics a parlar de recanvi climàtic...
Tot i el mes de maig més plujós des de 1977, tampoc cal ara que ens pensem que anem cap a un recanvi climàtic caracteritzat per les pluges abundants i els estius frescos..
Cal anar amb compte en afirmar segons què. Els pagesos que han sembrat blat ara veuen els seus camps inundats d'aigua i el blat verd i preciós de les darreres setmanes ara està xafat i moll com un camp d'arròs.
Si donem la imatge que ara plou massa, els mateixos turistes que havien de deixar de venir per problemes d'abastament d'aigua, ara deixaran de venir per por a què el recanvi climàtic acabi amb el "sol de España"...
No ens passéssim doncs.
No cal aturar obres.
No cal deixar de parlar de solucions estructurals, ni de plantes dessalinitzadores, ni del transvasament del Roina.
El recanvi climàtic no està garantit.
Dit això però, el que cal dir també és que tot l'argument ari del govern tripartit pel que fa a la gestió de la sequera, ha anat a fer punyetes. Si s'argumenta , es defensa i es justifica una obra només per la situació d'excepcionalitat, per la situació d'emergència nacional, i es fan callar les veus crítiques argumentant fins i tot que , un cop acabada l'emergència amb la posada en funcionament de la nova planta desssalinizadora la primavera que ve, es podria desmuntar la canonada, ara no es poden queixar que hom se'ls tiri al damunt quan, amb les darreres pluges, tots els seus arguments han quedat enterrats sota les aigües dels pantans.
I és que la pluja ha estat per a mi, doblement benvinguda. Si la força de l'aigua ha servit per emportar-se per sempre la demagògia que alguns han fet sobre la sequera i sobre la nova cultura de l'aigua, haurà valgut la pena l'emergència nacional. Si el riu, amb la seva força, arrossega riu avall juntament amb tota la porqueria acumulada de tants anys, tota la porqueria política acumulada també en tants anys, l'emergència nacional haurà servit de molt.
Calen solucions estructurals? Clar que si!
Cal la interconnexió de xarxes? Clar que si!
Cal una nova cultura de l'aigua? Clar que si!
El que no cal ja mai més són les demagògies, els populismes, les incoherències, les falsedats, les improvisacions... Tot això, riu avall, ben avall... Cal que plogui més encara per emportar-s'ho tot?
La ministra Espinosa reitera el compromís d’estudiar el trasvas del Roine.
El govern va reiterar ahir al Congres el compromís de l’executiu d’estudiar seriosament el trasvas del Roine fins Catalunya. Amb condicions polítiques , certament. Aquesta si que és una garantia definitiva per l’Ebre , que és deficitari d’aigua en certs moments , com ho demostren els informes de l’ACA vers la disponibilitat d’aigua per a les puntes d’estiu a l’àmbit del CAT. Una bona negociació per una proposta de futur.Mantenir una posició coherent i raonada en situacions de forta turbulència política i social no és mai fàcil i menys quan la tendència a la desqualificació personal esta arrelada al inconscient col·lectiu.
L’ utilització emocional i política de la inquietud social és molt rendible electoral i tàctica ment , un bitllet al fracàs col·lectiu a mig i llarg termini. Al seu dia CIU, varem defensar una interconnexió de xarxes , amb condicions. Ara també. Reclamàvem , cabal ecològic, acord amb els representants del territori al si del CPIDE. Reversibilitat i garanties per els pobles i la gent de les terres de l’Ebre.
El Roine era la garantia per a l’Ebre . Són les Terres de l’Ebre qui no poden aïllar-se del mon.
Avui , defensem el mateix, només cal escoltar el que va dir Ramon Espadaler , Oriol Pujol o el mateix Artur Mas. (Escoltar tot el que han dit i diuen, no només el tall interessat que cadascú vol escoltar).
A tall de exemple , un paràgraf del Diari de Tarragona: Davant d’aquest nou context, el president de CiU Artur Mas , va assegurar ahir que el Govern “se supera cada dia” en la seva ineficàcia i en la seva ineptitud,. Argumentant que, en només un mes, “les hem vist de tots els colors”.
Mas ha defensat que ES MANTINGUI L’OBRA DE LA CANONADA SEMPRE AMB LES PREMISSES DE “ PACTAR AMB EL TERRITORI” I TANCAR EL CERCLE AMB EL TRANSVASAMENT DEL ROINE” que permetria portar aigua a suficient a Catalunya com solució definitiva i estructural. Resumint: milions i milions llençats amb vaixells amunt i avall, ridícul de la nostra capital als ulls del món, demostració fefaent de qui mana i qui no mana a Catalunya (quan hi ha problemes gruixuts mana Madrid) i, per si no fos prou, un enfrontament creixent entre territoris, sobre tot perquè qui paga els plats trencats de tot plegat és un riu Ter que ja fa anys que ha deixat de ser solidari, per passar a la categoria d’aquells a qui sembla que se’ls pot prendre el pel sistemàticament.
Quina vergonya tot plegat: en aquest País, qui fa la política de l’aigua és la Moreneta (fent ploure) i el PSOE, decidint el que més li convé a ell (que no a Catalunya) en cada moment. Difícil fer-ho pitjor.
Ser coherent no és fàcil. No ser-ho ,no es la opció. Massa historia , per renunciar-hi

l' Estatut & negociar el finançament.

Aquest proppassat dimecres s' han iniciat les converses bilaterals entre
l' Estat i la Generalitat per a negociar el nou finançament de Catalunya.
La sorpresa ha estat que ni el ministre d' Economia, Pedro Solbes, ni el Secretari d' Estat d' Hisenda, Carlos Ocaña, hi han assistit.
Davant d' aquestes absències hom es pregunta si realment el Govern de Zapatero vol negociar o vol prendre'ns el pèl un cop més. Senzillament el que hauria de fer el ministre Solbes i ZP és aplicar allò escrit a l' Estatut, ni més ni menys. Per què ara hem de tornar a negociar ? O és que el senyor Zapatero té amnèsia des del dia que es va comprometre a aprovar l' Estatut que sortís del Parlament ?
L' Estatut és una llei, la qual va ser pactada, negociada, votada per les Corts espanyoles i referendada pel poble català. Així doncs, ara no és el moment de negociar sinó simplement cal aplicar tot el que s' hi recull. Nosaltres no podem exigir més però tampoc menys.
Malgrat els fets evidencien que no s' aplicarà el nou model de finançament que recull l' Estatut del 18 de juny de 2006, el Secretari General del Departament d' Economia, Martí Carnicer ha assegurat que " el Govern espanyol té clar que s' han de complir els terminis previstos ". En canvi, el president de la Generalitat, José Montilla ha reconegut " que no és el millor moment per a la negociació del finançament, però és quan més necessitem els diners ".
CiU vol unitat d' acció a Madrid de tots els partits catalans però caldria no perdre de vista l' actitud que va adoptar el PSC-PSOE presentant 62 esmenes al text aprovat al Parlament (30 de setembre de 2005). Per tant, si no volem ser una vegada més enganyats pel "govern amic" exigim els aspectes fonamentals explicitats en el Nou Estatut :
- Preval l' Estatut abans que la LOFCA (en tot allò que l' Estatut i la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes es contradiguin).
- El finançament s' acorda i es concreta de manera bilateral. És bo saber que el que Catalunya paga a l' Estat i no retorna equival a 2.236 € per persona.
- Nova cistella d' Impostos : l' Estatut fixa uns percentatges, els quals, ja no es poden negociar ( IRPF : 50%; IVA : 50%; impostos especials : 58%). Aquesta nova cistella d' impostos pot representar per Catalunya 5,229'60 milions d' euros de més a l' any. Això representa reduir en 2,4 punts del PIB el dèficit fiscal.
- És probable que degut a aquesta nova cistella d' impostos, l' Estat vulgui retallar els recursos que rep Catalunya a través del fons de suficiència ( principi de lleialtat institucional; dèficit de la sanitat; augment de la immigració; cost de la vida; principi d' ordinalitat, entre d' altres.
El temps ens ho dirà però és ben trist que no s' apliqui la llei referendada pel poble de Catalunya.

UN ANY DESPRÉS

Avui fa just un any de les darreres eleccions municipals. La victòria va ser per PSC-PSOE, tot i que, per a mi, tots hi vam perdre, només cal que recuperem els resultats i hi trobarem una abstenció de les més altes.
Un any després, el panorama no és gaire engrescador.

Un govern de menys nivell que els de mandats anteriors. No em refereixo pas a les persones individualment –no sóc ningú per jutjar-les- sinó a l’equip que formen.
Sorpreses i nyaps que afloren d’una política que, contràriament a les promeses de l’inici, és més opaca que mai. CiU s’esforça per fer propostes en positiu, però, per respecte als electors també cal que es faci respectar i demani explicacions quan les coses no es fan prou bé. Davant d’això, el govern fa oposició a l’oposició.
Només ha passat una quarta part del mandat. Resten tres anys per a les properes eleccions i el Govern ha de tenir l’iniciativa. Pot seguir fent la seva, sense reconèixer els errors ni donar explicacions, o pot ser transparent i cercar el consens en aquells temes que els posicionaments no siguin ideo lògicament oposats, que en política municipal són molts.
Per evitar parlar de Muntanyans,carrer Nou o el futur teatre , posaré un exemple del darrer Ple: no es pot respondre amb la prepotència com es va fer a temes com el pavelló i si tenim en compte que un membre del Govern que va tenir seny ha abandonat el vaixell, l’esperança de rectificació és escassa.

El nou finançament i el PSC

Avui, un dia després de la proposta de CiU equivalent a la reducció del dèficit fiscal en 5200 Milions d`Euros, ha sortit corrent a parlar-ne el secretari d`Economia i Finances Sr. Carnicer.
Malgrat estimacions clares i contundents que fixen el nostre dèficit fiscal a prop dels 20000 milions d`Euros, la proposta de CiU equival a una petita reducció del 26%.
Però malgrat això, ja han sortit las veus de sempre diuen que aquesta reducció plantejada, equival a ser insolidaris.
Són les veus de sempre, les veus d`aquells que no tenen manies en ser insolidaris amb el seu propi poble a canvi de ser lleials a aquells que ens venen robant des de aviat farà 3 segles.
Són les veus d`aquells que s`omplen la boca expressions com polítiques socials, educació sanitat i tantes més, que en fons no són més que paraules, que vesteixen i uniformen un espoli fiscal sense parangó a Europa.
Sr. Carnicer, molts catalans ja no ens conformem amb les molles que ens donen els lladres; volem el nostre pa sencer, i un cop al tinguem, ja decidirem com serem de solidaris.
En tenim el pap plè de gent com vostè, que només pensen en l`estat espoliador i lladre, i obliden a la gent de la seva pròpia nació, a qui no podem donar tots els serveis que es mereixen per manca de recursos. No paga la pena entrar en detalls de fons de suficiència, cistella d`impostos etc que són molt vàlits per els economistes, però que la gent del carrer no entenen.
Ells només saben que són robats, espoliats, menystinguts i oblidats. Espero que diguin Prou.!!

Un PP fort és necessari.

Si fa uns dies la marxa de María San Gil reforçava l'estratègia orquestrada contra Mariano Rajoy impulsada pels ja extingits "oficialment" per Acebes i Zaplana, ara ha tocat el torn del responsable de comunicació del PP, Gabriel Elorriaga, i home teòricament moderat del partit. Amb una clarividència molt concreta, Elorriaga afirma en una entrevista avui al diari El Mundo que "Rajoy no está en condiciones de ofrecer un liderazgo renovado, sólido e integrador". Sosté per tant, que la nova generació de polítics que s'han forjat a l'ombra d'Aznar estan preparats per assumir el timó del partit.
Segueixo sense entendre la irresponsabilitat d'aquesta colla de dirigents que l'únic que fan sense adonar-se, és fer fort el PSOE de Zapatero. I comparteixo amb Rajoy la idea de què qui discrepi amb ell, que dóni la cara i presenti una candidatura alternativa. Perquè els plats bruts s'han de netejar a casa, i ara més que mai, quan el PP té un congrés a la cantonada, lloc on caldria redefinir discursos, estratègies i lideratges. Però sembla ser que aquestes males pràctiques ombreigen a tots els partits. Pensava ara en ERC i en les baralles entre Carod i Puigcercós.
En fi, actituds que la classe política hauria de canviar definitivament si volem contribuïr a dotar de credibilitat la vocació de servei públic que tenim els qui afrontem la política com un objectiu per millorar la qualitat de vida de la gent que ens ha fet confiança. No acostumo a comentar assumptes que afecten qüestions internes d'altres partits perquè, com a persona de partit, precisament, no m'agrada que d'altres facin el mateix amb temes que són de consum intern del meu. Crec que el respecte i la discreció són dos qualitats que, malauradament, escassegen a la política del nostre país, i del veí encara més.
Ara bé, el que està passant al Partit Popular aquests dies crec que mereix un comentari, fet des d'aquest principi de respecte polític i partidari. No és habitual, ni normal, que el lideratge del segon partit estatal es discuteixi des d'aquesta baixesa i poca talla política. No és normal que, sortits d'unes eleccions on, sense haver guanyat, no van quedar malparats, dilapidin un capital polític acumulat des de fa anys i amb no poc esforç.
Tot plegat és símptoma que al cor ideològic del PP hi conviuen, encara avui, dues ànimes fins a cert punt contradictòries i excloents: l'ànima d'un passat nostàlgic i decimonònic, encarcaradament conservadora, jeràrquica, autoritària i impositiva; i de l'altra, una ànima renovadora i dialogant, que pretén actualitzar continguts i missatges, des d'un conservadorisme liberal que accepta la discrepància, dispositiva i democràtica.
No era previsible que es destapés la caixa dels trons i que ambdues ànimes, com si en la reinterpretació de les dues espanyes, es bandegessin a tort i a dret fins a l'extrem d'organitzar manifestacions contra manifestacions davant mateix de la seu central del PP al carrer Gènova de Madrid. Convindrem que l'espectacle és políticament lamentable, i més si tenim en compte en el context social i econòmic que es produeix aquesta guerra interna oberta i sagnant.
Tots els partits polítics estan immersos en processos interns més o menys tranquils o turbulents, però fins ara ningú com el PP ha arribat a cotes de degradació partidària com aquestes. I això no és bo, encara que en una primera lectura ens puguéssim alegrar de les desgràcies polítiques alienes. No és bo perquè, en el joc democràtic necessari, cal una oposició forta que contrapesi l'exercici del poder del partit governant; perquè s'ha demostrat moltes vegades que les lluites fratricides porten a un empobriment del nivell democràtic general del país i perquè tot plegat contribueix a aixamplar encara més el recel i la desconfiança existent entre la ciutadania i els seus representants polítics.

Eurovisión

Mare meva de déu senyor… aquest any lo d’Eurovisión és tremendo… la veritat és que al principi no sabia ben bé què pensar, amb això del Chikichiki… però mira, saps què?
Que si ha de guanyar algú, que sigui un català… i millor que sigui friki que no pas caspós.

MOCIÓ DE CENSURA

Jo no reso mai. Reflexiono, potser, intentant aïllarem uns moments i pel cas és el mateix. Altres vegades intento fer una purga interior mantenint la ment en blanc. No reso perquè no cregui, sinó que no ho faig perquè no crec que serveixi de rés, més que de teràpia de tranquil·litat interior que ja aconsegueixo reflexionant o mantenint la ment en blanc. Però respecto, i molt, qui resa convençut de fer bé i fer-se bé.
Aquest darrers dies de pluja he estat pensant en les paraules que va dir Francesc Baltasar, que sorprenent ment encara segueix de Conseller, en plena sequera, sobre que ell també resava demanant pluja. Després hi afegia un somriure de complicitat amb la causa impiadosa.
Tothom té dret a ser com vulgui. Francesc Baltasar pot ser ateu i alhora poca solta per a riure’s de qui resa, pot ser arrogant i mal educat i alhora no encertar mai el temps de les seves declaracions, pot ser estratega polític per amagar informació a la població abans d’uns comicis i alhora no tenir gens de vista a l’autoritzar omplir piscines, pot ser eco.socialista, i a més ho pot ser de debò, i alhora permetre que a la seva filla li pugin el sou institucional quan ja era una de les periodistes més ben pagades del país.

L’ateu Francesc Baltasar pot permetre’s aconsellar als dirigents del seu partit de les terres de l’Ebre que es donin de baixa si no estan contents, però Francesc Baltasar no pot fer callar els catalans a qui governa. Molt lluny en la memòria hauria de recórrer per a trobar un Conseller que hagués reunit tants mèrits per a exigir la seva destitució.
Molt poca estima a la seva terra i molt poca dignitat ha de tenir qui aguanta així amb tot el que ha caigut. Si resant perquè plogués ha aconseguit aquestes formidables pluges, serà millor que no resi per mantenir la poltrona, no sigui que encara ens el trobem de President de la Generalitat. Però potser és el que ens mereixeríem en un país que està més pendent de la moció de censura al president d'un club de futbol que de la incompetència d'un servidor públic i segur que no es el únic que mareigs.

LLET PER A TOTHOM ?

He rebut aquest dimecres el setmanari Dossier Econòmic, i la veritat, fa plorar. Amb inèptes així, la veritat, serà molt complicat de sortir-se'n.
El reportatge principal aporta dades d'Inversió a les diferents comunitats i desequilibri fiscal. I sabeu qui aporta més que Catalunya i rep menys que Catalunya segons aquests periodistes desinformats? Madrid!!!
És evident que això no pot ser cert de cap manera. És totalment fals. Com es poden haver fet uns números que mostrin que Madrid, amb les 4 línies de TGV i un aeroport nou de trinca, amb tres corones de rondes fetes en els últims deu anys i 8 autopistes d'entrada i 9 linies de metro ha rebut menys ingressos per habitant que Catalunya? Bé, els números poden sortir així per quatre motius ben senzills:
a) A Madrid prop de 400.000 persones viuen directament de l'administració de l'estat. Són funcionaris de l'estat amb grans sous molts d'ells. Directa o indirectament, això vol dir que entre el 20 i el 25% de la població viu de la inversió pública de l'estat en aquesta comunitat autònoma.Si el PER o els subsidis són contabilitzats com a despeses a d'altres territoris, sembla evident que els sous de 400.000 persones o del manteniment del miler de seus oficials hauria de ser contabilitzat íntegrament com a despeses de l'estat a Madrid, no? Opps, doncs es veu que no !!. Aquest subsidi de l'estat al 15% de la població de la cort no conta com a contribució a Madrid. Diu que la feina que fan és per a tot l'estat. Jo també. Però els meus impostos conten aquí.
b) Les vuit autopistes que surten de Madrid i recorren de punta a punta la península, i les quatre linies del tgv que ja estan fetes, són una inversió impresionant que afavoreix bàsicament (com a mínim en un 50%) Madrid.
En canvi, m'hi jugo un € a que a Madrid només hi han contabilitzat 10 o 12 quilòmetres, mentre que la resta l'han contabilitzat a les comunitats autònomes per on passa l'autopista
c) Gràcies a totes aquestes infraestructures i al fet que la cort hi tingui residència, el 90% de les empreses hi estableixen la seu fiscal. Altre cop, no és correcte assignar a Madrid la totalitat de l'ingrés d'IVA de Bancs, Elèctriques, Telefòniques i multinacionals que hi han establert la seu, no en raó de la seva competitivitat davant altres ciutats de més de 1.000.000 d'habitants sinó en raó de la seva capitalitat i les influències que hi poden exercir.
d) Catalunya no té autopistes. I si les té, el cost de les tarifes que paga cada català ha de ser representat en els números com el que és, un impost més. Igual que les zones blaves o els pàrquings municipals. Estem parlant en aquest cas de milers d'Euros a l'any per família i/o empresa que no són contabilitzats.
e) En aquests moments, a Madrid han acabat les quatre linies de TGV i per tant els corredors d'entrada de les linies de Galicia i València. Mentre que a Catalunya estan en màxima inversió per passar-hi la única linia que hi tenen previst fer. Qualsevol renegociació cal tenir-la en compte en virtut de les inversions efectuades en els últims 10 o 15 anys, i no justament en base a l'any que li va bé a Madrid i no tant malament a Catalunya.
EL MÉS PATÈTIC DE TOT : És imperdonable i moralment execrable que Dossier Econòmic i per tant la nostra classe dirigent, no utilitzi per posar sobre la taula els números que a nosaltres ens interessen i en canvi posin sobre la taula els números que els interessen als nostres adversaris. Només té una explicació.
Ens estan prenen el pèl a nosaltres en previsió que els prenguin el pèl a ells.
Aquesta es la recepta que seguirà aplicant l’estat espanyol amb relació al nou finançament català redactat a l’estatut. La qüestió no tant sols són les balances fiscals. El proper 9 de juny farà dos mesos que Zapatero va tornar a fer una promesa (li costa molt poc fer-les però mol més complir-les): publicar les balances fiscals abans de dos mesos. La qüestió no és el finançament. Dos mesos més i ens plantem al 9 d'agost, i Solbes ja comença a preparar-nos perquè ens ho prenguem amb calma. Més calma. Sempre més calma.
La qüestió no és la sentència del TC, que segurament serà prou interpretativa per evitar una estrebada i una crisi institucional que no convé a l'Estat perquè podria accelerar el procés de secessió. Totes aquestes qüestions acabaran saltant de l'agenda per a o per b, com al seu dia va passar a la història l'aprovació d'un nou Estatut que era l'únic entrebanc abans d'albirar la darrera opció.
Efectivament, la qüestió política de fons, la que s'intenta continuar amagant però cada dia es fa més difícil, és la sobirania. Poc a poc el ministre d’economia, Solbes, el president Zapatero i els barons socialistes com el Sr. Chaves van encarant el problema del finançament de manera molt clara davant els escarafalls del President Montilla, què son molt poc enèrgics i de nul·la credibilitat.
Primer va ser la promesa de la publicació de les balances fiscals per part de Zapatero què encara esperem, i si aquest gran incomplidor de promeses fa una excepció ja avisat que no seran cap punt de suport per pactar el nou sistema, desprès l’avís de que l’augment degut a la recessió econòmica serà limitat, encara què ens refreguen el superàvit de l’estat per la cara, un clar contrasentit amb el dèficit Català.
El que fa riure es la interpretació de bilateralitat de l’estat, què ara ens diu que serà una negociació de tu a tu amb cada autonomia per desprès fer una solució comuna en l’organisme encarregat d’aquestes qüestions, o sigui una clara multilateralitat maquillada.
La data límit del 9 d’agost marcada al text, segurament tampoc es complirà ja què diuen es mes important una bona negociació que una data marcada en una llei orgànica. Respecte a la solidaritat per uns determinats conceptes com (educació, sanitat i altres), ja s’ha avisat que serà consensuada entre totes les comunitats i amb l’estat reservant el 50% dels ingressos per la seva suficiència financera. Respecte a l’anivellament, no semblen disposats a modificar que les comunitats com Catalunya no perdin posicions una vegada fet l’ingrés i la despesa.
Això fa tuf a cafè amb llet,pero per alguns molt poca llet, per tothom un cop mes, sense cap respecte al text aprovat, ni a Catalunya, on la presa de pel comença a agafar forma.
Mentrestant el PSC evidentment encara que entre l’espasa i la paret, ja em sentit la Sra. Chacon defensant les negociacions per damunt del que posa l’estatut, aquests son els nostres primers representants que evidentment diran si a tot el que es digui a Madrid. El mes greu pot ser el paper d’ERC que de moment accepta la negociació de Castells i no sembla disposat a donar un cop damunt la taula i dir prou a aquest espoli continuat.

Plantejament ,reflexións i felicitats

La trobada que mantindran demà a Moncloa Zapatero i Ibarretxe, plantejarà la qüestió altra vegada de algú que vol un diàleg entre les forces basques per a resoldre un problema enquistat de fa dècades i de l’altre que tant punt obri la boca, li fotrà la Constitució pels morros i li dirà que no.
En el context constitucional SÍ que hi cap el fet de una consulta com la que planteja el Lehendakari, sols és necessari que la convoqui el president del Govern, Zapatero i s’institueixi el marc favorable per a saber de una vegada que n’opina la gent d’Euskadi del plantejament del seu president. És tant senzill com això.
Si fos tant cert i tinguessin tanta seguretat des de les files pro Espanyolistes que el recolzament cap un plantejament d’independència d’Euskadi i Catalunya no superaria el 30%, la pregunta és evident, perquè no celebrem ja de una vegada la consulta i matem la qüestió per sempre?.
El fet sobiranista ja excedeix de l’àmbit purament ideològic i nacionalista ja que també s’hauria de comptar que des de l’entorn dels ciutadans que avui no es declaren com a independentistes per raons de identitat nacional, si que estarien d’acord en començar a caminar a part d’Espanya per l’espoli econòmic al que ens sotmeten, ja que aquests, siguin catalanistes o no, parlin català o no, afecta de manera evident el nostre dia a dia i el benestar dels seus fills i és en aquest context que des d’Espanya no tenen gens clar el resultat de la consulta, els ballen els suports.i com a recordatori, en el nostre nou estatut, vigent des de fa dos anys , si que es contempla la celebració de una consulta d’aquest tipus per iniciativa del Govern de la Generalitat.
Cada dada, i aquesta és una síntesi, dona per reflexionar molt i molt del molt que queda per aconseguir:.
1.150.000 persones cobren menys de 1000 € el 34% de la població ocupada
720.000 dones i 430.000 homes
De 20 a 29 anys els 48% de la gent cobra menys de 1000€
El 20% de la gent amb estudis superiors cobra menys de 1000€
El 67% dels contractes temporals el salari és inferior a 1000€
Amb un salari de 1000€ les despeses de primera necessitat suposen un 70%
Del 2000 al 2006 el PIB a crescut un 28,2% i la pobresa un 16,2%
La taxa de risc de pobresa –menys de 8276 € anuals- per sectors:
17,4% gent amb nacionalitat
40,1% gent estrangera legalment parlant
29,7% gent desocupada
41,6% família monoparental amb 1 o més fills
El dilluns a tarda ha nascut el fill de Carme Chacon, el fill de la ministra de defensa.
Un fet singular que passa per primera vegada al nostre país, i que és de preveure que amb el temps no resulti tan estrany. El nostre país està caminant poc a poc, normalitzant situacions que ho haurien d'haver estat sempre, i tot i que tenim exemples en altres països, sembla que ho hagem de descobrir per nosaltres mateixos. Recordo el moment que la diputada socialista Anna Balletbó sortia del Congrés de diputats de Madrid, el dia que les forces armades varen intentar un cop d'estat. La varen deixar sortir pel fet d'estar embarassada. Aquella imatge la vàrem veure repetida infinitat de vegades, i encara que m'imagino que l'Anna Balletbó estava contenta de poder sortir, no sé si ho estava tant pel fet que ho podia fer.
S'han adaptat espais al Parlament perquè les mares puguin alletar els seus nadons, i es regulen les absències per maternitat, però encara resulta estrany veure com una mare dona el pit al seu nadó, en un lloc públic: fals pudor?
Sigui el que sigui, avui toca felicitar a qui ha set mare per primera vegada, i desitjar-li la felicitat per a tota la família.

El conte de maig -- Caputxet Vermell--

Vet aquí que no fa gaire temps, en un indret no gaire lluny d'aquí, en una caseta al mig del bosc vivia un vailet tot eixerit que es deia Ramon Maria Smithson i Folguerola, però que tothom el coneixia com el Caputxet Vermell, puix solia cobrir-se la testa amb una caputxeta d'aquest color.
(I no em pregunteu perquè, que això és un conte i els contes ja les tenen aquestes coses.)
Un dia, el seu pare va dir-li: Caputxet Vermell, pren aquest cistell ple de Gelocatils, Ibuprofens, Inistons i Valiums i porta'l a ca l'avi, que esta impedit al llit i no pot baixar a la farmàcia a comprar-ne.
I el Caputxet Vermell, que era molt bona persona, va sortir de casa i va endinsar-se al bosc tot seguint el camine't que menava cap a ca l'avi. Tris-tras, tris-tras. Tris-tras, tris-tras.
Però ai las! A mig camí, va sortir-li al pas una lloba que era molt i molt dolenta, però que es feia passar per bona, la molt falsa, i va preguntar-li tota melosa: ai, Caputxet Vermell, on vas tu, tan eixerit?
El Caputxet, que a part de ser bona persona era molt educat, li va dir que a ca l'avi a dur-li unes medicines, perquè estava impedit i no podia baixar a la farmàcia i blablabla,blablablabla.
I acte seguit, com que tenia molta pressa, va continuar saltironant tot axarit cap a casa de l'avi. Tris-tras, tris-tras. Tralariloriloreta. Tris-tras, tris-tra. Tralarilorilorà
La lloba, que per si no ho sabíeu era drogodependent, mentre se li dilataven les papil·les va pensar: mmmmmmm, droga gratis! I va agafar una drecera per arribar a ca l'avi abans que el Caputxet.
Quan va arribar-hi va trucar a la porta i, fent-se passar per t'estig de Jehovà, va entrar a casa, i va assassinar l'avi a sang freda, el va esbocinar i va guardar-ne els trossos al congelador perquè ho havia vist fer en algunes pel·lícules.
Quan va arribar a casa del seu estimat avi amb el cistell ple de medicines, el Caputxet va acostar-se al llit on jeia la lloba que es feia passar per l'avi i va preguntar-li tot estranyat: avi, com és que tens unes pupil·les taaaaaan dilatades? I sense temps de reaccionar, la lloba se li va tirar al damunt i va etzibar-li catorze punyalades que li van produir perforació d'un pulmó, contusions a diversos òrgans vitals i politraumatismes per tota l'ossada.
Per sort, mentre es produïa l'atac, per allà la vora passava un llenyataire que casualment era membre del Tribunal Constitucional.
En sentir el rebombori va entra a la casa amb la destral a punt per tallar caps i posar pau.
En veure l'esgarrifosa escena, però, va envainar l'eina, es va acostar a la lloba i pessigant-li la gal tona va renyar-la amb un contundent: uiiiii, dolenta més que dolenta, que això no es fa!I ja està.
No puc entendre-ho. Això és injust, per molt que ho digui el Tribunal Constitucional. Molt injust. A igual delicte, idèntica sanció. I punt.
Incrementar les penes pels agressors? Oi tant: són uns grandíssims fills de puta. Incrementar les penes per les agressores? També oi-tant: són unes grandíssimes filles de puta.
Que hi ha menys agressores que agressors? També. Però n'hi ha. Marededéu que n'hi ha. I és injust que paguin menys.
A igual delicte, idèntica sanció. I punt.
Bon cap de setmana a tots!!!

PER QUÈ DE LA CRISIS DEL XIRINGUITOS.

Els motius de la crisi immobiliària, son molts i variats.
Uns diuen que la culpa la tenen els tipus d'interès, els altres, que la pujada desbocada dels preus els darrers anys envers la contenció salarial, ha provocat que els estudis de viabilitat dels bancs surtin negatius, els altres que les taxacions s'han fet d'una manera poc rigorosa, provocant una alça fictícia del valors dels immobles.
Segurament hi ha part de veritat en aquestes reflexions, però, el que es cert, es que el crac immobiliari igual que el crac d'internet, be donat per fets de gran calat-ge, i un d'aquest ha estat la fallida de grans operacions financeres alhora d'adquirir empreses del sector a la babalà, i que ha produït una forta, i el que es més greu, ràpida des capitalització del sistema bancari, i per tant, aquesta manca de liquiditat dels "Senyors dels diners", ha accelerat els esdeveniments.
Les fallides de Llanera i Astroc, i les previsibles "correccions" d'Habitat i Colonial, son una mostra del perillós que pot arribar a ser l'analfabetisme empresarial, barrejat amb molta prepotència sota el lema "jo soc la polla"...
Quan tot va bé i els diners entrant a cabassos, la majoria de dirigents empresarials volen convertir-se en "L'empresari de l'any", i quin es el camí ? fer la empresa gran, molt gran, compte he dit gran, no eficient ni rendible, simplement gran. I la formula més ràpida es a traves d'adquisicions i/o fusions, i en aquest punt es on venen els problemes. La majoria de empresaris alhora de justificar una fusió, diuen que amb l'adquisició es generaran sinergies -es diu sinergia, a una combinació d'actius que creen més valor junts que separats-, i que això farà posar al capdamunt de la galàxia empresarial a la marca resultant. Però aquest mateixos empresaris que utilitzen aquesta paraula -sinergia- amb tanta lleugeresa, no tenen en compte els perills i les dificultats que hi ha alhora de "generar sinergies", i son:
*No totes les sinergies son iguals: En el cas d'Habitat l'adquisició de Don Piso a Ferrovial, no li reportava cap sinergia. Un ven obra nova i l'altre pisos de 2ª mà, o sigui una ven el seu producte construït sota el seu criteri, i l'altre, es dedica a vendre per encàrrec de tercers -els propietaris- pisos en el que l'empresa no pot influir, ni en el preu ni amb la forma.
*El temps compta: Les adquisicions triguen una mitja de tres anys en generà beneficis. Per tant l'empresa adquirent té que fer molt bé els números, per a veure si estan preparades. En el cas anterior i en el de Colonial, l'ansietat per què cap empresa els hi passés la mà per la cara, va fer que la decisió es prengués perillosament ràpida, i per tant el preu que van pagar estava i està tres vegades per sobre del que s'hauria d'haver pagat.
*Les sinergies no son gratuïtes: Genera sinergies te el seus costos - retallada de despeses, el temps emprat a la coordinació i la interacció per poder fer-les realitat, els costos de re ubicació i capacitació, i el lògic augment de costos generals durant l'etapa d'integració-. I aquest no son les úniques despeses associades a les fusions, però si tenen una relació més directa alhora de fer realitat les sinergies.
Per regla general els costos per aconseguir generar les sinergies son dos o tres cops mes grans que el valor dels beneficis anuals que et puguin genera aquestes. I a pesar d'això, van acceptar un finançament a curt termini de l'operació, on es comprometien a tornar 250 Milions d'euros al cap de l'any de l'adquisició!, i el mes greu de tot, es que els bancs o els seus analistes d'ESADE i IESE van creure que serien capaços de tornar'lis els calés.
Sinergies negatives: Habitat, alhora d'adquirir la marca Don Piso a Ferrovial esperava genera sinergies entre les dues, sense pensar que no es podien aprofitar les forces de venda, ja que els sistemes i tècniques de comercialització no son les mateixes, ni el mateix perfil de venedor. Tampoc es podien aprofitar els mateixos canals publicitaris. Per tant l'adquisició no permetia una reducció de costos tan laborals com publicitaris, en definitiva, la suma de vendes de les dues empreses no augmentaven els beneficis de la empresa resultant, i en conseqüència no tenia massa sentit adquirir Don Piso per part d'Habitat, i menys per la milionada que li va costar, per què feia inviable la seva venda a un altre grup.
Conclusions: Aquest any els bancs s'han llançat en els braços de les constructores, deixant-lis un munt de milers de milions d'euros sense les suficients garanties, i a sobre per adquirir empreses a uns preus totalment fora de mercat, per tant ja la tenim muntada¡¡, les constructores endeutades fins les celles amb un producte que hauran de vendre molt per sota del preu d'adquisició, i uns bancs amb els calaixos buits i amb deutes de difícil cobrament.
Diuen que a casa nostra i a espanya, no hi ha hipoteques "subprime", segur?. Un dels motors que ha anat mes revolucionat, i per tant s'escal fat més en el sector immobiliari, ha estat el del finançament., la banca es va llançà a finançà l'adquisiciò de constructores i compra de sòl amb unes garanties de pa sucat amb oli.
En el segment del finançament a les famílies no ha estat diferent. I ara s'ha estant pagant els plats trencats... La tancada d'aixetes dels bancs i caixes, es deuen a diferents motius:
Crèdits astronòmics amb avals volàtils: El 80% del aval han estat les accions de les constructores per adquirir empreses que un cop arribat el termini de pagament, els avals s'han desvalorat amb la mateixa rapidesa que varen pujar, i per tant no tenen d'on cobrar. Haig de recordar que a les grans empreses, a diferència de les petites, els accionistes no se'ls obliga a avalar amb el seu patrimoni personal tret de les seves accions de l'empresa, encara que s'asseguri al contrari, a la pràctica no es fa.
Finançament per la compra de sòl sobre unes taxacions inflades:Per què cobreixin tota l'operació sense que les constructores deixin anar un euro. Si això li sumen que s'han pagat preus per sobre de mercat -confiant amb la seva "previsible" revalorització- ja la tenim "liada". Alhora de fer caixa, els bancs s'han trobat que el que ells van finançar, val un 50% menys, i en conseqüència tenen que vendre a pèrdues.
Finançament a famílies foragitats: Pressionats per les constructores, s'ha finançat a famílies sense les suficients garanties, tant per els finançats, com per els fiançadors. S'han fet hipoteques del 120% del valor del pis, i amb un nivell d'endeutament de les famílies que superaven de molt el 40 i 50% recomanat, i per acabar d'adobar-ho sobre nòmines agafades en pinces. En conseqüència els banc i caixes alhora de voler vendre l'immoble hipotecat es troben; per un cantó un mercat en recessió i preus com a mínim estancats, i per altre banda un producte que alhora de fer la venda, no cobrirà del tot els diners deixats i el seus interessos - el veritable marge comercial de l'entitat bancària-. Per tant el marge de maniobra es mínim, o aguantà l'habitatge, i anar re-finançant a les famílies, o vendre a pèrdues per recuperar tresoreria.
Empreses privades de financiació: El boom de les empreses privades dedicades al finançament, ha crescut a l'ombra i directament proporcional, al de la construcció i la intermediació immobiliària, sent en aquest darrer on s'han "posat les botes". El nínxol de negoci d'aquestes empreses ha estat el finançament de risc i arribar a on no ho feien els bancs, però utilitzant-los, ja que ells son proscriptors dels bancs - eufemisme de intermediaris bancaris-. Com? amb molts casos modificant la documentació aportada per poder encabir l'operació - col·locar-la, vaja- en el circuit bancari. Si ja els bancs han acceptat taxacions dels immobles poc solvents, en aquest cas, en els taxadors se'ls ha pressionat directament sense cap mirament. Per tant les conseqüències en el mercat dit de segona mà, han estat pitjors que en el d'obra nova. Si ja els preus d'aquest els empenyien a l'alça els de nova construcció, se'ls hi ha d'afegir unes valoracions que jo anomeno "pornogràfiques", ja que han portat els preus en alguns moments a superar en els d'obra nova, Increïble!.
Conclusions: En aquest país hi han, i moltes!, hipoteques de difícil cobrament, que han aportat el seu gra de sorra al sotrac del sector de la construcció i immobiliari. Avui s'ha publicat que Don Piso tancarà la majoria de botigues, abans que ells ja ho han fet Fincas Corral, Tecnocasa, Expofincas.
El denominador comú de totes elles, es que encara que sembli mentida, han basat el seu creixement no en la venda de pisos, sinó en la venda de franquícies.( xuringuitos )..
Totes des de l'any 1993, van veure que una manera de fer diners, no era precisament la de vendre pisos de segona mà, sinó la de vendre la marca a traves de botigues en franquícia a qualsevol aprenent de emprenedor que es presentes. Aquest model de obrir botigues a tort i a dret només beneficia a una de les parts, que evidentment es la propietària del nom. En els franquiciats se'ls hi cobrava per tot: per el nom, les operacions, la publicitat, el mobiliari, etc... ¿A canvi de què?, doncs de molt poc.
Bàsica ment de poder lluir el nom de la firma i poca cosa més,la resta eren prohibicions, a saber: no podies sortir de la teva zona, per tant no podies créixer, bé si, si obries un altre franquícia i tornaves a passar per caixa, tenies que anar els notaris que ells deien i pagar més que si te'l triaves tu - ja que els seus pagaven comissió a la matriu- , tot el material d'oficina te'l subministraven elles, etc... Al final, la botiga franquiciada s'acabava convertint en un negoci de subsistència i poca cosa més, per tant des de l'any 1995, el segon negoci més important d'aquestes firmes eren els traspassos de negoci a un altre "desgraciadet" i així podien continuar foten-li les peles.
Amb aquest diners que feien?, doncs cobrir-se el ronyó per quan vinguessin mal dades, invertint-los en edificis de lloguer, algun que altre hotelet, etc.. Ara que el negoci s'aturat, ja no queden"desgraciadets" a qui desplomar, i amb bona lògica tanquen les franquícies. Això si, els deutes per els franquiciats, que no sigui dit.

Tan de bo algun dia s´acabi .

ETA novament torna a atemptar contra innocents. Però aquesta vegada amb un cruesa inhumana, si és que aquests falsos "Godaris" són humans, clar.

A les 3 del matí, mentre el conjunt de familiars dormien han fet explosió diversos explosius en la casa caserna de la Guàrdia Civil de Leguitano a Àlaba.Sense avís previ, mentre dormen, amb una potència d'explosius de més de 100 quilos que cap a temps que no s'exercia, els assassins d'ETA tornen a sembrar el terror.

Posar artefactes explosius traïdors, matar amb armes de foc indiscriminada ment, causar desperfectes a les propietats dels ciutadans, això és la veritable religió dels que s'amaguen sota un passamuntanyes negre i brut de sang de les seves víctimes.Diuen que lluiten per la independència del país basc, però és mentida només maten per cobrar per objectius aconseguits.Són escòria pura, no són patriotes com diuen, són criminals i delinqüents a qui ningú ha de donar aixopluc ni treva.

Tan de bo algun dia s'acabi el mal són que ha aconseguit durant molts anys turmentar a la societat civil amb actes salvatges i cruels propis de l'animal més despietat que existeix al món: el terrorista .

Des d'aquí, aquest humil blog, el meu més enèrgica condemna i repulsa a aquest monstruós atemptat que desgraciadament ha costat la vida del Sr. Juan Manuel Piñel, que deixa dona i un fill petit.

En definitiva i el pitjor de tota aquesta barbàrie, és que els demòcrates sempre sembla que diem el mateix; però és que aquests assassins duen molt temps fent-nos sagnar de ràbia i injustament tant a Euskadi com al conjunt d'espanya. Estic convençut que amb el suport de tots podem acabar amb una banda criminal que amb la seva ràbia sols sembra la mort i la discòrdia entre la gent de bona voluntat. Que s´acabi algun dia¡¡

Ara es queixa?

Aquest cap de setmana varem sentir les opinions d’en Zapatero als advertiments del President de la Generalitat sobre el finançament, i també altres personatges del passat.
El president del govern de l’estat va fer una crida a la unitat dels socialistes per damunt de les demandes de cada territori, va insistir amb la desacceleració econòmica, què no permetrà masses alegries, i el consens entre totes les autonomies, tot això davant la presencia del president Montilla.
Ara es queixa?, en Montilla durant tot el procés de l'Estatut era Ministre de la Espanya que ara critica. Es més, "gracies a ell", i a uns quants com ell, tenim l'Estatut que ¿tenim?; més prim que un paper de fumar.
Montilla es va passar tota la primera legislatura del tripartit, sembrant zitzània dins el PSC contra en Maragall. Es va passar tota la negociaciò estatutària frenant qualsevol avenç que signifiques una millora per els interessos de Catalunya, no fos cas que el "tito" ZP s'enfades i no el deixes ser President.
Un cop aconseguit el seu objectiu personal, ser el qui mana més a Catalunya, es troba amb la mateixa disjuntiva però aquesta vegada al inrevés.
Sinó es desenvolupa l'Estatut que ell va ajudar a aprimar, es pot trobar sense feina, i ja se sap, amb el pa no si juga!. Per tant només li queda una sortida, lluitar contra qualsevol fré que perjudiqui els interessos de Catalunya, no fos cas que el poble de Catalunya s'enfades i el botés de President.
Alhora en referència al País basc, va dir que escoltarà Ibarretxe, i poca cosa mes, res de consultes ni aventures que traspassin la sagrada constitució.
Aquest tarannà segueix desemmascaran aquest personatge, què ara esta mostrant la seva verdadera cara, amb poca vocació democràtica i grans dosis de nacionalisme espanyol sense cap respecte a la diferencia. Espero prengui nota el president de la Generalitat.
Tanmateix, les reaccions es van succeint a la demanda justa de Catalunya a un nou finançament. La mes sonada es la reaparició del Sr. Fraga, advertint que un cop de porta al finançament català provocarà que personatges com Carod reclamin la independència i altres bajanades.
Se’ns dubte les paraules d’aquest personatge tenebrós i feixista no van gens desencaminades, ja que a mes asfixia i incomprensió, mes desafecció de la població catalana i mes desig de llibertat.
Aquesta persona, recordo, amb morts de l’època dictatorial en la seva consciencia, i què en qualsevol estat mínimament democràtic hagués passat pel tràngol d’un judici per col·laboració amb un regim sanguinari i dictatorial i què evidentment no podria accedir a cap càrrec públic.
El vergonyós i denigrant es que aquest autèntic monstre, en un estat de democràcia estètica com l’estat espanyol ha seguit la seva activitat política i segueix ocupant el seu espai mediatic com si res, menyspreant opcions tant valides i democràtiques com el dret a decidir i que evidentment aquest senyor resoldria amb uns altres mètodes que tots coneixem.
Aquesta es la verdadera Espanya a la que ens hem d’enfrontar amb temes tant urgents com el finançament. Sr. Montilla torni a prendre nota.

Està plovent.

A Torredembarra ja ha arribat el temporal, acompanyat de fort vent que fa que quant surts de casa en un minut i a pesar dels paraigües que per altra part degut al vent no pots controlar, et quedes ben xop.
Esperem doncs, que aquest temporal que està assotant a casa nostra, serveixi al menys per omplir els nostres agònics embassaments i serveixi per calmar una mica tota la crispació al voltant del tema del aigua, que un cop més s’ha demostrat que la nova cultura de l’aigua tants cops inculcada per el govern de Catalunya i que ningú sap exactament que volia dir, es basava únicament en que plogués.
Per fi ja plou, de moment el govern català ja pot respirar més tranquil.
Quan veig que està plovent, no puc eviar tararejar aquesta cançó