Aquest cap de setmana varem sentir les opinions d’en Zapatero als advertiments del President de la Generalitat sobre el finançament, i també altres personatges del passat.El president del govern de l’estat va fer una crida a la unitat dels socialistes per damunt de les demandes de cada territori, va insistir amb la desacceleració econòmica, què no permetrà masses alegries, i el consens entre totes les autonomies, tot això davant la presencia del president Montilla.
Ara es queixa?, en Montilla durant tot el procés de l'Estatut era Ministre de la Espanya que ara critica. Es més, "gracies a ell", i a uns quants com ell, tenim l'Estatut que ¿tenim?; més prim que un paper de fumar.
Montilla es va passar tota la primera legislatura del tripartit, sembrant zitzània dins el PSC contra en Maragall. Es va passar tota la negociaciò estatutària frenant qualsevol avenç que signifiques una millora per els interessos de Catalunya, no fos cas que el "tito" ZP s'enfades i no el deixes ser President.
Un cop aconseguit el seu objectiu personal, ser el qui mana més a Catalunya, es troba amb la mateixa disjuntiva però aquesta vegada al inrevés.
Sinó es desenvolupa l'Estatut que ell va ajudar a aprimar, es pot trobar sense feina, i ja se sap, amb el pa no si juga!. Per tant només li queda una sortida, lluitar contra qualsevol fré que perjudiqui els interessos de Catalunya, no fos cas que el poble de Catalunya s'enfades i el botés de President.
Alhora en referència al País basc, va dir que escoltarà Ibarretxe, i poca cosa mes, res de consultes ni aventures que traspassin la sagrada constitució.
Aquest tarannà segueix desemmascaran aquest personatge, què ara esta mostrant la seva verdadera cara, amb poca vocació democràtica i grans dosis de nacionalisme espanyol sense cap respecte a la diferencia. Espero prengui nota el president de la Generalitat.
Tanmateix, les reaccions es van succeint a la demanda justa de Catalunya a un nou finançament. La mes sonada es la reaparició del Sr. Fraga, advertint que un cop de porta al finançament català provocarà que personatges com Carod reclamin la independència i altres bajanades.
Se’ns dubte les paraules d’aquest personatge tenebrós i feixista no van gens desencaminades, ja que a mes asfixia i incomprensió, mes desafecció de la població catalana i mes desig de llibertat.
Aquesta persona, recordo, amb morts de l’època dictatorial en la seva consciencia, i què en qualsevol estat mínimament democràtic hagués passat pel tràngol d’un judici per col·laboració amb un regim sanguinari i dictatorial i què evidentment no podria accedir a cap càrrec públic.
El vergonyós i denigrant es que aquest autèntic monstre, en un estat de democràcia estètica com l’estat espanyol ha seguit la seva activitat política i segueix ocupant el seu espai mediatic com si res, menyspreant opcions tant valides i democràtiques com el dret a decidir i que evidentment aquest senyor resoldria amb uns altres mètodes que tots coneixem.
Aquesta es la verdadera Espanya a la que ens hem d’enfrontar amb temes tant urgents com el finançament. Sr. Montilla torni a prendre nota.
13 comentaris:
Al PSOE no hi ha lloc per a la dissidència, ho ha deixat ven clar el president Zapatero aquest cap de setmana:
"Ante todo nos unen ideales y principios" i "Somos compañeros hayamos nacido donde hayamos nacido"
El missatge anava dirigit al president Montilla que el dia abans s'havia refermat en la seva proclama d'un nou finançament per Catalunya, tal i com recull el nou estatut. La resposta d'en ZP, prou clara i contundent: cohesió i disciplina. I ho ha fet apel·lat als ideals socialistes i al principi d'igualtat entre homes i dones. Tant irrefutable, com demagògic.
La postura d'en Montilla i per extensió de gairebé tots els partits catalans, no atempta contra l'ideari socialdemòcrata, ni vers la igualtat entre els homes i dones, i sobretot no ho fa en funció del lloc on aquests hagin nascut.
En tot cas atempta contra la cohesió del PSOE i fomenta, o fins i tot obliga, el debat intern en vers el model d'estat i a desemmascarar tots aquells federalistes de bocagrossa i mirada curta.
Ja comença a fer masses dies que es parla d'una possible reforma de la Llei electoral espanyola pactada entre el PSOE i el PP. Les darreres amenaces, usant terminologia militar, del cap dels de Can CIU, el Sr. Mas, fan dubtar sobre si cal agafar-se el tema seriosament, o no.
Amb el finançament escalfant motors, introduir un tema més apassionat i visceral políticament, pot ser una maniobra de distracció pel personal.
Així mentre discutim sobre les esències pàtries i les agressions que patirem els nacionalistes no espanyols, l'Estat tanca, segella i blinda el tema dels calers, sense fer fressa.
I quant ens adonem de lo considerats que son des de Madrid, per continuar permeten que els nacionalismes perífèrics tinguin la representació que tenen fins ara, els nostres recursos estaran hipotecats de per vida.
La peça clau per Espanya, com sempre, són els diners i no la representació que tenen els partits nacionalistes.
Saben molt bé que aquesta representació la poden anar retallant només amb l'ofec econòmic.
La força del nacionalisme català depèn del potencial econòmic que tingui, per això, que ara és parli de fer canvis en la llei electoral espanyola no sembla una amenaça seriosa. Ara, si realment la intenció també està en reformar la llei electoral, el que ha dit els Sr. Mas pot deixar de tenir un to metafòric, per esdevenir una realitat, més o menys violenta.
Tot i que Zapatero a anunciat que definitivament posarà fil a l’agulla per començar a negociar el finançament, també va declarar que “El govern espanyol ha d’administrar la major part dels diners”, o sigui, que comença l’espectacle.
No cal se gaire espavilat per veure que ens volen enganyar per nessima vegada, amb el tema del finançament i és que potser som tanoques de seguir entestats en voler fer entendre a Espanya el finançament que ens pertoca.
Esta clar que ni el senyor Zapatero, ni cap dels antics o nous dirigents del país veí, voldran canviar el concepte de “España grande y libre”, ara toca passar a l’acció i deixar-nos de romansos, que amb la independència no caldrà negociar finançament i podrem assolir el benestar que ens mereixem.
I es que si cal ser solidaris, ja ho serem amb qui pertoqui quan realment podem gestionar les nostres calers.
Salut,
Hi ha un consens encegador entre els psicoanalistes d’aquest maltractat país a l’hora de diagnosticar la salut del catalanisme polític: està en crisi i que no se’n parli més.
Ara bé: quan es posen a teoritzar sobre els seus causants i la possible solució que ens ha de rescatar d’aquesta agonitzant deriva ja aflora tota quanta divergència possible.
El catalanisme polític, gairebé des de la mancomunitat, ha tingut tres pilars fonamentals: ser hegemònic a Catalunya, tenir autogovern a través de la diferència i crear una societat moderna per regenerar espanya evitant que aquesta s’enfonsés amb ella a dins.
Ara, però, aquests objectius s’han vist frenats. El catalanisme polític va en retrocés eleccions rere eleccions, l’autogovern s’ha vist estancat amb les flagrants retallades estatutàries i actualment espanya s’ha modernitzat tant que està passant la mà per la cara a moltes iniciatives catalanes.
En resum: el catalanisme polític ha tocat sostre. Ja no valen els motlles del passat: s’han de redefinir o crear-ne de nous.
S’ha de renovar el vell diccionari pujolià i crear un nou discurs on la majoria social hi pugui combregar les seves il·lusions sense fer-ne escarafalls.
I no ens enganyem la guerra dels ministres no és cap discurs innovador: Companys i Cambó ja ho van intentar. Per tant, l’únic que estem fent amb això és perpetuar el problema.
I bé, matant al pare tampoc n’hi ha suficient ja que es necessiten objectius nous. En fi, des de la restauració de la democràcia el catalanisme polític ha anat estirant un sol discurs. Fins fa un temps encara servia però, ara, de tan estirar se’ns ha esfilagarsat tot i veiem que per més que repetim els seus patrons ja no serveixen per pal·liar els nous problemes.
Per tant, deixem de jugar amb les velles definicions i creem-ne de noves.
Perquè senyors, la guerra mai s’eludeix sinó que s’ajorna.
I aquest ajornament sempre afavoreix als altres.
És indignant escriure de finançament com si el tema del dèficit fiscal fos una mena de fenomen atmosfèric o meteorològic del qual ningú en té la culpa, que l’hem de solucionar i ha de ser just, collons, si tenen el cul llogat que ho diguin.
L’espoli fiscal no és fruit de cap fenomen de la naturalesa, hi han persones responsables i tenen noms i cognoms, i són perfectament identificables i són el PP i el PSOE, a partir d’aquí podeu posar el nom que us plagui, la llista pot ser llarguíssima.
De fet Catalunya és un país ple d’hipòcrites, és curiós veure com aspectes cabdals com finançament, seleccions esportives, llegua, cultura i infraestructures, gairebé el 80% dels agents polítics i socials hi estan d’acord (ho diuen), i de fet no hi ha manera d’avançar, algú m’ho pot contestar ?
El de plantejar una altre “falso dilema”. La “desafecció” no es produeix (només) respecte de la política espanyola.
Ni tampoc el finançament és l’unic problema de Catalunya.
Amb finançament o sense, no està clar que avui per avui algú marqui amb prou froça l’agenda de progrés de Catalunya.
El Sr. Montilla va a Madrid a pedir con la boca pequeña; Esta claro que lo maximo que este inerte andaluz,puede conseguir...ya lo consiguio, no es capaz de mas, cumple ordenes y mantiene contentos a cuatro mentirosos y follapavas de la izquierda, que presume de catalanismo, como es ERC y otros. Ya no me vale, ni el Sr. Carretero.. Son todos unos "manguis". Demasiado tiempo perdidido; Demasiados errores cometidos. Este PAIS, no merece a tanto JUDAS. besitos
Aquesta gent han aconseguit que: a) l'anormalitat sigui normal, b) els ciutadans som una colla d'ases que ens empassem tot el que ens informan des de les diferents conselleries, i c) uns mitjans de comunicacio que s'acostan a nivells de submissio mai vist.
Es a dir, un pais completament anormal amb el beneplacit dels milions de votants i abstencionistes. Amen.
En el seu dia va dir: "Apoyaré el Estatuto de Autonomia que salga del Parlamento de Catalunya"... i així ho va fer...; després va seguir dient: Daré 400 €... i així ho va fer...
Ja tremolo de pensar quin pacte farà amb nosaltres, els catalans, sobre finançament.
I tot i així, encara hem d'estar contents no?. Podria ser pitjor. Ja ho deien als seus cartells electorals: "cuidado, que vienen". El que no van dir a l'electorat, encara que nosaltres avisavem, és que girarien cap a la dreta .
El que queda clar, almenys per a mi, és que passarem la resta de la Legislatura amb polítiques que no afavoriran als qui tenen menys. Ara, anuncien una pujada a la factura de la llum d'un 11%.
Els salaris cada cop més a la baixa. El poder adquisitiu cada cop és menor (encara que hi ha alguns que cada cop guanyen més i més diners).
Amb el bipartidisme han aconseguit que l'alternativa a la governabilitat d'Espanya sigui una vegada el PSOE i ¡'altra el PP. Quin futur més prometedor...
Salut.
Respecte als diners Montilla ha afirmat que Espanya te superàvit i casualment Catalunya té dèficit. No senyor, no es casual sinó causal. Espanya te 11.000 Milions d’Euros de superàvit gràcies a que Catalunya te una xifra mes gran de Dèficit fiscal.
Segons l’estudi publicat ahir per El Periodico, el País Basc (aquests no se mai de que cony es queixen) rep 5.286 € per persona i any, mentres Catalunya rep 1950 € per persona/any. El càlcul per a una població de 7.500.000 actual (inclosos els emigrants que també van al metge i també tenen escolaritzats els seus fills) es de 25.020 milions d’Euros/any de Dèficit Fiscal si ens comparem amb els bascos.
Perquè voler comparar el nostre Dèficit amb les dades promedi espanyoles es un engany que ens fan tots els polítics, perquè la única economia que s’assembla a la catalana es la basca, i es amb la que ens hem de comparar. La formula per a solucionar el robatori, dient li Cupo, concert econòmic, regim foral, o agencia tributaria catalana es el de menys, l’únic important es el saldo final. Ja se que no es exacte, pero aquest calcul demostra la gran diferencia entre els bascos i nosaltres.
Si compareu aquest dèficit fiscal de 25.020 M d’€ amb el pressupost actual de la Generalitat de 34.750 M d’€ voreu que Espanya ens roba el 42% dels nostres recursos. (comparant amb el País Basc).
Fins aquí els problemes, les solucions poden ser múltiples, però jo crec que plantejar una independència republicana es anar directes al fracàs.
Opino que la millor solució i, legal segons la Constitució Espanyola es la recuperació dels nostres drets històrics, la DEVOLUCIÓ, derogant el Decret de Nova Planta, i fer un Estatut de pocs punts i molt clars, només amb allò que afecti a les relacions amb Espanya : solidaritat, forces armades i representació internacional, deixant clar que la recaptació de tots els impostos, taxes, i contribucions de la Seguretat Social els recaptarà la Generalitat perquè per la resta no es necessari que ens ho aprovin a Madrid, sinó que posant-ho a les Constitucions Catalanes actualitzades seria suficient.
No he entès mai perquè hem de posar en un Estatut quina es la nostra bandera o el nostre himne o moltes altres coses, i portar-ho a Madrid per a que les seves Corts ens ho aprovin. Per a mi això es l’escenificació mes clara del síndrome d’Estocolm que tenim com a poble.
Per tant, si no es soluciona el finançament o el Tribunal Constitucional toca una sola coma de l’Estatut retallat, no ens quedarà cap mes camí digne que la DEVOLUCIÓ. Poseu-vos ens cinturons.
Catalunya és la quarta autonomia en PIB per càpita de l’estat espanyol, però passa a la novena posició en renda per càpita, just per davant de Ceuta i dues posicions darrera de Melilla, segons dades publicades per la Federación de Cajas de Ahorro (Funcas).
La diferència entre el PIB i la renda per càpita és que la segona s’ajusta pel cost de la vida (més car a Catalunya), i per les transferències de renda de Catalunya cap a altres autonomies. És a dir, el dèficit fiscal català no ajuda només a què altres autonomies siguin més riques, sinó que també serveix per a què siguin més riques que Catalunya.
A Alemanya el Tribunal Constitucional va prohibir fa temps que una regió, després de la solidaritat interterritorial, perdi posicions en termes de riquesa relativa.
Solidaritat sí, però amb límits. Fins quan aquesta situació? Sentit comú i sentit d’estat.
Això és el que cal en la negociació del finançament
Novament la violència, suposadament d'ETA, ha produït un mort i diversos ferits en una caserna de la Guàrdia Civil al País Basc. Sempre execrable i en cap cas justificada, la violència i els morts a Euskadi de tan habituals sembla que no causin impacte i rebuig a la societat; com si ens hi haguéssim acostumat.
A Madrid mai han volgut reconèixer que l'estat espanyol està format per quatre nacions.
La castellana, que podríem dir que té de molts segles l'Estat a les seves mans, i tres més. Amb una circumstància que complicas més les coses: No hi ha homogoneïtat de reivindicació i, encara, les societats que formen les tres nacions restants estan dividides sobre la qüestió de llur independència.
Euskadi des de més de 40 anys té un sector armat, actiu. Una de les qüestions més greus que cap govern d'Espanya ha sabut resoldre perquè mai ha encertat les estratègies. Els diferents governs espanyols han considerat ETA com una banda criminal. Hi han prou raons per aquest qualificatiu. Però el que no han volgut valorar és el fet que al darrera hi ha una qüestió política que la recolza una gran part de la societat basca.
Quant a Catalunya, amb més força i tradició reivindicatives, avui per avui resta circumscrit a una qüestió dels polítics. Potser aquí tenim la societat més dividida encara. A Galícia l'independentisme és molt minoritari.
Ara mateix hi ha pendent la qüestió de la financiació de les autonomies. L'Estatut de Catalunya, tot i els retalls en la seva aprovació a les Corts espanyoles, té marcat un sistema de financiació. I ara sembla que el president espanyol digui paraules que fan pensar en una línia més homogeneïtzadora de financiació.
Fins que el govern espanyol no estigui disposat a asseure's en una taula amb Catalunya i Euskadi pel tema de la independència, tots els problemes continuaran i s'agreugeran i la violència etarra no s'aturarà.
treballo en banca, i des d fa uns mesets em dedico especialment a refinançar la hipoteca als q van justets: molts són immigrants però ja han après una cosa: sort del zp -diuen- ara podrem allargar la hipoteca de franc.
ja sabeu q es dedica a arreglar problemes, mentre a la generalitat en creen. jo els preguntaria com és q no arriben a final de mes: potser és q viure a la colònia suposa impostos de primera i serveis de tercera..
Publica un comentari a l'entrada