El conte de maig -- Caputxet Vermell--

Vet aquí que no fa gaire temps, en un indret no gaire lluny d'aquí, en una caseta al mig del bosc vivia un vailet tot eixerit que es deia Ramon Maria Smithson i Folguerola, però que tothom el coneixia com el Caputxet Vermell, puix solia cobrir-se la testa amb una caputxeta d'aquest color.
(I no em pregunteu perquè, que això és un conte i els contes ja les tenen aquestes coses.)
Un dia, el seu pare va dir-li: Caputxet Vermell, pren aquest cistell ple de Gelocatils, Ibuprofens, Inistons i Valiums i porta'l a ca l'avi, que esta impedit al llit i no pot baixar a la farmàcia a comprar-ne.
I el Caputxet Vermell, que era molt bona persona, va sortir de casa i va endinsar-se al bosc tot seguint el camine't que menava cap a ca l'avi. Tris-tras, tris-tras. Tris-tras, tris-tras.
Però ai las! A mig camí, va sortir-li al pas una lloba que era molt i molt dolenta, però que es feia passar per bona, la molt falsa, i va preguntar-li tota melosa: ai, Caputxet Vermell, on vas tu, tan eixerit?
El Caputxet, que a part de ser bona persona era molt educat, li va dir que a ca l'avi a dur-li unes medicines, perquè estava impedit i no podia baixar a la farmàcia i blablabla,blablablabla.
I acte seguit, com que tenia molta pressa, va continuar saltironant tot axarit cap a casa de l'avi. Tris-tras, tris-tras. Tralariloriloreta. Tris-tras, tris-tra. Tralarilorilorà
La lloba, que per si no ho sabíeu era drogodependent, mentre se li dilataven les papil·les va pensar: mmmmmmm, droga gratis! I va agafar una drecera per arribar a ca l'avi abans que el Caputxet.
Quan va arribar-hi va trucar a la porta i, fent-se passar per t'estig de Jehovà, va entrar a casa, i va assassinar l'avi a sang freda, el va esbocinar i va guardar-ne els trossos al congelador perquè ho havia vist fer en algunes pel·lícules.
Quan va arribar a casa del seu estimat avi amb el cistell ple de medicines, el Caputxet va acostar-se al llit on jeia la lloba que es feia passar per l'avi i va preguntar-li tot estranyat: avi, com és que tens unes pupil·les taaaaaan dilatades? I sense temps de reaccionar, la lloba se li va tirar al damunt i va etzibar-li catorze punyalades que li van produir perforació d'un pulmó, contusions a diversos òrgans vitals i politraumatismes per tota l'ossada.
Per sort, mentre es produïa l'atac, per allà la vora passava un llenyataire que casualment era membre del Tribunal Constitucional.
En sentir el rebombori va entra a la casa amb la destral a punt per tallar caps i posar pau.
En veure l'esgarrifosa escena, però, va envainar l'eina, es va acostar a la lloba i pessigant-li la gal tona va renyar-la amb un contundent: uiiiii, dolenta més que dolenta, que això no es fa!I ja està.
No puc entendre-ho. Això és injust, per molt que ho digui el Tribunal Constitucional. Molt injust. A igual delicte, idèntica sanció. I punt.
Incrementar les penes pels agressors? Oi tant: són uns grandíssims fills de puta. Incrementar les penes per les agressores? També oi-tant: són unes grandíssimes filles de puta.
Que hi ha menys agressores que agressors? També. Però n'hi ha. Marededéu que n'hi ha. I és injust que paguin menys.
A igual delicte, idèntica sanció. I punt.
Bon cap de setmana a tots!!!