Mare meva de déu senyor… aquest any lo d’Eurovisión és tremendo… la veritat és que al principi no sabia ben bé què pensar, amb això del Chikichiki… però mira, saps què?
Que si ha de guanyar algú, que sigui un català… i millor que sigui friki que no pas caspós.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Chikilicuatre queda decimosexto en la 53 edición del Festival de Eurovisión, ¿y qué?
Chikilicuatre ha estado a la altura de Eurovisión
Unos 100 millones de europeos han seguido hace solo unas horas, el Festival de Eurovisión. La apuesta de Televisión Española por el "friki" Rodolfo Chikilicuatre logró división de opiniones con un total de 54 votos: 5 puntos sueltos (Gran Bretaña, Albania, Armenia, Finlandia y Dinamarca); 3 puntos de Turquía; 4 de Suiza, Bélgica y Chipre; 5 puntos de Francia; 8 de Grecia; 10 puntos de Portugal y 12 de Andorra.
Rodolfo Chikilicuatre ha defendido sin complejos "Baila el Chiki Chiki" en el estadio Arena de Belgrado. Ataviado con su habitual tupé, su vestuario rockabilly y con sus bailarinas Disco y Gráfica; Chikilicuatre elegido por vía popular y que ha causado indignación en los 'eurofans' tradicionales, salió al escenario en la posición número 22, tuvo que escuchar algún que otro abucheo y recogió aplausos moderados. Chikilicuatre introdujo el tema dejando un protagonismo especial a su guitarra Luciana, a la que ha regalado un solo con los acordes de la canción popular Old McDonald had a farm.
El resultado permite ahora, arremeter con más fuerza, a los que desde el principio criticaron la posibilidad que Chikilicuatre estuviera en Belgrado. Los “críticos” señalaban que era una canción hortera y de mal gusto y que era un error haber dejado la decisión de elegir en manos del público. Menudos demócratas.
Por el contrario para la inmensa mayoría, Rodolfo Chikilicuatre y el Chiki Chiki, es algo divertido y gamberro, una prueba del sentido del humor de los españoles, y justo lo que una cita como Eurovisión, -un entramado de intereses y chanchullos- se merece.
En primer lugar porque es un producto de la democracia. El Chiki Chiki fue la canción elegida del modo más popular que existe, por Internet, con nada menos que 109.995 votos, más de 40.000 votos de diferencia con el segundo clasificado, La casa azul. Por primera vez no intervino jurado alguno en la decisión final.
En segundo, porque todos sabemos que jamás gana la mejor canción ya que los votos responden más a intereses políticos y/o a fenómenos migratorios que al oído para descubrir nuevos talentos que Europa pueda tener.
El Chiki- Chiki se forra
Desde el alumbramiento de Rodolfo Chiquilicuatre, el 21 de enero, han pasado cuatro meses en los que el Chiki-Chiki ha generado un verdadero negocio que se reparten de forma conjunta TVE, dueña de la canción desde el momento de la elección; La Sexta, que explota la imagen del personaje; El Terrat, la productora de Buenafuente; David Fernández, el humorista que se esconde tras las gafas y el tupé y, por último, los guionistas de El Terrat, beneficiarios del cheque de la SGAE por derechos de autor.
Esta bonanza económica comenzó con los politonos y juegos para telefonía móvil, que, desde finales de febrero hasta el 23 de abril –fecha del último recuento, ya sumaban más de 560.000 descargas. Gestionadas por dos empresas dedicadas a este negocio, Jet multimedia y Buongiorno, el precio de cada mensaje es de 1,20 euros más IVA. Pero se necesitan tres para completar la melodía o el juego, lo que supone 3,60 euros más IVA cada uno. De ese total, los ingresos se los reparten porcentualmente La Sexta y las empresas de gestión, aunque los inventores de Chiquilicuatre reciben alrededor de 2 euros por descarga.
Pero el negocio no se queda aquí. A través de Publiseis, la firma publicitaria de La Sexta, se han puesto a la venta peluches, álbumes de cromos, muñecos para colgar del móvil, cómics, y, por fin, la gota que colmó el vaso: un pack que se vende hasta en la Teletienda. Por el módico precio de 39,95 euros ya puede conseguir DVD, camiseta, póster que reza “Chiki-Chiki 12 points”, pegatinas y una careta. Pero nada de guitarra y tupé (a lo mejor porque estaban previstos para otro pack que nunca salió).
Estos productos de mercadotecnia comparten protagonismo con el disco Salvemos Eurovisión, lanzado por TVE a raíz del programa emitido para elegir al representante. Y no lo ha hecho nada mal, porque alcanzó el puesto 37 de la lista de los más vendidos tras cuatro semanas en el mercado. Sus beneficios se los reparten entre la cadena pública y la discográfica Vale Music (que también edita los discos de Operación Triunfo
Rússia s'ha emportat el gat a l'aigua. Azerbaijan (a sota), molt plàstics i lírics. Les xiquetes més maques, les de Grècia, Albània i Ucraïna sense cap dubte. Molta ploma, com de costum i res més
Quan era petit a Espanya el festival d’Eurovisió era tota una institució, un acte d’afirmació nacional enfront la resta de països d’Europa comparable als grans esdeveniments esportius a nivell de selecció, ja fora bàsquet, tennis o fútbol, potser per això i perquè només teniem una cadena de TV, ens aplegàvem tota la famíla davant de televisor per a veure’l.
Ho era tant d’important que fins i tot em conegut com l’any de la Massiel i el Serrat el govern espanyol va manipular les votacions comprant el resultat i la glòria de l’organització de l’event del següent any, que varem tornar a guanyar amb la Salomé i el “vivo cantando” ex-aequo amb 4 països més, des de llavors poca cosa, algun segon lloc i para de comptar.
Jo avui continuo mirant Eurovisió, ho faig tot sol i amb el handicap de no sentir-me representat per cap cantant, els sentiments nacionals son altres i les cançons que hi participen no son res de l’altre mon. Des de la desmembració de l’URSS i de l’antiga Iugoslàvia hi participen emissores de països que ni sabia que existien, que acomoden el seus vots en funció d’interessos polítics i econòmics de difícil justificació. És tot tant clar i evident que fins i tot l’Uribarri encerta les votacions abans que es produeixin.
Espanya n’hauria d’aprendre d’això i plantejar-se dues opcions:
No participar-hi més
Donar-nos la independència a Catalans, Gallecs i Vascos.
Nosaltres senyors, ens comprometem, com fan les repúbliques bàltiques amb l’ex opressora Sèrbia els països del Est amb Rùsia a donar-los els twelve points, que si els sumen als de Portugal i els d’Andorra, segur que els assegurarien un lloc entre els deu primers i tot. Carod, pren nota.
L'entrada de Chikilicuatre al món de la música és exactament igual com sí un dels personatges del Polònia es presentés a President de la Generalitat, guanyés, i tots emocionats.
Després de temps de no fer-ho (potser la darrera vegada va ser amb Sergio Dalma) aquest any he seguit la part final de les intervencions musicals i la posterior votació del Festival d’Eurovisió.
La paròdia de Chiquilicuatre afegit a que aquest any existien tres o quatre actuacions realment bones em van convèncer per a fer-ho. L’espectacularitat, no només musical, d'Ucraïna i, sobretot, d’Armènia, prometien una de les edicions més decents dels darrers anys.
I la intervenció del candidat espanyol, per a què no dir-ho, fent ironia d’un festival basat en l’encarcarament i la posta en escena hortera m’encuriosien a veure fins a quin punt podia arribar. Però al final queda clar que el sistema de votació popular a cada un dels estats participants que va substituir fa anys la votació del jurat "d’experts" fa que cada edició compti amb uns favorits que, a priori, ja tenen assegurat quedar entre els cinc primers.
A l’evidència que Rússia portava tres anys quedant entre els quatre primers, s’hi afegeixen el millor dels estats dels països dels Balcans, el millor dels Escandinaus i un quart estat amb interessos generals o situat geogràficament en un punt estratègic (Grècia aquest any, i Turquia o Israel anteriorment). És evident que els veïns compten i tots aquests participants (sobretot Rússia) es veuen afavorits per dependències econòmiques o per fluxos d’immigració. Quantitativament Espanya té pocs immigrants escampats per Europa com, per exemple, té Romania a Espanya (12 punts) o Lituània a Irlanda (12 punts també) i les fronteres de veïnatge són escasses (12 punts d’Andorra i 10 punts de Portugal).
Fins i tot amb el millor participant de les darreres edicions (ho crec seriosament) Espanya no ha pogut pujar més amunt del setzè lloc i es previsible que no millori en el futur si no hi ha variacions en el mapa polític europeu.
I dic això perquè Sèrvia que és la guanyadora de l’edició anterior no s’havia menjat rés al festival com a Iugoslàvia quan no tenia els vots de Croàcia, Macedònia, Eslovènia, Bòsnia Hercegovina, Montenegro i, previsiblement en el futur, de Kosovo. Espanya pot prendre l’exemple Iugoslau, avançant-se a qualsevol conflicte bèl·lic i concedint la independència a Catalunya, al País Basc i a Galícia.
D’aquesta manera en un futur no gaire llunyà podrien rememorar les nits de Massiel o Salomé amb els dotze punts que previsiblement els donarien els immigrants espanyols d’aquests tres nous estats d’Europa.
Perquè pel que es veu sempre guanya la millor cançó del país (no de l'estat) que ha assumit, encara que hagi estat a la força, la diversitat en el veïnatge en comptes d'engolir-ho dins l'aparell estatal.
Publica un comentari a l'entrada