15.5.08

Tan de bo algun dia s´acabi .

ETA novament torna a atemptar contra innocents. Però aquesta vegada amb un cruesa inhumana, si és que aquests falsos "Godaris" són humans, clar.
A les 3 del matí, mentre el conjunt de familiars dormien han fet explosió diversos explosius en la casa caserna de la Guàrdia Civil de Leguitano a Àlaba.Sense avís previ, mentre dormen, amb una potència d'explosius de més de 100 quilos que cap a temps que no s'exercia, els assassins d'ETA tornen a sembrar el terror.
Posar artefactes explosius traïdors, matar amb armes de foc indiscriminada ment, causar desperfectes a les propietats dels ciutadans, això és la veritable religió dels que s'amaguen sota un passamuntanyes negre i brut de sang de les seves víctimes.Diuen que lluiten per la independència del país basc, però és mentida només maten per cobrar per objectius aconseguits.Són escòria pura, no són patriotes com diuen, són criminals i delinqüents a qui ningú ha de donar aixopluc ni treva.
Tan de bo algun dia s'acabi el mal són que ha aconseguit durant molts anys turmentar a la societat civil amb actes salvatges i cruels propis de l'animal més despietat que existeix al món: el terrorista .
Des d'aquí, aquest humil blog, el meu més enèrgica condemna i repulsa a aquest monstruós atemptat que desgraciadament ha costat la vida del Sr. Juan Manuel Piñel, que deixa dona i un fill petit.
En definitiva i el pitjor de tota aquesta barbàrie, és que els demòcrates sempre sembla que diem el mateix; però és que aquests assassins duen molt temps fent-nos sagnar de ràbia i injustament tant a Euskadi com al conjunt d'espanya. Estic convençut que amb el suport de tots podem acabar amb una banda criminal que amb la seva ràbia sols sembra la mort i la discòrdia entre la gent de bona voluntat. Que s´acabi algun dia¡¡

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Què vol ETA? A hores d’ara, cada cop es fa més difícil contestar a aquesta pregunta.
Perduts en un oceà de contradiccions i confusió, la temptació és pensar que els extrems es toquen, que la sorda violència en la manca de reconeixement de les aspiracions polítiques pot transformar-se, sense igualar-se, en el crit esfereïdor de la violència de morts, ferits i destrucció.
Avui, els objectius polítics d’ETA no poden ser fonament d’actuacions terroristes com la de la passada matinada. El País Basc, no pot quedar sotmès a una altra tirania, ni val confondre les exigències legítimes de més autonomia i independència amb aquestes actuacions d’ETA.
I, un cop arribats a aquest punt, què? La ràbia i el desconsol no aturen el comptador de les víctimes que, dolorosament, s’ha tornat a posar en marxa.
Hauríem de reflexionar fins a quin punt aquests mateixos estats d’ànim no han col·laborat en el retrocés que vivim.
Més que mai, hem de demanar als responsables que assumeixin la tasca d’acabar amb el problema del que avui és ETA amb lucidesa i sense vacil·lacions, sabent que és un camí llarg.
Les úniques tàctiques admissibles ho són si serveixen a l’objectiu d’acabar amb el problema i no és acceptable la seva instrumentalització si volem arribar a veure resultats.
I tots hem de col·laborar : qui hagi de parlar, que parli. No volem més morts, ni ferits, ni destrucció.

Anònim ha dit...

Así no se defiende ninguna causa, así se cosecha sólo el desprecio más profundo por parte de cualquier persona decente, y así se obtendrá sólo la cárcel.

Son sólo lo que parecen: unos asesinos.

tafaner ha dit...

ETA és una organització primària que es mou per instints primaris i que només coneix una manera d'assolir els seus objectius: la submissió dels altres a les seves ordres.
Qualsevol resposta contrària, qualsevol entrebanc al seu projecte, que no pot anomenar-se polític perquè no es planteja dins el marc polític, qualsevol institució i/o persona que per ells sigui un impediment, tasta violentament la seva pòlvora...
L'Estat i les seves institucions i administracions, els partits polítics, les persones... tots som objectiu d'ETA perquè la seva violència és indiscriminada, perquè les seves amenaces atempten contra l'estat de dret, contra els drets i llibertat que, amb més o menys fortuna, hem assolit col·lectivament, fruit del pacte i negocació política i democràtica.
La nostra democràcia és la millor possible que fina al moment hem sabut bastir entre totes les persones, partits i institucions.
Morir matant sembla que és l'únic que li dóna vida, possiblement perquè no ha après, perquè ETA no ha volgut aprendre, a viure d'una altra manera. El conflicte i la tensió els dóna vida, dóna sentit (?) a les seves reivindicacions i, sobretot, a la brutal manera d'exigir-les i imposar-nos-les.
ETA és presonera de les seves obsessions, del seu anacronisme... S'empresona a sí mateixa i quan ha tingut la possibilitat d'obrir una porta, ha llençat la clau pel wàter o, pitjor encara, se l'ha empassat escopint-nos de nou. Per això sobreviu matant al segle XXI, en una societat que ha avançat molt (encara no prou) en la resolució pacífica dels conflictes, en una societat que al llarg d'aquests anys s'ha anat transformant, donant fins i tot una altra dimensió (mantenint, això sí, la clàssica) a l'exèrcit, modernitzant, encara que més lentament del què alguns voldriem, les estructures militars. No hi ha encaix possible d'ETA a la nostra societat, per això la rebutgem energèticament, per això condemnem els seus actes terroristes, els seus assessinats, per això protestem i els condemnem pacíficament, amb cap més arma que les paraules i els gestos, amb cap més arma que les que la democràcia i el respecte als drets de les persones ens permeten utilitzar.
Esquinçant la vida dels seus familiars i amics amb la seva mort causen dolor, molt de dolor, però aquest dolor el compartim tots els demòcrates i tots nosaltres teixim llaços que, salvant les diferències ideològiques, ens uneixen fortament contra ETA.

Anònim ha dit...

Arran de la darrera acció mortal d’ETA hem tornat a sentir els mateixos arguments de sempre. Però n’hi ha un que crida especialment l’atenció: “Amb violència, res”. Ho deia el Lehendakari Ibarretxe, però ho hem sentit infinitat de vegades en boca d’altres polítics bascos i espanyols. I sembla d’una lògica aplastant. Un sistema democràtic és aquell que ofereix als ciutadans la possibilitat d’exercir els seus drets, de defensar els seus interessos i, en definitiva, d’assolir qualsevol objectiu polític legítim a través de la voluntat popular. I tan legítim és aspirar a un model d’Estat com aspirar a un altre. Si la democràcia ofereix els seus propis canals per a satisfer les voluntats de la ciutadania, evidentment, la violència hi és del tot sobrera. Amb violència, res. D’acord. I sense?
Si establim unes regles del joc amb les quals es considera que determinats drets poden ser conculcats, que hi ha posicionaments polítics que no hi tenen cabuda, i que es pot menystenir la voluntat democràtica de la ciutadania, estem fent una invitació a saltar-se pel dret el principi de la no violència que bàsicament tots compartim. O no tots. Si la democràcia no ofereix una via pacífica per a assolir determinats objectius polítics basats en la voluntat popular, podem pensar que, malgrat tot, hom cregui que és millor renunciar a l’exercici d’uns drets abans que transgredir un principi moral; però tampoc ens ha d’estranyar que alguns no ho vegin així. Podem condemnar la violència pel que té d’immoral i d’atemptat contra la vida i la dignitat de les persones. Però la legitimitat per a fer aquesta condemna no la tenen els qui sí que creuen en la violència per a defensar determinats interessos (dins o fora de l’Estat, a l’Iraq, per exemple) o per a defensar el seu model polític d’Estat (estem segurs que el PP i el PSOE renunciarien a la violència a l'hora de defensar el seu model d’Estat?).
Malauradament hi ha gent que està disposada a traspassar aquest límit moral de la no violència. Però n’hi ha per tots dos bàndols. I sorprèn que els mateixos que neguen la via pacífica per a defensar determinats drets, per assolir determinats objectius polítics o per a defensar un determinat model d’Estat, i que fan aquesta negació amb una amenaça d’utilitzar ells la mateixa violència, siguin al capdavant de les manifestacions de condemna. Podem estar d’acord amb el principi que amb violència, res. I sense, tampoc? I si diem que amb violència, res.... volem dir res de res?