``COMUNEROS´´

Hi ha un periode de la història de Castella que manté certs paral·lelismes amb procés sobiranista que viu la Catalunya dels nostres dies.

A la Castella dels inicis del segle XVI, es va donar el moviment revolucionari dels “comuneros”. Aquest brot ciutadà va ser una reacció popular de les classes mitjanes i baixes de Castella contra el monarca Carles I, net dels reis catòlics i fill de Juana la Loca.
Els castellans consideraven aquest rei com un estranger, donat que era nascut als territoris de Flandes, que en aquella época pertanyien a l’imperi espanyol. Quan es va fer amb el poder, Carles I va envoltar-se de consellers flamencs i va menysprear la noblesa i els interessos de Castella. Aquest fet i l’augment dels impostos van provocar la revolta.
Bàsicament, els comuners exigien el següent: Primer de tot, demanaven que els impostos de Castella revertissin en ella, i no pas en finançar les polítiques europees. En segon terme, que els principals càrregs polítics de Castella no estiguèssin en mans de els nobles flamencs. En tercer lloc, que les Corts de Castella fossin consultades en les grans línies d’acció política i que les institucions castellanes participèssin en la seva elaboració. Els sona tota aquesta història? Es precissament el que avui demanem a Catalunya: Concert económic (que els diners dels nostres impostos es queden a casa) i que les decissions polítiques esencials per a Catalunya les prenguin les nostres institucions, les catalanes, i no pas les del país veí, Castella.
La revolta comunera va fracasar. Entre d’altres raons perquè es va radicalitzar i va perdre el suport de la noblesa castellana que aviat va tenir por de les reivindicacions massa col·lectivistes progressistes dels burgesos i de la pleb. En altres paraules, el moviment comunero va perdre el favor de les élits económiques del país per decantar-se excesivament massa a l’esquerra de l’eix socio-económic.
La conclusió que els soberanistes catalans podem treure de tot plegat és la següent: No es bo que les decissions politico-económiques les prenguin els nostres veïns, encara que formin part del mateix “estat”. Això els castellans sempre ho han tingut present.
Sempre s’han revoltat quan han vist perillar la seva sobirania económica o política. Si no volem acabar arruinats per l’espoli fiscal i les polítiques espanyoles, cal que lluitem pel concert económic i per un federalisme efectiu o bé que optem, decididament, per la independència de Catalunya.

Però tot aquest procés tan necessari no el poden fer en exclusiva les forces sobiranistes, sino que ha d’implicar a tota la societat, incloent-hi les forces económiques del país. Els empresaris catalans han d’entendre que només amb la independència les empreses catalanes poden esdevenir competitives a Europa. El comportament tendenciós del govern i de l’empresariat espanyols en el cas de la lluita pel control d’Endesa ens ho ha demostrat. També les maquinacions per menystenir l’aeroport català i per ensorrar les infraestructures catalanes.

D’exemples en trobariem molts.
Per la seva banda, els partits soberanistes han d’iniciar l’entesa per enfortir els fonaments del moviment separatista, tal i com s’està fent a Escòcia. Hem de caminar tots plegats envers un front nacional per la independència. Banquers, empresaris, obrers i assalariats. Només així, serà possible bastir un nou estat a Europa que ens permeti ser més competitius i millorar el nostre nivell de vida.
Ja tenim aquí la crisi.¡¡ Qui ho pot dubtar? Puja l’atur als índexs del 96, puja un 42 % el nombre d’empreses que tanquen. Baixa el nivell adquisitiu de les families. Segueix augmentant el preu de les matèries bàsiques. També vaig dir amb un altre escrit, que si no es feien els deures, Catalunya patiria la crisi amb el doble d’intensitat que Espanya, donat que patim un espoli fiscal asfixiant i no tenim poder de decissió.

Es també evident, que a dia d’avui, els deures estan per fer. Catalunya segueix sense concert económic, sense un nou estatut desenvolupat i sense capacitat per maniobrar.

Madrid té congelada Catalunya, mentre li xucla lentament la sang.
Madrid fa massa anys que els catalans bastirem un estat propi un dia o un altre. I ha decidit xuclar-nos l’energia fins la ultima gota. Es la seva estratègia. Pensen que si ens prenen totes les fires comercials, totes les empreses multinacionals, totes les infraestrutures i ens dispensen un tracte polític injust, il.legal i vexatori, tot plegat ens acabarà enfonsant anímicament.
Catalunya sempre ha aixecat la veu quan era rica. En canvi, quan viu justeta, és mesella. Només cal repassar la història. I ells per desgracia ho saben prou bé. No ens deixaran caure en la miseria, però ens mantindran en la mediocritat. Ni molt ni poc, el justet per anar tirant, com una regio més. I Madrid serà la nova locomotora. Nosaltres, serem les rodalies.
Aquest procés s’està fent amb la connivència de tots aquells catalans que per manca d’autoestima i de patriotisme han esdevingut desmenjats ideológics. Per manca d’ambició, han esdevingut regionals i provincians, en comptes de mundials i globals, com ells es pensaven. Son tendències que ens han arribat del sud, amb aquells immigrants dels anys seixanta que ara ja son catalans, encara que no n’exerceixin.
Però també són tendències que s’han estès com un virus entre bona part de la classe mitja catalana que se les dona de “ciutadà del món” sense entendre que votar “nacionalisme espanyol” no és ser antinacionalista.
A totes aquestes persones patrióticament malnodrides i amb complex d’Estocolm els recomano un canvi d’actitud. Ja es poden anar trencant les banyes amb l’amic espanyol, pidolant i ploriquejant les engrunes, que es com cridar a les parets. Mentrestant, pels seus errors electorals, la nostra economia, la catalana, s’enfonsa i el pais es debilita acceleradament. Només hi ha un camí, la independència, per poder bastir un autèntic estat català europeu i abandonar la república bananera espanyola.