9.5.08

``COMUNEROS´´

Hi ha un periode de la història de Castella que manté certs paral·lelismes amb procés sobiranista que viu la Catalunya dels nostres dies.
A la Castella dels inicis del segle XVI, es va donar el moviment revolucionari dels “comuneros”. Aquest brot ciutadà va ser una reacció popular de les classes mitjanes i baixes de Castella contra el monarca Carles I, net dels reis catòlics i fill de Juana la Loca.
Els castellans consideraven aquest rei com un estranger, donat que era nascut als territoris de Flandes, que en aquella época pertanyien a l’imperi espanyol. Quan es va fer amb el poder, Carles I va envoltar-se de consellers flamencs i va menysprear la noblesa i els interessos de Castella. Aquest fet i l’augment dels impostos van provocar la revolta.
Bàsicament, els comuners exigien el següent: Primer de tot, demanaven que els impostos de Castella revertissin en ella, i no pas en finançar les polítiques europees. En segon terme, que els principals càrregs polítics de Castella no estiguèssin en mans de els nobles flamencs. En tercer lloc, que les Corts de Castella fossin consultades en les grans línies d’acció política i que les institucions castellanes participèssin en la seva elaboració. Els sona tota aquesta història? Es precissament el que avui demanem a Catalunya: Concert económic (que els diners dels nostres impostos es queden a casa) i que les decissions polítiques esencials per a Catalunya les prenguin les nostres institucions, les catalanes, i no pas les del país veí, Castella.
La revolta comunera va fracasar. Entre d’altres raons perquè es va radicalitzar i va perdre el suport de la noblesa castellana que aviat va tenir por de les reivindicacions massa col·lectivistes progressistes dels burgesos i de la pleb. En altres paraules, el moviment comunero va perdre el favor de les élits económiques del país per decantar-se excesivament massa a l’esquerra de l’eix socio-económic.
La conclusió que els soberanistes catalans podem treure de tot plegat és la següent: No es bo que les decissions politico-económiques les prenguin els nostres veïns, encara que formin part del mateix “estat”. Això els castellans sempre ho han tingut present.
Sempre s’han revoltat quan han vist perillar la seva sobirania económica o política. Si no volem acabar arruinats per l’espoli fiscal i les polítiques espanyoles, cal que lluitem pel concert económic i per un federalisme efectiu o bé que optem, decididament, per la independència de Catalunya.
Però tot aquest procés tan necessari no el poden fer en exclusiva les forces sobiranistes, sino que ha d’implicar a tota la societat, incloent-hi les forces económiques del país. Els empresaris catalans han d’entendre que només amb la independència les empreses catalanes poden esdevenir competitives a Europa. El comportament tendenciós del govern i de l’empresariat espanyols en el cas de la lluita pel control d’Endesa ens ho ha demostrat. També les maquinacions per menystenir l’aeroport català i per ensorrar les infraestructures catalanes.
D’exemples en trobariem molts.
Per la seva banda, els partits soberanistes han d’iniciar l’entesa per enfortir els fonaments del moviment separatista, tal i com s’està fent a Escòcia. Hem de caminar tots plegats envers un front nacional per la independència. Banquers, empresaris, obrers i assalariats. Només així, serà possible bastir un nou estat a Europa que ens permeti ser més competitius i millorar el nostre nivell de vida.
Ja tenim aquí la crisi.¡¡ Qui ho pot dubtar? Puja l’atur als índexs del 96, puja un 42 % el nombre d’empreses que tanquen. Baixa el nivell adquisitiu de les families. Segueix augmentant el preu de les matèries bàsiques. També vaig dir amb un altre escrit, que si no es feien els deures, Catalunya patiria la crisi amb el doble d’intensitat que Espanya, donat que patim un espoli fiscal asfixiant i no tenim poder de decissió.
Es també evident, que a dia d’avui, els deures estan per fer. Catalunya segueix sense concert económic, sense un nou estatut desenvolupat i sense capacitat per maniobrar.
Madrid té congelada Catalunya, mentre li xucla lentament la sang.
Madrid fa massa anys que els catalans bastirem un estat propi un dia o un altre. I ha decidit xuclar-nos l’energia fins la ultima gota. Es la seva estratègia. Pensen que si ens prenen totes les fires comercials, totes les empreses multinacionals, totes les infraestrutures i ens dispensen un tracte polític injust, il.legal i vexatori, tot plegat ens acabarà enfonsant anímicament.
Catalunya sempre ha aixecat la veu quan era rica. En canvi, quan viu justeta, és mesella. Només cal repassar la història. I ells per desgracia ho saben prou bé. No ens deixaran caure en la miseria, però ens mantindran en la mediocritat. Ni molt ni poc, el justet per anar tirant, com una regio més. I Madrid serà la nova locomotora. Nosaltres, serem les rodalies.
Aquest procés s’està fent amb la connivència de tots aquells catalans que per manca d’autoestima i de patriotisme han esdevingut desmenjats ideológics. Per manca d’ambició, han esdevingut regionals i provincians, en comptes de mundials i globals, com ells es pensaven. Son tendències que ens han arribat del sud, amb aquells immigrants dels anys seixanta que ara ja son catalans, encara que no n’exerceixin.
Però també són tendències que s’han estès com un virus entre bona part de la classe mitja catalana que se les dona de “ciutadà del món” sense entendre que votar “nacionalisme espanyol” no és ser antinacionalista.
A totes aquestes persones patrióticament malnodrides i amb complex d’Estocolm els recomano un canvi d’actitud. Ja es poden anar trencant les banyes amb l’amic espanyol, pidolant i ploriquejant les engrunes, que es com cridar a les parets. Mentrestant, pels seus errors electorals, la nostra economia, la catalana, s’enfonsa i el pais es debilita acceleradament. Només hi ha un camí, la independència, per poder bastir un autèntic estat català europeu i abandonar la república bananera espanyola.

18 comentaris:

rafael ha dit...

Querido tertulia, nuestro Pais no tiene, lo que es ahoramismo, ni para pipas; Estamos hartos de trabajar, para pagar. Te explicaria lo que se paga de IBI; Basuras y otros impuestos...en otras comunidades y te caerias de culo; Ser solidario, tiene que tener fecha de caducidad. Europa marca unos tiempos muy claros, referente a este aspecto, hemos recibido ayudas economicas...ahora nos toca pagar. Me gusta hacer comparaciones tangibles; ¿Que nos cuesta tener una persona mayor, en una residencia nuestra?...¿ Que cuesta tenerla en Andalucia o Asturias?...¿ Porque tenemos que pagar el precio de la gasolina, igual que Sevilla? Tenemos refinerias en Tarragona y no nos quitan ni un centimo por litro. Hay que decir prou ya, pero todos con la misma voz; Hay que montar un recaudacion nuestra, una hacienda publica nuestra e ingresar nuestros impuestos..los que nos toquen..¿ Que pasa?...¿ Nos van a meter, a seis millones de personas, a la carcel ? ¡ y un huevo, para ellos ! besitos

tafaner ha dit...

Catalunya és una nosa que cal desactivar, desfer, esborrar. I d'això s'ocupen. El projecte espanyol és la reconstrucció d'un Estat centralitzat i fort, amb una gran capital que concentra el poder polític, econòmic, financer, logístic i cultural.
Això és Madrid. El traçat decimonònic del TGV, que restableix el centre geogràfic com el punt zero de les operacions dins del mercat espanyol, n'és el paradigma. Darrere la gent, hi aniran les empreses: es tracta d'això.
Aquest centre polític redistribueix la riquesa i el joc. Quan Barcelona clama per les seves infraestructures, des de Madrid contesten que s'ha de comparar només amb les altres capitals de província.
Tampoc no es pot reclamar cap bilateralitat en el finançament: quan Andalusia clama que "la solidaritat no es toca", reafirma el projecte espanyol.
Catalunya produeix, Madrid reparteix. Cap espanyol discuteix les milionàries inversions ministerials a Madrid i tothom es malfia dels euros que de tant en tant cauen a Barcelona.
No és només anticatalanisme atàvic: és projecte d'Estat, una capital i una perifèria uniforme.
Molts catalans se senten políticament orfes, no saben cap a on mirar. Fa molts anys que Catalunya és un país sense classe dirigent, i cap sector social és avui capaç de fornir aquest lideratge, no pas perquè no hi sigui la inquietud, sinó perquè no hi és l'aglutinador.
I per això la independència, segurament l'única sortida viable, és encara molt més una paraula màgica que no pas un projecte responsable.
Una abraçada.

Anònim ha dit...

I si Madrid no ho accepta? Doncs es podria convocar un referèndum on preguntèssim al poble català si volen el sistema de finançament que proposa la Generalitat o el que proposa el govern espanyol. També es podria fer una campanya divulgativa per TV, ràdio, premsa escrita i Internet explicant les diferències entre els dos models de finançament o sobre l'expoli fiscal.
O analitzar com s'ha implantar el concert des de Catalunya sense el suport del govern espanyol.
I si el PSC no vol proposar un sistema de finançament que ens apropi al concert econòmic, o acaba acceptant un sistema de finançament que no resol el dèficit fiscal català?
Doncs el PSC no pot seguir al govern català, i ERC no pot ser còmplice d'un partit que, entre Catalaunya i Espanya, tria Espanya contra Catalunya.
I si CiU juga al tacticisme com amb l'Estatut?
I si ERC accepta un sistema de finançament que resol el dèficit fiscal català?
I si...? No ho sé, però si no aconseguim un finançament just, ens hem de plantar: ciutadans, partits i govern.
Independència¡¡Ja¡¡

Anònim ha dit...

Qualsevol pas cap a la independència, agradi o no, passa per un acord entre aquests partits( CiU-ERC).
Així que més val que deixin de fer-se la trabeta i oblidin pactes estranys.

Anònim ha dit...

Els Països Catalans són com una barca foradada per tot arreu que flota gràcies a la prestança de tots plegats de no parar de treure aigua i més aigua de la barca sabent que a la que ens descuidem, la barca s'enfonsa -s'assimila- en un mar que es diu Espanya.
Desenganyem-nos que això de l'encaix a Espanya és una aixecada de camisa total i absoluta. Espanya ens vol assimilats i punt. Inventar maquillatges per dir al mateix de sempre amb d'altres paraules és un error.
CiU té un capital nacionalista que ha d'evolucionar cap al sobiranisme desacomplexat com el teu,quee no es majoria.
Sense vacil·lacions. Una Catalunya forta és una Catalunya lliure.
Ara com ara, només un Estat ens pot dotar de tot allò que ens cal per preservar el nostre futur. Sense estat, ja podem parlar ja de nació, que ens continuaran torpedejant fins que ens enfonsem.

També et faré una observació, al amic anonim, aquestes alçades limitar el procés independentista a aquests dos partits, em sembla molt estret de mires.
Entenc que fer volar coloms és molt fàcil i que al cap i a la fi, és al parlament que tot és cou -amb el permís de les Torres Fosques de la Diagonal, of course- però penso que la pedra de toc d'aquest procés que em engegat, la tindrà aquell que sàpiga vehicular políticament, coses com la manifestació on es cridava "Som una nació".
salut.:-)

Anònim ha dit...

com més lluny millor, això de l'independentisme és màrketing electoral per enganyar a 4 burrus. Però a la nit electoral, aquest independentisme passa a 2on terme i es converteix en socialisme, en PSOE.

Anònim ha dit...

Tanta comèdia catalanista i tan pal de paller i alhora de la veritat sempre s'han venut a Madrid per quatre faves amb pell. Fins al punt d'entregar el poder al mateix PP, a la dreta més rància sortida del feixisme franquista. I per més Inri, en Duran no va ser capaç de negar del tot un possible pacte amb el PP en cas de victòria dretana a les passades eleccions.
Això és un partit que defensa els interessos de Catalunya? Deixeu-me riure...
Per cert, ERC només té 21 diputats al Parlament Català i 3 a l'Espanyol.
Déu ni dó de com han canviat les coses en 5 anys per tenir una representació parlamentària del 15%. D'altres, amb molt més pes polític han fet molt menys en més temps.
Per tant podem dir que ERC fa el què pot pel poder polític que té. No fotem!
A veure doncs si procurem ser més relatius a l'hora de valorar les coses. La Llei de la Relativitat serveix per tot, i funciona.

Salut i independència!

Anònim ha dit...

Per mi són indestriables. No pot fer-se país sense estat, perquè sense sobirania reculem en tots els àmbits nacionals: llengua, identitat, cultura, recursos, infrastructures. Per això em sembla curiós que CiU no entengui que sense sobirania ells seguiran sense model realitzable de país.
No pot fer-se estat sense país, si no hi ha nació conscient no hi ha necessitat d'estat, com a molt pidolar quatre coses per anar tirant millor. Per això em sembla curiós que ERC vagi parlant amb el discurs pidolaire de CiU i volent incloure qui no vol incloure's al país.
Em sembla que té més alèrgia en Carod al "fer país", amb tanta denúncia de les nostres manies identitàries, que en Mas del "fer estat", segueix jugant amb un discurs ambiguu però no podrà aguantar per molt.

Anònim ha dit...

El nou Estatut, al TS a punt de ser encaixat dins la Constitució Espanyola. Amb el nou finançament, el més calent és la aigüera, i el PSOE i el PP ,considerant reformes constitucionals sobre la Llei electoral.
Mentre tant els partits nacionalistes catalans, CIU i ERC, mirant-se el melic, esgarrapant-se mútuament o pitjor encara, auto lesionant-se. Així no anem enlloc. Per molts congressos interns que tinguin uns i altres, no poden descuidar del dia a dia.
El PSOE s'està aprofitant de les trifurques internes del nacionalisme català, per blindar l'Estat de les Autonomies. I si no hi ha una reacció ràpida de la classe política catalana que encara pensa, en el ple reconeixement nacional de Catalunya com el millor futur pel País, passat l'estiu podem fer tard.
Mentre uns decideixen que volen fer de grans i els altres qui mana, ens poden retallar i soldar el nou Estatut al sistema constitucional espanyol. Deixar-nos sense els recursos previstos en l'Estatut per canvis normatius i l'excusa de la situació econòmica. I per postres ens poden canviar la Llei electoral amb un gran pacte d'Estat, tal com l'anomenaran, entre el PSOE i el PP.
Pot ser són cabòries massa pessimistes, com sempre, però llegint i escoltant el que per les espanyes s'està pastant, un te la impresió que a Catalunya no estem " al Loro", com deia aquell del " que no estamos tan mal hombre! ". I ja sabem el que va passar.

Anònim ha dit...

M'en alegro pels bascos, però com em cou!. Que ells hagin aconseguit pogué fixar un regim fiscal propi sense que els espanyols hi posin el nas, es un èxit inabastable per els nostres polítics -i ho continuarà sent durant molts anys-.
Com a català no tinc enveja,ni sana ni insana, el que tinc es una tristor cada cop que miro cap a la nostra classe política, TOTA!, no s'en escapa ni un...
Els de CiU de l'època del senyor Esteve viuen en un estat permanent de cofoisme: "que mira que bons negociadors em estat aquest vint-i-tres anys, que espanya no pot viure sense nosaltres, ens necessiten per governar, etc... a canvi d'aquesta política d'adroguer mireu el que hem aconseguit!"....Quan s'els hi recorda que home, haguessin pogut treure quelcom més, ràpidament et diuen que es de mala educaciò agafar-se tot el braç quan et donen la mà; i els catalans no serem moltes coses, però a educats no ens guanya ningú.OI ¡¡
Els de ERC, vint-i tres anys dient que ells ho farien millor, i a sobre tenen les mans netes, i quan els hi toca el torn de demostra-ho, ensenyen la clau, es posen una corona d'espines i accepten un Estatut que les bases del partit els hi diuen que tururut.
¿I la política contra: l'espoli fiscal, la pèrdua progressiva de sobirania, la lluita contra la befa diària contra tot un poble?. Res de res, sembla que s'emmirallin en els que ells van criticar, fins i tot pacten amb el Govern Central a canvi dels mateixos rossegons de pà.
Del PSOEC -antic PSC- i del PP, no dic res, a ells ja els hi va bé aquesta dependència d'Espanya, ja que al màxim a que aspiren a ser una Regió "especial" amb el nostre toc folklòric, i les nostres cosetes, vaja com qualsevol regiò espanyola.

Anònim ha dit...

En això ens han convertit els del trispartit. Gràcies a la gran "aposta estratègica" d'esquerra ressuscitant el PSOE de Catalunya, ara resulta que el PSOE els està fagocitant a ells.
Va quedar més que demostrat a les darreres eleccions, on aquesta colla d'arreplegats d'esquerra van passar de 8 a 3 escons (ja els està bé). El més trist és que la imbecil•litat generalitzada de Catalunya vagi donar 25 escons als sociates, tenint en compte que tenen el mateix objectiu final que el PP: la destrucció de Catalunya via immigració massiva i descontrolada (el Corbacho ja demana el vot per als immigrants pensant que votaran sociata massivament).
Si amb això no n'hi hagués prou, també promouen la divisió entre els catalans, mitjançant l'excusa de l'aigua. Aquesta merda de govern que no fa més que improvisar dia si, dia també, provocarà l'enfrontament entre els pocs catalans que queden a Catalunya.

Anònim ha dit...

No serà el primer i això és el que sap més greu. Coneixent-los i amb l'experiència de temps passats, sembla mentida que la nostra classe política torni asseure's a taula a prendre un cafè.
Dia rera dia, el Govern de l'Estat està parant la taula, i aquí sembla que ningú s'adoni de res. O es fan el despistat o ja no entenem res. semblaria que en el fons això de fer un cafè tots plegats ja els va bé a la nostra classe política actual.
Avui la Ministra De la Vega ha insistit en el tema, " no hi haurà reforma del finançament mentre no hi hagi consens bàsic entre els territoris."-Més clar l'aigua.
Encara que, tot i la que cau, que ja ens convenia, la nostra classe política resta impassible, com aquell que no passa res. Els hi estan dient que no hi haurà més diners dels que el Govern i la resta de l'Estat, considerin oportuns. I tots tan tranquils.
Tot el pactat amb l'Estatut, amb retallada inclosa, pot quedar en paper mullat amb l'aigua que ens esta caient, i no precisament de la que va bé pels pantans.
El reforçament del paper de l'Estat avança tan ràpidament com ho fa la desnacionalització de la vida política catalana. Ràpidament, però també tranquilament, tant, que fins hi tot a l'hora del cafè ens la foten.

Anònim ha dit...

Els últims cinc anys, i els darrers dos dies, fan evident que .la immaduresa de l’independentisme català no és circumstancial sinó endèmica. Potser caldria començar a distingir entre voler la independència i ser independentista. El sobiranisme no pot confondre objectius i mitjans. La consecució de la plena sobirania dotant-se d’un estat català és el camí més directe al control del propi destí però no exclou altres formules que permetin garantir l’avanç en la sobirania i el progrés del país.
Així doncs, no s’hi val a utilitzar la suposada puresa doctrinal de l’independentisme enragé per a negar legitimitat al gruix del catalanisme, ni a devaluar altres opcions formals de realització política de les aspiracions catalanes, plantejades des de la fidelitat i la devoció al país.
En última instància, si la construcció nacional és un procés fluid, també haurien de ser-ho les estructures polítiques que l’acompanyen en el seu camí.
La sensació de retrocés nacional dels últims anys porta al radicalisme curt de mires del cop damunt la taula.
Un camí que fins ara no ha donat ni un sol resultat positiu per al país. Es fa difícil fer plantejaments a llarg termini quan s’està perdent la partida però alhora sembla evident que és només a llarg termini que es pot guanyar.

Anònim ha dit...

Penso exactament com tu Santi. Ho explicaré d’una manera gràfica. Em trobo amb un federalista. Creu que és possible un Estat espanyol plurinacional, respectuós, just i equilibrat, veritablement democràtic.
Li dic que somnia truites, que és impossible, que això no arribarà, que mira el PP, que mira el PSOE… I el em contesta, simplement, que tan difícil és assolir la independència com transformar Espanya.
Crec que fins i tot amb aquests, els federalistes que tenen una visió nacional ambiciosa, que respecten el dret a decidir, i per tant són sobiranistes ens hi hem d’entendre.

Els interessos partidistes ens empenyen a llançar-nos els uns contra els altres per etiquetes sense sentit, en comptes de trobar punts en comú per a treballar pel progrés del nostre país en tots els àmbits.

Anònim ha dit...

Ahir dia 9 de Maig vaig poder escoltar l'entrevista que en Fuentes va fer dins el programa "Problemes domestics" al vicepresident del govern, senyor Carod Rovira. He pogut escoltar moltes entrevistes a la radio, però mai, mai, de veritat,mai eh! un ha pogut identificar un personatge com el d'ahir, parlant i pontificant una cosa per a fer altra molt diferent a l'hora de cobrar.

Anònim ha dit...

Deixant de banda els congressos dels partits catalans, d’on sortiran futures estratègies, les tres qüestions bàsiques immediates segueixen el seu curs.
El tribunal Constitucional, arma definitiva d’aquest estat sense dret legítim democràtic, ha començat les discussions sobre una llei orgànica anomenada Estatut de Catalunya o presa de pel si es compara amb l’original, i les filtracions que ens arriben auguren una segona escapçada amb el vistiplau dels dos partits espanyols, què hauran acabat la feina de donar un missatge clar i contundent a la colònia catalana en forma de no voler escoltar la mes mínima reivindicació per justa que sigui.
En el tema del finançament, tant el ministre Solbes, com la Vicepresidenta De la Vega, com els barons socialistes ja han deixat clar que la bilateralitat es una fantasia, i que de tracte personal no n’hi haurà cap. Una reformulació del finançament autonòmic què afectarà per igual totes les comunitats, i on Catalunya no deixa de ser una mes, per molt que la Generalitat presenti aliances que recordant una paraula prohibida a l’estat, Països Catalans, però que una vegada mes la llei serà paper mullat, i l’espoli i la solidaritat interessada seguirà amb el beneplàcit d’allà, i el conformisme d’aquí.
El tercer tema es el projecte de llei de consultes populars, un tema que no genera passions en el PSC, i que ràpidament s’han afanyat a pregonar que estarà dintre la Constitució, i sempre autoritzat pel poder central, no sigui cas que algú li agafessin temptacions de preguntar coses inconvenients pels seus interessos de seguir sent el graner de l’estat sense dret a res.
Crec que això serà la fi del govern actual de la Generalitat, i coincideixo amb altres blocaires amb la necessitat de que el PSC passi a l’oposició junt amb el PP, el seu lloc natural per atacar la crosta. En quant els partits estrictament catalans hauran de triar entre seguir pel camí cap al no res amb la desafecció del poble, o ser conscients de que cal dir prou, i que nomes depèn de nosaltres per encetar una nova etapa de relació amb l’Estat, dintre la Unió Europea, totalment legitima com altres petits nous estats ja han començat a gaudir.

Anònim ha dit...

El president català omet les causes que han portat a l'asfíxia econòmica que pateix Catalunya, (hauria de llegir un llibre de Ramon Trias Fargas sobre aquesta qüestió escrit fa vint anys), i que no són altres que la deliberada estratègia estatal d'afeblir-nos com a poble. La dominació política i la dependència econòmica que l'ordre estatal imposa sobre el conjunt de la comunitat nacional catalana són estructurals, mani el PP o mani el PSOE. José Montilla no pot fer una anàlisi en profunditat de la situació socioeconòmica catalana perquè el seu partit, el PSC, n'és també corresponsable.

Anònim ha dit...

A mi el que mé em sorprén d'aquests d'ERC és que votaren NO a l'Estatut i ara tot es treure pit per exigir-ne el seu compliment.
No entenc res: si tan bo era el text articulat, per què no van votar SÍ. . . aquests d'ERC no saben el que és fan.