Aquest és el subtitular que l’”amiga” Magdalena Àlvarez ens va deixar ahir sobre la taula després de reunir-se amb el President de la Generalitat.
Concretament va dir que avui és un dia feliç per Catalunya perquè el 20 de febrer arribarà el TGV a Barcelona.
Sort que no va dir allò que si plorem per les desgràcies (retard d’aquesta arribada, incidents pels ciutadans, enfonsaments, molèsties, mentides, promeses incomplertes, ...) , les llàgrimes (la reivindicació d’allò que és un dret) no ens deixaran veure el sol (l’arribada del TGV). Vaja, allò de la Catalunya optimista de l'"amiga" Chacón.
El TGV arriba a Barcelona el 20 de febrer, un dia abans de començar les eleccions.
Preu per preu, per què no es feia coincidir l’arribada del TGV amb l’inici de la campanya electoral amb un primer viatge inaugural amb tots els candidats a les eleccions?
O millor encara, per què no s’inaugurava el TGV el 10-M amb el candidat guanyador de les eleccions a Catalunya?
En fi, espero que el TGV Madrid-Barcelona serveixi, com a mínim, per agilitzar els deutes pendents que té Espanya amb Catalunya i que, per exemple, les balances fiscals (per no parlar de tantes i tantes promeses incomplertes) arribin abans a Catalunya; servirà per això?
D’altra banda, ahir també va ser un dia “feliç” per Catalunya perquè el President del Govern espanyol i candidat a la reelecció l’”amic” ZP va confirmar i va dir que estava molt orgullós que un altre “amic” de Catalunya, el sr. Bono, fos el nou President del Congrés si guanya les eleccions perquè tindria una mena d’àngel de la guarda al Ple.
Déu meu! Quina felicitat hem d’irradiar els catalans; el sr. Bono és aquell que va dir que no permetria parlar català a les Corts ...
Finalment, tenim una altra “amiga”, l’Espe Aguirre parlant català i anunciant que s’obriria una Escola amb el nom de Josep Tarradellas per aprendre català a Madrid.
I mentrestant, la subhasta i les promeses electorals segueixen i pels catalans, continua el dia feliç de Catalunya?
Anem ben servits amb aquesta colla d’amics i amb tant felicitat, eh?
Em sembla que no cal fer cap estudi més sobre això, oi? (ja m’enteneu).
9 comentaris:
Aquests darrers dies ha saltat novament a l'actualitat el sistema d'immersió lingüística establert a les escoles catalanes.
Sovint recidiva aquest tema. Hi ha gent que hi està en contra. A Catalunya poca gent. A la resta de l'estat més. I no podem evitar d'exclamar amb indignació, Què n'han de fotre a la resta de l'estat?
La presidenta de la Comunitat de Madrid, la Sra. Esperanza Aguirre, ha anunciat que obrirà una escola pública a Madrid on la llengua vehicular serà el català.
La noticia, agafada aïlladament, és bona i digna de celebrar-se. Tanmateix, venint de qui ve i en l’època en que s’ha fet l’anunci, em deixa fred per diversos motius:
Donat que estem en (pre)campanya, quan ho vegi m’ho creuré
Vist l’historial de “catalanofília” del PP i la posició d’aquest partit sobre el català expressada per altres membres del mateix, especialment durant la (pre)campanya electoral, em sona més a una excusa per tapar vergonyes i atacar el sistema d’immersió lingüística a Catalunya que no altra cosa.
Després de 30 anys de democràcia, potser ja tocava no?
Aguirre va dir que vol atendre les necessitats de la «important colònia catalana que resideix a Madrid»
Potser es que estic hipersensibilitzat, però això de “colònia catalana” se’m fa estrany.
No érem tots ciutadans de ple dret d’un estat plurilingüe, més que no pas “colònies en terra estranya”? En fi, cabòries meves segurament…
Una abraçada.
Contrariamente a lo que parece, una de las muchas propuestas electorales, en las cuales, yo no pierdo ya el tiempo en juzgarlas, ni de unos ni de otros...son vende mantas...pero quiero apuntar un dato vivido, durante años; Hace aproximadamente quince años,me toco vivir, una experiencia profesional, que me obligaba a cojer dos dias a la semana, el puente aereo. Tube la ocasion de conocer a muchas personas de la capital de España y contrariamente a lo que muchos piensan..nunca adverti ningun odio hacia nosotros, es mas, pude comprobar, con mis ojitos, como un cantante catalan, abarrotaba en Madrid, hasta el punto de colocar el letrero, de: No hay entradas; Quiero decir con esto, que no penseis, que son tan esquivos, con nosotros. Yo mismo entraba por la empresa diciendo: ¡ Bon dia a tothom ! y se reian y hasta me devolvian al saludo en catalan. No me darian ninguna sorpresa, que muchos se apuntaran, para aprender nuestro idioma; Lastima, que no se haga mas publicidad, de nuestra playa y nuestro pueblo en Madrid, porque yo estoy seguro, que muchos vendrian y dejarian Valencia. besitos
Fent una mirada retrospectiva al passat proper, recordem fàcilment que la senyora Magdalena Álvarez, no fa ni dos mesos d’això, no volia venir a Barcelona en tren. Els catalans no entenem ben bé el perquè. Que pot ser es pensava que no anaven bé? Faria tard a alguna reunió? Perdria hores de feina i li descomptarien del sou? No trobaria l’autobús apropiat, que substituïa el tren, que, en el cas que el xofer no es perdés, la deixaria a prop del metro que la deixaria davant una parada de taxi que la portaria on ella volgués de Barcelona en menys de tres hores i mitja degut als embussos i cues que provocava i provoca el caos d’infraestructures a Catalunya? Li fa por caure en algun esvoranc, previst però menyspreat per alguna de les ments pensants poc pensants? Tampoc vol venir en avió perquè l’autovia que va de l’aeroport del Prat a Barcelona està a petar perquè el tren que va des de la terminal fins a l’estació de Sants probablement, o no funcioni, o vagi amb tres hores de retard?o senzillament no vol venir perquè li fa por?…Ah! Deu voler venir amb l’AVE… doncs en té per estona perquè, ara, fins i tot en Montilla (l’home que no es nota), l’Hereu i àdhuc la pubilla, primen la seguretat davant el calendari… ja era hora! Pobre Zapatero amb la il·lusió que li feia tallar la cinteta…
El castellà està totalment garantit per als nens i nenes de Catalunya i la resta de països catalans. (A la Cataunya Nord el francès). No cal pas enumerar les curcumstàncies que fan que sigui així. Només cal córrer pels carrers de les nostres ciutats, o anar al cinema, o comprar un periòdic, o guaitar la TV. Ultra el fet que la llengua castellana és ben present a les escoles catalanes dins dels programes d'immersió lingüística.
Doncs, què volen aquesta gent? Ja us ho diré jo el què volen. Relegar la nostra llengua a una coseta domèstica. Que no servís per a res més. Una lliçó que va començar a impartir el dictador Franco. I encara estem en aquestes!
Potser la pre-campanya de les eleccions al parlament espanyol propicien aquestes desafortunades intervencions. El president del govern espanyol va contestar a la senyora d'una manera que no va deixar gens clares les coses. I jo penso que ens hem de refiar més que d'altra cosa de la cohesió dels partits catalans, de tots. Excepte el PP de Catalunya, naturalment, que per cert no diu ni paraula sobre aquesta qüestió.
En canvi el senyor Rajoy sí que ho té clar. El senyor Rajoy em diuen que és gallec. Què deu pensar de la llengua de Galícia? L'empra en la intimitat? O que es per a les festes amb queimada i munyeiras? No he sentit mai que el senyor Rajoy parlés la llengua gallega.
Tot això ens fa pensar en el vot a les eleccions al parlament espanyol i, especialment, ens fa pensar en la confiança en els partits catalans. Tots.
Que s´ho facin miarar a can socialista ja que em sembla que és quasi impossible i és de rècord mundial acumular 3 vagues d´aquesta maginitut en 1 sola setmana.
Malgrat sentir-me llunyà d'algunes de les seves posicions polítiques i ideològiques, sempre he considerat al dirigent d'Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida, com un dels polítics més sensats, realistes, propers, respectuosos i dialogants de la federació de CiU. Per aquest motiu, crec que persones com en Duran i Lleida són necessàries a Catalunya i a Espanya, però no només com a polítics, sinó també precisament com a PERSONES. Des d'aquí vull manifestar el desig de tornar-lo a veure en actiu després del seu pas per l'hospital. Ànims Duran !
Sembla que no ha estat res, però s'haurà d'agafar uns dies de descans.
Des d'aquí, els millors desitjos perquè es recuperi aviat !
Mentrestant, però, avui més que mai, Convergència i Unió és un sol equip i la precampanya segueix. Amb l'Artur al davant o no, en Macias, per descomptat, agafant el relleu i, en definitiva, tots junts, cal que expliquem a tothom que el nostre és un projecte sòlid i compartit.
Un projecte polític per Catalunya més enllà de les persones que donin la cara a primera línia i l'afinitat que ens puguin produir. No ho oblidem, mentre hi hagi llistes tancades i bloquejades, votem projectes polítics i no personalistes.
Sovint no tenim present que la província és la circumscripció electoral en què es segmenta la distribució d’escons al Congrés. El fet de manifestar el nostre suport electoral a les urnes, significa alhora escollir un representant del nostre territori que pugui treballar per casa nostra; i casa nostra a més de Catalunya, en aquest cas és Tarragona.
La sensibilitat en l’equilibri territorial és bàsica per no caure en un centralisme desbocat a Barcelona i és important saber que les nostres terres necessiten més inversió de la que s’ha fet, per raons morals i històriques.
Sent la província que subministra gran part de l’energia elèctrica d’aquest país, crec que no m’equivoco si afirmo que les polítiques de compensació han estat escasses; sinó inexistents. Per tant cal algú que sàpiga i tingui la disponibilitat, amb tot el que això implica, per defensar propostes concretes per Tarragona, algú que ens escolti des de Madrid per no quedar en indefensió, algú que quan s’alenteix una obra pública pugui tocar el crostó als responsables.
Dels tres diputats dels PSC per no dir directament PSOE que hi són per Tarragona només se n’ha desprès durant aquests anys de legislatura favorable dels socialistes alguna breu intervenció per no dir que no me’n ve més d’una al cap i sempre interpel·lant algun ministre del seu mateix color.
Jordi Jané el candidat de CiU, i val a dir que tot un gat vell dins el Congrés tot i que només té 45 anys, ha duplicat el nombre d’intervencions que els tres diputats socialistes i se li atribueix el mèrit d’haver tret de polleguera tot un Aznar quan va ser portaveu a la Comissió d’Investigació per l’11 M.
Però socialistes i Populars no són els únics que no estan en condicions de lluitar per Tarragona. Altres partits més d’aquí com ERC que és el que ens queda més a prop a la nostra comarca i que ara per ara ocupa l’Ajuntament de Montblanc actualment, tot val a dir no repeteix, tenen el problema afegit que el seu resultat molt poc probablement els permetrà tenir grup propi i ja és sabut que haver de tornar al grup mixt... per tant els socialistes, perquè òbviament el PP no, hauran de cedir uns escons als republicans perquè es puguin constituir com a grup propi fet que de ben segur tindrà una incidència en els criteris d’una política d’aparent oposició amb suports puntals que és el que volen vendre els “independentistes”.
Però tornant al Jordi Jané, i és per això que el destaco en gran èmfasi, va ser un dels fundadors de la JNC i aposta per els joves com s’ha vist incloent el Cap Comarcal del Tarragonès de la Joventut Nacionalista, Oriol Vázquez a la seva llista. Necessitem gent amb disponibilitat, amb ganes, amb la voluntat de tenir una oficina parlamentària oberta a Tarragona, algú que sàpiga nedar en un pantà turbulent com el de Madrid.
El Jordi és necessari a Madrid com ho és tenir més d’un diputat veritablement lluitant per la nostra província.
Acabo permetent-me enviar una salutació des d’aquí al nostre Candidat Duran i Lleida després de l’extirpació d’aquest tumor al pulmó i celebro que en pocs dies el tindrem litigant de nou.
Publica un comentari a l'entrada