Que Carme Chacón (”Carma” a l’hora de pronunciar el nom) sigui la número 1 per Barcelona a les pròximes eleccions, tan sols té una explicació: o era ella, o era en Clos, i en Clos que encara es pensa que és ministre de Justícia… què voleu que us digui?En ZP ha preferit la Carme potser per allò de la paritat i perquè li podrà regalar la casa de cartró de protecció oficial, és a dir, un habitatge petit protegit per dos oficials de l’exèrcit espanyol. Amb tota seguretat en ZP es va deixar captivar pel tema de la “Carma” o del Karma (que a vegades el noi no s’acaba d’aclarir, tenim karma al partit, va dir joiós) i la va nomenar vicepresidenta primera del Congrés dels Diputats el 2004 i ministre de l’habitatge el 2007; tothom sap que els advocats això del tema de l’habitatge el dominen.
La “Carma” té Karma dèien des del PSOE fent un joc de paraules fàcil. Hem d’aclarir que, d’acord amb diverses religions orientals, el karma seria una energia metafísica (invisible i immesurable) que es deriva dels actes de les persones. D’acord amb les lleis del Karma, cada una de les successives reencarnacions quedaria condicionada pels actes realitzats en vides anteriors.
Què devia ser la “Carma” en vides anteriors? Pastoreta del segle XVII sempre vivint en cabanyes fetes de troncs, palla i caquetes de vaca, i d’aquí li venen els seus coneixements sobre el problema de l’habitatge.
Però pregunto jo: l’habitatge té problemes? Resposta: NO. Qui té problemes són els que volen viure als habitatges i em sembla que en aquests protagonistes s’hi pensa poc. Voleu dir, i no vull ser malpensat, que no pensen més en guanyar les eleccions que en satisfer les necessitats dels electors? Perquè, mira per on, ara la noia ve amb un pressupost miserable de 75 milions d’euros per a una actuació que, segons l’Executiu, beneficiarà a més de 250.000 famílies; tema solucionat.
Per cert, dividiu, i la resposta no està en el vent, està a la pantalleta de la calculadora. Mireu el resultat si les llàgrimes us ho deixen veure i ploreu a gust. Per cert, acabo de descobrir què va ser la Carme Chacón en vides anteriors: perruquera; prenia el pel a la gent! I segueix amb el “tic” que li va deixar empremta. Des del més enllà li ve la seva gosadia. Ha de ser des del més enllà, perquè si fos des del més aquí se n’adonaria de que els números no quadren i la idea de donar un ajut pels lloguers? fantàstica!
No pateixis, Carme que els lloguers s’apujaran un 10% abans que arribin els ajuts. O no sabeu a la seu com va aquest negoci?Una altra pregunta que em atormenta, seguirà en possessió de l’energia metafísica?
No ho sap ningú perquè ni es veu ni es mesura… caram!!! Això sí que és un problema que només es pot resoldre amb un acte de fe. Al cap i a la fi, si en té, tampoc se li nota. El que sí se li nota és la seva educació per part materna .
En una entrevista publicada el 2 de novembre de 2003 la Chacón va declarar: “Mi madre siempre me ha dicho que ser mujer y de izquierdas es lo más duro que a uno le puede pasar”. Dona! Vist on ha arribat ella, naturalment amb el seu esforç i les seves beques: advocada, doctora, professora de dret constitucional, vice-presidenta primera del Congrés dels Diputats, secretaria d’ Educació, Cultura i Investigació de la Comissió Executiva Federal del PSOE, ministra d’habitatge i amb un futur sense gaires angoixes econòmiques, m’atreviria a dir que malgrat que sigui dona i d’esquerres moderades, tampoc sembla que sigui el més dur que li pot passar a una persona. Tots coneixem molta gent que, amb tot el seu esforç, arriben amb prou feines a auxiliar de telefonista i a la part més baixa de la piràmide de Maslow.
Ella està al capdamunt: l’autorealització.Carme, Carmen, “Carma”… deixa’ns viure i no insultis la nostra intel·ligència.
13 comentaris:
Com que s'acosten eleccions i les coses no pinten gaire bé, ara cal posar a la presó als independentistes bascos, i als catalans els posarem davant del nas la pastanaga de les balances fiscals.
A can PSOE això de fer el que més els convingui segons el moment cal reconèixer que s'ho tenen ben aprés. Varen començar amb el ja famós referèndum d'ingrés a la OTAN i com que els va funcionar, segueixen amb el mateix guió.
Sembla que ara els tornarà a funcionar, tampoc les alternatives que tenim són per tirar-hi flors.
I de les poques que hi ha, algunes han copiat el guió socialista.
El preu d'aquesta comèdia no el podem avaluar encara, però pot ser un pel car. Sobre tot per Catalunya.
Bon comentari tertulia.Salut.
Molt dura la seva vida, sí…
Sort que són d’esquerres i estant a prop de la gent, perquè si fos aixís, veurien les misèries que viu la gent de carrer.
Aixís,i en cuan en cuan algun del Duran i llestos.
Fins a la tarde.( avui et toca pagar a tu).
Hi ha govern a Catalunya?Aquesta és la pregunta que ens fem molts catalans quan veiem quin és l’estat de coses a Catalunya. Creix la sensació que tot s’aguanta per un fil i que la gent que en teoria ens dirigeix no sap per on tirar. Fan com l’estruç i, és clar, no li veus la cara a ningú. Recordo que l’exprimer ministre de França Édouard Balladur, en el seu llibre “Maquiavel en democràcia”, explica de forma clara i encertada quines han de ser les qualitats que s’han de tenir per a dirigir un govern. Són aquestes textualment: “imposar-se gràcies a les idees, els discursos, la imatge d’un caràcter fort, d’una capacitat de síntesi, d’una visió de futur” Hi veieu potser reflectit aquí en José Montilla?
Llegint el llibre de l’expolític francés i veient per televisió a l’actual president de la Generalitat podem deduir que la nostra és una situació d’emergència.
Produeix vertigen saber que som a les mans d’un home que és la més gran antítesi d’un dirigent polític solvent. Només cal recordar que els seus li diuen “el mudito”. Pot convençer qui es caracteritza per no piular mai? Doncs es veu que hi ha qui creu que el silenci de cementiri és la millor manera que té Catalunya de prosperar.
Qui podia dubtar-ho de desprès de creure que tens davant la més gran figura de la política occidental? Amb tot, i essent conscient de la mendicitat intel.lectual en la qual viu José Montilla, crec que encara passen més penúria en aquesta matèria aquells que el van fer president.
Perquè difícilment podeu trobar algú més babau que pensi que un home de la trajectòria de l’actual President de la Generalitat pot esdevenir un enemic d’Espanya.
El volien fer independentista i han acabat ells, els d’ERC, semblant més espanyolistes que mai. Quins estrategues ded pa sucat amb oli!
Naturalment, aquest fer anodí, gris i pàmfil d’en Montilla s’ha estès com una taca d’oli a totes les esferes del govern. De manera que s’ha arribat a tal grau d’apatia que els catalans ja no sabem si hi ha vida (intel.ligent o no) al Palau de la Generalitat. Tothom sembla de vacances permanents a excepció del pobre Joan Saura que és l’ase de tots els cops donat que no serveix per a gaire cosa més.
Malgrat el seu ecologisme ell aguantaria fins i tot la pluja àcida per tal de garantir sortir a les fotos. Heu vist mai algú més content quan el retraten?
Aquí no es que hi hagi « desgovern », aquí el que hi ha és “agovern”. O sigui, res de res.
Tafane,la gent de ERC, ja porta les pinçes.....cuan de temps?.
Aquesta setmana s'ha filtrat que fins fa ben poc en el currículum de la Sra. Carme Chacón figurava que tenia un doctorat en Dret, doctorat que ha desaparegut misteriosament en les últimes versions.
Al millor és dóna el cas que la Sra. Chacón és una fervent seguidora i lectora de San Agustí i segueix al peu de la lletra allò que deia: " A vegades, no dir tota la veritat no és mentira, sinó una manera superior de veritat." ; encara que és possible que també Lord Byron l'hagi inspirat en fer el currículum doncs el poeta anglès creia que: "Després de tot, què és una mentira? No és més que la veritat emmascarada."
Vist el vist tampoc m'estranya que el PSC hagi tret un perfum, així taparà la mala olor que comença a fer tot el que l'envolta.
Mentre continua la campanya política amb un Zapatero amb la butxaca plena de promeses electoralistes i fictícies, hem sabut que aquest mes de gener l'inflació ha augmentat un 1 punt més i ja se situa en el 4,4 per cent. Explicat amb més senzillesa, tindrem l'inflació més alta dels darrers dotze anys arribant a la xifra assolida el 1995.
Els responsables econòmics diuen que la culpa la tenen el petroli i els aliments que no paren de pujar i afegeixen que els propers dos mesos encara augmentarà més l'inflació i per tant els preus en qüestió.
Tot això passa amb la campanya electoral a la cantonada, amb un procés on escoltes més utopies per part de la Sª Chacon, en forma de promeses que no pas realitats que et puguin aportar certa tranquil·litat. Cada cop hi ha més mil-euristes, pensionistes, jubilats i aturats. Cada cop hi ha la balança social més decantada, més gent que ha de fer meravelles per arribar a final de mes en un país on els preus no paren de pujar i les pensions son una misèria. Al pas que anem no caldrà mirar la cistella de la compra perquè la compra que podrem fer ens cabrà en una sola butxaca. Però sempre ens quedaran els 400 euros de ZP que, repartits en 12 mesos, ens permetran fer algun extra al mercat com ara comprar dos tomàquets enlloc d'un o fer una truita amb dos ous.
L'alegria dels 400, utòpica i en forma de mentira, es compensa amb la tristesa ben real de saber que enguany ens costarà més esforços arribar a finals de febrer perquè, quins pebrots!, té 29 dies.
Adeu siau,a tots.
La realitat supera la ficció.
Imaginem que un partit polític signa un acord de govern com a integrant d’un govern local a tres bandes, i que després, en la següent legislatura, al passar voluntàriament a la oposició tot i la proposició de manteniment del pacte de govern per part dels altres dos partits que l’han conformat, i ja realitzat en les dues legislatures anteriors, decideix votar en contra de la posada en marxa i el desenvolupament de l’acord signat en el seu moment.
Imaginem també, ara a nivell autonòmic, que el mateix partit titlla una proposició d’un partit de la oposició amb el que rivalitza força electoralment degut al “target” de la clientela en disputa, de proposició trampa, que la portaveu del partit en qüestió negocia durant dies amb els altres dos partits, amb qui el seu forma govern autonòmic, però que és desacreditada pel seu propi grup parlamentari.
Imaginem a més que el màxim dirigent del partit i més alt càrrec del mateix dins del govern, no aconsegueix convèncer als seus propis companys/es de grup, i aquests acaben fent el contrari del que pública i privadament el màxim dirigent ha argumentat, és a dir, acaben votant a favor de la proposició del grup de la oposició amb qui més rivalitzen electoralment, titllada per ells mateixos com a trampa.
Imaginem, per acabar, que la famosa proposició es basa en criticar una actuació i/o objecte resultant d’una matèria de la qual no és competent l’òrgan on precisament es votarà dita proposició.
Us imagineu algun partit polític capaç d’alguna cosa semblant i que pretengui seguir considerat com un partit seriós?
Ara que assistim a promeses inversemblants, per part d'aquells que creuen que poden encapçalar el govern de l'Estat espanyol a partit del dia 9 de març...
"Amb una mentida sol anar-se molt lluny, però sense esperança de retorn."
Els nostres pares es van fer famosos pel 600 i el 850. Si es compleixen els pronòstics i les promeses, nosaltres passarem a l'història com els del 400.Ja Ja Ja.
Ahir va faltar un mes just per a les eleccions del 9 de març i molts de nosaltres ja estem cansats de tanta precampanya.
Estem cansats de la precampanya i sabem prou bé que el pitjor encara està per arribar!
Jo sempre he cregut que els electors hauríem de fer amb els nostres representants polítics allò que els mestres apliquen als seus alumnes i que anomenen avaluació contínua .
Jugar-s'ho tot en un únic examen forma part de la pedagogia d'altres temps. I més desfassat deu ser el mètode si l'examen es fa cada quatre anys...
Proposo doncs seriosament que nosaltres, electors, apliquem als nostres polítics una avaluació contínua que ens permeti detectar els polítics que durant aquests dies de campanya ens diran mentides, ens faran falses promeses i afirmaran coses que disten molt d'allò que han estat fet durant aquests darrers quatre anys.
Crec que ,malgrat l'esforç d'alguns en aquest darrer examen, la majoria suspendrien estrepitosament!
Albert.
"Si te engañan por segunda vez, no és culpa del que engaña sinó del engañado"
S'entesten tan l'un com l'altre a fer-nos combregar amb la seva fe. Rajoy i Zapatero, Zapatero i Rajoy.
Dues maneres diferents de prendre'ns el pèl. No anem bé si ens creiem que un és menys dolent que l'altre.
O que un és un mal menor
Observo que aquesta campanya està fortament polaritzada a tots els mitjans. Els telenoticies només parlen de PP i PSOE. A vegades, del PSC. Poques referències a ERC o ICV-EUA i, evidentment, poques a CIU. Dissabte també vaig descobrir unes tanques del PSC amb una frase que parla del Sr. Pizarro, el número 2 del PP a Madrid. Em va sobtar, no puc pas negar-ho. Cap cartell del PSC fa referència a ERC o CIU. Curiós. Com si la politica catalana no anés amb ells. Un clar menyspreu al sistema politic català. S´han gastat els diners de campanya en cartells contra el número 2 del PP a Madrid, un partit que a Catalunya no és ni la tercera força politica. Tot això em confirma el que fa temps sospito. Pel PSC els nacionalistes som una anomalía. Som un error que mai s´hauria d´haver produit i, evidentment, pensen que tenim els dies comptats. A la fi, el que interessa al PSC és el binomi d´escollir entre PP-PSOE. És més fácil escollir entre dos. És més fàcil imposar el discurs de la por: "ui,ui,ui que viene el PP", i els altres "ui,ui,ui, que vienen los que rompen España". En definitiva, o blanc o negre. I si s´han de repartir alguna cosa ja es posaran d´acord. Total, en essència allò que volen és el mateix.
Les properes eleccions Generals estan enfortint el paper de l'Estat i de les polítiques dites d'Estat. A l'allau de promeses en polítiques econòmiques i socials i tenim que sumar la reafirmació de l'Estat de Dret, sobre tot al País Basc.
Quant l'anomenat "aparell de l'Estat", es posa en funcionament, sigui per deixar a uns fora del sistema i als demés atrapats pel mateix, tot el que es queda a la perifèria queda diluït.
ERC i CIU s'estan diluint en una campanya electoral que encara no ha començat. PSOE i PP estan apostant molt fort per fer-se sentir. I en aquestes eleccions més que mai, dins de Catalunya.
Tan PP com PSOE saben que el Català emprenyat no és dels seus. I aprofitaran tot el que pugin per fer-lo emprenyar encara més . I mentre ERC i CIU es barallen sobre qui te més catalans emprenyats entre els seus futurs votants, no compten que aquests poden optar per engegar-los a tots a pastar fang.
Als independentistes bascos no els deixaran votar, als catalans ens fan emprenyar cada dia per fer-nos desistir. Els nostres polítics no poden, no volen o no saben com sortir-sen.
Mentre tant, PP i PSOE s'estan quedant sols.
Publica un comentari a l'entrada