21.2.08
Les coses clares
Ahir l’Artur Mas va estar senzillament espectacular. La seva intervenció en la sessió de control del Parlament reflecteix la seva alçada política. La resposta etzibada a Joan Ridao d’ERC no pot ser més contundent. El Sr. Ridao va dient que a CiU som “mal catalanistes”. És evident que el cinisme no coneix límits. És per recordar-los, als senyors i senyores d’ERC, que els qui han venut Catalunya a Madrid han estat ells amb els seus subterfugis i pactes a l’ombra. D’allò que tantes vegades se’ns ha acusat injustament a nosaltres, avui ho podem dir de vostès, senyors i senyores d’ERC: “Deixin de jugar a la puta i la ramoneta d’una vegada”.
Bé, començo el matí (són les 8.30 h) de manera guerrera però és que…
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
12 comentaris:
Artur Mas ha deixat les coses clares a la sessió de control d'aquesta tarda al Parlament: "només seré president de Catalunya a través d'unes eleccions democràtiques".
No és cap secret que CiU no ha digerit gens bé els dos successius tripartits.
Ara les declaracions d'alguns dirigents de la coalició denoten una perillosa barreja d'imprudència i d'impaciència.
Per situar-nos, hem de reiterar que només des del cinisme més absolut es pot sostenir la tesi que el pacte Mas - Zapatero va devaluar l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya.
En realitat, el PSOE no havia cregut mai en el nou Estatut.
Un dia abans que s'aprovés el projecte al Parlament, l'avui president Montilla feia una gestió a la desesperada - i no reeixida - per aturar-ne l'aprovació. I al dia següent, ell i Iceta van començar la tasca de desmuntatge d'allò que només havien aprovat per pur tacticisme.
Però d'error de CiU - és innegable i cal reconèixer-lo -, n'hi va haver: error d'imatge - importantíssima en política - i, com es va acabar veient, d'avaluació de perspectives no convertides en resultats. Mas - diguem'ho així - va ficar-se on no el demanaven, emmirallat per promeses que, com totes les de Rodríguez Zapatero, no tenien la més mínima credibilitat.
La seva feina hauria d'haver estat el lideratge, de Catalunya estant, de la defensa de la integritat de l'Estatut, i posar en evidència els socialistes - que no hi creien - i els d'ERC, que hi creien més però s'havien venut l'ànima al diable.
Doncs bé, ara CiU va camí de repetir una calamitat semblant. Condicionar el suport al PSOE a canvis forçats en el govern de Catalunya comporta un seguit d'errors.
1) Si alguna virtut té l'actual govern tripartit és que, ni que sigui mínima, ha representat una quota d'autonomia del PSC en relació al PSOE, i això és bo per a Catalunya. No hem de ser pas nosaltres qui ajudi el PSOE a recordar al PSC que no són més que una sucursal.
2) L'errada màxima d'ERC ha estat, dues vegades consecutives, pactar amb el PSOE - però almenys sota la pell d'ovella del PSC. Si pactem el govern de Catalunya a Madrid - ja ho podem disfressar com volguem, que en el fons es tracta d'això -, la nostra atzagaiada serà incomparablement superior. Això farà bona la gestió d'ERC i de passada, com que en seran les principals víctimes, incrementarà la ja prou i massa gran clivella que ens en separa.
3) Plantejar això al PSOE com a condició per a la investidura és cremar tota la pólvora en una sola ocasió; suposant que ens en sortim, d'una banda quedarem deslegitimats a Catalunya, i de l'altra deixarem desatès un munt de reivindicacions que sí que s'han de fer a Madrid, i que només CiU pot fer.
4) Difícilment el PSOE s'avindrà a formar govern amb CiU a Catalunya. Si no forma part del govern, el PSOE farà a Catalunya una oposició destralera i demolidora: amb quina força es mantindrà un govern en minoria? I en el cas hipotètic que acabi forman-ne part, el boicotejarà des de dins, com boicoteja ara moltes de les iniciatives d'ERC, amb la diferència que estarà molt més irritat.
5) Una exigència d'aquesta mena no s'entén si no és en el marc d'un pacte de legislatura, i per tant no s'adiu amb el que recomana la mínima prudència: negociació permanent llei a llei i mesura a mesura. Com va dir de forma acolorida Jordi Pujol, cal penjar el cartell d'"Aquí no es fia". Votar-li la investidura no ha de donar al PSOE cap altra garantia. La següent votació, sigui la que sigui, ha de tenir contrapartida nova. I la següent, i la següent... I, entenguem-nos bé, contrapartides substancials, no pas en forma de càrrecs.
6) Pel que fa a Catalunya, CiU no té cap més remei que anar fent d'oposició exigent i anar-se carregant de raó, de manera que s'enforteixi com a partit - que tot plegat deriva de la davallada electoral que hem sofert.
Això i esperar que ERC rectifiqui del seu insòlit col•laboracionisme o que s'enfonsi sola.
Una part important del desencís amb el sistema polític i, molt especialment a les eleccions generals, és que la tenalla bipartidista espanyola vol imposar una visió reduïda de les opcions polítiques. D'aquesta manera, moltes persones van a votar, no pensant en un projecte polític convincent, sinó a la contra, a la defensiva, per a que no surti l'opció contrària. S'acaba imposant un vot resistencialista que no ajuda en absolut a recuperar la visió de la política com un àmbit de contrast d'idees i projectes, abocat al consens.
Les enquestes que indaguen sobre la intenció de vot a les properes eleccions del 9-M en són reveladores.
Un nombre considerable de ciutadans entén que la força política més capacitada per defensar els interessos de Catalunya a les Corts Espanyoles és Convergència i Unió.
Aquest reconeixement no es tradueix encara en un major nombre de diputats, que permetin fer valer amb més fermesa els interessos dels catalans i de les catalanes davant de poder central.
D'aquesta manera el bipartidisme, tant aliè a la realitat política catalana, distorsiona la traducció del sentir popular en vots i diputats. Aquesta és la veritable submissió del sistema polític català a les dinàmiques de Madrid.
Sentir, pensar, votar en positiu és el camí més directe per recuperar la veritable essència de la política: el del servei a les persones. Hi ha qui apel·la a la por, hi ha qui apel·la a la il·lusió d'un futur comú millor.
La tendència humana a la preservació dels ideals, a defensar-nos davant l’agressió està monopolitzant el debat electoral.Hem estat víctimes de la nostra pròpia virtut. L’estratègia passa per profetitzar inferns dantescos davant la victòria del rival. I el que hauria de ser esperança es converteix en por. Ens alertem davant una amenaça al nostre sedentarisme tan físic com ideològic. És comprensible el fet que Zapatero i Rajoy hagin optat per sembrar el pànic en la consciència dels espanyols, però sense voler-ho han magnificat les eleccions en un debat patriòtic i absurd, que no tan sols alimenta amb sal les ferides mal cicatritzades d’un país sinó que obstrueix un veritable pas endavant en la definició de la veritable Espanya; una tasca prou difícil perquè a més li carreguem la llosa d’un patriotisme anacrònic.
Repassant les veritats, aconseguirem anar nets a les urnes. La nostra consciència no es pot veure coaccionada per tòpics electoralistes propis de l’Espanya dels 70. La maduració com a votants s’ha d’aconseguir repassant els fets. Fets que parlen des d’una nacionalitat mal entesa com el no reconeixement del nou estat del Kosovo. Tenen por que per una analogia legal les nacions de l’estat espanyol puguin per fi optar a la sobirania plena? Almenys són honrats i demostren saber el malament que ens han tractat. Encara avui permetem que les sangoneres espanyoles maltractin la nostra terra amb deixadesa d’inversió, incompliments de promeses. Les passajades de la Magdi per l’AVE suposen un reflex del suplici socialista al que Catalunya està sotmesa, el dèficit principal, rodalies, encara no s’ha abordat ni s’ha volgut cedir cap competència en la recent comissió bilateral. I és que som presos del centralisme vestit de “progre”. Un unitarisme i centralisme ocult però tan temible com el de la dreta. Socialistes i Populars pel que fa Catalunya suposen el mateix, amb el greuge pels socialistes de ser el llop vestit d’ovella.
Artur Mas exigirà respecte a la llista més votada.
Un respecte moralment exigible i democràticament aconsellable. Totes les especulacions que PSC i ERC abocaven als mitjans no es deu a res més que una mesura desesperada per mediatitzar i intentar així sortir del pou que li pronostiquen les enquestes a Esquerra.
Donar el govern als socialistes a Madrid i Catalunya és un preu que els independentistes han de pagar per haver traït la voluntat del poble.
Però Artur Mas ha deixat ben clar que ell serà President per les urnes i que mai acceptaria el govern per condicionar la política espanyola.
Salutaçións tertulià-CANYA ¡¡
Que ERC aprofiti una sessió de control del Govern per atacar a l'oposició, i més als nacionalistes de CIU, aprofitant que s'acosten eleccions al Parlament Espanyol, no deixa de ser un mal símptomper a mi a pocs dies d'unes eleccions.
Una evidència més que el nacionalisme català, està més preocupat per esgarrapar-se mútuament, que per lluitar pels interessos del País.
Molta por al fracàs tenen que tenir els d'ERC, per centrar els seus atacs a CIU, en una precampanya electoral Espanyola.
Que els de can CIU tampoc sóm uns sans,.. d'acord.
Però fer servir el Parlament de Catalunya per despotricar dels que tindrien que ser els seus companys de viatge fins el ple reconeixement nacional de Catalunya, no s'entén gens.
Una cosa és criticar i dir les mil bestieses en un acte electoral davant dels teus incondicionals, i una altra de molt diferent és fer servir les institucions per castigar a l'adversari polític, però company de viatge.
Si ERC aspira, com diu, a aconseguir la independència de Catalunya, no ho aconseguirà mai sense CIU.
I molt menys amb el PSOE. Els de Can CIU no som uns angelets, però el sentit institucional i de País el tenen molt més ben assumit que els independentistes Parlamentaris.
Llàstima que entre uns i altres estiguin ensorrant tot el moviment que ha lluitat durant molts anys, pel ple reconeixement nacional de Catalunya.
I al tanto que el pitjor símptoma de debilitat és, la pèrdua de les formes.
Hacia tiempo que alguien no hablaba, con tanta claridad a esta colla de gamerusos..verdades como puños. Yo espero que cumpla con lo que ha dicho: La lista mas votada, que gobierne en todas partes; Solo le folto aquello de ¡¡Guapo!! como en Polonia. besitos
Però no et sembla que tots són molt patètics?, no creus que els nostres representants, parlo dels nacionalistes en conjunt, fan molta pena?. Cap dels actuals dirigents es capaç d'engrescar a ningú.
Amic anònim,per mi que CDC sempre ha estat un partit que voldria una Catalunya independent hi ho sap tothom, però el que marca la diferència amb partits com ERC o d’altres similars, és la ideologia econòmica i de formes.
En canvi sí compartim la il.lusió de veure algun dia la nostra terra lliure del feudalisme espanyol a la que està lligada des de fa tan de temps.
Una olla de grills és el que hi ha a la moncloa, el problema de l’estat espanyol és que sembla que només pugui governar el PSOE o el PP, i si hem de triar entre un o l’altre la veritat és que ho tenim fumut, ja que el que ens ofereixen els uns i els altres per Catalunya i res, és el mateix.
Des de CiU donem la ma i una abraçada al germà petit, comencem doncs a treballar plegats per el bé i el futur del nostre país.
Que l’esquerra nacionalista espanyola es quedi sola, i sàpiga que el seu engany s’ha acabat i que els partits catalanistes faran pinya per tal de millorar Catalunya, sense tenir que demanar permís a Madrid cada vegada que s’ha d’anar a orinar.
Si partim de la base de que és el poble qui ha de decidir qui vol que el governi, i que per això fa servir un dret constitucional tan preuat, no s’entén que el partit que guanya les eleccions no pugui governar.
Després, els polítics es lamenten de les altes abstencions i amb tota la demagògia del món busquen excuses per justificar-se.La societat catalana n’està fins al cap de munt de que li prenguin el pèl, i no es molesta a perdre el seu temps per anar a votar, perquè sap que després vindran els descobridors de la sopa d’all i els hi aixecaran la camisa.
Si realment tres formacions polítiques s’entenen tan bé, doncs que facin un sol partit i es presentin sota un sol nom, i si el poble el vol votar així serà, però no perquè aquests espavilats de corbata fluixa ho provoquin.
Veurem què pensen fer en un futur, perquè si això no canvia, no caldrà que facin comèdia, i que diguin clarament que no deixaran mai al poble poder escollir lliurement a qui vol de president.
Des de convergència hi ha la ferma voluntat de tornar la identitat a Catalunya que en els últims anys sembla haver desaparegut del marc polític Català.
De fet, no és d’estranyar quan hi ha un president de la generalitat que es diu José i a qui se li ha sentit públicament cridar "Viva Espanya".
Tan que ha patit aquest país per mantenir ferm l’orgull de ser català, tantes humiliacions viscudes en la repressió Franquista i si mirem més avall en l´època de Felip V i d’altres, i ara després d’haver mort tanta gent per aquesta terra, encara estem igual.
Però com sempre ha passat en aquest país, la culpa és d’alguns catalans que han propiciat aquests successos i que tan costarà refer altre cop.
Només ens queda l’esperança de que Catalunya té a CIU com a stàndard i que tard o d’hora tornarà el seny i la fe i podrem recuperar la nostra història i la nostra realitat.
Les corrents sobiranistes de CDC han d’acabar portant el partit a ser un referent per la independència del nostre poble.
No s’ha de tocar res del tarannà propi de la política de centre que ha caracteritzat al nostre partit però sí incorporar un compromís amb el desig de recuperar un estat que ens van manllevar i que no ens han tornat.
L’única opció útil en les eleccions generals a la política espanyola és la del vot sobiranista, només així es podrà treballar des del cor de l’estat que ens controla i transmetre’ls la voluntat de ser un estat propi. Crec que més que mai és indispensable que els ciutadans vagin a votar massivament i tinguin fe en els polítics que els han de representar a Madrid. Jo convido a fer un front comú amb caire catalanista a tot aquell que vulgui veure algun dia la independència del nostre país feta realitat.
Després d’escoltar o patir, tots els atacs contra Catalunya que han vingut i encara venen per part del PP i del PSOE en aquesta campanya electoral, ja és hora que ERC reaccioni i faci un cop d’efecte.
Moltes vegades membres d’ERC i de CiU hem treballat conjuntament pel país, per exemple en temes com les seleccions esportives catalanes o en el cercle d’estudis sobiranistes, per anomenar-ne només alguns. Ara s’ha d’arribar a un acord total de país, ERC ha d’entendre que separats som més febles i junts som més forts. Si fos per mi proposaria fer una moció de censura i fer acords a nivell de municipis, diputacions i províncies. Governar la política de la nació de forma sobiranista i sense fissures.
Si realment l’objectiu d’ERC és la sobirania ara és el moment de demostra-ho, s’ha de desentendre dels seus socis del PSC que de sobiranistes catalans en tenen tant com el Sr. Rajoy i fer pinya per una entesa catalanista de veritat.
Salut.
Avui comença la emocionant campanya electoral!
Si atenem a la definició legal : durant els propers 15 díes els partits que es presenten a les eleccions tenen aquests díes per explicar-nos les seves propostes i fer-nos anar a votar la seva candidatura.
De fet , tota la vida les persones que treballem en el sector comercial , hem fet el mateix , amb algunes grans diferències : tot i que existeixen alguns productes o serveis temporals ( turrons , gelats , ... ) cada vegada s'intenta aconseguir allargar la vida d'un producte o servei per aconseguir més guanys satisfen més clinets ( un cas clar és portaventura ; sols els falta aconseguir reduir la temperatura al parc per tenir pistes d'ski els 2 mesos de gener i febrer que resta tancat )
Tornant al món comercial , un dels principis bàsics : és no parlar mai malament de la competència ( en tot cas parlar de les bondats i punts forts del servei o producte que hom representa )
Un altre principi fonamental és : costa més aconseguir un client nou que mantenir els actuals : conclussió : la feina prioritària de qualsevol partit ha de ser mantenir els darrers resultats i treballar per millorar-los.Com la política és plena de paradoxes : pot passar que un partit perdi molts vots i en canvi augmenti el nombre de representats ; si a més el número de diputats serveix per formar la majoria , llavors podem dir que t'ha tocat la grossa i si negocies de forma intel·ligent pots obtenir moltes millores per les persones que representes.
M'ésigual que el PSOE o PP guanyin les eleccions , i el CiU mantinguem els vots i si podem més diputats ; però el que més desitjo és poder decidir tema per tema el nostre possicionament sense donar un pacte de legislatura al nou president ( tal com va dir a Madrid fa uns díes el president Pujol )
A la darrera sessió de control del Parlament, durant el numeret de circ d’Artur Mas pujant a la tribuna per demanar que el miressin a la cara, l’únic membre de les seves files que no el va aplaudir en cap moment va ser Felip Puig, que tenia un posat més aviat amarg. Per què? Molt senzill: Mas, en la seva tossuderia a fer de Chuck Norris de la política, estava enfrontant-se durament a Joan Ridao i, per tant, fent més gran la fossa existent entre CiU i ERC. I a Puig, radical de CDC i partidari d’un acostament a ERC, el numeret li provocava una notable indigestió.
Publica un comentari a l'entrada