26.2.08

CARA A CARA

Enviat per a

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Més enllà del PSOE i el PP hi ha vida.
Aquests dies n'hi ha molts interessats a fer a creure a la gent que les eleccions del 9 de març són cosa de dos. I aleshores, es tracta de recordar als clàssics. Als nostres clàssics, és clar. I els clàssics ens van ensenyar que justament una comunitat es pot proclamar nació quan té partits polítics propis, no sucursalistes, no dependents. Justament, l'esclat polític del catalanisme, com a moviment polític democràtic, fou aquest: oferir a la societat catalana una proposta electoral alternativa a conservadors i liberals.

dimarts, 26 de febrer, 2008
Anònim ha dit...

He de reconèixer que ahir no vaig veure el "cara a cara" entre Rajoy i Zapatero. Entre altres coses, perque m'hi vaig negar. Em nego a veure un debat on no hi som els altres. Ens deixen de banda i això els va molt bé. L'acte televisiu d'ahir, afavoreix el bipartidisme. Però tot i així, aquest parell d'aspirants d'inquilins de La Moncloa, deixen moltes esquerdes on "els altres" podem incidir.
Política econòmica d'esquerres, política ecologista, política de veritables drets socials, política creible... sí, creible, perque ningú no es creu que abaixant els impostos poguem obtenir més benestar social. Per cert, vull aclarir que evidentment, els impostos els abaixen a aquells que tenen més, és clar.
El "cara a cara" ha deixat una cosa molt clara, per a mí: tant un com l'altre, si volen governar, hauran de pactar amb "els altres"... està clar que ni de bon troç estem morts.

dimarts, 26 de febrer, 2008
tafaner ha dit...

Em va fer fredar el desplegament tècnic, mediàtic i periodístic del primer debat espanyol entre l´optimista Zapatero i el pessimista Rajoy.
El resultat final, però, més previsible que la millor recepta de Bona Cuina de mans del mític i ja traspassat Jaume Pastallé (que ja és dir!). Cap sorpresa i una constatació. La bipolarització malaltissa rovella la democràcia participativa. Acabat el debat, pocs vots s´hauran movilitzat i potser més se n´hauran desencisat. Zapatero amb l´empat es classificava i Rajoy necessitava guanyar, però al final cap dels dos es va emancipar. Caldrà jugar la pròrroga (dilluns vinent) però el "gol avarage"sembla ser per Zapatero. Tot i així, hi ha lliga. Ep, això sí, pels que la juguen! Jo aquesta lliga ja fa temps que no la jugo. Prefereixo jugar a casa. En fi, que Zapatero i Rajoy no són el mateix però si són ambdós més del mateix.
Tot plegat, fa por la guilla!

dimarts, 26 de febrer, 2008
Anònim ha dit...

Catalunya segur que no, han parlat dels seus interessos, de la seva espanya, i no han parlat de l’espoli fiscal, no han parlat dels 2622 euros que cada català i catalana perden amb espanya cada any.
Els interessos de Rajoy i ZP o del PSOE/PSC i PP no son els nostres i no ens podem deixar entabanar per aquests arguments, el debat ha demostrat que la prioritat d’uns i dels altres no és Catalunya, és espanya.

dimarts, 26 de febrer, 2008
Anònim ha dit...

crec que tots dos van estar bé, però que van cometre varis errors.

Zapatero: Va tenir uns errors i encerts clars:
- Va posar-se a la defensiva durant tot el debat
- Va controlar i guanyar clarament l'inici i el discurs final. Es va adreçar amb encert a l'espectador
- Va deixar que Rajoy marqués el terreny de joc, els marcs de referència.
- Controlava molt més bé que Rajoy la seva imatge. La seva imatge corporal era molt bona
- Va errar al donar tantes xifres, calia més exemples
- No es va defensar amb contundència dels atacs més durs de Rajoy. Sobretot quan el va acusar de mentider i quan el va acusar d'agredir a les victimes del terrorisme.
- Va saber donar una imatge més presidencial i moderada que Rajoy
- No va defensar amb contundència la seva acció
- Es va equivocar quan va introduïr el tema dels artistes que li donen suport.

Rajoy També va tenir llums i ombres:
- La imatge va ser nefasta. En la roba, a l'entrada, en l'inici i el final, i sobretot, quan posava aquella mirada perduda.
- Va ser molt disciplinat a l'hora de llançar els missatges. Aprofitava el seu temps per llançar un missatge ben elevorat.
- Va posar a Zapatero a la defensiva i va controlar el tempo del debat
- Va errar clarament en la intervenció de l'inici i del final. Una imatge molt negativa, s'el veia molt nerviós. No va aprofitar el discurs final. El va desaprofitar amb un relat horrible sobre una nena que ningú va entendre.
- Va saber utilitzar el llenguatge adequat: va utilitzar exemples que tothom coneix, va utilitzar metàfores, parlava de cose concretes (preu del pa, etc.) És a dir, va fugir de les macrodades.
La meva valoració és doncs, la d'un empat.
Petonets.

dimarts, 26 de febrer, 2008
Tertulià ha dit...

Debat de perdedors,Marta.
He seguit el debat i les seves primeres seqüeles. No m'ha agradat ni com a debat (això és, realment, un debat?) ni com a espectacle polític, perquè l'he trobat fluix, inexplicable (no he entès exactament què ens volien vendre cadascun dels candidats) i profundament decebedor.
No perdeu el temps mirant de saber qui ha guanyat: han perdut tots dos, i hem perdut els espectadors i la democràcia.
Que un sistema es basi en dues úniques opcions, i que la majoria de partits, excepte CiU, hagin caigut en la trampa espanyolista de bipolaritzar la política, això és una tragèdia per a Catalunya. Votar qualsevol altra opció que no sigui CiU és, en aquests moments, votar o pel bloc de les dretes o pel bloc de les esquerres (no cal dir que, ambdos blocs, espanyols). Ja se sap que votar Esquerra o Iniciativa és reforçar l'esquerra, i votar PP és reforçar la dreta. Els únics que ens oposem a aquest esquema maniqueu i contrari als interessos de Catalunya som la gent de CiU, agradi o no d'escoltar.
Ho hem practicat durant trenta anys: mai hem governat en coalició amb cap partit espanyolista, ni hem ajudat a consolidar el sistema de dos bàndols confrontats.
Ningú no ens podrà discutir que sempre hem intentat ser una tercera via, i que ho hem aconseguit fer afavorint l'objecte de la nostra raó de ser, que és Catalunya.
Els electors tenen dues tries possibles: o un sistema bipartidista, o un sistema d'equilibris i pluralitat.
Aquest segon passa per una presència més forta de CiU a Madrid.
Petonets Marta.

dimarts, 26 de febrer, 2008
Anònim ha dit...

Patètic. El cara a cara entre l'ostentador del tro i l'aspirant ha estat decebedor a més no poder. Cap proposta per als propers 4 anys per aquest estat en el que vivim. Tot eren retrets, mirades al passat, desqualificacions i missatges als telespectadors a mode de discurs electoral. On és el debat electoral? On són els projectes de futur? Tot demagògia, tot forma, sense un pel de fons. Sense arguments per fer-nos creure en ells, sense entusiasme, sense il·lusió.
Ara començaran les lectures interessades per part dels mitjans de comunicació sobre qui ha guanyat el debat argumentant allò que més els convingui. El fet és que guanyi qui guanyi el més important és que no perdem els qui som les víctimes de les seves decisions

dimarts, 26 de febrer, 2008
Anònim ha dit...

A can PSOE i can PP se les varen tenir de valent sobre qui era més mentider i la deia més grossa. Amb els nacionalistes catalans d'espectadors, muts i a la gàbia.
Un lamentable espectacle de la realitat política del nostre País, el real, Espanya i el virtual, Catalunya. Ens podem queixar dels nostres polítics, però en el fons no deixen de ser un reflex de la nostra societat. Acomodada i burgesa que només es molesta quant l'hi toquen la butxaca o l'hi espatllen les rutines quotidianes.
Els nostres líders desapareguts i diluïts per un sistema en mans de demagogs, que no tenen cap mania en recorre a la mentida pura i dura, per aconseguir captar l'atenció d'un ciutadà cada cop més despreocupat, per res que no sigui el seu habitat més immediat i personal.
Uns lideratges polítics que no tenen cap mania per tractar-se de mentiders, davant de criatures, homes, dones, animals i plantes. Què en farem d'ensenyar als nostres fills que no s'han de dir mentides, si els que ens han de conduir fins el futur, en diuen una rere una altra. I a sobre, no ho amaguen.
Dels debats de les esperances, s'ha passat als debats de les mentides.
Així no anem enlloc.

dimecres, 27 de febrer, 2008
Anònim ha dit...

Els esquerrans i els convergents no teniu credibilitat perquè abans que patriotes sou gent de partit i sols critiqueu els altres.
El debat, lògicament, incloïa la competició per veure qui era més espanyol i millor patriota. Em sembla natural, al cap i a la fi són espanyols.
Jo crec que en Zapatero creu en l'espanya autonòmica amb la profunditat dels amants de la sodomia, però ves, tothom es deleix per pactar-hi.
El grant problema és que el cul és el nostre.
Salut.:-)

dimecres, 27 de febrer, 2008
Anònim ha dit...

Després del debat, el país segueix tan malament com sempre, les falses promeses segueixen proliferant, i els programes no estan gens clars.
Malgrat tot, els amics del senyor A han decidit que aquest és més guapo. Per altra banda, els col·legues del B estan d'acord en què aquest, sens dubte, és més alt i fort. I tots tan contents¡¡¡¡

dimecres, 27 de febrer, 2008
Anònim ha dit...

La pobresa política s’acompanya amb la mediàtica: cada mitjà dóna guanyador els seus. Amb aquest panorama, el millor que ens pot passar és que no canviïn gaire les coses, que aquesta dreta torni al segle XIX i recuperi els Gallardones i companyia que ha perdut pel camí.
Que ZP també se’n vagi: per incapaç, per manca de lideratge i de moderinitat i, també en el procés, ja posats, que ens tregui de sobre aquesta nul·litat política que ens va deixar i pren per nom Jose Montilla. D’esperances pels nostres polítics catalans, poques, però per algú haurem de votar, no?

dimecres, 27 de febrer, 2008
Anònim ha dit...

Moltes vegades li hem retret a Pujol que digués que no era independentista. Tots sabem que Pujol és independentista, perquè s’estima Catalunya, ha lluitat per Catalunya i ha pensat Catalunya suficientment per arribar a l’única conclusió vàlida de la llibertat. El que Pujol ha volgut dir sempre quan s’ha manifestat no independentista és que com que ell no es veia capaç d’aconseguir-ho sent president, no volia fer demagògia amb un afer tan seriós. El que Pujol en veritat volia dir és que ell com a president no seria a temps de portar-nos a la independència. Contrasta aquesta prudència, aquesta modèstia, aquest no voler treure profit de batalles que no estàs en disposició de guanyar, amb la vergonyosa demoagògia d’Esquerra. Mentre Pujol quan va ser president, i abans i després, ha fet tot el que ha pogut per muscular l’ànima de la nació, i per tant per preparar-la per ser lliure, i sense voler fer demagògia amb l’assumpte, tenim que Esquerra, primer amb Maragall i després amb Montilla, han fet tot el que han pogut per degradar la nació, i per embrutir-la, amb polítiques i polítics de tercera i quarta divisió, i això sí, encabat abandonant-se a tota quanta demagògia barata amb els sentiments d’un poble.
Demagògia i barata. Perquè si per enfonsar Convergència, és a dir, per interessos personals, perjudiques la pàtria fent president una persona que ja tothom sabia que no estava en condicions, com Maragall, o un analfatbet com Montilla, després és molt cínic que recorris a la idea de l’independentisme amb tanta vulgaritat.
Carod va usar el gastat lema de “se’ns pixen a sobre i la premsa diu que plou”. Però a veure, Carod. Quines són aquestes maneres? On vas amb aquests tòpics? Qui sinó tu, per interessos personals, s’ha pixat sobre Catalunya regalant el govern nacional a l’escòria ocupacionista dels sociates? Qui ha fet president Montilla? Qui ha degradat les institucions amb polítics socialistes i d’Esquerra que en qualsevol país normal no podrien ser ni funcionaris? No et fa vergonya, miserable? La segona estampa va ser d’ahir, amb Joan Ridao en una costellada amb una pancarat al darrere que deia: “Fins als collons d’Espanya”. Catalunya no és una costellada, Ridao. Catalunya és una nació amb un prestigi que fins ara havíem acosenguit consolidar diversos graons per sobre de les teves pancartes. Esquerra negocia a la menuda els interessos nacionals i després fa discursos que res no tenen a veure amb allò que fa.
Pujol ens feia quedar bé i no ens enganyava. No farem res fins que no quedi clara la idea d’aquesta gran estafa.

dimecres, 27 de febrer, 2008

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)