Convergència i Unió denuncia els 10 incompliments flagrants de José Luís Rodríguez Zapatero17/02/2008Josep Sànchez Llibre ha estat l’encarregat de relacionar els 10 incompliments flagrants de José Luís Rodríguez Zapatero. Abans però, el candidat de CiU ha deixat ben clar que “normalment a Catalunya la paraula té un significat molt important igual que l’encaixada de mans”.
Per Sánchez Llibre “a Catalunya, la paraula és llei” i ha emprat la dita “la paraula del català tant és avui com demà” per deixar ben clar que Rodríguez Zapatero “incompleix la paraula per tant no mereix la confiança dels catalans”. Sánchez Llibre ha recordat que “la constant de Rodríguez Zapatero és dir que si d’entrada per després dir que no. No té paraula i per tant no mereix la confiança dels catalans”.
Per la seva part, el president de la federació, Artur Mas, ha destacat “el nerviosisme i l’atac de nervis” que sembla que tingui el President de la Generalitat. “Sí Rodríguez Zapatero ja els ha dit que no pactarà amb CiU. Sí que se’l creu poc que ha d’anar a Madrid a avisar-lo!”. “Que no ens creguem nosaltres les promeses de ZP” és normal després de l’experiència “que tenim” però és preocupant que tampoc “se’ls cregui José Montilla”.
Mas ha deixat ben clar que “l’únic que demana Convergència i Unió és que es respecti la llista més votada perquè això és qualitat democràtica. I aquesta defensa la farem perquè és una manera de retornar la confiança als ciutadans”. Mas ha volgut deixar molt clar que “tant dolents són els atacs del PP cap a Catalunya com els incompliments, els enganys i les mentides de Rodríguez Zapatero”.
Els deu incompliments de Zapatero, són:
1- Aprovació de l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya
Al Miting final de campanya del PSC-PSOE a les eleccions espanyoles del 2004, Jose Luís Rodriguez Zapatero pronuncia la ja famosa frase: “Apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Catalunya”. Promesa flagrantment incomplerta després.
2- Cumpliment de l’Estatut
Zapatero s’ha fartat de vendre la seva teòrica visió plural d’Espanya que tenia les reformes de diferents Estatuts com a màxim exemple. A l’hora de la veritat però, ni va recolzar l’Estatut sorgit del Parlament, ni tampoc l’acordat amb Artur Mas i refrendat a les urnes. Ja li està bé que estigui al Tribunal Constitucional i qui dia passa any empeny.
3- Inversió a Catalunya: Disposició Addicional tercera de l’Estatut
La disposició addicional tercera de l’Estatut de Catalunya recull que durant 7 anys Catalunya ha de rebre en inversió de l’Estat l’equivalent al pes del PIB català a Espanya, o sigui el 18’8%. L’any 2007 això ja no s’ha complert. Un acord electoralista de darrera hora ha fet arribar una part d’aquesta inversió però encara queden pendents 700 milions d’euros.
4- El descens de la inversió a Catalunya
Mentre Zapatero sempre ha promès més i més inversió per a Catalunya, i Chacón va dient que la inversió que està fent Zapatero a Catalunya és la més gran mai vista, la realitat de les xifres diu que la inversió de l’Estat a Catalunya, des de que governa Zapatero, ha passat del 18’6% al 14’9%, i bona part d’aquesta inversió concentrada al TAV.
5- Arribada del TAV a Barcelona
A bombo i plateret es va vendre l’arribada del TAV a Barcelona el 21 de desembre (data que ja suposava un important retràs sobre el previst). El resultat és del tot sabut. El forçament de l’obra per respondre a aquests interessos electorals, provoca el caos de rodalies més gran mai vist a Catalunya, amb interrupció del servei d’algunes línies durant setmanes, i evidentment un nou retard en l’arribada del TAV.
6.-Traspàs de Rodalies
L’imprudent Zapatero anuncia també a bombo i plateret el traspàs a la Generalitat de la gestió de rodalies per l’1 de gener del 2008 i res, de res, de res, de res.
7.-Retorn dels Papers de Salamanca
Després d’un teòric acord per retornar-los, l’únic que ha arribat a Catalunya és una petita primera entrega. Seguim a l’espera davant la denúncia de la societat civil catalana i el desesperant i vergonyós silenci del Govern espanyol.
8.-Castell de Montjuïc
En un altra promesa de miting final, Zapatero promet el retorn del Castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona. Més tard hi posa unes condicions inassumibles. Avui dia el més calent encara és a l’aigüera.
9.-Gestió de l’Aeroport del Prat
Zapatero anuncia que abans de la tardor del 2007 faria una proposta per a la gestió de l’Aeroport del Prat que inclouria la participació de la Generalitat. Encara estem esperant.
10.-Publicació de les balances fiscals
El mes de juny del 2006 Zapatero promet que publicarà les balances fiscals. També seguim esperant.
10 comentaris:
EL PSOE engega una campanya on volen desmostrar-nos que no són el mateix que el PP.
Per desgràcia, sí és el mateix.
Els mateixos gossos amb distint collar, el PPSOE, el monopartidisme bicèfal.
Fa dies que estic donant voltes a l’escenari post 9 de març. Veig poques possibilitats de grans canvis a Espanya. Tot plegat en relació a la situació catalana. Tant si guanya el PSOE, com si ho fa el PP, les coses variaran poc per nosaltres.
Uns i altres necessiten Catalunya com a motor econòmic d’Espanya, per això negociaran amb els empresaris les qüestions econòmiques bàsiques que els hi permetin seguir explotant el nostre esforç de treball i d’inversió.
A casa nostra, les coses no poden anar pitjor. Tant si guanyen uns o altres, per Catalunya no hi haurà diferències, veurem com el nostre protagonisme s’esvaeix en un tres i no res, el nostre Estatut, retallat, seguirà encallat i haurem de tornar a la resistència política nacional.
No veieu clar un pacte PSOE-PP,? Jo si. Ells poden tenir diferències en moltes coses, però n’hi ha una que els uneix històricament, frenar els nacionalismes. Mantenir Espanya unida, defensar el seu nacionalisme, contra qualsevol intent de segregació.
A l’octubre de 2008 Ibarretxe promourà un referèndum i nosaltres parlem del 2014 com a data per fer-lo. O sigui que, entre 2008 i 2014 no pot existir feblesa espanyola, han de treballar junts per evitar que aquesta falsa unitat de la pàtria se’ls esmunyi com un caramel a la porta d’un col·legi.
El 9 de març, hem de decidir el nostre futur com a catalans i per això no ens hem de deixar atemorir pels discursos de la por, que ens fan els candidats del PSC, nosaltres hem d’enfortir la posició catalana, i això solament ho aconseguirem votant els partits de casa nostra.
Com més forts siguem, més podrem lluitar contra el front PSOE-PP, o PSC-PP, com vulgueu dir-li.
Salut.
El cap de llista de Convergència i Unió a les eleccions espanyoles del 9 de març, Josep Antoni Duran i Lleida, va rebre ahir l'alta mèdica. Tot seguit va assegurar que divendres, coincidint amb l'obertura de la campanya electoral i l'enganxada de cartells, s'hi incorporaria; que, per guanyar la batalla electoral, pensava deixar-hi la pell, després d'haver guanyat la batalla mèdica. I és que la setmana passada li van extirpar, d'urgència, un tumor pulmonar.
Va donar per fet, això sí, que els primers dies de la campanya no es trobaria al cent per cent bé, però sí que s'hi trobaria d'aquí a poc temps.
Ser d'Esquerra ha de ser molt dur en ocasions.Ja,Ja,Ja.
El Montilla fa molts mesos que està avisant a tothom qui el vol escoltar que l'aliança d'esquerres que governa Catalunya està blindada davant de la possibilitat que CiU acabi sent imprescindible perquè el PSOE conservi el Govern després del 9-M. Des de la primavera passada, el president i líder del PSC ho ha dit i ho ha repetit fins a la sacietat a Barcelona, a Madrid i fins i tot a Lisboa.
Des del punt de vista de CiU, tots els resultats electorals possibles es resumeixen en dos. El primer i el més probable, segons admeten en privat els nacionalistes, és que CiU no resulti imprescindible per garantir l'estabilitat de l'Executiu espanyol. En aquest cas, no hi hauria res més a parlar sobre pactes ni condicions.
El partit d'Artur Mas iniciaria aleshores el camí cap al seu congrés de juliol amb un substanciós debat intern, molt possiblement tempestuós: el lideratge de Mas, la influència del pinyol, l'aposta per la casa gran, el futur de l'aliança amb el partit de Josep Antoni Duran Lleida...
El segon escenari postelectoral --el més improbable aritmèticament-- és que la federació nacionalista sí que esdevingui imprescindible per consolidar el Govern central. Això donaria peu a uns altres dos nous plans teòrics: que el president a socórrer fos el socialista José Luis Rodríguez Zapatero o, per contra, el conservador Mariano Rajoy.
Els nacionalistes prefereixen no haver d'enfrontar-se a aquesta última hipòtesi. La direcció convergent descarta per suïcida una aliança governamental amb Rajoy, tot i que el PP retirés d'entrada el recurs contra l'Estatut i, com qui gira un mitjó del revés, es comprometés a desenvolupar i aplicar la Carta autonòmica en el temps i en la mesura que CiU disposés.
La bel.ligerància del PP contra l'autogovern català ha arribat a tanta virulència en els últims anys que els nacionalistes estan convençuts que cavarien la seva pròpia fossa si pactessin amb Rajoy. Això blindaria sine die el tripartit català, al qual CiU regalaria graciosament la representació exclusiva del catalanisme. Fins i tot Duran, el més decidit partidari de l'entrada de CiU en el Govern espanyol, considera que seria tremendament difícil tancar un pacte amb Rajoy pel seu elevadíssim cost polític.
Una altra cosa seria entrar a l'Executiu de Zapatero. Aquí, les diferències de matís entre Unió i Convergència són evidents i importants. No en va aquest assumpte, entre altres, va portar l'any passat CiU a un pas del trencament. Duran insisteix que la federació, desposseïda en les últimes cites electorals de poder polític i de recursos institucionals, està abocada a l'abisme: sense poder, sense capacitat d'influència en els centres de decisió, CiU no li serveix de res a la burgesia catalana els interessos de la qual representa.
Mas, sense arribar al proverbial rebuig de Jordi Pujol a l'ingrés de CiU al Govern espanyol, hi és molt més reticent que Duran. El líder convergent no donarà el seu plàcet a un pacte amb Zapatero si el PSC no es compromet que a Catalunya hi governi la força més votada. Amb l'aliança tripartida més o menys consolidada, Mas veu en aquest punt una escletxa, una drecera, una taula de salvació on agafar-se per mirar de conquistar la Generalitat i, de passada, esborrar dubtes sobre el seu lideratge.
Abans de la seva última crisi amb Mas, Duran no havia considerat mai necessària aquesta condició, potser persuadit que Montilla no es farà l'harakiri per més que el pressioni el PSOE. El democristià, en canvi, està convençut que una aliança PSOE-CiU generaria per si mateixa unes forces inercials que elevarien la tensió interna en el tripartit i induirien una entesa PSC-CiU. I vacunarien la federació nacionalista contra l'acusació de voler imposar des de Madrid el que les urnes li han negat a Catalunya.
També hi compta, és clar, el càlcul personal: amb Duran al Consell de Ministres, Mas es quedaria gairebé sense terreny al Parlament. Els efectes d'aquesta situació en l'equilibri intern de CiU serien impredictibles, però en tot cas substanciosos.
No sembla causal, doncs, que el sobtat protagonisme d'Artur Mas en la campanya, propiciat per la malaltia de Duran, hagi posat en primer pla el preu que els convergents exigirien al PSC per ajudar el PSOE a conservar el Govern central.
No n’han tingut prou en portar-nos enganyant els darrers quatre anys amb promeses incomplertes, que ara ens volen fer creure que amb el PSOE Catalunya surt guanyant.
Quina BARRA¡¡
La Catalunya optimista que se la quedi el PSOE, la Catalunya que vetlli i lluiti pels interessos dels catalans d’un vegada per totes és la que ens cal i la que volem la gent de Convergència i Unió.
Convergència i Unió és la formació política que vetllarà pels interessos de Catalunya i els Catalans sense submissió alguna a res ni ningú que no sigui el poble de Catalunya i la seva gent.
Menys mal que ara l'Artur ens ho arreglarà amb un pacte amb el PP....quins collons !!!!!
Querido tertulia...volvera a salir y su talante, nos arruinara a todos; Pequeños y grandes empresarios; Trabajadores de toda indole y sectores. La verguenza es decir: Ahora vamos por Francia, en el tema economico...Ellos tienen tecnologia propia y nosotros estamos como cualquier pais del Este de Europa...en cuadros. Algun iluso cree que vendiendo horchatas y con turismo de fiambrera, los alcanzaremos?. besitos
La gent que estimem Catalunya i el nostre benestar no ens podem quedar a casa el proper 9 de març. És millor anar a votar encara que estiguem “emprenyats” que no “emprenyats” ens quedem a casa i no fem res perquè, ens agradi o no, el poder sempre, sempre l’ exerceix algú. Com a catalans hem de mirar que en el poder hi hagi un contrapès, i aquest ha de ser el vot nacionalista català. Però serveixen igual els vots nacionalistes catalans ? Desgraciadament no. CiU és un vot fiable, de casa, de confiança. Altres, no poden dir al mateix. Només cal revisar les hemeroteques d’ aquesta legislatura i ens adonarem com hi ha partits d’ obediència catalana o pseudo-catalans que a l’ hora de defensar els nostres interessos només es dediquen a perllongar la mala gestió del govern de ZP :
- els socialistes catalans a Madrid han demostrat al llarg d’ aquesta legislatura la seva supeditació absoluta al PSOE. Això sí, ara es presenten com els grans defensors dels interessos dels catalans. Es deuen pensar que la gent de Catalunya patim amnèsia o que no sabem que el PSC al Congrés no vota a favor de Catalunya.
- Igualment, el paper d’ ERC o d’ ICV ha estat de donar un xec en blanc a Zapatero a canvi de gairebé res. Veiem uns quants exemples :
1-PSC-PSOe, ERC i ICV rebutgen la tramitació en el Congrés d’ una proposició de llei de CiU per agilitzar els processos de desnonament per impagament del lloguer.
2- El PSC-PSOE vota en contra de la proposta d’ un consorci per a l’ aeroport del Prat amb posició majoritària i determinant de les institucions catalanes.
3- Els PSC-PSOE i ICV voten en contra de la creació dels jutjats de primera instància i instrucció a Tàrrega, Mollerussa i Pont de Suert, i la restitució dels de les Borges Blanques i Sort.
4- El PSC-PSOE i ICV voten en contra de la creació d’ un jutjat de primera instància i instrucció i d’ un registre de la propietat a Banyoles.
5- El PSC-PSOE vota en contra d’ una moció de CiU que reclamava que el Govern espanyol publiqués les balances fiscals de les comunitats autònomes i l’ administració general de l’ Estat en un termini de 6 mesos.
6- El PSC-PSOE, ERC i ICV voten en contra d’ una moció de CiU que demanava dotar Catalunya de més recursos per atendre la Llei de Dependència. I allò més sorprenent, és que CiU havia recollit dues esmenes de substitució d’ ERC i ICV i aquests, perquè el PSOE no perdés la votació hi van votar en contra !!!
7- El PSC-PSOE vota en contra i ERC s’ absté d’ una proposta de CiU que es proposava una solució (tercer rail) perquè el TAV pogués arribar a França el 2009 i que es replantegés el túnel de la Sagrada Família.
8- El PSC-PSOE vota en contra d’ una proposta de resolució de CiU que demanava completar el retorn dels documents dipositats a l’ Arxiu de Salamanca.
9- El PSC-PSOE impedeix la presa en consideració d’ una proposició de llei de CiU perquè les seleccions autonòmiques puguin participar en competicions internacionals.
10- Els senadors socialistes de l’ Entesa no voten a favor en una moció de CiU on s’ instava al Govern el càlcul efectiu i publicació anual de les balances fiscals.
11- El PSC-PSOE, ERC i ICV voten en contra d’ una esmena de CiU al Senat que proposa que Catalunya pugui disposar d’ un domini territorial de primer nivell a Internet “.ct”. Aquests exemples s’han produït al llarg de l’ any 2007. Queda ben palès que votar PSC és votar Espanya, que votar ICV-Euia és votar PSOE i que votar ERC és votar un xec en blanc per aguantar el Tripartit a Catalunya.
També és bo recordar que votar PP és votar Zaplana, Acebes, Aznar... i que votar PSOE és votar Guerra, Magdalena Álvarez, Clos i un seguit de negats al país. Votar PSOE o PP és votar exactament el mateix perquè Catalunya els importa ben poc. El proper 9 de març ens hi juguem molt.
Ens hi juguem que les nostres institucions i problemes de Catalunya tinguin capacitat de decidir.
Hem de tenir clar que votar ZP és votar el pitjor president que Espanya ha tingut mai.
Votar PSOE és votar al gran farsant que mai ha tingut la política espanyola. Només cal recordar les mentides reiterades de ZP. Mirem l’ Estatut de Catalunya; ZP el va pactar i no el compleix.
Hem de mirar de tenir més poder polític i més capacitat de decisió perquè els propers 4 anys cal resoldre el finançament de Catalunya.
En definitiva, per dignitat nacional cal votar un partit nacionalista que defensi realment els interessos de Catalunya. I aquest avui només és CiU. El proper 9 de març ens hi juguem el futur, la dignitat i el respecte.
Publica un comentari a l'entrada