És una llàstima que no estiguem sempre en període electoral perquè, així que arriba, surten per tot arreu subvencions, rebaixes fiscals, ajuts per a la compra o lloguer d’un pis, desgravacions, xecs de natalitat, finançament de les places de guarderia, augment de les pensions, inversions, etc., etc.Entre el PP i el ZP fan carreres per millorar les ofertes: “nosotros rebajaremos los impuestos” diu en Rajoy; “bajar impuestos es de izquierdas” replica en Z.P. amb les celles apuntant al cel. Les eleccions semblen les olimpíades de les rebaixes. I un es pregunta, per què no ho rebaixàveu abans? Que no us en havíeu adonat fins ara? Moltes promeses al final de la legislatura, quatre anys per a complir-les… i poca memòria. I malauradament, als ciutadans, cada mes ens sobra menys diners.
Un arriba a comprendre el motiu pel qual les grans superfícies posen rètols que diuen: “Precios jóvenes“, és clar, no els deixen envellir mai… els canvien a l’alça cada vegada que et gires; et despistes i PAM! 50cèntims d’euro més. I els dies del mes van passant i el calaix cada cop més buit (els impostos indirectes han de pagar els ajuts i subvencions: psssst!! No ho digueu a ningú).
I a l’hora de votar venen els dubtes. Ara tots ens estimen tant… tots volen que la nostra qualitat de vida augmenti… tots tenen cura de nosaltres… fins i tot hi ha algun nacionalista espanyol que diu que estima Catalunya i als catalans. Té el seu què la cosa. Les infraestructures catalanes fan pena des de fa temps i, resulta que el paquet d’inversions per a Catalunya que en Z.P., dintre la seva immensa misericòrdia, fa que en Solves i en Castells acordin que arribi ara en, temporada preelectoral… és casualitat? No, amics meus, no; això, tal com deia en Duran el 21 de setembre de 2007, no és més que una farsa : els pressupostos generals de l’estat es quedaran curts a les inversions que es destinaran a Catalunya i per segon any consecutiu no compliran amb l’Estatut d’autonomia. La política social del Govern d’en Zapatero és una farsa.
El problema existencial ve quan mires de reüll al PP. Més del mateix o pitjor. És allò de si “si no vols caldo… dues tasses”.
Em sembla que plantejar-nos aquest dilema és inútil i estèril.
Ja tenim a CiU, perquè, pregunto jo: qui defensarà millor els interessos de casa que un de casa?
12 comentaris:
Les propostes socials del PSOE, i les polítiques fins ara aplicades, tendeixen a obviar les classes mitges del país. El darrer exemple ha estat la proposta d’ampliar el nivell de cobertura de les prestacions per a fill a càrrec de la Seguretat Social. El PSOE promet augmentar el nivell de renda per accedir a aquestes prestacions, que fins ara rebien unes 79.000 persones a Catalunya, de 11.000 euros a 15.000 euros per unitat familiar. Mal negoci per a les famílies catalanes quan el llindar de pobresa per una família amb dos adults i dues criatures es situa en 15.700 euros al mes.
Ni persones que són considerades pobres a Catalunya podran rebre aquests ajuts familiars.
En les polítiques de suport a les famílies la universalització dels ajuts ha de ser la aspiració si volem estendre l’Estat del benestar a les classes mitges del páis.
Ara per ara CiU és qui pot defensar millor els interessos de Catalunya , per coherència , per experiència i per no estar lligada de peus i mans a Tripartits ni altres histories de l' àmbit sociata.
Si CiU volgués governar Catalunya, què fàcil ho tindria. Només caldria que donés la presidència a ERC i parlessin seriosament amb ERC de quins punts són irrenunciables per fer pinya tots dos a Madrid en aquesta legislatura que ara comença.
Tan fàcil com això.
El discurs estèril de voler fer força a Madrid perquè el ZP li faci el llit al Montilla.
A on ens porta? Què queda d'un partit que es diu i havia sigut Nacionalista?
I fa molta pena que sigui així.
Fa ja tant de temps que els nacionalistes estem destrempats absolutament amb els anomenats partits nacionalistes, que veiem passar el temps amb l`ànim desfet, l`esperança esquinçada i la il.lusió perduda.
Però de tant en tant, encara tenim la dignitat d`alçar-nos en sentir o veure, com es pot dilapidar un llegat mil.lenari, un llegat de lluita i sobre tot, de dignitat nacional per defensar la nostra pàtria, o el que queda d`ella, amb fermesa sense límit.
Avui, l`inventor de la casa gran del catalanisme, com ja fa temps ve dient, posa la política catalana en dependència directe del que passi al país veí.
Ja ens ensumaven que això de la casa gran, era un més dels enganys del partit regionalista, encara que alguns, varen tornar a caure els seus cants de sirena nacional, perdó, catalanista.
L`abast del gran invent ja es veu, i té un sol nom: Poder, Poder i Poder.
Per damunt de qualsevol consideració nacional. Amics de CDC, pot ser ja comença a ser hora, d`enviar a la història aquests polítics i que persones més joves com, Rull, Campuzano, Vives, Ciurana, prenguin el relleu d`aquesta generació de fracassats.
Dels amics d`ERC, millor ni parlar-ne. Ens l`han feta tant grossa, que només pots esperar que la castanya sigui memorable, i el vent de la història se`n dugui per sempre més a aquesta direcció, que està duent a aquest històric partit a ser una altre Euzkadiko Ezkerra.
També en aquest cas, l`esperança del Uriel Bertran o de`n Joan Carretera, és l`única cosa que ens queda.
Els que varem presenciar la conferència del Lehendakari Ibarretxe a Barcelona, ens vam enrojolar d`enveja, en veure un president que lluita per la dignitat del seu país per damunt de tot, i que malgrat les amenaçes dels demòcrates de sempre no pensa cedir.
Sembla que no aixequin el cap, CIU amb Duran fora de joc per malaltia, sembla que vol endurir el discurs i fins hi tot ofereix la Moncloa a canvi de la Generalitat.
ERC continua sense aconseguir marcar perfil propi, no ja solament dins el Govern de la Generalitat, fins hi tot l'hi costa fer un discurs mínimament diferenciat en aquesta precampanya.
PP i PSOE estan aconseguint, amb l'ajut dels mitjans de comunicació afins, una omnipresència mediàtica que situa als partits nacionalistes a l'ombra.
Ara només ens falta el debat ZP - Rajoy oferit per totes les TV, per acabar d'amagar als de CIU i als d'ERC.
Els de Can CIU i els de Can ERC ja poden començar a espavilar-se, o el seu discurs i el seu paper deixarà de ser decisiu per Catalunya.
On tot fa pensar que els principals perjudicats pel vot, o no vot del català emprenyat, seran aquestes formacions.
El Catalanisme no solament s'ha de re-fundar, també s'ha de re-unificar, de sumar esforços i aclarir idees per cercar un destí clar. Les ambigüitats, la manca de compromís i de convicció, el porta a ser cada cop més dèbil per lluitar contra el poder de l'Estat.
Una lluita, que està perdent en part, per mèrits propis, i que el pot abocar a ser un fenomen residual.
Potser seria arribat el moment de pensar seriosament en suprimir les pre-campanyes i les campanyes polítiques de cara a les eleccions cada quatre anys. Aixó, o canviar els responsables ideològics de les mateixes. A banda de avorrir-nos, i fins i tot molestar-nos puig ens tracten com si fóssim retardats, a hom personalment, i crec que a molta més gent, no m’afecta ni faran canviar la meva intenció de vot. La percepció és que els líders de cada partit malgrat la gent que puguin tenir als mítings o la audiència televisada o per la radio, estan perdent el temps. En el meu cas, ha arribat un moment que ja no se qui ha promès que, o que a promès qui, si son aquestes promeses les mateixes de la campanya de fa quatre anys o són noves. De fet, m’és ben bé igual, incompliran les noves,de la mateixa manera que ho varen fer amb les velles. Ja deia el professor Tierno Galván, que les promeses electorals estaven fetes per a no ser dutes a terme, puig de fer-ho qui guanyes les eleccions viuríem en el millor dels móns possibles.
prou de desamors de traicions i de venjances. Ja escopiré sobre les vostres tombes un dia d'aquets, que ara mateix tinc feina.
Un desastre per ERC, que pot veure la confirmació del fracàs de la seva aposta estratègica, i un desastre per CIU que tot i el fracàs dels altres, és incapaç de sumar i sortir d'on està.
La tendència ja fa molt temps que surt en totes les enquestes i estudis d'intenció de vot, i malgrat això, no semble que els partits nacionalistes siguin capaços de fer alguna cosa per evitar la patacada.
El vot nacionalista espanyol puja i guanya adeptes a Espanya i a Catalunya, mentre els nacionalistes catalans continuen barallant-se entre ells.
Fot PENA.
El vot nacionalista a Catalunya, si sumem ERC i CIU no deixa de ser pràcticament el mateix des de les primeres eleccions democràtiques. Tret de petites variacions conjunturals la barrera dels 15-20 Diputats a Madrid està estabilitzada.
PP i PSOE, es consoliden cada dia més dins de Catalunya.
I tot indica que el PP com més nacionalista es presenta, més adeptes obté a casa nostra.
Però la tendència que encara es confirma més, és la dels que cada dia tenen més dubtes de continuar dins el sistema, i la dels que no els agrada res del que hi ha en oferta.
Veurem si algú reacciona.
Tot i que ja pot ser massa tard, malgrat els avisos que les forces nacionalistes catalanes han tingut.
No es una declaració d'intencions, es una afrmació en tota regla. Segons Pere Macias al en Montilla li resten dos mesos com a President.
Aquest es el veritable objectiu d'en CiU, recuperà la Generalitat a qualsevol preu.
On queden els retrets d'en Puig i Mas cap a ERC?, es aquest el sobiranisme dels convergents?. Aquest es el respecte que li tenen a la institució, pactar a Madrid per que facin fora el President de Catalunya - encara que sigui el Montilla-, a canvi del que vulguin.
Sant tornem-hi amb el "senyor Esteve", "l'Estevet" vol manar peti qui peti, i el més important de tot manà gracies als espanyols que son els qui manen de veritat, i no els partits catalans que son uns cara girada.
Zapatero podrà tornar a respirar tranquil pel que fa a Catalunya, ja que manaran els "bons catalanets", els que amb quatre rosegons fan el que faci falta.
El més trist de tot es que creuen que en Montilla i el PSC s'advindrà a la sociovergencia, i s'equivoquen.
Una cosa es fer fora el catalanisme del PSC, i altri que els hi toquin la butxaca sense comptar amb ells.
Per què no podem plantejar-lis un pacte a ERC?.
Teoría Electoral: 1/3 -El resultado de las elecciones del 9 de marzo es ciertamente incierto. Probablemente haya que esperar a la propia noche electoral. Desde un análisis reduccionista, simplificando mucho, el proceso electoral podría reconducirse a una «teoría de los tercios». Así, sobre el número de censados, posiblemente ejercerán su derecho al voto dos tercios, lo que supondrá una participación aproximada del 66%. En una elección considerada trascendental para el futuro del país, el tercio que no acudirá a las urnas podría a su vez dividirse en tres tercios: un tercio no votará por decepción política (creen que voten a quien voten no servirá para nada), y dos tercios no lo harán por pasotismo social (solo les interesa lo suyo y lo de todos no lo consideran suyo).
Desde una panorámica estatal, sin analizar el voto nacionalista, los dos tercios que voten podrían clasificarse en tres tercios. De ellos, un tercio apoya al Partido Popular y otro al Partido Socialista. Cada una de las dos grandes formaciones, con algunas posiciones antagónicas entre sí, tienen asegurado el 22% del voto nacional. Queda, pues, el país a expensas del tercer tercio. ¿Cómo calificarlo? Es un grupo de menor carga ideológica, cuyo voto se decide en campaña electoral y que podría subdividirse en tres tercios.
De estos, quizás, un tercio vote a quien le convenza más, y dos tercios a quien le ofrezca más. Acaso por ello, la campaña presenta tal carga de ofertas y confrontación. Acaso por ello, la pelota está en el tejado.
No entenc per què els mitjans de comunicació estan fent el joc al PP. Alguns, els que li són afins, és obvi que ho fan volgudament, però els que no ho són, per què deixen que el PP marqui l’agenda maniàtica establint els temes de debat de la campanya?
Per què s’ha de parlar ara dels immigrants “que ens volen prendre no se què”, després de la seguretat “que mai no en tenen prou”(quina por!) i demà a veure amb quina ens sortiran...
Per què no parlem de tot allò que ens interessa a la ciutadania, amb profunditat, i no sols del què interessa als Srs. del PP?
És clar que cal parlar d’immigració i seguretat (sense associar la primera a la falta de la segona com li agrada fer al PP), però els ciutadans també volem respostes raonades i concretes dels candidats en temes tant importants com la política social, econòmica, o ecològica, per dir-ne algunes.
No entenc per què els mitjans de comunicació ens bombardegen de titulars sense explicar-nos què pensen fer realment els candidats amb els nostres vots.
Quan s’estan plantejant temes importants, que marquen el model de societat que volem, el discurs no passa del titular de bombo i plateret.
Rebaixes fiscals, xecs de 400 euros, i macroplantacions d’arbres a tort i a dret...Algú pot posar seny?
No entenc com amb aquestes respostes tant ridícules d’alguns candidats els professionals de la comunicació no els engeguen a pastar fang i busquen la noticia en un altre lloc.
M’indigna que mentre els partits majoritaris maregen la perdiu sense donar respostes, els mitjans de comunicació no donen veu a opcions polítiques que tot i no ser majoritàries com a mínim tenim un projecte sòlid que volem explicar a la gent.
Sembla que tant és si les idees són raonades o no. Ja podem esmerçar-nos en explicar les nostres propostes que al final, el titular que interessa sols és “i del que ha dit Rajoy o ZP que en pensa?” Sols ens donen veu per replicar les bajanades i ocurrències dels partits majoritaris.
Flac favor a la democràcia.
Hola:
Por mi parte y yo creo que tambien por el tuyo ,seguro que habra buen rollito entre nosotros
Fumemos la pipa de la paz
Juan
Publica un comentari a l'entrada