TUMOR MALIGNE

El fet que caracteritza primordialment la situació del país en aquests moments, i que ho domina tot, tots els estaments més rellevants, i condiciona les idees que suren en l’ambient –les que emeten els principals mitjans de comunicació- és el poder omnímode que posseeix el PSC.
Un partit d’obediència espanyola que, per tant i com a tal, té com a objectiu acabar amb el fet nacional català, la nostra cultura i llengua, i estendre la consciència d’espanyolitat, i la cultura i llengua espanyola-castellana.
El PSC no té més ideologia que la que es deriva de la seva espanyolitat i, especialment, de la seva condició de màquina de poder. En aquest sentit, és una organització que domina els mitjans, mètodes i tècniques de propaganda, altament adaptable si és necessari, que ha sabut crear adeptes fidels i bosses de vot captiu.
Un vot, aquest darrer, potenciat a base d’allunyar els immigrants espanyols del segle XX dels autòctons, i de la cultura i llengua propis del país. Allunyant-los de la integració, en definitiva, tot patrocinant centres regionals, festes regionals cada cop més ridícules –imitacions tronades i corruptes de les originals-, i creant-los, o dilatant-los, el sentiment de viure en un tros més de l’Espanya castellanoparlant.
El PSC ha triomfat bàsicament a còpia de fer veure que Catalunya no existeix. Però tampoc podria haver arribat a aquests nivells d'èxit i influència sense el suport de molta gent que es sent nacionalment catalana. Catalans que, enganyats, es creuen de bona fe que el PSC és un partit d’”esquerres” que lluita per solucionar els problemes socials, o pels drets dels treballadors, etc, o bé catalans que renuncien a viure plena i dignament com a tals, a canvi que el Partido els doni una bona feineta i els ompli les butxaquetes -venuts i hipòcrites, ras i curt.
Els socialistes i simpatitzants, acusen sempre de sectaris tots aquells que els porten la contrària en els seus plantejaments. Això és així ja que, com tot partit que ha begut de les fonts del socialisme-comunisme –encara que ara ja no hi tingui res a veure-, és en el fons de pensament totalitari, i no accepta la dissidència.
Precisament, d’allò que ells acusen a la resta, és exactament el que són. El PSC és una organització de tipus sectari, amb un poder i una extensió que ja voldria qualsevol secta a Catalunya.
Som en un moment en què l’espoli econòmic sobre Catalunya és especialment intens, ja que, Espanya està intentant fer de Madrid una de les ciutats més importants del món, en contra de la tendència geoeconòmica natural de la zona i de les tendències que defineixen els eixos econòmics al segle XXI (ja no basats en les ciutats, sinó en àrees geogràfiques extenses). Com aconsegueix Espanya els recursos per fer aquesta “gran Madrid” destinada -molt probablement- a un fracàs escandalós??
Doncs xuclant fins a l’última gota possible a Catalunya.
Per això darrerament fallen estrepitosament fins i tot les mediocres infraestructures de què disposem els catalans.La funció del PSC, com a partit d’obediència espanyola, és silenciar aquesta injustícia econòmica, així com la injustícia nacional, cultural i lingüística que pateix Catalunya. Fer creure que a Catalunya tot va molt bé, i que el PSOE, artífex, junt amb el PP, d’aquestes injustícies, és molt bo per a Catalunya.
L’objectiu del PSC és adormir-nos i, quan ho hagi aconseguit, practicar l’”eutanàsia nacional”, com va dir l’històric dirigent d’ERC Heribert Barrera.Per tot això, el PSC és equivalent a un tumor per Catalunya.
Un tumor maligne que, si es deixa assentar, o créixer, acabarà amb Catalunya: amb la nostra consciència nacional, amb la nostra cultura i llengua, i fins i tot amb el nostre benestar econòmic. Un tumor l’extirpació del qual ha de ser prioritat per a qualsevol català conscient i que vulgui viure dignament com a tal.